Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Activitat física, activitat intel·lectual [01]




No sé si algú més és capaç de reconèixer l’espectre de la foto. Sóc jo poc abans d’arribar a la meta a la cursa de 5 km nocturna de l’Hospitalet d’aquest passat 24 d’abril. Fins i tot en estat de descomposició lumínica sóc capaç de reconèixer-me. Són molt anys de companyia. Molts anys de construcció i deconstrucció.

Aquesta imatge s’escau molt per descriure, per il·luminar, quin és el meu estat mental d’aquestes darreres vuit setmanes, des de l’escrit sobre Rabinad. Vuit setmanes de silenci; rosa, pètals i llavis a banda.

Ho he constatat per enèsima vegada. En el seu moment ja vaig haver de decidir si intentava dedicar-me a escriure més o menys seriosament o em dedicava a fer esport, més o menys seriosament. Va guanyar el cos sobre la ment. Vaig pensar que el cos entraria en decadència abans que la ment. Que havia d’aprofitar la fortalesa corporal i deixar per més endavant el treball intel·lectual.

El càncer (i una renascuda vitalitat emocional) em va deixar la ment com a única possibilitat d’expressió durant un temps. Durant el temps que ha durat el tractament i la convalescència. Aquest bloc va néixer durant aquest parèntesi (malgrat que alguns textos són més antics).

Però en el moment en què ha estat necessari tornar a l’activitat esportiva –aquest cop, a més a més, com a teràpia gairebé obligatòria per activar la normalitat orgànica–, la ment ha deixat de sentir la necessitat d’expressar-se per escrit. Només per escrit. El meu cap bull com sempre, però l’escriptura requereix d’una posada en escena. No és suficient amb tenir coses a dir perquè immediatament aparegui la necessitat de deixar constància escrita d’un pensament.

Podria creure que és una qüestió de temps. És a dir, que l’entrenament no em deixa temps per escriure. O de cansament. Ho dubto. Hi ha cap llei física que digui que esport i activitat intel·lectual són incompatibles? Segurament no. Potser algú podria recuperar el vell tòpic que relaciona la pràctica de l’esport amb un cervell poc donat a l’activitat intel·lectual. Amb els futbolistes enduent-se'n la palma: el fútbol es así; la pelota no quiso entrar.

Segurament, podríem trobar intel·lectuals que van exercir d’esportistes durant la seva etapa universitària. Però no em venen al cap exemples d’esportistes intel·lectuals que hagin realitzat les dues activitats a l’hora. I no valen els del Pep Guardiola i Pedro Horrillo. El primer, escrivint articles al diari El País durant els mundials de futbol d’Alemanya 2006, citant Sarte i Simone de Beauvoir; el segon, llicenciat en Filosofia, escrivint al mateix diari durant el Tour de França. Sense desmerèixer ningú, són plomes oportunistes.

No, no m’estic justificant. No sóc a l’Olimp de cap de les dues activitats. Però dins la petita parcel•la que ocupo en el món, sembla ser que no sóc capaç de desenvolupar, com a mínim amb convenciment, una cosa i l’altra contemporàniament. Em falta aquell estat que entre els grecs, afirma Aristòtil, va permetre l’aparició de la filosofia: la contemplació i l’ociositat de les elits. El treball –ja no només l’esport– permet que l’esperit es mantingui ocupat. Som esclaus, per això no som pensadors. I la concepció cristiana del treball ens ha dut a creure que l’oci és temps perdut.

Apunts relacionats

Activitat física, activitat intel·lectual [02]
Activitat física, activitat intel·lectual [03]
Esport i literatura [01]
 

6 comentaris :

  1. Ramon Gabara28 d’abril, 2010

    Potser Enric, la activitat física de la persona, ja sigui a traves de l'esport, de l'amor, de la relació sexual, o de qualsevol altra viuvencia física i existencial, és per naturalesa una activitat esencialment humana, en el sentit més primitiu i intrinsec del home com a esser viu.
    Potser, la activitat intelectual és el sustitiut que la persona humana troba per omplir el vuit que li provoca la falta d'expresió de la seva humanitat en aquest sentit més primitiu, més arcaic. No ets tú. Potser, quan no sóm capaços d'expresar la nostra humanitat en el sentit més existencial, menys intelectual, és quan trobem refugi en aquesta altra faceta, també humana, potser més exclusiva de l'home, però potser també menys instrinseca, menys característica.
    Potser també cal dir, sinò hagues estat per aquest fet l'home, com a tal, no hagues arribat mai a quotes de desenvolupament intelectual com les que ha assolit fins ara. Però, caldria afegir... a quin preu?

    ResponElimina
  2. Enric, un text realment brillant!

    Gràcies!

    dani78

    ResponElimina
  3. Ramon Gabara23 de maig, 2010

    Enric, seguint la teva última frase d'aquest escrit tant motivador intelectualment -si us plau, continua amb nou escrits- deixam posar un enllaç d'aquella canço del Manolo Garcia sobre el temps perdut: http://www.musicamp3.com/video/musica/Manolo_Garcia/T6HR-hIXxes?f=videos/Manolo_Garcia_Nunca_el_tiempo_es_perdido/

    ResponElimina
  4. Los grandes atletas se caracterizan por sobreponerse a todas las dificultades, la vida es como una carrera de maratón.

    Ánimo con la enfermedad, todo se supera con coraje, recuerda a Amstrong.

    ResponElimina
  5. Ostres quina troballa !!! Quants anys de conèixe'ns i acabo de trobar aquesta joia dins el ciberespai. Enric, felicitats per aquest bloc. Crec que m'has fidelitzat.

    Primer de tot, no sabia res d'aquesta malaltia que veig has superat. M'alegro moltíssim i, de nou, et felicito.

    Salvant les distàncies de la meva i la teva formació, també jo em trobo com tú, un cap que sempre balla sempre i que finalment el cos pot un pèl més que la ment (també em costa més possar-m'hi). Però de totes formes, de tant en tant aconsegueixo fer alguna escapadeta pel món literari: http://em-pareja-dos.blogspot.com/2010/01/no-todo-es-deporte.html

    I sobre els intel·lectuals esportistes, tampoc conec masses però crec que l'escriptor John Irving ha sigut lluitador a nivell internacional.

    Suposo que ens trobarem aviat.

    ResponElimina
  6. Gràcies, Sergi.

    Ja veus, la vida té aquestes coses. Mai s'acaba de conèixer del tot a ningú, per això resulta agradable, de tant en tant, descobrir els racons dels amics i companys.

    La malaltia, per sort, està superada perquè va ser agafada a temps. Tot plegat un ensurt amb un nom lleig.

    El bloc, doncs en part deformació professional i en part la il·lusió de compartir coses sense fer massa soroll. La literatura i el pensament són el meu espai natural.

    Ja tenia localitzat el teu bloc de fa uns dies. Veuràs que m'hi he afegit com a seguidor.

    Me n'alegro molt de trobar-te per aquí després de tants anys compartint altres espais.

    Una abraçada, Sergi.

    ResponElimina