diumenge, 21 de febrer de 2010

Hijo de la luz y de la sombra



Aquest proper dimarts 23 de febrer surt a la venda el darrer disc de Joan Manuel Serrat, Hijo de la luz y de la sombra, dedicat al poeta Miguel Hernández, precisament en l’any del centenari del naixement del poeta d’Oriola.

Una de les coses que m’agrada a l’hora de pensar i escriure és posar en relació coses i idees. I ara Serrat i Miguel Hernández em donen l’oportunitat de fer-ho un cop més.

Serrat és un referent poètic per a molta gent i ho és també per a mi. Sempre he dit que és com el meu germà gran. He anat creixent al seu costat i, dia a dia, m’he sorprès d’anar trobant en les seves cançons les paraules justes que servien per explicar i, moltes vegades, donar sentit a aquells sentiments que bullen en el cap i en el cos, i als que no s’és capaç de donar forma. Sabeu per què? Perquè és molt difícil ficcionar sobre un mateix quan hi poses en joc la pell.

I utilitzo a consciència la paraula “ficcionar”. Tots els escriptors, i els poetes en particular, són uns mentiders. Tenen una mirada particular sobre el món i els sentiments. Són aquells artistes -ho comentava a Illes intel·lectuals- que no només saben adonar-se de les coses i les comparteixen, sinó que, a més, li donen a la seva obra una forma perdurable.

Jo sempre he defensat, com a opció particular, la relació entre obra i autor. Cert que l’obra ha de ser independent de la vida del seu autor, però el caràcter d’una obra ve donat per la subjectivitat intel·lectual i psicològica del seu autor. L’obra es pot explicar per ella mateixa, però estar assabentat de l’artista ens pot fer veure les arrels de la seva creació. Que potser això no és important en l’obra? Potser no. Ja dic que en aquest tema sóc subjectiu. Que potser és l’obra la que explica coses de l’autor? Segurament.

On vull anar? Doncs precisament a l’altre costat del que estic dient. De Serrat m’importa la seva obra. No pensem que Serrat ha viscut tots aquests sentiments i vivències que emanen de les seves paraules, o de l’obra de qualsevol artista. Ell només és l’artesà, el coneixedor de les eines que permeten expressar aquest sentiments que ens arriben a través de les seves cançons. Ens importa el Serrat que crea, no el que viu. Però tothom és molt lliure de crear mites i adorar-los.

I on més vull arribar? Doncs a algunes de les coses que s’estan dient de Miguel Hernández, aprofitant el centenari. No hi ha dia que no es publiqui un article sobre el poeta; i com que destruir mites és un bon exercici, hi ha qui s’ha entretingut a burxar en la vida d’aquest poeta i n’ha tret els draps bruts. Un d’ells, el mite del cabrer, el mite del poeta que bé de la pobresa, del poeta del poble. Ens va enganyar? Potser sí, però hi ha la seva poesia. També García Lorca i Gil de Biedma eren uns “señoritos”, i això no els fa menys artistes ni menys genials. Què ens importa si es ficaven els dits al nas o es netejaven els nas amb mocadors de fil!

El que importa és que els artistes ens deixen obres perdurables que tenen la capacitat de commoure’ns. Deies: L'art i els sentiments. No existeix gaire cosa més.

Aquesta setmana vaig tenir a les meves mans Hijo de la luz y de la sombra, el tríptic de Miguel Hernández. Poèticament és una meravella, però part del contingut, la part III, em desmuntava la fantàstica descripció dels amants de la part I i II. És un prejudici? Potser. Però no estic sol.

Aquesta matinada passada he sentit per primer cop la versió que n’ha fet Serrat i que deixo inserida a sota. Escolta-la; compara-la amb el poema original i veuràs com Serrat ha sabut donar-li una veu diferent; més propera al Càntic dels càntics. Més sensual i menys biològica.

Ara m’hi veig. Ara t’hi veig. Perquè Serrat ha sabut trobar la combinació que serveix per explicar els nostres sentiments, donar sentit a aquelles emocions que bullen en el cap i en el cos, i als que no s’és capaç de donar forma. Sabeu per què? Perquè és molt difícil ficcionar sobre un mateix quan hi poses en joc la pell.


Mentrestant, jo...

Puedo ensartar las estrellas en un collar de palabras.
Con su brillo palidecer la cara visible de la luna.
Mecer su sentido con la voz que te arrulla.
Puedo hacer de la noche una voz que no acaba.
Regalar adjetivos que estremezcan la almohada.
Mostrarte la cara oculta del alma.
Puedo con mi aliento construir velas de seda.
Armarlas en el mástil y pintar una bandera.
Puedo recrear el viento con una oración serena.
Puede mi voz despertar tus sábanas todas las mañanas.
Con un susurro de luz blanca.
Con una caricia callada.
Puedo hacer de cada acento dulce campanada.
Puedo acompañar la tristeza con una suave balada.
Puedo hacer de tu mirada canto a la primera luz del alba.
Pueden ser mis dedos acordes sobre tu piel blanca.
Puedo escribir sintagmas.
Deletrear el perfil de tu cara.
Puedo escribir en un muro: “Este es el nombre de mi amada”.
Puedo articular el mundo entero con mis palabras
esperando en silencio,
callando,
con miedo,
mirando,
buscando,
pensando,
llorando...
Puedo articular el mundo entero con mis palabras
si me das la mano,
si entrecruzamos los dedos,
si haces un gesto,
con una mirada,
si asientes,
si entreabres los labios,
si sonríes.
Con un abrazo,
con una caricia.
Llorando...

E.H.M.

1 comentari :

  1. Realment una combinació excepcional! Un gran goig poder escoltar al Miguel Hernandez musicat per Joan Manuel Serrat.

    ResponElimina