dijous, 3 de febrer de 2011

De pel·lícula



De pel·lícula (cliqueu per anar a la pàgina dels vídeos) és una nova secció d'aquest bloc. Periòdicament, aniré penjant escenes o seqüències que considero que són una icona cinematogràfica, ja sigui perquè formen part del meu imaginari o perquè, de forma indiscutible, són, per elles mateixes, història del cinema. Em centraré en el llenguatge visual perquè, per sobre de totes les coses, el cinema és imatge en moviment. Això no treu que hi hagi diàlegs, sempre i quan sigui la imatge allò que se'ns imposa narrativament.

Els dos primers talls que he incorporat al bloc parlen, com ha de ser, per ells mateixos. El primer pertany a Mon oncle, de Jacques Tati. La casa d'Hulot és metàfora i contrapunt: un laberint d'escales, passadissos i finestres, que conformen els camins i els racons de la vida en front dels espais freds i diàfans de la casa moderna dels Arpel.

El segon és una seqüència d'El tercer hombre, que conté, potser, una de les escenes més "lluminoses" del cinema quan la llum d'un dels pisos il·lumina la cara i els ulls d'Orson Welles, amagat a l'ombra d'un portal, i Harry torna al món dels vius.

El tercer és l'escena de Frankenstein en què es troben la nena i el monstre vora el riu. És la representació de la innocència: la de la nena, que no mostra cap prejudici; i la del monstre, que no es conscient del mal.

El quart tall incorporat és un altre clàssic: el sopar de Viridiana. A manca de cap substantiu millor l'he anomenat "blasfèmia", que és el punt de vista del director. Tot i que m'interessa més el quadre que configuren la colla de desheretats. I sobretot, Lola Gaos.

Escena cinquena. Peter Lorre i Vincent Price competint en una cata de vins en el segon conte de la pel·lícula Historias de terror, "El gato negro", el guió del qual adapta la història El barril d'amontillat, d'Edgar Allan Poe, amb alguns afegits d'El gat negre. L'escena és llarga, però paga la pena veure-la sencera. És un joc d'expressions histriòniques de dos actors que deuen molt al cinema mut i al expressionisme. Em rendeixo davant Peter Lorre, nascut Löwensteinen en la que encara era Àustria Hongria (Imperi austrohongarès), format en el teatre de la improvisació del psiquiatra Jacob Levi (pare del psicodrama), i que va arribar al teatre de la mà de Brecht i al cinema amb Fritz Lang.

Escena sisena. Més Peter Lorre, aquest cop de la mà de Fritz Lang, a M. Difícil demanar més. La música de Peer Gynt xiulada per M (Lorre no sabia xiular, així que el xiulet de la pel·lícula és de Lang) forma part del nostre subconscient. Per primer cop es feia servir un leitmotiv musical en el cinema (a l'òpera era habitual).

2 comentaris :

  1. Excel·lent proposta. Veurem si coincidim... i quines perles em fas descobrir !!!

    Fins ara.

    ResponElimina
  2. Absolutament d'acord amb tot: la tria de les pel·lícules i de les escenes, i les explicacions addicionals.

    Queda més que clar que jo també em rendeixo davant Peter Lorre!: http://elrebostdemistercairo.blogspot.com.es/

    ResponElimina