dimecres, 20 d’octubre de 2010

Què és la literatura?




[Resposta al comentari d'Eulàlia Lorés a l'apunt "Mercè Llimona. L'escenari de la memòria"]

Una obra literària és un còctel peculiar compost d’ètica, estètica i tesi. L’ètica l’aporta l’escriptor amb la seva postura davant del relat. L’estètica és la forma com l’autor plasma aquest relat. La tesi és el rerefons del relat.

En tota obra literària l’autor adopta una actitud. L’escriptor no és mai neutre. El relat conté tot o part d’allò que d’ideològic viu en el cervell de l’autor. Vulguem o no, sempre hi és darrere, davant o entre línies del text.

Tota obra literària té un estil i una forma. La veu del narrador es construeix sobre una estructura lingüística peculiar que té com a resultat una determinada representació textual. No entrem en detalls, però. Deixant la poesia a banda –on resulta generalment molt evident la forma–, podem veure la gran diferència que existeix entre un diàleg estructurat de forma clàssica i un monòleg interior.

Si tenim sort, el relat serà alguna cosa més que la història narrada. Hi haurà una tesi. Dit d’una altra manera, l’obra literària és una gran metàfora.

La grandesa o la bondat de l’obra literària vindrà donada per la sàvia combinació d’aquests tres elements. Si hi ha massa ètica, tindrem un pamflet; si s’imposa l’estètica, tindrem un experiment; si s’imposa la tesi, tindrem un assaig, en el millor dels casos. De tota manera, ja sigui per excés o per defecte, amb intenció sense, la literatura incideix sobre el lector i la societat. Aquí, el debat que Sartre va obrir i que va reflectir a Què és la literatura? (1947) deixa de tenir sentit. Bé o malament, el compromís de l'escriptor amb la societat existeix sempre encara que no hi posi la seva voluntat i per molt superficial que sigui l'obra. L'art no és innocu.

No és que vulgui defensar la sociologia de la literatura, sinó que sóc del parer que -ja que hi som- perquè existeixi una obra literària hi ha d’haver un emissor (l’autor) i un receptor (el lector). Sense aquest receptor l’obra literària no existeix. Una novel·la inèdita guardada en un calaix és pastura per als paràsits del paper. I a l’ordinador, una graciosa combinació de bits. Aquest simple contacte entre autor i lector a través de l'obra ja és, per ell mateix, ètic.

Per acabar amb els components tradicionals, el codi és la llengua, i el canal, qualsevol capaç de transportar la paraula, ja sigui l’aire o qualsevol suport físic.

Però, tot i així, encara no n’hi ha prou. Perquè existeixi obra literària necessitem una cosa tan òbvia com la Literatura. No definirem què és Literatura per no enfrontar-nos a haver de classificar “textos escrits”. Però sí que estarem d’acord que quan parlem de Literatura estem parlant d’un “missatge literari” que té un context. Un context cultural. Tota obra s’inscriu en un context cultural que li dóna sentit més enllà de l’anècdota. Tota obra és un objecte sincrònic que té sentit en la diacronia, en la Literatura.



Ja que hi som, vull aprofitar per fer una afirmació contundent. La literatura, i en general tot l’art, és el paradís humà per excel·lència. La literatura, més enllà de l’ètica, és el paradís de la llibertat moral. Podrem jutjar o no el contingut ètic d’una obra o l’actitud ètica de l’autor. És una opció perquè som lliures de fer-ho. Però des d’un punt de vista abstracte l’obra literària no sap res de Justícia. No hi ha més paràmetres morals davant d’ella que els que queden circumscrits dins del relat. I que ningú s’espanti! Mein Kampf no és literatura. I com que he parlat d’art, algú podria preguntar-se quina moral hi ha darrere de les piràmides d’Egipte, construïdes per esclaus. La resposta és senzilla: la dels déus. La mateixa que hi ha darrere de qualsevol altra obra religiosa. O el determinisme cultural. O el determinisme biològic.

La llibertat moral de la Literatura justifica qualsevol actitud moral dins del relat. Justifica els berenars de les aventures dels Cinc a les novel·les d’Enid Blyton, alienes a la Segona Guerra Mundial. Justifica Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline. I justifica La muerte del adversario, de Hans Keilson, jueu alemany que va patir la persecució nazi i que va veure morir els seus pares a Auschwitz, de qui no s’entenia que parlés honestament de l’enemic.

La llibertat moral de la literatura no justifica la violència ni la mort. És el relat en si que queda justificat perquè està immers en un món que li és propi i que funciona amb les seves regles. En tot cas, serà l’excés de tesi allò que farà prendre valor moral (o guanyar-lo) a l’obra literària, però serà menys literatura.

Però jo no volia parlar d’això. Jo volia respondre el comentari de l’Eulàlia a l’article “Mercè Llimona. L’escenari de la memòria”. Que serveixi, doncs, aquesta llarga digressió per situar alguns conceptes i allò que jo penso que és la literatura.

Sens dubte, és important allò que el lector reconeix com a propi o com aliè en una obra literària. El relat, el contingut, l’experiència de l’autor, dels personatges, la llengua... Els primers posen en contacte l’emissor i el receptor. La llengua també, però en un context molt més ampli que és el del domini lingüístic, el dels parlants que comparteixen una mateixa llengua i, per tant, una manera peculiar d’entendre i expressar el món.

Però això no és suficient. L’ús de la llengua evoluciona paral·lelament a cadascun dels contextos històrics que li ha tocat viure, al contacte amb d’altres llengües i cultures i a la seva expressió oral i escrita. Vull dir que la llengua i l’obra literària no són alienes a tot allò que ens posa en contacte amb la Història i la Literatura; al sentit diacrònic que les alimenta. A partir d’una paraula podem resseguir la seva evolució fins el seu origen. A la Literatura també. És clar, jo no parlo exclusivament com a lector, sinó com a filòleg. Al lector comú tan li fa de quina branca d’un frondós arbre penja la novel·la que està llegint. Però sí que és cert que, més enllà de l’anècdota, i de forma inconscient, el lector sap quan li estan parlant d’una cosa que forma part dels seus interessos. Si no és així, abandonarà la lectura dient que no l’entén o que no li interessa. No li arriba.

Un exemple molt clar d’això el tenim en els interessos lectors dels adolescents, que se senten atrets i fascinats per obres de fantasia o que tracten temes propis de l’adolescència, que han estat creats especialment per a ells perquè el món editorial ha descobert un mercat en un sector de la població que té el suficient poder adquisitiu com per convertir-se en públic i client. Anys enrere això no passava perquè aquesta capa de la població no era un públic potencial; ho eren els consumidors de novel·les del far west i de novel·les sentimentals. El mercat infantil i juvenil era el del tebeo.

He tornat a fer una digressió. Per on anava? Ah, sí, reconèixer l’obra literària en un context més ampli que el de la complicitat entre autor i lector.

L’Eulàlia em retreia que afirmés que la literatura catalana no tenia una prosa prou potent. Evidentment, hi ha grans escriptors, prosistes, novel·listes, en llengua catalana, diguem-ne... moderna. Els que jo mateix anomeno i els que anomena ella. No ho discuteixo. Jo, el que volia dir, i que no he dit perquè no era el tema, és que la literatura catalana, havent tingut grans narradors i prosistes, cert, pateix d’una mena de síndrome d’Estocolm, en què segrestador i segrestat són la pròpia literatura catalana.

Decadències a banda, el primer segrestador va ser el Noucentisme, que ens va deixar un còctel literari massa carregat d’estètica. Emmirallats en el món clàssic, ens vam saltar tota la tradició novel·lística europea del XIX. Ho dic seriosament: com a lector no se m’ha perdut res en els hexàmetres homèrics o en la insistència malaltissa a situar l’acció en el medi rural com si tots tinguéssim un Menelic a la família. Fins i tot aniré més enllà (i aquí se’m tiraran a la jugular!). Tot i que he gaudit de moltes obres modernistes (deformació professional, curiositat lectora), em pregunto quin interès tenen avui. En què ha quedat tot allò?

Em pregunto on són Kafka, Baroja, Balzac, Dostoievski, Flaubert, Proust... Per on els hem de buscar? Quin fil hem d’estirar? Llor, Soldevila, Oller, Villalonga, Segarra? És clar! I potser algun més. Però vam tenir la desgràcia de patir una Guerra Civil que, a banda del desastre humà, va aniquilar el fil conductor que ens havia d’haver dut a una literatura més consistent i menys anecdòtica. Hi ha molta literatura supèrflua, banal, ben escrita però que, amb algunes excepcions, no va enlloc.

Hi ha Rodoreda. I Benguerel, Sales... que no s’estudien enlloc! Autors que van viure amb un peu aquí i un altre a l’exili. L’exili... una altra desgràcia! Aquesta compartida tant per la literatura catalana com per la castellana. Hi ha encara literatura feta a l’exili que aquí no es coneix o es coneix poc. Potser Riera Llorca, que ha quedat en no res. Calders? Potser sí. Potser és l’autor de qui es pot seguir millor el rastre de l’absurd i de la ironia. Però què se n’ha fet de Rodoreda? En què ha quedat la Vida privada de Sagarra?


Josep Maria de Sagarra

Sí, sento les veus que criden el nom de Pedrolo. He llegit molt Pedrolo, i en el seu moment em va entretenir. Però no és Henry Miller, Genet o Huxley. El problema és que no me’l crec. Era un escriptor molt hàbil, capaç d’escriure sobre qualsevol cosa, tema o gènere. Però no me’l crec. Molt coneixement i poca experiència. I ja sé que això a la literatura no hauria de voler dir res, però Diari d’un lladre no seria el mateix escrita sota l’experiència de Pedrolo en lloc de la de Genet.

Resumint, em costa trobar una literatura catalana actual que parli de mi, del que sóc, d’on vinc, culturalment parlant. I no parlo del meu “jo” personal, sinó del col·lectiu. La mateixa Eulàlia ho diu en el comentari: “La memòria acaba sent un element clau, perquè té l'efecte del mirall, ens retorna sempre la mirada íntima del personatge, de l'autor i de nosaltres mateixos; i també és important perquè ens retorna a la història, als fets, als traumes, a l'ambient social... En aquest marc, també ens hi hem de reconèixer, hi hem crescut, ens n'han parlat, ho hem estudiat...” 

Sabem, per exemple, què representen Nova York, l’Amèrica profunda i el Sud en la història d’Amèrica i en la seva literatura perquè els Estats Units són fets d’aquests fonaments. Però aquí estem entestats a construir una història i una literatura que continua tenint referents estàtics i simbòlics. Algú hauria de començar a escriure (potser Jaume Cabré, Ferran Torrent?) la novel·la no del que se suposa que som o volem ser, sinó del que hem deixat de ser de la Guerra ençà i en què ens hem convertit (compta, perquè en llengua castellana la collita és generosa!). Potser aleshores sabrem què volem ser.

No m’interessen els sots feréstecs. No passa el mateix amb la política?

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada