Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Et sents poc femenina? [i 04]


Acabo amb aquestes postals nadalenques amb dues il·lustracions més. La primera, perquè quedi clar, si algú s'ha despistat, quines són les característiques femenines que atrauen els homes, i els trets masculins que atrauen les dones.  La segona és la torna. Després d'alliçonar tant les dones, els homes també poden comprovar si tenen cap característica poc masculina i mirar de posar-hi remei.

Estant tot tan ben estudiat i reglat és estrany que el món no funcioni millor, no? Jo us proposo un exercici. Pareu compte en els missatges de la publicitat actual i veureu que es continuen fent servir els mateixos estereotips del doctor Vander.

Serà que no tenim remei?


[Font: Enfermedades y trastornos de la vida conyugal, del doctor Adrián Vander]

dilluns, 26 de desembre del 2011

Et sents poc femenina? [03]


El doctor Vander ha deixat molt clar que la feminitat o masculinitat d'una dona ve marcada, en part, per característiques morfològiques. Com que en cap moment esmenta la genètica, haurem de pensar que Vander accepta aquella vella teoria racista que relaciona la maldat amb les transformacions fisonòmiques: la fisiognomia. No em refereixo a l'estudi positivista del gest, utilitzat en l'art i en la interpretació, sinó la seva vesant esotèrica, tan explotada al llarg de la història, que afirma que les malalties i les seves repercussions físiques estan relacionades amb la mala conducta moral.

Tot i així, com que deu acceptar el lliure albir que l'Església es va inventar per eximir Déu de cap responsabilitat, en aquesta làmina torna a indicar quines són les conductes que poden dur la dona a convertir-se en un ésser amb desequilibri de la personalitat i abocada a la neurosi. Una dona preocupada per ella mateixa és una dona insatisfeta.

[Font: Enfermedades y trastornos de la vida conyugal, del doctor Adrián Vander]

dissabte, 24 de desembre del 2011

Et sents poc femenina? [02]


Era evident que, vistos els trets que fan de la dona un ésser poc femení, les característiques de la feminitat havien de ser les contràries a les exposades a l'anterior apunt.

En l'àmbit de les creences sempre hi ha una certa capacitat de decidir: creure o no creure. Però quan una creença es vesteix de ciència es limiten les possibilitat de decisió. Definint la feminitat amb un patró estanc s'afirma que qui no compleix amb unes determinades característiques biològiques deixa de pertànyer al concepte definit. No només no decideix, sinó que deixa de ser persona. No podent ser dona, deixa de pertànyer a l'espècie humana. És exactament el mateix procés que el nazis van fer servir per negar als jueus la seva condició humana.

Tant en un cas com en l'altre podem entendre la follia que acompanya els individus que ostenten el poder, però com s'explica la follia d'una societat que accepta aquest estat de coses?

[Font: Enfermedades y trastornos de la vida conyugal, del doctor Adrián Vander]

divendres, 23 de desembre del 2011

Et sents poc femenina? [01]


Segons estableix l'Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional, les conductes tipificades com assassinat, extermini, deportació o desplaçament forçós, presó, tortura, violació, prostitució forçada, esterilització forçada, persecució per motius polítics, religiosos, ideològics, racials, ètnics o altres definits expressament, desaparició forçada o qualsevol acte inhumà que causi greus patiments o atempti contra la salut mental o física de qui els pateix, sempre que dites conductes es cometin com a part d'un atac generalitzat o sistemàtic contra una població civil i amb coneixement de dit atac, reben el nom de crims de lesa humanitat.

[Font: Enfermedades y trastornos de la vida conyugal, del doctor Adrián Vander]

Joan Salvat-Papasseit: "Nadal"



Tot i que en els seus inicis com a poeta Joan Salvat-Papasseit (1896-1924) se submergeix en l'avantguarda, influenciat per Apollinaire i Marinetti, i per l'atracció que el futurisme i els avenços tecnològics van provocar en molts poetes de la seva generació, Papasseit és un poeta del poble. Pel seu origen humil, per formació (autodidacta), per ideologia (anarquista, tot i que es va moure dins de diversos moviments polítics d'esquerres) i per la seva precarietat laboral, la seva lírica acaba acostant-se a la poesia popular i a les formes clàssiques, molt més a prop del Noucentisme del que es podria pensar, si no fos per l'actitud davant els textos, centrats en la realitat quotidiana. Deia el mateix Salvat-Papasseit: "Sóc, com home de lletres, d'imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he viscut". I segurament és aquesta actitud que el fa tan proper; per això emociona i commou.

“De mare gitana, d’obrera estirp i de lleial nació: de dignitat poeta”, com podem llegir a la descripció de la placa del número 64 carrer de l’Argenteria, just a sota del pis on la tuberculosi se’l va emportar amb només 30 anys. De salut sempre fràgil, la mort se'l va endur massa aviat.




Com que són les festes que són, res millor que el seu poema "Nadal", editat dins L'irradiador del Port i les gavines (1921), per cobrir aquesta atmosfera festiva de la boira de les estives del port, que només ens podem imaginar perquè, és ben cert, nosaltres "no sabem que és guardar fusta al moll". I en acabar, també el podeu escoltar amb la veu d'Ovidi Montllor, que és com tornar a la vida. De fet, el Nadal és això.

    NADAL

    A Emili Badiella

    Sento el fred de la nit
    i la simbomba fosca.

    Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
    Sento el carro dels apis
    que l'empedrat recolza
    i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

    Els de casa, a la cuina,
    prop del braser que crema,
    amb el gas tot encès han enllestit el gall.
    Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
    i ells recullen les plomes,
    i ja enyoren demà.

    Demà posats a taula oblidarem els pobres
    -i tan pobres com som-.

    Jesús ja serà nat.

    Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
    i després de mirar-nos arrencarà a plorar.


dimecres, 21 de desembre del 2011

El Jardí Botànic i els sots de la Masia i de l'Estany

Imatge de la pedrera del Sot de l'Estany
a principis del segle XX. AFB


El Jardí Botànic Històric

Malgrat ser una muntanya canviant, Montjuïc encara conserva traces d'altres èpoques. Les barraques ja no hi són, però sí que hi ha restes dels antics camins: de l'Animeta, de la Serp, del Molí, de l'Esparver... Restes iberes, romanes, jueves... A pocs metres de la plaça Espanya, entre el Palau Nacional i l'avinguda dels Montanyans, hi ha el Jardí Botànic Històric de Barcelona, que no s'ha de confondre amb el Jardí Botànic modern inaugurat l'any 1999 i situat a la muntanya de Montjuïc en els terrenys situats entre Estadi de Montjuïc, el castell i el cementiri.

Amb l'empenta de l'Exposició del 29 se'n va encarregar la construcció a Pius Font i Quer (9 d'abril de 1888 – 2 de gener de 1964) a les pedreres de la Foixarda. L'any 1930, amb més voluntat que diners, Font i Quer hi va començar a reunir una col·lecció notable de plantes endèmiques i rares obtingudes especialment a la península Ibèrica, a les illes Balears i al Marroc. L'any 1940, Antoni de Bolòs es va fer càrrec de la direcció del Jardí i hi va incorporar noves col·leccions de plantes dels Pirineus i de les illes Balears. La inauguració del Jardí Botànic Històric va ser el 17 juliol de 1941. L'any 1986 es va tancar per problemes d'estabilitat de les parets verticals del jardí. Un cop executats els corresponents treballs de restauració i consolidació, es va obrir novament al públic al mes d'octubre de 2003.



El Jardí Botànic Històric
Foto: Joan Àngel Frogola



El jardí, d'estil romàntic, està situat, com dèiem, aprofitant les fondalades obertes a les pedreres de la Foixarda. El conjunt general està dividit en tres parts, les dues últimes separades per les escales mecàniques que pugen cap a la recta de l'Estadi: el Sot de la Masia, l'Antic jardí i el Sot de l'Estany. El jardí ocupa només la part central, l'esquerre és d'ús agrícola, mentre que el de la dreta és un indret desconegut per la major part dels barcelonins. És en aquest indret, situat dins de les instal·lacions del centre hípic de la Foixarda i d'accés no públic, on hi ha un estany que ocupa la fondalada de la pedrera.


El Sot de la Masia, l'any 2012
Foto: Joan Ângel Frigola


El Sot de la Masia

La masia del Jardí Botànic Històric va ser construïda durant els anys vint per a l’Exposició Internacional de 1929 i s'hi va situar la mostra agrícola i ramadera catalana amb estables i coberts bestiar porcí, boví, caprí i aviar, que il·lustraven als visitants la vida a les masies i cases pairals catalanes i que anava acompanyada d'activitats gastronòmiques i tradicionals, com la matança del porc.

Vista aèria de les instal·lacions del Sot de
la Masia durant l'Exposició de 1929
Arxiu Mas. ANC


Acabada l’exposició, la masia, coneguda com la Casa del Guarda, es va convertir en espai per als jardiners i va estar acompanyada d'hivernacle, obrador, espai de viver i manteniment de plantes, i acollia el premsat de plantes d’herbari, armaris de assecat de llavors.


La matança del porc al Sot
de la Masia, l'any 1929
Arxiu del CEC


Entre 1993 i 1999 l’Associació d’Amics del Jardí Botànic va ajudar a mantenir la masia fent-hi activitats i trobades i s'hi van fer obres de rehabilitació de l'edifici refent-ne la teulada  i reforçant-hi els fonaments de la casa. Actualment, l'Associació hi continua fent activitats i visites que permeten descobrir aquest espai tan poc conegut.


En Quim i la Susanna Bordons a l'estany
de la pedrera amb un cérvol, en una
foto de 1958 feta pel seu pare


Dues fotografies de l'estany (cap a 1960) i un cérvol, de Rosa Montoro Ferrer
A dalt, la Rosa, al mig, amb els seus avis, la mare i el seu germà cap a 1957



El Sot de l'Estany

Agafant el camí de la Foixarda, que queda amagat sota l'avinguda dels Montanyans, s'accedeix a les instal·lacions hípiques. Des d'allà un camí, que podeu veure a les fotografies fetes el novembre de 2011 per l'Alexandra H. Lorés, baixa cap a la fondalada de la pedrera i ens permet descobrir un paisatge inusual: un estany que s'aprovisiona de l'aigua de pluja, resguardat per la paret de la pedrera i envoltat de vegetació de ribera, on fan vida algunes aus aquàtiques, i on fins als anys 60 va viure una petita colònia de cérvols. Concebut com a reserva natural, actualment l'accés és tancat després de diversos accidents.



Fotos: Alexandra H. Lorés



Aquest article del Sot de l'Estany va acompanyat d'una passejada per la Barcelona paleolítica i megalítica. El podeu trobar, amb d'altres aspectes poc habituals de la història de la ciutat, al llibre
Barcelona, ciutat de vestigis (Ajuntament de Barcelona, 2017)



diumenge, 18 de desembre del 2011

El Capità Amèrica i el Gólem



L'any 1940 es dibuixava per primer cop el Capità Amèrica, el primer superheroi humà no mutant i no extraterrestre (Superman). Batman no compte perquè no té superpoders. Naixia un supersoldat.

El març de 1941 apareixia el primer volum de Captain America, amb aquella famosa portada on el superheroi li clavava un cop de puny a Hitler i lluitava contra el nazisme. Acabada la guerra, el personatge va caure en l'oblit i no seria rescatat fins 1964, en plena Guerra Freda, amb uns altres objectius.

Els creadors del personatge eren Jack Kirby (Jacob Kurtzberg; 28 d'agost de 1917 - 6 de febrer de 1994), i Hymie "Joe" Simon (10 d'octubre de 1913 - 14 de desembre de 2011). Tots dos eren fills d'emigrats jueus.


Joe Simon i Jack Kirby


L'edat d'or del còmic nord-americà, que va dels anys 30 fins els anys 50, i l'edat de plata, als anys 60-70, amb l'arribada massiva dels superherois, està directament relacionada amb els emigrants jueus dels Estats Units. Mal vistos per una societat racista, els jueus relacionats amb les arts plàstiques no tenien accés a les feines artístiques que estaven a l'alça en aquella època, com per exemple la publicitat. En canvi, el món dels còmics tenia necessitat de dibuixats per cobrir la gran demanda del mercat amb el boom del comic-book. És així que els dibuixants d'origen jueu no només van copar els estudis de dibuix, sinó que l'aspecte creatiu va beure de l'experiència jueva amb la Xoà (Holocaust) i de les tradicions jueves.

"La representación del Holocausto en el cómic norteamericano" de Francisco Saez de Adana, publicat a la Revista de Humanidades Sarasuati (18 d'abril de 2010) ens explica quin ha estat el desenvolupament del còmic americà amb l'Holocaust com a rerefons i com la persecució nazi es palesa en els primers còmics de superherois. És explícita en el cas del Capità Amèrica i indirecte en el de Superman, personatge creat el 1938 pels també jueus Jerry Siegel i Joe Shuster. Krypton és la metàfora de les poblacions jueves devastades pels nazis i Superman n'és el supervivent.

En aquests primers casos l'Holocaust no és la referència perquè encara no s'ha arribat al moment àlgid de l'extermini, però sí que els jueus han patit la persecució i el confinament en camps de concentració. I en aquest estat de coses, els superherois, revestits de superpoders, s'enfronten al mal.

Francisco Saez de Adana relaciona Hulk, d'Stan Lee (també jueu, creador de personatges com Spiderman, Los 4 Fantásticos, X-Men, Thor, Dan Defensor o Doctor Estraño) amb el Gólem perquè el seu aspecte ens remet immediatament a la imatge del personatge cabalístic de fang creat pel rabí Loew per defensar el gueto de Praga.

Cal tenir present, també, l'obra de Danny Fingeroth, Disguised as Clark Kent: Jews, Comics and the Creation of the Superhero. El llibre tracta de la relació entre el naixement del mite del superheroi i l'origen dels seus creadors, com hem esmentat abans.

Segons Fingeroth, hi ha una clara relació entre l'herència jueva dels creadors i els mons que van desenvolupar en el paper, que, d'alguna manera, els va servir per transcendir la seva individualitat per involucrar-se en la societat americana; i pel que fa a la descriminació laboral, esgrimeix les mateixes raons argumentades per Francisco Saez de Adana.

La pròpia figura del superheroi té clars paral·lelismes amb la típica caricatura del jueu: un ésser que es mostra dèbil però que alhora és capaç de controlar el seu món de manera efectiva. A tots ens ve al cap Woody Allen, oi? A nivell més metafòric té a veure amb el desig de demostrar al món que som més d'allò que semblem.

Fingeroth comenta que molts d'aquests creadors jueus provenien de famílies que havien viscut una certa prosperitat econòmica i que ho havien perdut tot durant la Gran Depressió de 1929, situació que, en certa manera, ens recorda Superman (el seu planeta és destruït), Batman (els pares són assassinats) o Spiderman (els pares moren i l'oncle és assassinat). Però no hem d'oblidar, tampoc, que moltes d'aquestes famílies jueves havien fugit dels pogroms de l'Europa de l'Est.




Tractant el mateix tema, però des de la novel·la,  Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay, de Michael Chabon, ambientada en el Nova York de l'edat d'or del còmic, aborda el tema de l'Holocaust en el món dels còmics. L'amistat, la força dels llaços familiars, l'amor, serveixen per narrar les vides de Kavalier, un artista gràfic txec, i el seu cosí Clay, un escriptor de Brooklyn, durant i després de la Segona Guerra Mundial. Molts dels esdeveniments de la novel·la estan basats, precisament, en la vida dels dibuixants que he anat esmentant i d'altres amb el mateix origen: Stan Lee, Jack Kirby, Joe Shuster, Jerry Siegel, Joe Simon o Jim Steranko.

Però, de fet, la figura del Gòlem és darrere de tots els superherois. El rerefons és la persecució i l'extermini, i en certa manera la defensa de l'alteritat i de la justícia. Els superherois no encarnen la figura del perseguit, sinó la del venjador, la del Gòlem que s'enfronta a la injustícia com a concepte universal.


Magneto (Max Eisenhardt), d'X-Men,
en el gueto de Varsòvia (Testament, 2008)


Passada la Segona Guerra Mundial, i caminant cap els anys 60 i 70, en què començaran a caure a Estats Units les velles estructures racistes, la societat en general, i el còmic també, viuen pendents de la Guerra Freda. L'Holocaust agafarà carta d'identitat, es convertirà en tema i deixarà de ser metàfora. Alguns còmics en parlaran de manera directa. Will Eisner, fora del món dels superherois, seria el cas més paradigmàtic, amb una obra que tindrà sempre la comunitat jueva com centre d'atenció més o menys camuflat i que anirà derivant cada cop més descrivint de forma explícita el món jueu i l'Holocaust, fins arribar a La conspiración: La historia secreta de los protocolos de los sabios de Sión, publicada pòstumament el 2005.




