diumenge, 7 de novembre de 2010

Vida privada, de Sagarra, al Lliure


Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, és un monument i una referència de la llengua catalana literària i de la literatura en general. Poques obres hi ha que aportin els elements necessaris per ser el referent social i històric del que els catalans som ara. No la construcció idealista que ens volen vendre, sinó la conseqüència d'un passat proper que ens ha marcat com a poble i com a cultura. Som fills, reals o emmirallats, d'una burgesia, d'una decadència i d'una claudicació voluntària.

Dur-la al teatre és un risc. En forma de musical, amb aires de cabaret, encara més. Xavier Albertí s'hi atreveix al Teatre Lliure. La novel·la val qualsevol gosadia. Que reïxi dependrà de la posada en escena i de l'adaptació d'un text que no està pensat pel llenguatge teatral i que obliga a la declamació literal de part del text. No m'agraden les veus en off que expliquen allò que no s'és capaç d'adaptar al llenguatge visual (teatre, cinema, fotografia...).

Tot i així, paga la pena donar-li un vot de confiança. Malgrat que ja hagi aparegut alguna crítica no massa positiva, com la de José Carlos Sorribes a El Periódico del 7 de novembre. No sé si cal fer esforços perquè la bona literatura emergeixi d'entre la pols o cal deixar que les coses segueixin el seu ritme biològic natural. És el que tenen els llibres, que a l'inrevés que els monuments a l'aire lliure, viuen reclosos en racons foscos de les llibreries. Però bé, ja ens agrada l'arqueologia i gaudir de l'emoció de treure a la llum un jaciment. Que una obra artística sigui a la vista o a l'aparador no la salva de la ruïna. I més quan hi ha obres que ja neixen ruïnoses i que se'ns desfan entre les mans.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada