dijous, 16 de desembre de 2010

Veus d'uns altres mons

Flamenc morisc
Fragment d'un gravat del segle XIX


Un dilluns 13 de desembre s'apagava la veu d'Enrique Morente (1942-2010), la veu a la qual el flamenc li deu tot el que és avui que, de fet, no ha estat més que la cerca de la seva essència en les músiques que, com la resta de la cultura i els pobles, han viatjat per aquesta mar Mediterrània que, en lloc de separar, ha unit les seves ribes com si fos un immens pont. Aquesta fusió que el flamenc ha fet amb altres músiques -com ho ha fet Maria del Mar Bonet amb la música catalana- és el camí de tornada als orígens, més que no pas una innovació. On hauríem d'anar a buscar les arrels del flamenc sinó entre els moriscos? La música lírica d'al-Àndalus està documentada fins els segle XVI i se li perd la pista fins el XVIII, en què reapareix en mans dels gitanos. Aquest buit coincideix amb l'expulsió dels moriscos (veure La veu dels moriscos). Segons Blas Infante, alguns d'aquells moriscos tornaren a la Península i es refugiaren a les muntanyes barrejats amb els gitanos amb la intenció de regularitzar la seva situació i viure camuflats treballant com a agricultors. D'aquí podria venir una dels possibles orígens de la paraula "flamenc", de l'àrab felah-mengu, "camperol fugitiu", que durant el segle XIX s'aplicarà també als gitanos.


Músics moriscos


En els orígens és on ens sentim identificats i on tots ens hi trobem. Morente no era un heterodox, perquè només des del coneixement de la més pura ortodòxia és possible crear i cantar com ell ho feia.

M'agrada el cante jondo. I no hi ha cap explicació més enllà que la música, a diferència de les altres arts, té un component atàvic que ens lliga a fenòmens que només l'antropòleg pot explicar.

Morente moria al dia següent de complir-se 20 anys de la mort d'una altra veu important: Concha Piquer (València, 1908-1990). I afirmo, també, que m'agrada la copla.

La Piquer m'agrada perquè és una d'aquelles veus, com la de Machín, que formen part de l'educació sentimental d'unes quantes generacions. D'aquelles generacions que, abans no arribés la televisió o durant els seus primers anys d'existència, teníem la ràdio com a únic mitjà d'informació, formació i oci. I de propaganda del Règim. Les veus dels cantants, dels locutors, dels actors de radionovel·les, dels anuncis... La llista seria interminable: Maria Matilde Almendros, Guillermo Sautier Casaseca, Juana Ginzo, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Bobby Deglané, Juan de Toro, Joan Viñas, Julio Varela, José Luis Barcelona... El 13 d'octubre moria Alberto Oliveras, la veu d'Ustedes son formidables. Veus d'uns altres temps, d'uns altres mons. De la memòria.

La ràdio sonava a la cuina, als balcons, a les eixides, als patis. Era impossible negar la seva existència:  acabava formant part de l'ambient com l'aire que es respirava, com l'olor del sabó de Marsella o del zotal.




El més de novembre de 2010 es descobria a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units un cel·luloide d'11 minuts interpretat per una Piquer adolescent, i datat el 1923. És sonor. Quatre anys més antic que El cantant de jazz (1927), d'Alan Crosland, interpretat per Al Jolson, i on apareix, també, Concha Piquer. Així, doncs, aquesta cinta es converteix en la pel·lícula sonora més antiga del cinema. Dirigida per Lee DeForest, va ser estrenada al cinema Rivoli de Nova York, el 1923. La cantant valenciana havia anat als Estats Units de la mà del mestre Penella sent una noia de només 16 anys. Va començar cantant en els entreactes i va arribar a posar mig despullada. Hi va residir cinc anys i s'hi va acabar fent un nom.





Deixo un fragment de la cinta, extret de la mediateca de RTVE. En aquella època no sé quin valor podia tenir aquesta actuació. Avui resulta còmica. Al Nova York dels anys 20 deuria resultar exòtica per uns americans que buscaven rareses antropològiques per Europa. És un document històric, en definitiva; i aquest és el valor que li hem de donar. Esperem que ningú tregui banderes al carrer. Són veus d'altres mons.


