Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 18 de gener del 2011

Futbol: èpica i lírica


Miro poc futbol, però en veig i el sé gaudir. M'ha semblat sempre un esport injust: el millor no sempre guanya. A l'inrevés que el bàsquet, on l'alternança en el marcador (excepte quan les diferències són molt grans) li dóna aquesta vivesa que sovint ens demana el cos, el futbol acostuma a segrestar els ànims i les voluntats gràcies a la incertesa: molt d'esforç per aconseguir ben poc (fins i tot quan les diferències són grans), i fins que l'arbitre no xiula el final del partir res es pot donar per beneït.

Com a barcelonistes (i potser com a catalans), a la incertesa li hem afegit, històricament, l'èpica: les remuntades formen part de l'imaginari culer. I també com a barcelonistes (i potser també com a catalans), hem vestit el futbol d'una resignació que té molt a veure amb actituds polítiques, i ens ha fet derrotistes.

Amb el Dream Team de Cruyff les coses van començar a canviar. Una nova manera d'entendre l'equip com a societat i una visió "marxista" del control dels mitjans de producció (els peus són el meu capital i la pilota per a qui la treballa) van portar el club a èxits mai aconseguits i els seguidors a creure que una societat més justa era possible: jugar bé volia dir guanyar. I se superava el tarannà pessimista i derrotista dels barcelonistes (i potser dels catalans?)

Passada aquesta etapa, i després de diverses revolucions i contrarevolucions, amb l'esperança posada en un futur on les coses poguessin ser com amb el Dream Team, allò que ningú podia somiar es va fer realitat.

Un grup de nens criats al bressol de la Masia, un demiürg tan hàbil amb els peus i amb el cap com amb la paraula i un mag nascut a Rosario, província de Santa Fe (la teologia el tenia predestinat com en una profecia!), han aconseguit vestir aquest esport rude de poesia (ja em perdonaran els intel·lectuals de pell fina!).

Deia Juan Cruz, escriptor i periodista d'El País, a l'article "Como en una clase de matemáticas", al diari As: "El Barça juega como si estuviera resolviendo los problemas de matemáticas que el profesor Guardiola va desgranando en el vestuario del Camp Nou. El resultado es un fútbol que corre el riesgo de ser perfecto. No es perfecto. A este juego tan potente estéticamente le sobra algo de poesía. En este mundo que desprecia a los poetas eso se considera un defecto, cuando es en realidad la mayor virtud de Pep Guardiola."

Com i de quina manera un esport de masses com el futbol pot condicionar els seus seguidors és una cosa que deixo en mans dels experts. Que el Barça de Guardiola predisposa els barcelonistes (i els catalans?) a veure la vida amb més optimisme i ens fa més sensibles, és un fet. La cultura de l'esforç, la voluntat, la col·laboració, la feina ben feta... tots aquests tòpics, donen fruits. I si és cert que una societat es pot contagiar d'aquest esperit, potser comença a ser el moment de fer rodar la pilota amb els nostres peus, de treure'ns la crosta del seny i d'imposar la raó davant de tanta estupidesa, de sentències, d'involucions, de retallades de drets... Cal organitzar les coses d'una altra manera. No sé quin ha de ser aquest ordre perquè no hi ha un bon cap pensant; no sé ni si hi ha un bon onze titular. Però sí que sé que ha de ser amb tota la plantilla i el planter sencer. I només hi ha la raó i la justícia social com arguments. Sense essencialisme. Si el Barça (i els seguidors) hagués de fer cas d'aquest essencialisme, seguiria sent el mateix equip derrotista i conformista de sempre, però com que creuen en el que fan, juguen convençuts, vinguin d'on vinguin.



I tot això venia... Ah, sí, per molts anys, Pep! I per 40 anys més carregats de raó i lírica, de poesia, aquella arma carregada de futur, que deia Gabriel Celaya:

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas.  Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.


La poesía es un arma cargada de futuro




Gràcies a Jaume Subirana (Flux) per la idea.

5 comentaris :

  1. ni mes ni menys, teniam a en carod i ells mateixos sel van carregar, aixi els hi ha anat. a la antiga grecia es formaven politics desde petits, ara nomes es formen politics de, xoriço d almendralejo. es com quan renova el gobern, s aburreixen i fan els cambis de cartera, jjajajaja es per plorar, no sabias fer el que feias i ara us la cambieu.........ridicul. aprendiz de todo, profesor de mierda. gaudim del que tenim mentre poguem, doncs mai se sap que durara, perque com be reflexas el futbol no acostuma a premiar al millor. visca el barça i visca catalunya

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu per l'entrada, Enric!

    ResponElimina
  3. no ets futboler però has detectat la poesia del Barça, je,je. JUAN CRUZ és un periodista i escriptor i gran blaugrana. Jo al Barça el vaig comparar ja fa temps també en la Catedral del Mar barcelonina, atreviment portat per l´eufòria, sóc des de xiquet.

    http://hoanghoat.blogspot.com/search/label/Bar%C3%A7a

    cal explicar que CAMILO JOSÉ CELA és un culom d´una plaça castellonenca, ha,ha.

    ResponElimina
  4. m´he enganyat d´enllaç, però és igual, tot és BARÇA. Era aquest:

    http://hoanghoat.blogspot.com/2011/03/la-catedral-sta-maria-del-mar-i-el.html

    ResponElimina
  5. hoangho, se't nota l'eufòria de lluny. Els valencians ja sou, d'eufòrics, i barrocs! Deu ser l'orxata (que m'agrada amb deliri; potser perquè els meus avis paterns eren del Baix Vinalopó!)

    Este apunt me va sortir de l'ànima. No sóc futbolero, però sé apreciar el bon futbol.

    Vols que et faci enveja?

    He estat assegut a la mateixa taula dinant amb Kubala, Kocsis i Czibor. Una de les filles de Czibor és la meva tia.

    ResponElimina