diumenge, 17 octubre de 2010

Mercè Llimona. L'escenari de la memòria


[Article publicat originalment el mes de febrer de 1996 en el suplement "Cultura" del diari Avui. Actualitzat el 17 d'octubre de 2010]

Són diverses les maneres com un llibre pot arribar a les nostres mans. En aquest cas ha estat per l’atracció de l’objecte. L’edició de No m’oblidis (Barcelona: Destino,1995) és deliciosa i acurada: des de la coberta al tipus de lletra, passant pel paper, el llibre és una meravella i dóna gust tenir-lo entre els dits i sentir-ne la seva olor.


La seva autora, Mercè Llimona (1914-1997), filla del pintor Joan Llimona i neboda de l’escultor Josep Llimona, és coneguda com a il·lustradora. Les il·lustracions del llibre són d’ella. Però els dibuixos que m’agraden són els dels primers anys, els de les dècades dels 30 i 40, abans de la seva malaltia crònica (els dels anys 80 i 90, amb alguna excepció, els trobo massa ensucrats): Tic-Tac, Chupete, El muñeco de papel, Mi Ángel de la Guarda o les obres d’altres autors il·lustrats per ella, com Marialí, Los duendes, Marcelino pan y vino... És la il·lustradora de la meva infantesa.


Molts d’aquests llibres, i el descobriment de les imatges impreses i l’experiència de la lectura, van passar de la meva mare a mi sense solució de continuïtat: van ser els de la seva i la meva infantesa. Vam compartir els contes de la mateixa manera que vam compartir els primers llibres de text escolars (Lecciones de cosas, Infancia, Haces de luz...), una adolescència mal curada, la seva, que va encalçar la meva, i el coneixement. Sense solució de continuïtat. Resultat d’un temps, d’un país, d’unes circumstàncies, de tenir una mare molt jove (potser massa jove) i d'estar mancats de principi de realitat. Les solucions de continuïtat les acabem posant nosaltres: són el relat que acaba donant sentit a les nostres experiències; embasten la realitat donant-li sentit. O un sentit suficient, que ens fa adults. Un sentit que ens pot venir fermament donat, com als creients, o pagant un psicoanalista si flaquegen les frontisses. O el podem extreure de la literatura... o d’una revista del cor: d'emmirallar-nos en la ficció.


Conservo alguns d’aquells llibres, que encara mantenen el so i l’olor del paper, el tacte. Com n’és de curiosa la manera com es conserva en la memòria el record dels sentits, de tots ells, malgrat el pas dels anys. D’una manera molt més intensa que experiències més properes. Potser aquest llibre va d’això. O som nosaltres, que no podem ser de cap altra manera.

No m’inventaré res. És cert, com deia Lluís Maria Todó comentant aquest mateix llibre, que el seu referent més directe, referint-se a l’estil de Mercè Llimona, és la prosa privada. Aquella prosa que va néixer en el segle XVII de la mà d’algunes dames de l’aristocràcia francesa, com madame de Sévigné i les cartes que va escriure a la seva filla Marguerite-Françoise, fetes en un estil simple i espontani, melangiós i líric, però vital, intens i brillant.

De tot això en gaudeix la prosa de Mercè Llimona. Sembla com si les seves paraules no volguessin transcendir més enllà del paper, com si tota la literatura que porta dins no s’hagués de moure de les planes del diari, del seu jardí particular. Però no és així. Llimona té una capacitat natural per transmetre sensacions i per descriure el seu entorn. Els mots emanen l’olor entranyable del baf de l’eucaliptus sobre l’estufa, del sabó de Marsella, dels llençols assecats al sol, de l’escola, de l’olor de llapis; el tacte de la roba neta; el so de l’aire quiet de l’estiu.

Aquest diari comença sent narrat en segona persona. L’autora es dirigeix a ella mateixa quan era nena mentre fulleja i comenta unes fotografies familiars. A través de la seva veu van desfilant parents i amics, festes i cerimònies. Segona persona que parla al descobriment del jo veient-se diferent i única entre els altres. En la segona part del llibre la mare és la receptora del relat. L’escenari ha canviat, i ara la nena és interna en una escola de monges franceses on no s’hi troba gens a gust. Aquí començarà a sentir-se dona i a qüestionar-se alguns fets importants de la seva vida, d’aquí que busqui la mare, la referència adulta. En un nou canvi de registre, l’adolescent es dirigirà, en les darreres planes, al propi diari tot descobrint l’amor. El diari es converteix en confident.

De la mà de Mercè Llimona anem compartint l’experiència i el record de la infantesa. Un temps perdut que es recupera en la memòria. Era Proust qui deia que la vida no es viu en viure-la, sinó en rememorar-la, i aquest record se’ns tramet amb una intensitat que prové de la senzillesa d’exposició. I no és tant el contingut, ni la tesi, com el to. No havia sentit res semblant llegint un autor català des de Mercè Rodoreda, Josep Pla o Sagarra. Salvant les distàncies, això sí, perquè Llimona no és una escriptora en el sentit absolut del terme. El seu món no és el món de la literatura, però la seva prosa sí que és el reflex del que podia haver estat. En un país tan mancat de bons prosistes vius (que em perdoni qui m’hagi de perdonar), això és una bona notícia. La literatura catalana, en general, és massa carregada d’academicisme i convencionalisme noucentista; amanerada, a voltes; intranscendent de tan esclava de la forma, i endogàmica sempre. Hi ha excepcions, és clar, a banda dels ja esmentats i dels autor medievals, perquè no seríem res sense Espriu, Ferrater, Papasseit, Sales, Benguerel...

Algú podria dir que la prosa de Mercè Llimona és burgesa i un pèl intranscendent. No diré que no. Però, quina literatura no ho és, de burgesa? Per què ens hem de privar del gust d’estarrufar-nos en el sofà i deixar-nos dur pel plaer dels sentits, sense més transcendència intel·lectual? No m’oblidis és com l’aroma del cafè passejant de la cuina al llit mentre ens despertem refregant la pell entre els llençols un matí lluminós de diumenge.

1 comentari :

  1. La memòria és i ha estat peça clau en l'entorn literari. La literatura de la memòria em porta al món antic, quan la creació s'esdevenia de veu i l'orella era l'únic receptor. Quina admiració produiria el cantor que tot ho sabia i que bé que deuria sonar!

    La literatura de la memòria en el món escrit ja no descansa en la producció i la recepció literària, sinó que esdevé suggeridora a vegades, i política i racional d'altres. La memòria acaba sent un element clau, perquè té l'efecte del mirall, ens retorna sempre la mirada íntima del personatge, de l'autora i de nosaltres mateixos; i també és important perquè ens retorna a la història, als fets, als traumes, a l'ambient social,... En aquest marc, també ens hi hem de reconèixer, hi hem crescut, ens n'han parlat, ho hem estudiat,...

    La memòria acaba sent una peça clau en la nostra existència, i per això crec que resulta tan agradable retrobar-la en una obra, ens reconeix i ens identifica.

    En un altre ordre de coses, opino que la prosa i la narrativa catalana del món contemporani no sempre s’ha reconegut com es mereix. La poesia sempre ha tingut el reconeixement del món més classicista i, a vegades, també el beneplàcit per a autors més rebels com Papasseit, Brossa, Ferrater, o els grans poetes indiscutibles com Espriu, Pere Quart o J.V. Foix. N’hi ha molts més.

    Ara bé, el que resulta més injust és dir que no hi ha una narrativa potent contemporània. Més enllà de Rodoreda, Pla, Villalonga, Segarra i les seva Vida privada , Calders, Espriu, Pedrolo, .. que ja per si sols ens fan aplaudir a raig la seva obra, hi ha moltes obres i autors que mereixen un fort reconeixement: em va agrada Fany de Carles Soldevila, Laura a la ciutat dels sants de Miquel Llor, o les novel•les modernistes o l’obra ben travada de Les històries naturals de Perucho, també Les Closses de Maria Àngels Anglada o Tots tres surten per l’Ozama de Vicent Riera i Llorca. Uff, molta literatura de qualitats i textures diferents que m’ha acompanyat moltes hores i molt agradables.

    Perdoneu, però algú ho havia de dir! ;-)

    ResponElimina

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum