El tren

Hi ha molta similitud entre la lectura i el viatge. El viatge en tren. Obrir un llibre i començar-ne la lectura és iniciar un viatge en un tren ple d’estacions. Estacions que a vegades són les paraules, a voltes una escena i, sempre, la construcció d’un camí que gairebé mai sabem cap a on du. Torno un altre cop a la idea de viatge. Un viatge que no és mai a un lloc concret, sinó la reconstrucció d’un camí cap allà on ja has estat. La lectura és aquest camí: la construcció cap a un lloc on, quan hi arribem, ens hi descobrirem. Potser no hi haurem estat mai abans, però el camí serà tan nostre que tindrem la sensació d’haver arribat on tocava. Sempre ens acabarem reconeixent. No en les darreres paraules del llibre, sinó en aquell moment en què tancarem les cobertes del llibre i hi serem dins per sempre més. Com que no podrem obviar mai el camí que hem fet per arribar aquí, per sempre més el viatge serà el camí: les paraules que han construït el llibre; les paraules que han posat ordre al que som i que ens construeixen. El tren té aquesta similitud amb la lectura; i amb la vida. El viatge reposat que et permet veure la vida per la finestra, que et permet interrogar-te fent camí. Que permet la companyia i la mobilitat; que et permet compartir l’espai i la finestra, però que també permet la perspectiva de les altres finestres. Perquè totes les finestres d’un mateix costat ofereixen el mateix paisatge, però cada finestra és una perspectiva, una mirada, una vida. I sempre tens la possibilitat de canviar de costat. I de veure com el paisatge s’acosta; o com s’allunya. I la vida també és aquest viatge. Aquest anar descobrint i anar compartint. Perquè compartir és l’exercici que realment ens fa ser. Només posant en mans de l’altre allò que ets et construeixes de veritat. Un altre cop l’exercici de la paraula. La paraula que construeix; que ens construeix. Estic immers en un viatge. En un viatge de llarg recorregut. De construcció lenta, pausada. D’estacions. De reflexions. D’entendre. D’absorbir de mica en mica. No hi ha un punt d’arribada perquè el viatge és el camí. El camí compartit. No vull anar enlloc perquè no vull trobar-me amb la sorpresa que el destí es difumini un cop consumit. Jo vull l’espai, real i mental del viatge. No vull instal·lar el desig en un lloc concret perquè una part de mi s’instal·laria per sempre més allà. I això em faria trist. No vull viure en la malenconia. I encara que sembli que tot plegat forma part dels espais mentals, res més lluny de la veritat. També vull l’espai físic. I aviat sortirà un tren. Farà, però, un viatge que ja ha començat. Però vull la intensitat del viatge real. De l’espai compartit. Tinc els passatges a la mà. Només cal inventar-nos les estacions.