dimecres, 1 de desembre de 2010

Max Aub: lúdic i exiliat


L'editorial granadina Cuadernos del Vigía reedita Juego de cartas, de Max Aub (París, 1903-Mèxic, 1972). Un artifici literari en forma de baralla de cartes, cadascuna de les quals té l'anvers dibuixat pel famós pintor cubista i company de Picasso, Jusep Torres Campalans, i al revers hi ha una sèrie de cartes (és a dir, d'epístoles) a diferents destinataris, cada una amb un argument secret que gira al voltant d'un personatge anomenat Máximo Ballesteros. Els dos personatges són, en realitat, heterònims de l'escriptor valencià. Del pintor, Aub en va escriure una novel·la, Jusep Torres Campalans (1958), on s'hi incloïa la biografia i les obres de l'artista, i que s’inclou en una sèrie més extensa de textos i autors apòcrifs. Tanta va ser la credibilitat de les dades d’aquesta obra que els crítics de l'època van pensar que realment existia l’artista i les seves pintures. Pur esperit lúdic, que no el va abandonar mai.

 
Tot i que normalment se situa Max Aub entre els components de la Generació del 27, sempre ha estat un escriptor difícil de catalogar. Primer, pel seu origen i els problemes d'identitat que el van acompanyar. Fill d'alemany i de jueva francesa, va arribar a València amb 12 anys, on aprengué català i castellà, i va acabar adoptant aquesta llengua com a forma d'expressió literària. Com deia el mateix Aub, un és d'allà on estudiar el batxillerat. Després vingué la Guerra Civil, l'internament al camp de concentració de Vernet, i més tard va ser deportat a Algèria, d’on s'exilià a Mèxic. I com tants escriptors, castellans i catalans (exposició Literatures de l'exili. Retorn a Catalunya), que van viure exiliats, el seu reconeixement dins de la història de la literatura ha estat difícil. Molta de la seva obra està encara per editar, i per reeditar la que va publicar a l'exili.

 
I al voltant d’aquest silenci i d’aquesta ignorància, i ara sense l'esperit lúdic que esmentava abans, cal recordar El laberinto mágico, una sèrie de sis novel·les que giren al voltant de la Guerra Civil i que haurien de ser de lectura obligatòria: Campo cerrado (1943), Campo de sangre (1945), Campo abierto (1951), Campo del Moro (1963), Campo francés (1965) i Campo de los almendros (1967). No estan els temps per ignorar la nostra memòria històrica.

Encara hi ha molt material inèdit de Max Aub. En aquest sentit, l’Editorial Cuadernos del Vigía i la Fundació Max Aub està posant fil a l’agulla perquè, el més aviat possible, es puguin rescatar els manuscrits que estan en possessió de la Fundació.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada