divendres, 22 d’octubre de 2010

100 anys de la Residencia de Estudiantes


La Residencia de Estudiantes de Madrid commemora el centenari durant el 2010 i 2011 i la Generalitat de Catalunya s’ha sumat al programa d’actes amb l’exposició 100% Residència. 1910-2010. La Residencia de Estudiantes compleix cent anys, que es pot visitar entre el 9 de setembre i el 30 de novembre a la Sala 1 del Palau Robert de Barcelona.

L'exposició, que posa un especial èmfasi en la relació que es va establir entre artistes, científics i intel·lectuals catalans i espanyols, se centra en la història com a nucli de modernització científica, educativa i social entre el 1910 i el 1936, i l'actualitat de la Residencia. S’hi donen a conèixer les idees, els moments més importants del que va ser un lloc de referència en la història i la cultura contemporània europea, i els protagonistes de la Residencia, entre els quals cal recordar Juan Ramon Jiménez, Miguel de Unamuno, José Moreno Villa, Salvador Dalí, Federico García Lorca, Luis Buñuel, Gabriel Celaya o Severo Ochoa, entre molts d’altres.



Sens dubte que l'exposició és interessant, però no hi ha res comparable a anar a la Residencia, a la Colina de los Chopos, i passejar-se pels seus jardins, visitar els seus pavellons i, sobretot, deixar-se emportar per l'esperit que regne en aquell espai. L'esperit que va originar la seva creació de la mà de Francisco Giner de los Ríos, un dels inspiradors de la Institución Libre de Enseñanza. Però també l'esperit que ha continuat regnant fins ara, contagiat de la presència de molts dels artistes que van passar per aquí, com els abans esmentats. Hi ha pocs llocs -deixant de banda Granada- on puguis tancar els ulls i deixar que la teva ment surti a passejar acompanyant García Lorca, seguint les seves petges marcades encara sobre l'herba verda, ...verde viento. Verdes ramas...

I entre plaers intel·lectuals compartits i moltes confidències, pels seus jardins encara s'hi passeja el desig contingut de la primera vegada que hi vaig posar els peus. Ella i jo compartint el mite del lloc, amb el tabú del desig inabastable ben agafat de la mà, fruita prohibida; tu, dormida, amb el petó impossible dormint als meus llavis.

Canción de cuna
No; dormida,
no te beso.
Tú me has dado tu alma
con tus ojos abiertos
-¡oh jardín estrellado!-
a tu cuerpo.
No, dormida no eres
tú... No, no, ¡no te beso!
-...Infiel te fuera a ti si te besara
a ti...
No, no,
no te beso...-

Juan Ramón Jiménez, Diario de un poeta casado

1 comentari :

  1. Juan Ramón Jiménez ... mira, aunque había leído el libro no había prestado atención a esa poesía. Qué hermosa es, cuánto se encierra en esas pocas palabras. "Tú me has dado tu alma con tus ojos abiertos a tu cuerpo". Qué precisión, qué belleza. Gracias.

    ResponElimina