diumenge, 27 de desembre de 2009

100 metres d'Eixample

Aquest Nadal, al tram de rambla Catalunya que va de Diputació a Consell de Cent, s’hi exposen set escultures de Rodin, vingudes del Museu Rodin, de París. Un vaixell de 100 metres d’eslora, amb El Pensador com a mascaró de proa. Les altres sis escultures, tot i que magistrals, són estudis dels sis prohoms que componen Els burgesos de Calais. Ens diuen molt del treball de l’escultor, però no són representatives del món interior de Rodin. Un món que era l’esclat de l’erotisme. I sovint del sexe en estat pur. Es troba a faltar El Petó, L’Etern Ídol... i sobretot Iris, la missatgera dels déus.

Rodin va concebre bona part de la seva obra per ser exposada a la via pública. Això no tindria més interès si no fora per la força que emana d’ella. Les escultures es fan senyores del carrer i obliguen el vianant a aturar-se, contemplar-les i endur-se a la pell l’energia que brolla dels cossos exposats. Això no és un museu. El sentiment que emana de l’art no és reclòs entre quatre parets. Al carrer, te’n dus per sempre més les sensacions produïdes. Rodin commou.

Rodin és expressió muda. Poques vegades són tan poc necessàries les paraules. Com la silenciosa expressió del Pensador. L’obra de Rodin s’expandeix silenciosa rambla amunt. Com silencioses es fan les passes dels vianants rambla avall.
Avui hi he anat per segon cop. I les sensacions no han estat les mateixes del primer dia. Aquesta és una de les meravelles de l’art. Et modifica, però tu també el modifiques amb els estats d’ànim canviants.
El primer dia vaig tenir la sensació de viure El Pensador des de dins del seu propi univers. Era art en expansió. I jo un astre capturat per la força gravitatòria. Avui, El Pensador, com jo, érem universos condensats. Universos abans del big bang.
L’Univers era Univers tant abans com després del gran esclat que el va convertir en el que ara és. Però la gran concentració d’energia que vivia dins del seu nucli va tenir la necessitat d’expandir-se fins l’infinit. Els humans també sentim aquesta necessitat. La nostra energia necessita abastar tot l’espai de l’Univers. Però avui, el pensament, el cos, l’ànima s’han encongit davant el silenci. L’Etern Ídol s’ha convertit en matèria fosca i Iris ha continuat baixant rambla avall mentre un altre univers s’expandia vanitós. Avui, més que el primer dia, he trobat a faltar El Petó. Potser no hi cabia tot en un espai tan petit de l’Eixample.


2 comentaris :

  1. Dius

    "Aquesta és una de les meravelles de l’art. Et modifica, però tu també el modifiques amb els estats d’ànim canviants."

    Tens raó. L'art i els sentiments. No existeix gaire cosa més.

    Et deixo de regal una cançó de Mompou, que avui, essent primer diumenge de l'any nou, i essent presonera de la meva pròpia història, prèn significats i sensacions diferents.

    Espero que t'agradi tant com a mi. Tot i que et puc deixar la cançó però no les sensacions...:

    http://open.spotify.com/track/3pzMnTtJfeng8wtShelCTx

    ResponElimina
  2. Saps de quina matèria sóc fet. Permet-me que reprodueixi aquí el sonet perquè les paraules deixin anar arrels i continuïn florint lliris.

    Damunt de tu, només les flors.
    Eren com una ofrena blanca:
    la llum que daven al teu cos
    mai més seria de la branca.

    Tota una vida de perfum
    amb el seu bes t'era donada.
    Tu resplendies de la llum
    per l'esguard clos atresorada.

    ¡Si hagués pogut ésser sospir
    de flor! Donar-me com un llir
    a tu, perquè la meva vida
    s'anés marcint, sobre'l teu pit.

    I no saber mai més la nit
    que al teu costat fóra esvaïda.

    ResponElimina