Més enllà de la peculiaritat americana, el món jueu continua estant molt present en el còmic. Les obres més importants sobre l'Holocaust són recents: Maus, Auschwitz, La hija de Mendel, Ana Frank o The Search. Però són les que tenen un contingut cultural les que han arribat al públic de forma més natural sense recórrer a metàfores, com l'obra de James Sturm; El judío de Nueva York, de Ben Katchor; El gato del rabino, de Joann Sfar; Una judía americana perdida en Israel, de Sarah Glidden, o El silencio de Malka, de Pellejero i Zentner. Aquesta última tracta també el tema del Gòlem, però des d'una perspectiva tradicional, del folklore jueu. Però també podem trobar curiositats com El asombroso swing del Golem, de l'esmentat James Sturm, que narra la història d'un equip jueu de beisbol nord-americà dels anys 20, Stars of David, que s'inventen un gòlem per resoldre els seus problemes de econòmics i de joc, reprenent la idea de l'heroi.

Com deia Gregorio Luri en una conferència, tota societat se sustenta sobre mites. El món judeocristià, malgrat haver escombrat el paganisme, també n'és ple més enllà de la Tanakh (la Bíblia hebrea) i la Bíblia. I contràriament al que la gent creu, la mitologia jueva té tant de pes o més que la cristiana, malgrat la malaltissa insistència a voler reduir-la a cendres. Esperem que no calgui despertar el Gòlem que dorm a l'àtic de la sinagoga Staranová, la sinagoga Vella-Nova, de Praga, per defensar-nos de la ignorància i la injustícia.


*

Fonts:

Chabon, Michael. Las asombrosas aventuras de Kavalier y Clay.

Conget, José María. "Cabalacómics. Reseña de Jewish Images in the Comics de Fredrick Strömberg", Tebeoesfera, 2ª época, núm. 10, 22 d'octubre de 2012 [pàgina web].

Fingeroth, Danny. Disguised as Clark Kent: Jews, Comics and the Creation of the Superhero.

Saez de Adana, Francisco. "La representación del Holocausto en el cómic norteamericano" , Revista de Humanidades Sarasuati, 18 d'abril de 2010.

"El Holocausto en cómic", El País, 1 febrer 2008.

"The Golem of Prague: Books, comic books, films and TV", NationMaster.com (18/12/2011).


[+]

Superhéroes: identidad secreta [pàgina web]

divendres, 16 de desembre del 2011

Carn de sagristia

© Lambertz


Quan les imatges es converteixen en símbols perden la seva bellesa primitiva; es tornen estàtiques i només representen el significat que li hem atribuït. Perden la bellesa de l'univers referencial que compon una imatge, la interpretació que la mirada dels mortals fa del món, de la realitat; de la percepció de la realitat, sigui aquesta religiosa o cultural. Perden contingut intel·lectual i es tornen essencialistes.

Veure Paz Vega nua sota la mantellina a l'església de Gerena (Sevilla), fent de devota parroquiana o de Mare de Déu per al calendari d'una fàbrica de galetes alemanya, escandalitza. És irreverent perquè s'estan tocant símbols que encarnen creences i perquè despulla la carn que amaguem. Però al llarg de la història de l'art l'ús que s'ha de la representació religiosa no sempre ha estat buit de sensualitat. Sant Sebastià n'és un cas paradigmàtic. O Maria Magdalena, que d'apòstol i provable companya de Jesús passa a ser prostituta.

Potser no tant en el cas de la figura de Maria, desproveïda de feminitat, imatge i referència de la donna angelicata que s'oposa a la de puta, els dos únics papers que li han estat permesos a la dona durant dos mil anys de cristianisme.


© Lambertz 


Mirant els símbols religiosos només com a imaginaria de la fe estem tancant els ulls a la poderosa càrrega sensual que s'hi amaga. Paz Vega, nua sota la mantellina, representa tot el poder de la carn que es despulla en els reclinatoris dels confessionaris. És la imatge del pecat, de la penitència i del perdó. En un sol acte, és pecadora i penitent. Carnal i redemptora.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Una fotonovel·la d'Enric Sió

Núria Espert

Enric Sió, fotonovela

Emili Teixidor

Fotonvel·la, fotonovela


La revista Oriflama publicava en el número 84 de juny de 1969 La Núria es perd, una curiosa fotonovel·la en català, interpretada per Núria Espert, Enric Sió i Carles Velat, amb guió i direcció d'Emili Teixidor i muntatge del mateix Enric Sió. Les imatges ens arriben de la mà d'en Jordi Riera, l'autor d'El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011), que les ha publicat en el seu bloc El còmic en català. Si us hi passeu, podreu veure quina va ser la gènesi d'aquesta iniciativa a través de l'entrevista que en Jordi li va fer a l'Emili Teixidor.

Dos anys abans, Enric Sió va publicar, també a Oriflama, Lavinia 2016 o la Guerra dels Poetes (1967), amb guió d'Emili Teixidor; una subtil sàtira de la vida cultural i política de la Catalunya de l'època, on introdueix personatges d'aquesta realitat, tant polítics com de la societat, en un univers de ciència ficció, com podeu veure en les quatre pàgines que reprodueixo.



Lavinia 2016 o la Guerra dels Poetes (1967)



Enric Sió (Badalona, 5 d'abril de 1942 – Barcelona, 2 de novembre de 1998) ens va arribar l'any 1969 a través de Vector, una publicació per fascicles que editava Salvat i que introduïa els adolescents en les matèries del batxillerat d'una forma molt didàctica i amb un enfocament molt modern. En aquell anys començàvem l'institut, amb un bagatge cultural forjat al carrer, als cinemes de barri i a les pàgines dels tebeos, i amb les retines encara adaptant-se al nou fenomen de la televisió. La peculiaritat d'aquells fascicles de Vector era a la contraportada, on es van publicar dues històries gràfiques d'Enric Sió: Nus i el atleta i Sorang. Dos còmics que trencaven amb les historietes dels nostres tebeos i que ens obrien els ulls a una nova manera de narrar a través del dibuix.






Si el plantejament acadèmic de Vector era modern, els còmics de Sió trencaven tots els nostres esquemes. Per les nostres mans havien passat tots els tebeos que es publicaven i encara faltaven anys perquè ens arribés l'underground. Amb més o menys nous recursos gràfics i narratius, els tebeos seguien una línia clàssica i tradicional, i en alguns casos tenien regust de postguerra. Però de cop i volta, sense el més mínim coneixement de les tendències que es coïen pel món, Sió se'ns oferia amb un dibuix expressionista que bevia del pop art, de la cultura popular, que utilitzava tècniques pictòriques i fotogràfiques, que no seguia els esquemes tradicionals del relat narratiu ni pel que fa al temps ni pel que fa a la composició. Els personatges eren d'un realisme malaltís, en el sentit que se't feien psicològicament tan propers que podies palpar les pors i les angoixes.

Potser érem massa petits com per fer una anàlisi com la que faig ara, però, d'una manera o una altra, copsàvem aquella nova realitat de forta expressió onírica. D'alguna manera, estàvem aprenent que la realitat no és només allò que toques amb la punta dels dits. I, alhora, apreníem que el còmic no està fet de ninots (no ho dic despectivament). Nus podia ser qualsevol de nosaltres. I, on volia arribar, les dones que dibuixava Sió eren reals. I, per tant, terriblement sensuals. El 1968 vam descobrir una nova narrativitat (i per tant l'alteritat) després de veure 2001 de Kubrick. El 1969 vam aprendre a ser personatge de còmic i a entendre la representació com a realitat. Despertàvem hormonalment al món del sexe i el còmic ens oferia la possibilitat de crear un món de ficció que fos nostre i només nostre. La realitat sexual era inabastable; la fantasia, en canvi, era el regne on els desitjos sempre es compleixen. Abandonàvem el món de la innocència, amb el que això comporta de solipsisme.




[+]

Riera, Jordi. Enric Sió, el autor, el erotismo [en línia].  Bracelona: Tebeosfera, 2ª época, núm. 9, 11 de maig de 2012.





diumenge, 11 de desembre del 2011

Contes infantils de la guerra


El Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera presentarà, a partir de l'14 de març de 2015 fins al 18 de juliol de 2015, l'exposició Contes infantils de la guerra, que fins el 5 de febrer de 2012 fa estar instal·lada en el Museu d’Història de Catalunya. Partint de la col·leció privada de Freixes-Garriga, aquesta mostra és un repàs de la producció editorial infantil duta a terme durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), sobretot al bàndol republicà, però sense oblidar tampoc el franquista.

L’exposició mostra com aquesta literatura es va convertir, com l’adulta, en part de l’engranatge propagandístic del moment. Del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles, a editorials com Proa, Estrella, Cénit, Políglota; d'El més petit de tots, a les adaptacions de contes clàssics com El gato con botas, els contes infantils es van convertir en una arma singular per submergir els més petits en un món dual de bons i dolents, cadascú des del seu bàndol, que s’estava enfrontant de forma fraticida en el camp de batalla. Pel costat  republicà, la influència de la Unió Soviètica, en aquest aspecte, va ser important alhora d'entendre que els infants eren els futurs garants de la revolució. I no només des del vessant purament literari, sinó també a través de tots els recursos que acompanyen els contes infantils. En aquest sentit, es posa una especial atenció a la tasca dels dibuixants i il·lustradors, molts d’ells amb una clara influència de l’avantguarda revolucionària russa.

Però a banda d'això, que s'entén perquè un cop esclatada la guerra l'esquerres van rebre el suport soviètic, no tot el contingut ideològic beu d'aquest estat de coses. No oblidem que durant els anys de la República es va fer una tasca ingent pel que fa a integrar la població en el món de la cultura. Les reformes educatives, l'alfabetització, el foment de la lectura, van anar acompanyats de tota una revolució que afectava l'ètica i l'estètica. La feina feta pels artistes i els intel·lectuals en un món que tenia en les avantguardes la font d'una autèntica revolució cultural arribava al disseny, a la il·lustració, a l'edició i a les impremtes. Naixia una nova forma d'educar, però també l'explosió de les arts del llibre dirigides cap a la cultura popular. Això es reflectí durant la República, però també mentre va durar la Guerra Civil.

Si voleu fer-vos una idea cabal de com va evolucionar aquesta estètica, paga la pena que us passeu per & piscolabis librorum, un bloc que ens mostra una acurada anàlisi, tant de contingut com estètica, d'algunes de les obres més importants d'aquest període. I per ampliar els coneixements sobre la literatura infantil durant la República, llegiu Contes catalans il·lustrats de la Segona República (1931-1939), continuïtats i canvis.

És important recalcar els aspectes tant ideològics com estètics perquè la mostra, com no pot ser de cap altra manera, posa l'accent en el gran treball fet pels artistes republicans. Al final de l'exposició, un parell de plafons ens mostren les intencions i les formes de l'edició de contes en el bàndol feixista, i la comparació no s'aguanta. Publicacions com Flechas y Pelayos ens tornaven la mirada cap a un tipus d'edició que, contingut a banda, no comptava amb professionals de la mateixa envergadura. Però malgrat això, abans que res, l'exposició entra pels ulls. Les il·lustracions dels llibres exposats són per elles mateixes motiu més que suficient per visitar-la. Alguns d'aquests llibres són rars i molt difícils de trobar; un altre motiu, doncs, per no perdre-se-la. Hem perdut 40 anys de la nostra història cultural, social i política, i és trist haver de fer arqueologia d'un passat tan proper.

Plafons informatius, vitrines amb exposició de contes, un pupitre on seure i llegir, i la reproducció de l'aula d'una escola de l'època (la republicana, però també dels nens i nenes de la nostra generació: un cop acabada la guerra, no va ser fins mitjan anys 60 que les coses van començar a canviar). Pupitres de fusta, bates de ratlles i la taula del mestre amb una bola del món il·luminada; i en una de les parets es projecten documentals de la Generalitat republicana.

El Museu d'Història de Catalunya no ha editat un catàleg ni cap prospecte, ni té (sembla) intenció de fer-ho. Haurem d'atribuir-ho a la crisi, no pas a una qüestió de deixadesa. Per pal·liar aquest buit, vaig fotografiar l'exposició per oferir un catàleg d'urgència. La qualitat de la càmera, la il·luminació de l'espai o la poca habilitat no han permès oferir un treball amb la qualitat que hauria volgut. Si tinc temps i ocasió, miraré d'esmenar-ho.

Us deixo, doncs, amb artistes de la talla de: Antoniorrobles, Ramon Puyol, Durban, Berta, Elmer Hader, Lola Anglada, Elena Fortún, Àngel Ferran, Quelus, Salvador Perarnau, Pitti Bartolozzi, Mauricio Amster, Artur Moreno o Junceda.













Celia, d'Elena Fortún, a Gente Menuda


Bartolozzi










Fotos © Alexandra Hernández Lorés

Telenotícies migdia, TV3, 7 de desembre de 2011

[+]

Contes catalans il·lustrats de la Segona República (1931-1939), continuïtats i canvis