6 comentaris :

  1. El flamenc m'agrada molt, com també la rumba i, sobretot, la copla. És curiós com les lletres d'aquelles cançons de la Piquer, Imperio Argentina, Juanita Reina o Lola Flores ens han quedat gravades a foc.
    Hi ha una cosa, però, que em fa ràbia: al flamenc se li ha donat el lloc que li correspon dins el món de la música, però amb la copla encara queden vestigis d'un cert menyspreu perquè encara se la relaciona amb el franquisme. I és cert que el Règim en va fer una utilització interessada, però també s'ha de saber que alguns artistes com Miguel de Molina van ser represaliats i que unes quantes cançons es van haver de modificar a conveniència del nou imperatiu moral, com és el cas d'"Ojos verdes".
    Continuaria escrivint sobre el tema, però m'aturo ja. Només dir-te que m'ha encantat l'article i que, novament, et felicito.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha tantes coses que caldria posar en el seu lloc, Sícoris...! Els interessos, la ignorància i els interessos econòmics marquen qualsevol tendència. I com que la cultura és tan minoritària els tòpics es converteixen en axiomes. Com ja hem comentat altres vegades, som uns afortunats; per l'experiència acumulada i pels beneïts déus que un bon dia en vam insuflar l'alè de la curiositat.

      Elimina
  2. Excelente, Enric, por ser un fiel reflejo de una época que a veces es difícil de explicar a quienes no la vivieron, y muy interesante también el comentario de Sícoris. He tocado el tema en alguna ocasión en lo que se refiere al paso Cine Mudo-Cine Sonoro y a la importancia capital de Lee de Forest, cuyo proceso era muy superior (las primeras puebas en sistema Phonofilm fueron en 1920)al de "El cantor de Jazz", en sistema Vitaphone. En cuanto a Conchita Piquer es un recuerdo imborrable de mi niñez. Yo no soporto el Flamenco y sólo me gusta de la Copla, la época de los 40s con Piquer por encima de todas, aunque Juanita Reina, Imperio Argentina o Gloria Alcaraz eran muy buenas. Lola Flores me resultó insportable de niño, de adulto y hasta la hora actual en la figura de sus patéticas hijas. Y la Pantoja, de Tercera División comparada con la Piquer. Conservo los discos en 78 rpm que compraron mis padres y recuerdo que hace unos pocos años me pusé a escucharlos y tuve que dejarlo. Eran demasiados recuerdos. Y sí, Enric, en esa época la Radio fue absolutamente fundamental. Por cierto, el Diario Hablado de Radio Nacional podía ser divertidísimo desde el punto de vista de unos niños que pensaban por su cuenta, no comulgaban con ruedas de molino y le veían el plumero a ciertos tipos nada más abrían la boca. A mí, con ocho o nueve años, se me saltaban las lágrimas de la risa cuando escuchaba los discursos de de Girón de Velasco. Más tarde comprendí que no era para tomárselo a risa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Temo el día, Eugenio, en que desaparezca la última generación de la radio, los últimos que somos capaces de transmitir unas emociones que se convertirán en recuerdo rancio. Si ahora es difícil de explicar, en el futuro será imposible.

      El "Diario hablado", igual que los consultorios, tenían para mí el mismo tratamiento que el teatro radiado o las radionovelas: material de ficción; a pesar de conocer perfectamente el contexto social y político.

      No me llega todo el flamenco, como es natural, porque hay una parte de la sensibilidad que se tiene si se ha mamado. Pero hay algo en el cante jondo, por ejemplo que me pone los pelos de punta; que arranca de la tierra y me sube al estómago sin que lo pueda racionalizar. Me pasa lo mismo con la música tradicional balcánica i zíngara, el klezmer judío, las tarantelas napolitanas, las rimas mozárabes...

      Elimina
  3. Este apunte es un despertar de emociones y conocimientos. Lo que no abré escuchado por la radio, primero de galena y despues de lamparas,,,,,y por el gramófono "La voz de tu amo"de la vecina Gracies Enric !! os acordais dels cantor Tino Rossi ??

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encantat de despertar emocions, Jaume. De Tino Rossi només recordo versions clàssiques com "Ave Maria" o "Bésame mucho".

      Elimina