dissabte, 8 de gener de 2011

Manuel Delgado. De la memòria i la polis

© Bocángel

Sempre m'han agradat les opinions i els articles de l'antropòleg Manuel Delgado, catedràtic d'Antropologia de la Universitat de Barcelona. És intel·ligent, és crític, és clar, no es casa amb ningú, tant és així que fa temps que no el conviden a les televisions que controlen les quotes de pantalla: el recordo fa anys havent-se de barallar amb contertulians, amb col·legues, amb el públic... i abandonant els platós decebut de comprovar què malament que s'entenen les posicions objectives i racionals.

Delgado és un antropòleg, és un estudiós i un analista del comportament de l'ésser humà de forma holística, és a dir, integrant en una única disciplina els punts de vista de les ciències naturals i les socials. La seva actitud en els debats on ha estat convidat ha estat sempre la d'aportar dades, posar-les sobre la taula i ajudar a extreure'n conclusions. La seva postura és sempre objectiva, potser per això irrita a qui no vol sentir o veure segons quines conclusions: en l'anàlisi de conductes, el que més desagrada és veure's retratat. És per això que fins i tot el públic s'altera, perquè es pensa que s'està donant una opinió i assenyalant amb el dit. Avui en dia està mal vist parlar ex càtedra.

El passat octubre va ser entrevistat al programa del Carles Flavià Jo què sé!, de BTV, d'aquest passat mes d'octubre. Poso també l'enllaç de l'entrevista de la Mònica Terribas (2007), a TV3, perquè sempre se n'aprèn alguna cosa. Segueixo el seu bloc El cor de les aparences, on a més d'articles d'actualitat també recupera vells articles que són de lectura obligada si es volen tenir armes dialèctiques i augmentar l'esperit crític. Avui hi publica ¿Hay lugares que nos sean de memòria? L'article és molt crític amb els "espais de la memòria", amb els monuments dedicats a recuperar de l'oblit fets nefastos de la història, perquè creu que és com parlar de "lugares de olvido, puesto que toda estrategia de memoria oficial lo es siempre de soslayamiento de todo lo que el poder que erige un monumento quiere olvidar y que se olvide". Aquesta afirmació té com a context el que ell anomena "l'espai públic com a crisi de significat" (Manuel Delgado. Memoria y lugar. El espacio público como crisis de significado. Universitat Politècnica de València, 2001). És a dir, cal un sistema de significació més ampli, un context i una voluntat. O com ell mateix afirma a l'article: "lugar de memoria es aquel punto en que se produce un retorno reflexivo de la historia sobre sí misma". Un "lloc de memòria" ha de ser, doncs, alguna cosa més que un detall simbòlic.

I com que aquesta memòria reconstruïda ocupa sempre un espai públic, el seu significat ha de ser omplert per tots nosaltres. La memòria no és un estat de coses institucional, no és un tros de ciment rebatejat, sinó que és territori de la polis, de la política, de la societat, de cadascun de nosaltres. Manuel Delgado, doncs, ens està parlant d'alguna cosa més. Ens està parlant que el sistema som tots, raó per la qual cal estar sempre atent a com el Sistema manipula no només la política, sinó les consciències.

La societat se sustenta en quatre pilars bàsics de convivència i subsistència. Des de finals del segle XIX la lluita ha estat constant i contínua per crear-los i mantenir-los. Tots quatre són terrenals, materials i temporals. Creure que no està en les nostres mans la continuïtat de la convivència i la preservació dels drets socials és creure que aquests pilars són celestials, espirituals i eterns.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada