dissabte, 30 d’octubre de 2010

David Lagmanovich i el microrelat


El microrelat ha perdut una de les seves plomes més insignes i un dels estudiosos que més han dignificat aquest gènere literari, David Lagmanovich (Argentina, 1927-2010), autor de El microrrelato hispanoamericano (2007). Fernando Valls li dedica la secció Obituario: In memóriam, de El País de 29 d’octubre.



Nascuts de forma "oficials" a la segona part del segle XX de la mà d’escriptors hispanoamericans com Monterroso, Arreola, Cortázar, Borges o Bioy Casares. Tots tenim a la memòria el famós conte “El dinosaurio”, d’Augusto Monterroso: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. Amb aquestes set paraules, l’escriptor guatemalenc va provocar la imaginació de lectors i estudiosos, que van inundar el panorama literari d’interpretacions i aproximacions arreu del món.

La tradició en llengua espanyola ja venia de més lluny, i hauríem de buscar en autors com Ramón Gómez de la Serna, amb les seves Greguerías, o en Rubén Darío i Vicente Ruidobro.

Tot i així, les arrels les hem de buscar una mica més lluny, i com en tota literatura ens hem de remuntar a la tradició oral i que pren forma a l’Edat Mitjana a través de la literatura didàctica, de les llegendes, de les paràboles. Una tradició que arriba a la Península els segles XIII-XIV amb contes, faules i apòlegs com els que podem trobar al Calila e Dimna o al Sendebar, tots dos de tradició oriental, persa, arribats en versió àrab, i fets traduir, segurament, per Alfons X. Tot plegat, sense oblidar que la tradició del microrelat no és només hispana i que podríem seguir la seva pista en totes les cultures.

I posats a mencionar, triarem els relats breus de Kafka, per la influència que l’autor txec ha tingut en tota la literatura occidental. Com a tast, aquesta meravella:

La verdad sobre Sancho Panza
Sancho Panza, que por lo demás nunca se jactó de ello, logró, con el correr de los años, mediante la composición de una cantidad de novelas de caballería y de bandoleros, en horas del atardecer y de la noche, apartar a tal punto de sí a su demonio, al que luego dio el nombre de don Quijote, que éste se lanzó irrefrenablemente a las más locas aventuras, las cuales empero, por falta de un objeto predeterminado, y que precisamente hubiese debido ser Sancho Panza, no hicieron daño a nadie. Sancho Panza, hombre libre, siguió impasible, quizás en razón de un cierto sentido de la responsabilidad, a don Quijote en sus andanzas, alcanzando con ello un grande y útil esparcimiento hasta su fin.
Franz Kafka




Entre els autors espanyols i catalans que han tractat el gènere, al ja mencionat Gómez de la Serna, hi hem d’afegir, com no, el magistral Max Aub amb Crímenes ejemplares, una autèntica joia (com tota la seva literatura), i a més, divertida. Segurament tots coneixeu aquests dos relats:
"Lo maté porque era de Vinaroz."
"Errata. Donde dice: La maté porque era mía, debe decir: La maté porque no era mía."

I podem seguir amb Pere Calders, José María Merino, Luis Mateo Díaz, Manuel Vicent o Juan José Millás. Aquest darrer, com a curiositat, i fent ús de les noves tecnologies, va signar un acord amb Bubok i Movistar per poder rebre periòdicament al mòbil els seus micorelats.

Per acabar, deixo un enllaç cap a l’assaig El microcuento en Hispanoamérica, de José Luis Fernández Pérez. Però no vull marxar sense citar l'article de Javier Marías, "O que yo pueda asesinar un día en mi alma", publicat el 27 de maig de 2007 al diari El País, i que podem llegir al seu bloc. Un atac als llocs comuns, a l'ús abusiu de la cita, del fragment i de la creació fàcil, on hi inclou els microrelats. El millor de tot és que m'agraden tant els microrelats com Marías. Per això ric només de pensar quants hauran estat trets de pollaguera per les seves afirmacions (anava a posar un emoticó).

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada