dissabte, 20 de novembre de 2010

Josep Maria Castellet: panegíric i epitafi



Josep Maria Castellet (Barcelona, 1926-2014)

Escrivia aquest apunt quan Josep Maria Castellet va rebre el Premi Nacional de les Lletres, que se li va concedir l'any 2010. Poques vegades un premi ha rebut aplaudiment tan unànime com aquest. Editors, escriptors, lectors, crítics, especialistes, tots tenim un deute immens amb aquest home que és un referent tant en la literatura catalana com en la castellana. Ara hi torno hores després de la seva mort.

No hi ha un espai dins la construcció literària i cultural de la postguerra espanyola que no estigui tocada per la mà de Castellet. La influència i el mecenatge que exercí sobre l’anomenada Escola de Barcelona (Riera, Carme. La Escuela de Barcelona: Barral, Gil de Biedma, Goytisolo: el núcleo poético de la generación de los 50. Barcelona: Anagrama, 1988), on per afinitat hi podem inscriure Gabriel Ferrater, que escrivia en català (potser el millor escriptor català després de la Guerra, víctima d’un excés d’intel·ligència), i que conformen el nucli poètic de la Generació dels 50: José Manuel Caballero Bonald, Rafael Sánchez Ferlosio, Ángel González, Ignacio Aldecoa, Antonio Gamoneda, Carmen Martín Gaite, Juan Marsé, José Ángel Valente, Claudio Rodríguez, Ana María Matute, Francisco Brines, entre d’altres.

 Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo,
Carlos Barral, Josep Maria Castellet

Com assessor literari de Seix Barral va viure el boom de la literatura hispanoamericana. En el seu llarg viatge entre autors i manuscrits va arribar a la direcció literària d’Edicions 62. I com a teòric, ja des dels seus articles a la revista Laie, o a L’hora del lector (1957), i tots els seus treballs posteriors, ha demostrat una capacitat especial per analitzar i per saber on era l’excel·lència.

 Gabriel Ferrater

Pocs com ell van saber veure ben aviat, en les primeres dècades després de la Guerra Civil, com n'era d'anòmala la literatura catalana. Mentre la literatura castellana vivia una eclosió i una cohesió espectacular, la catalana navegava sense nord, sense cap model clar, fragmentada entre l’exili exterior i l’interior. Una literatura catalana que davant de la impossibilitat d’articular-se públicament degut a les prohibicions i la censura acaba enrocant-se en la recuperació de la llengua i de les institucions perdudes. I dic enrocar perquè d’aquella lluita, aleshores necessària, n’ha quedat una constant rància que gira més al voltant d’aspectes victimistes que en la consciència que una literatura es fa escrivint i que una cultura es desenvolupa vivint amb naturalitat en lloc de queixar-se. Els seus estudis sobre l’obra de Pla, Espriu o Rodoreda són un intent reeixit de col·locar la literatura catalana en el lloc que li corresponia, després del panorama desolador que va quedar a partir de 1939.

De la clarividència de Castellet, i després de la publicació de Veinte años de poesía española (1962), manifest de l’anomenada aleshores poesia social, va sorgir Ocho siglos de poesía catalana (Alianza, 1969), publicada conjuntament amb Joaquim Molas. Aquesta obra no va ser només una carta de presentació de la literatura catalana a la resta d’Espanya, sinó que va ser l’inici d’un pont que unia Barcelona i Madrid (ara el pont és en ruïnes i les aigües baixen tèrboles i llimoses) i que, de pas, obria camins cap a la literatura que es feia fora de les nostres fronteres.

Sense abandonar mai la seva capacitat visionària, el 1970 publicava a Barcelona Nueve novísimos poetas españoles, on antologava els poetes de la generació posterior a la dels 50: Manuel Vázquez Montalbán, Antonio Martínez Sarrión y José María Álvarez (els sènior) i Félix de Azúa, Pere Gimferrer, Vicente Molina Foix, Guillermo Carnero, Ana María Moix i Leopoldo María Panero (La coqueluche). Poetes tots ells que trencaven amb la tradició immediata (amb alguna excepció, com la influència de Gil de Biedma), i que sense abandonar influències culturalistes jugaven amb elements de la contracultura i del pop. Castellet no s’equivocava amb aquesta selecció perquè ha quedat ben clar la importància que tots ells han tingut en la literatura espanyola, i algun d’ells en la catalana.

 
Algun dia caldria parlar de la naturalitat com algun d’aquests autors han sabut moure’s entre les dues cultures i, fins i tot, com escriptors com Vázquez Moltalbán (i afegiria Marsé i Mendoza) va saber construir una veu catalana que s’expressava literàriament en castellà.

Als aspectes creatius que he mencionat fins ara caldria afegir la que denota l’aspecte més personal de Castellet: la dels seus llibres de memòries. Per un costat, perquè ens permet gaudir de la seva escriptura més personal. Ens permet descobrir la seva magnífica prosa, clara, exacta i profunda. I d’un altre, perquè de la seva memòria és possible reconstruir el testimoni d’una època i d’un grup de gent tan gran en nombre com en valor i qualitat. Textos i llibres com “Memòries poc formals d’un editor literari” (dins Edicions 62. Vint-i-cinc anys, 1962-1987 [1987]), Els escenaris de la memòria (1988), Seductors, il·lustrats i visionaris (2009) o Memòries confidencials d'un editor (2012) són memòria i són Literatura.

Més enllà de qüestions acadèmiques i professionals, Castellet s’erigeix, en la vida de molts de nosaltres en far. No saps ben bé com, hi ha persones que apareixen a la teva vida (com en el seu moment Vázquez Montalbán) i a més d’aportar-te coneixement i/o plaer intel·lectual es converteixen en una llum que il·lumina les vores del camí. Hi ha dos plaers. Un, el que proporcionen les coses i les persones per elles mateixes en el moment que entren a formar part de la teva vida, en el moment que s’estableix aquell lligam personal que et permet compartir algun tipus de coneixement. L’altre, el que proporcionen els camins, principals o secundaris, que uneixen el coneixement amb la xarxa intricada que anomenem saber o cultura.

Durant el batxillerat i COU, Castellet apareix sobtadament a l’institut de la mà d’un professor de Literatura Espanyola, Ignacio Prat (Saragossa, 1947 – Barcelona, 1982), que ens va ensenyar a llegir la literatura amb uns altres ulls.

 Ignacio Prat

Prat, poeta aragonès i especialista en poesia modernista, ens va ensenyar a entendre la literatura a través de dos poetes lluminosos: Machado i Juan Ramón Jiménez. I quan ens va tenir captivats, es va treure de la butxaca del seu gavany rebregat un exemplar de Nueve novísimos. Aquell professor, brillant, d’aspecte malaltís, només dotze anys més gran que nosaltres, i que moriria als 35 anys, va tenir la gosadia de portar-nos pels camins secundaris de la literatura acadèmica. Per explicar els Novísimos calia fer unes quantes voltes per entrar en paisatges poc visitats per nosaltres, lectors innocents.

 Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez

Castellet apareixia aleshores per primer cop i, atrapat per les ganes de conèixer, Castellet ha anat apareixent irremissiblement al llarg de la vida fins que aquell adolescent que feia batxillerat va acabar fent filologia.

No hi ha hagut oportunitat de parlar amb ell... Mentida, en vaig tenir una en la boda d’un amic: era oncle de la núvia, però no vaig gosar poder. Feia respecte, tot i que en aquell moment es dissimulava amb bones dosis de displicència i arrogància. Va passar una oportunitat, si és que hi ha cap necessitat d’establir contacte personal amb les persones que s'admiren. Però, ironies de la vida, des de fa vint anys ens hem anat creuant pel carrer. L’empresa familiar és al costat de casa. Ja està bé així. Compartíem una passió; compartíem el carrer, el món.



[+]

Jaume Subirana, "País de Castellets", a F l u x
Notícia de la seva mort a El País, amb un fragment d'entrevista
Jordi Amat, "Capità Castellet" (Núvol, 10-I-14)
Teresa Muñoz Lloret, "Josep M. Castellet, l'escepticisme combatiu" (L'Avenç, 300, març 2005)
Juan Cruz, "Autoretrato del editor bien educado" (El País, 4-VIII-12)
"La vida es un sinsentido", entrevista de Víctor Amela (La Vanguardia, 18-I-08)
Tina Vallès, "Castellet en versaletes"

Bernat Puigtobella, "L'últim director literari" (Núvol, 12-I-14)

6 comentaris :

  1. Esplèndid i merescut homenatge, Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. Esperem que pervisqui el seu treball per la cultura.

      Elimina
  2. Com en les bones partides de billar. Una carambola que fa una jugada perfecte! Un panegíric paral·lel ben merescut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caramboles a banda, Galderich, és una bona manera de donar vida als apunt antics.

      Elimina
  3. Un homenatge preciós!

    ResponElimina