dijous, 7 d’octubre de 2010

Marita Kock i la construcció del jo



Diu l’edició d'El País d’avui, 6 d’octubre, que fa un quart de segle d’una carrera històrica. A Camberra, l’alemanya oriental Marita Koch va destrossar el rècord dels 400m llisos i el va deixar en 47,60s, la segona marca més antiga de l’atletisme. L’ombra del dopatge a la RDA ha perseguit sempre Koch. Però ella parla de treball dur. Llegiu l’entrevista. I aquí si voleu veure les imatges del rècord del món.

A mi em posa la pell de gallina imaginar-me l'esperit de sacrifici d'aquesta gent, tant des del punt de vista esportiu com personal.

Crec que el mèrit de tot plegat està en la manera com la gent de l'Est va construir la seva personalitat i el significat vital que van donar a la seva carrera esportiva.

Parlar del dopatge en aquella època és banalitzar la manera tan intensa com aquella gent vivia l'esport. No crec que es pugui comparar amb el dopatge d'ara, molt més professional i que, en el fons, no deixa de ser una opció de l'atleta, amb totes les pressions socials que es vulgui, però és ell qui pren la decisió.

No oblidem que aquella gent estaven construint herois socialistes, estaven inventant un món i una manera d'entendre la vida, i el dopatge no topava amb els objectius proposats. Sí, darrere hi havia un Estat tot poderós que guiava el destí dels ciutadans amb un catecisme a la mà. Però no és massa diferent del catecisme capitalista que t'empeny a ser el millor sense mirar quins són els mitjans que et duen als objectius proposats. El capitalisme també vol triomfadors. I els perdedors es converteixen en clients dels capitalistes.

Quin gran invent el capitalisme, que es reinventa cada dia, i el seu codi moral!

El socialisme real no ha triomfat perquè demanava més sacrifici, més renúncia. Però, pot alçar la mà algú de nosaltres que no es vegi obligat cada dia a renunciar a una part de si mateix i a una part dels seus somnis?

M'emociona tot el que la Marita no diu però que es pot llegir entre línies. M'emociona la creença profunda que li fa pensar que sempre va fer el que calia. Dins d'un món que ella no podia canviar, va viure amb una gran dignitat i ningú li pot negar el seu esforç i el seu sacrifici.

Aquell, segurament, no era un món desitjable, però amb ell hem mort tots una mica. A finals del segle XIX Nietzsche va matar Déu, mentre Marx donava ales a l'esperit de l'home, amo i senyor de la seva força de treball. Freud va dibuixar el mapa dels nostre somnis i, fent-nos més dèbils, ens va fer més humans. Hitler va aniquilar tots els somnis dins d'una càmera de gas. El Maig del 68, amb els seus antiherois, ens va fer sortir de l'estat de coma. La democràcia moderna tal i com la coneixem nosaltres, neix d’aquell maig. Els hereus dels víkings van ser els primers a adonar-se que la socialdemocràcia a la nòrdica era una via. Fins avui.

Les coses, però, no han anat del tot bé, però queixar-se seria injust. Nosaltres som responsables de no haver convertit els parlaments en àgores.

Però el Gran Germà ha estat substituït per la xarxa de les xarxes i tornarem a intentar que se sentint les nostres veus. Que jo, un no ningú, i tants d’altres, estiguem escrivint i publicant aquestes ratlles, n’és un exemple.

D'aleshores ençà (que cadascú marqui la seva línia de sortida), jo només he après una cosa: que no puc viure sol, que necessito construir-me al costat de la gent, que sóc paraula i necessito expressar-la, que necessito l'abraçada de l'amic, que és paraula i necessita expressar-la, que necessita construir-se al costat de la gent i que no pot viure sol.

I que tot plegat costa un esforç. I en això estem, o hi hauríem d'estar.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada