L'editorial
granadina Cuadernos del Vigía reedita Juego de cartas, de Max Aub (París, 1903-Mèxic, 1972). Un artifici literari en
forma de baralla de cartes, cadascuna de les quals té l'anvers dibuixat pel
famós pintor cubista i company de Picasso, Jusep Torres Campalans, i al revers
hi ha una sèrie de cartes (és a dir, d'epístoles) a diferents destinataris,
cada una amb un argument secret que gira al voltant d'un personatge anomenat
Máximo Ballesteros. Els dos personatges són, en realitat, heterònims de l'escriptor
valencià. Del pintor, Aub en va escriure una novel·la, Jusep Torres Campalans (1958), on s'hi incloïa la biografia i les
obres de l'artista, i que s’inclou en una sèrie més extensa de textos i autors
apòcrifs. Tanta va ser la credibilitat de les dades d’aquesta obra que els
crítics de l'època van pensar que realment existia l’artista i les seves
pintures. Pur esperit lúdic, que no el va abandonar mai.
Tot i que
normalment se situa Max Aub entre els components de la Generació del 27, sempre
ha estat un escriptor difícil de catalogar. Primer, pel seu origen i els
problemes d'identitat que el van acompanyar. Fill d'alemany i de jueva
francesa, va arribar a València amb 12 anys, on aprengué català i castellà, i
va acabar adoptant aquesta llengua com a forma d'expressió literària. Com deia
el mateix Aub, un és d'allà on estudiar el batxillerat. Després vingué la Guerra Civil,
l'internament al camp de concentració de Vernet, i més tard va ser deportat a
Algèria, d’on s'exilià a Mèxic. I com tants escriptors, castellans i catalans (exposició Literatures de l'exili. Retorn a Catalunya), que van viure exiliats, el seu reconeixement dins de la història de la
literatura ha estat difícil. Molta de la seva obra està encara per editar, i
per reeditar la que va publicar a l'exili.
I al voltant
d’aquest silenci i d’aquesta ignorància, i ara sense l'esperit lúdic que esmentava abans, cal recordar El laberinto mágico, una sèrie de sis novel·les que giren al
voltant de la Guerra Civil
i que haurien de ser de lectura obligatòria: Campo cerrado (1943), Campo
de sangre (1945), Campo abierto
(1951), Campo del Moro (1963), Campo francés (1965) i Campo de los almendros (1967). No estan
els temps per ignorar la nostra memòria històrica.
Encara hi ha molt
material inèdit de Max Aub. En aquest sentit, l’Editorial Cuadernos del Vigía i
la Fundació Max Aub està posant fil a l’agulla perquè, el més aviat possible, es puguin rescatar
els manuscrits que estan en possessió de la Fundació.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada