Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 11 de febrer del 2010

Instint i pensament

Entre la ignorància i la intel·ligència posada al servei de la paranoia, la intel·ligència "escreixent", hi ha l’espai per on transcorre el pensament. Deia Steiner que el pensament és trist, segurament perquè, com diu Domingo Ródenas, professor de Literatura Espanyola a la Pompeu Fabra, la tristesa és allò que s’esdevé quan s’extingeix l’instint de reproducció, és a dir, la part més primària i animal que habita dins nostre. En les seves pròpies paraules, “el pensament és postcoital”. El pensament és allò que hi ha un cop satisfet l’instint.

Pensar requereix, doncs, un esforç homèric que no està a l’abast de tothom en un món envaït per infinites partícules d’informació: el succedani del coneixement. Pensar és, doncs, abstreure’s del soroll informatiu. Pensar és un “adonar-se”, que deia Ortega. Adonar-se d’allò que està més enllà de la superfície.

Reprenent un cop més els conceptes de pensament i sexe que ja havia tocat a l’article de Darwin, i aprofitant el que he dit més amunt, m’agradaria parlar de la part més existencial del sexe, aquella que ens du de l’instint a la consciència de nosaltres mateixos.

Fora el caràcter reproductor del sexe, i sent com som animals socials subjectes a tants aspectes educacionals i publicitaris, i per tant, subjectes a la comparació, el sexe és una finestra al món empíric. El sexe té quelcom d’iniciàtic. Comporta deixar de ser un mateix per ser un altre. Els implicats deixen de ser el que eren l’un per l’altre.

Aquesta iniciació, la primera vegada, implica deixar darrere nostre un cadàver. Què serem a partir d’aquest moment està directament relacionat amb el que serem capaços de fer amb aquest cadàver. Si no volem deixar de créixer, l’haurem de tenir present la resta de la nostra vida.

Però no tot és iniciació en sentit estricte. En tot cas podríem dir que cada cop que ens capbussem en el pou irracional del plaer fem un exercici de tornar a néixer i juguem amb els diversos cadàvers que anem deixant enrere. I dic “pou irracional” perquè em nego a parlar de sexe com a pura distracció, com a forma d’oci, com a relació social. Parlo de la voluntat explícita de voler de deixar un mateix quan triem company de viatge. Encara que aquest company faci camí amb tu de forma habitual.

De la mateixa manera que el son i els somnis posen ordre en el nostre inconscient, el sexe posa ordre a les pulsions. A vegades, fins i tot, baixant a l’infern. No som senyors d’aquestes pulsions, però sí dels nostres actes. No és racional, però sí existencial. No ens espantem de qui podem ser quan el foc ens crema l’ànima. Potser els cadàvers que deixem enrere no són més que una forma natural de vida que s’alimenta de consciència. I els somnis i el sexe l’aliment de totes les altres coses que som. Tot allò que hi ha sota la superfície de la nostra pell. Compartir-ho amb algú que et sàpiga agafar de la mà és trobar el llit que s’adapta al teu cos. I si no és felicitat, com a mínim és descans.

Som ésser fronterers entre la ideòcia i la paranoia. Només cal adonar-se’n. I el pensament és trist per definició; com tota forma de coneixement. Sense més. El paradís cal guanyar-se’l cada dia. O ignorar-lo.

3 comentaris :

  1. M'agrada la frase "El sexe comporta deixar de ser un mateix".
    En el sexe hi ha un disgregar-se, un diluir-se, un atomitzar-se, si vols. Les molècules, estic segura, deixen de ser el que eren per convertir-se en un altra cosa. Una cosa a vegades compartides amb el company de llit, a vegades no. Però l'univers molecular propi, estic segura que canvia, i mai més tornem a ser el mateix.

    ResponElimina
  2. En arché en ho logos és l'expressió del naixement de l'home, la paraula, que és en grec origen de pensament, i en Sant Joan s'identifica amb una divinitat creadora, principi de totes les coses.
    El pensament-paraula és i genera, consciència i creació, forma i representació del món, de l'univers; és l'ordre que anihila el caos, que és desordre i buit.
    I la paraula ha anat creixent com a veritat divina. Entretant els sofistes van negar el principi d'aquesta veritat innegable i van portar-ho tot al relativisme moral: panton chrematon metron anthropos estín. I ho van fer en el marc de la polis, dimensió social necessària de l’existència humana.
    I així nosaltres ens movem entre dues aigües: la voluntat de ser de veritat, temptats pel miratge de la divinitat, plens de hybris, amb la necessitat constant de crear per transcendir-nos, i el relativisme moral.
    És en el relativisme moral que l’home s'allibera del seu cànon teogènic i passa directament a l'individu, que es mesura i es reinventa cada vegada, que té dimensió social i, per tant, moral o amoral, sobretot si ens prenem com a única i darrera mesura. És el sexe, doncs, una mena de mesura quan perd la “raó” de ser un mecanisme de reproducció? Ens medim o reinventem cada vegada? Ens abandonem i retornem de nou?
    És el sexe una forma de relativisme moral que dilueix, electritza, bloqueja la voluntat, ofereix alteritat i, és clar, ens reconstrueix de nou en el retorn a la paraula. Per tant, de fet diríem que en el sexe som allò que som i que ens permetem ser, una ontologia interessant i oberta, que es pot alliberar d’urgències i transcendències. Existencial? Efectivament, del tot existencial.

    ResponElimina
  3. Sovint, jo diria des de el principi de la història humana, el "coneixement" i l'"instint de vida" han anat d'alguna manera per separat; és més, es podria dir, que han estat enfrontats. Des d'Adam i Eva, passant per la hybris en el pensament grec, fins la història del nostre pensament en l'actualitat.
    En el sexe, i també en l'amor, és potser en els únics espais de la història humana i de l'individu com a tal, on no sols no hi ha enfrontament entre coneixement i vida, sinò, més aviat, aquests s'ajunten i uneixen, per provocar en el mateix ésser humà una explosió de coneixement i vitalitat, que no es dona en cap altra situació vital, i que no podem comprendre ni entendre, sinò és des de la mateixa experiència "vital" en la propia història personal i vivencial particular de cadascú.

    ResponElimina