dimarts, 22 de desembre de 2009

Evolució, reflexió i paradoxa


Es compleixen 150 anys de la publicació de l’Evolució de les espècies, de Charles Darwin 100 anys abans (els números rodons tenen quelcom de cabalístic) que la necessitat, que no pas l’atzar, em portés a emetre el primer crit de dolor. El coneixement del món em començava a produir dolor i començava a asfixiar. Sense consciència, però ja un individu.

En el moment que el primer individu va estampar la seva mà a la paret d’una cova, naixia la consciència que va dur aquell home primitiu a enterrar els seus morts: a reconèixer l’altre com a part d’un mateix i a valorar la transcendència.

La mà representada a la paret, com un senyal d’stop, aturava l’evolució. Ens acabàvem de convertir en una espècie estranya entre les espècies. Parafrasejant Jorge Wagensberg, ens confeccionàvem un abric: ja no calia que ens sortissin plomes per a no tenir fred. La cultura determinava que la selecció natural fora intranscendent.

Amb la consciència -en un llarg camí que ens porta fins avui-, va néixer la subjectivitat i l’autocomplaença. Entre moltes d’altres coses, ja no mengem només per subsistir, sinó pel plaer de menjar. Ja no s’escull parella per assegurar una bona descendència, sinó per deixar-hi una llavor molt més immaterial: viure en la consciència de l’altre. Una manera de ser immortals. O, des d’un punt de vista més lúdic, pel pur plaer egoista d’autoconsciència, tot transitant per aquest camí que és la vida, sempre amb la intuïció de trobar-se a la vora d'alguna cosa nova... o del paradís. Vida que, paradoxalment, ho és des del moment que la reproducció va fer necessària la mort i que la cultura ha fet innecessària la reproducció.

L’abric que ens protegeix del fred no evita que un calfred recorri el nostre cos cada cop que pensem; que ens pensem.

Què faríem sense les paradoxes...!

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada