diumenge, 13 de febrer de 2011

Viatges en el temps


Qui em coneix sap que penso que viatjar és tornar a un lloc on ja s'hi ha estat; mentalment, és clar. La casualitat ha volgut que avui, regirant el meu arxiu de revistes antigues, hagi anat a parar a París. Estirant el fil, he recordat un llibre que m'ha dut a Londres. I lligat a aquest viatge metafòric pel temps, la lectura dels diaris d'avui m'han permès aterrar a Nova York. No és poca cosa: París, Londres, Nova York. Tots signaríem ara mateix.

Però aquest viatge en el temps, en el cas de París i Londres, ha estat un viatge al record, no dels llocs, sinó dels objectes trobats. I el de Nova York és una proposta real de viatge en el temps... a través del cinema.

Les revistes que han caigut a les meves mans són uns exemplars que guardo de Paris-Hollywood (o Folies de Paris et de Hollywood, que va ser el nom original). Publicada entre 1947 i 1973, en els seus 25 anys d'existència va derivar de magazine que es feia ressò de la imatge i la vida de les estrelles del cinema,  a revista de pin ups a l'estil Betty Page, amb més o menys glamour, quan va caure en mans del fotògraf Serge Jacques. Els editors se saltaven la censura de l'època evitant de mostrar allò que era la imatge paradigmàtica de la impudícia i la provocació: els genitals. Els pubis de les models apareixien difuminats com si de noies impúbers es tractés.


Per a uns ulls infantils, adolescents i ignorants, unes imatges així predisposaven a una sexualitat, pel cap baix, estranya, en què les dones sense sexe eren equiparables als àngels si no fos perquè l'accés a la sexualitat era tan pecaminosa que la feia malaltissament desitjable. Sort que, educats al carrer com estàvem, la vida ens havia arribat d'una manera més real malgrat la nul·la educació sexual i la censura. A cadascú aquesta realitat se li apareixia d'una manera o una altra. L'escola de la vida ens du per camins no sospitats.


Amb els Paris-Hollywood a la mà, he recordat que també conservo un llibre que, molt abans, m'havia fet pensar que Londres era una ciutat més exòtica que la Barcelona dels anys 60. El meu oncle Miquel -que va deixar aquest món de la mà de l'alcohol exiliat de la raó pels ravals de Caracas- havia heretat el talent artístic de la branca dels March. Dibuixava, pintava i va ser un interiorista d'èxit fins que la branca hongaresa de la família va decidir arruïnar-lo. L'oncle tenia, entre els seus estris professionals, l'Artist's Model de John Everard, publicat per The Bodley Head de Londres (ed. 1958). Dones de pubis difuminats, però homes amb taparrabo perquè la difuminació els hauria castrat.


El viatge a Nova York té a veure amb les imatges -no necessàriament de cossos nus- i amb el temps; en aquest cas en temps real.

Christian Marclay (San Rafael, Califòrnia, 1955), artista visual i compositor, exposa i projecta a la Paula Cooper Gallery de Nova York The Clock (2010). Un vídeo que dura 24 hores, fet de retalls de més de 3.000 pel·lícules on es veuen rellotges marcant l'hora, on es diu o es pregunta quina hora és o se senten campanades. Les escenes estan ordenades en una seqüència precisa, que fa coincidir l'hora mostrada a la pel·lícula amb l'hora real en què l'espectador l'està visionant (llegiu "Tiempo en los reloges", d'Antonio Muñoz Molina, a Babelia).


Tinc la impressió, sovint, que l'art modern transmet poca cosa més que valors estètics que res diuen d'aquell espai de món, de cultura, que compartim els humans. Perquè un determinat producte sigui art cal posar en contacte l'espectador amb una realitat a través d'un llenguatge que tingui sentit. I que tingui sentit vol dir que cal que estiguem tocant els ressorts que mouen la realitat que compartim. Cal alguna cosa més que "bellesa" i bona factura: cal entendre la veu que ens parla.

Prendre retalls de pel·lícula ja és una forma de cridar l'imaginari que tots els aficionats al cinema compartim. Fer-ne un collage com el que ha fet Marclay pressuposa una nova lectura, no només de les imatges, sinó del conjunt. Si a això hi afegim el temps real de la "narració" tenim, com a mínim, la possibilitat d'entrar en una nova realitat. No sé si jo seria (seré?) capaç d'aguantar les 24 hores que dura la projecció. Segurament no cal. Però sí que vull participar de l'experiència. La matèria primera és exel·lent; la idea, suggeridora. Ara només cal anar a Nova York... però ja, que s'acaba el 19 de febrer!


Quina relació hi ha entre aquest viatge, el que representa veure els talls cinematogràfics, i el viatge al passat de París i Londres? El de la mirada sobre el material imaginari que conforma el nostre record. Els cossos nus de les revistes i del llibre de models artístics són imatges fossilitzades en la nostra ment; com les pel·lícules. Imatges amb una determinada ètica i estètica que ens han fet com som. Què hi ha dins meu d'aquell sexe difuminat? No ho sé. Segurament tant com de la falsa realitat visitada a les pel·lícules. Però, en tot cas, res que ens sigui aliè. Continuarem vivint de la realitat... i del record.

 
Reportatge emès a BBC News durant l'exposició i projecció
a The White Cube de Londres (2010)

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada