dimarts, 2 de febrer de 2010

Illes intel·lectuals: Camus, 100 anys


“Deia Zaratustra que pensar, pensar seriosament, no és una cosa que exigeixi una gran intel·ligència, però sí un coratge considerable. Que ningú es cregui que Kant o Wittgenstein van néixer amb una intel·ligència superior a la dels seus coetanis, però eren més valents, d’això no n’hi ha cap dubte. Gairebé tota la gent dotada d’una gran intel·ligència dedica el seu talent a forjar-se una bona vida, segura i confortable. Només uns quants la utilitzen per assabentar-se d’alguna cosa i compartir després amb els seus semblants el que han pogut saber abans de convertir-se en un grapat de pols.

Hi ha altres humans també valerosos, però la seva tasca no és la d’assabentar-se d’alguna cosa, sinó la de donar una forma perdurable a això de què s’han assabentat. Així, en lloc d’il·luminar la nostra intel·ligència ens aguditzen la imaginació. Solem anomenar-los artistes, paraula que ha perdut tota dignitat, però que utilitzem a falta d’una altra de millor.”

"Es pot sobreviure a la vergonya?", Félix de Azúa
El Periódico, 23 de gener de 2010


L'article d'Azúa em va dur cap a Albert Camus (Mondovi, Algèria, 7 de novembre de 1913 - Villeblevin, França, 4 de gener de 1960), de qui es commemorava els 50 anys de la seva mort en fer aquest apunt, i de qui se'n celebra el centenari del seu naixement avui que el revisito, dia 7 de novembre de 2013. Un Camus a qui, diuen, el temps ha volgut donar la raó en aquell combat antagonista amb Sartre, que tenia més de rebel·lia contra el pare que no pas d’autèntic combat filosòfic. Un Sartre fidel a les idees, intel·lectual compromès i proper al Partit Comunista. Un Sartre més filòsof que no pas Camus, i aquest, més escriptor que filòsof: el seu talent consistia a utilitzar les idees que absorbia dels altres per construir imatges del seu món, i no pas a profunditzar en elles. Un Camus “anarquista” que es rebel·lava contra tota doctrina, en uns temps en què quedava clar que déu havia mort des del moment en què es va posar en marxa la primera cambra de gas. Uns temps, però, on també eren els intel·lectuals qui arrossegaven les masses.




Camus es va desmarcar de tota consigna de partit. Les seves vivències com a pied noir a la seva Algèria, la frustració de veure que no era possible la concòrdia entre cristians i musulmans, la violència i l’actitud bel·ligerant d’un Partit Comunista que encara s’emmirallava en la Revolució Russa, el van dur a rebutjar qualsevol compromís que no passés per l’individu i que rebutgés la massa i la violència. Sartre no va admetre la postura de Camus i aquí es van trencar l’amistat i l’admiració mútua. Deixo de banda qüestions personals: qui era l’intel·ligent, qui el guapo i qui se’n volia anar al llit amb qui.

En aquells temps, els intel·lectuals pensaven que les ideologies polítiques, tant les vençudes com les triomfadores, venien a substituir la irracionalitat de les religions. Però la fi de la història, la mort de les ideologies i la caiguda del mur són l’argument dels qui defensen la victòria de Camús sobre Sartre. El Camus “anarquista” defensor de l’individu guanya la partida al seu col·lega, a les ideologies de masses i a les religions. Llàstima que molts dels defensor del Camus que va contra, són refractaris, també, a la moral i a l’ètica. Àcrates de dretes. Com deia Umbral: “Quienes niegan que el existencialismo sea un humanismo, debieran saber que el camusianismo puede ser un fascismo”.

Com sempre que es vol oposar allò que no és oposable, acabem fent una caricatura de la pròpia intel·ligència.

Les ideologies polítiques laiques volien substituir el furor teològic. Quan les ideologies han trontollat, les coartades religioses o pseudoreligioses (integrismes religiosos, cienciologies, sincretismes, orientalismes, autoajudes...) volen retornar l’esperit, l’ànima dels qui se senten sense nord i sense guia: serà que els ramats necessiten pastor; i tant se val que siguin del primer, del segon o del tercer món.

D’una altra banda, hi ha les propostes individualistes, associades a la dreta conservadora (els republicans americans en són un clar exponent), als neoconservadors, amb els seus coaches personals i la seva filosofia barata, que rebutgen tota solució social als conflictes del món, i que de forma interessada i simplista veuen en Camus el profeta de la seva causa. Camus no es rebel·lava només contra el totalitarisme, sinó que es rebel·lava per sistema, com actitud ètica. Alguns li retreuen que afirmés que si hagués de triar entre la justícia i la seva mare, triaria la seva mare.

Reprenent el text inicial, contra l’apropiació de les idees per part de grups organitzats que les converteixen en ideologies, hi ha l’individu i la seva intel·ligència. La intel·ligència de qui assabentat d’alguna cosa, li dóna una forma perdurable.

En aquest sentit, cada artista, cada intel·lectual, és una illa més enllà d’aquest contínuum històric que és la cultura. És una manera d’entendre el món i d’explicar-lo. El malestar existencial, social, cultural, ha de trobar en aquestes illes el descans, la raó, l’empenta que ens permeti superar aquell malestar i que ens asseguri un lloc útil en el món. I en aquest sentit, la vida és un anar i venir viatjant d’illa en illa, de la mateixa manera que ho fem de llibre en llibre, fins configurar cadascú el nostre propi arxipèlag. Saber qui habita cada illa no ens obliga a estimar-lo. No cal tenir un amor, una resposta, a cada port.

Continua havent-hi un problema amb la massa i amb l’individu. Continua havent-hi un problema a l’hora d’entendre això que tenim entre mans. Sartre i Camus són dues illes. Visitar-les conforta.




P.S. Mentre escrivia aquestes ratlles el 2010, l’illa Salinger va quedar deserta. Als seus penya-segats hi ha uns quants cadàvers. No li imputem cap càrrec a l’artista.

4 comentaris :

  1. Llegint la teva entrada em venen al cap les lletres de les cançons de Fabrizio de André. Utilitzant la religió com a metáfora vol ser tan pur i tan individualista que la figura de Jesús ja li sembla massa sistematitzadora i només veu en la verge la virtud y la veritat. Al final de André sembla pensar que només l'amor de mare pot salvar el món, si es que aquest es pot salvar (això ens recorda Camús, no?). Personalment, m'interessen molt aquests "herois" transgressors pero només quan la seva activitat es queda en el terreny de la reflexió estimulant. En canvi quan aquest "rebutjar qualsevol compromís que no passes per l’individu" de Camús es pretén entendre com a base d'una doctrina social considero que entrem en un terreny perillós; el de la llei del més fort. No m'extranya el que comentes de que alguns republicans americans están encantats amb les idees de Camús. Felicitats pel blog

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Rafael. Felicitats també pel teu. M'encanten les reflexions sobre l'espai urbà, sobretot de Barcelona.

      Tens raó amb el que dius de Camus. Fixa't que passa el mateix amb la religió que De André pren com a metàfora: una reflexió, una idea de caràcter espiritual pot ser estimulant, però la teologia, la interpretació i el proselitisme la poden convertir en una arma de domini social, com així passa, tant en la religió com en la política.

      I la reducció que fa De André a través de les figures de Jesús i Maria, i la reflexió final que només l'amor de mare pot salvar el món em posa els pèls de punta! M'imagino l'individu reclòs en el claustre matern, que és, en certa manera, un no-individu. Però aquí entrem en el terreny de la psicoanàlisi.

      Elimina
  2. M'agrada molt aquesta imatge de les illes que configuren l'arixipèlag personal de cadascú.

    Més enllà de lluites intestines que sempre cal contextualitzar en un moment històric i filosòfic determinats, és vital no quedar-se a la superfície. Si ho fem, una interpretació poc aprofondida de les idees pot donar pas a eslògans purs i durs, susceptibles de ser emmotllats a qualsevol interès espuri, sempre amb la coartada de la "intelectualitat" com a cara visible del reduccionisme. Naturalment, simplificar les coses fins a l'extrem d'autodefinir-se com "del Barça o del Madrid", "del blanc o del negre", així, sense més, els proporciona uns grans rèdits a tots aquells interessats a defugir la intel·ligència i el coratge inherents al pensament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Sícoris. Per aquesta raó he presentat Camus i Sartre en l'extrem, ja no entre ells, sinó respecte el seu propi pensament. Els intel·lectuals de veritat són agitadors socials, polítics. Prendre les seves idees com un catecisme és no entendre per a què serveix la filosofia. Pensar és un continu; i en el moment que convertim una idea en un dogma hem deixat de pensar per passar a tenir fe.

      Elimina