diumenge, 12 de desembre de 2010

Trailers de llibres



Llegint el post Trailers de libros, ¿la peor idea de la industria editorial?, al bloc Cooking Ideas, m'he assabentat que es fan trailers de llibres. És a dir, s'anuncia un llibre com si fos una pel·lícula fent unes pinzellades de l'argument i buscant aquells aspectes que poden captar l'atenció d'un futur lector, esbossant els personatges i, sobretot, recreant l'ambient, tot amb una estètica propera a la del relat.

La idea pot donar molt de sí, però no he vist res massa interessant. M'he mirat els exemples que ofereixen al bloc (no m'han agradat) i n'he buscat els que ofereix YouTube. Poca cosa. La majoria són vídeos de novel·les de gènere, bàsicament de terror o sentimentals, o llibres infantils: n'he seleccionat un perquè veieu a què em refereixo: El nombre del viento, de Patrick Rothfuss Els que no són de gènere són d'autors joves (Renato Cisneros, a Alfaguara), com si fes una mica de por arriscar-se amb autors consagrats. O com si es pensés que un producte promocional d'aquesta mena només té sortida entre els joves, més avesats a la cerca d'informació a la xarxa, o amb qui s'adiu més la relació entre imatge i literatura.

En català tampoc hi ha massa cosa: El secret de la germandat, de Mireia Vancells (autoeditat a Bubok, una editorial "no convencional") o Ghostgirl, de Tonya Hurley (un relat il·lustrat d'estètica gòtica).


Us en deixo dos. Pel contingut i per la realització. El primer és La lladre de llibres, de Markus Zusak (Barcelona: La Campana, 2007), escriptor australià nascut el 1975, que narra la interessant i estremidora història d'una nena que viu en una casa d'acollida, a l'Alemanya nazi, mentre la seva mare és en un camp de concentració per comunista. Un història contra la barbàrie, que parla de l'amistat, de la solidaritat i del poder de la literatura per superar tots els obstacles i els conflictes.


El segon vídeo és un trailerbook de Diario, de Petter Moen (Madrid: Veintisieteletras, 2009), venedor d'assegurances noruec d'origen jueu, i membre de la resistència durant l'ocupació nazi de Noruega, va ser fet presoner.



Tancat durant set mesos a la caserna de la Gestapo, va ser embarcat junt amb la resta de presoners per ser dut a un camp de concentració a Alemanya. El vaixell va naufragar i només van sobreviure cinc persones. Moen, no. Però va tenir temps de deixar-nos aquest diari, del qual se'n va saber la seva existència sis mesos després d'acabar la guerra, gràcies a un dels supervivents del naufragi.

Anna Frank, Ruth Maier, Primo Levi, i ara Petter Moen. Una història insòlita que ens explica què du una persona a escriure un diari estant privat de la llibertat, però, sobretot, com el va escriure.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada