Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dijous, 31 de març del 2011

Kilian Jornet: córrer o morir


Córrer o morir és un llibre escrit pel Kilian Jornet. No penso fer cap exposició de les qualitats esportives de Kilian Jornet ni de la seva capacitat per afrontar proves d'esquí i de muntanya tan extremadament dures com les que ell realitza. No penso magnificar l'esforç que l'ha dut a proclamar-se tres vegades campió del món d'esquí de muntanya i quatre de curses de muntanya en l'especialitat d'skyrunning. No penso valorar ni jutjar el que representa, físicament i mentalment,  fer centenars de quilòmetres corrent i estar al voltant de 40 hores competint sense parar.

El Kilian ho fa perquè està especialment dotat per aquests esforços (ser biològicament competent no té cap mèrit); ho fa perquè ho ha triat lliurement (no ha hagut de vèncer cap determinisme); entrena adequadament per mantenir i superar els límits naturals (no és un heroi vestit de cap força mítica).

Malgrat tot, no hi ha ningú que no l'admiri com s'admiren els herois. Però aquesta admiració no ha vingut de les seves "gestes", sinó que ha nascut del seu esperit. El Kilian Jornet de veritat s'ha fet carn quan ha obert la boca per deixar anar el seu alè en forma de paraules; quan aquestes paraules (parlades i escrites) han expressat quines són les seves emocions, els seus sentiments, i la seva vida ha pres una dimensió absolutament humana. El que sorprèn d'aquest atleta de només 23 anys és que expressa conceptualment la química i l'ànima del seu esforç. No m'interessen les experiències religioses i místiques si no es poden explicar amb la raó. Ho dic perquè és massa fàcil veure connotacions místiques en experiències en què se superen límits físics i mentals, com ho fa i ho afirma el mateix Kilian. Però una experiència religiosa en ella mateixa no té més valor que la vivència individual i, com la fe, no és transferible. La transcendència mística de Teresa d'Àvila o de sant Juan de la Cruz està en com a través de la literatura s'és capaç de crear una imatge i un sentiment universals. No gosaré fer un paral·lelisme entre els místics castellans i Kilian, però sí que vull que s'entengui que aquest esportista és un esperit salvatge capaç d'expressar amb la paraula l'estat d'ànim que prové d'unes experiències físiques que no viurem mai. Deixem-lo parlar.

 Kilian Jornet. Córrer o morir. Barcelona: Ara Llibres, 2011

["Córrer o morir. El llibre del Kilian Jornet", Xavi Alcalde, Lajornada.cat, 18 març 2011]

[La Contra: "Poner el cuerpo al límite me hace llegar a lo más hondo", Ima Sanchís, La Vanguardia, 30 març 2011]

[Article relacionat: Des del meu sofà [10], l'Eixam esportiu, blocs del diari Ara]

dimecres, 30 de març del 2011

Friang: no només els àngels no tenen sexe

Friang, reporter de guerre, replie son parachute
Indoxina, batalla de Diên Biên Phu
Daniel Camus, 1953. ECPAD


Quan tot just havia complert els vint anys, Friang va rebre un tret al ventre de l'oficial de la Gestapo que va procedir a la seva detenció en el Trocadero de París, davant de la torre Eiffel. Serà la primera de les seves cites amb la mort. La darrera va ser el 6 de març de 2011, als 87 anys.

Però si Friang va morir havent rebut tots els honors: Gran Oficial de la Legió d'Honor, l'Orde Nacional del Mèrit, Rosette de la Resistència, Creu de Guerra 1939-1945 i Creu de Guerra dels Théâtres d'opérations extérieures, els va pagar amb sang, suor i llàgrimes.

Un compromís polític que es va gestar ben aviat, als 19 anys, va dur Friang a rebutjar el confort burgès de la seva família parisenca i es va allistar a la Resistència durant un any. Amb el sobrenom de Galilée 2, es va dedicar a localitzar camps d'aterratge per als paracaigudistes aliats, i a traslladar documents i aparells de ràdio.

La traïció d'un company de la seva pròpia xarxa permet la detenció, però ni la tortura aconseguirà que parli i delati ningú. Després del seu silenci vindria la deportació al lager de Ravensbrück, camp de concentració destinat als experiments mèdics on, a més de les vexacions dels nazis, va haver d'afrontar la "marxa de la mort" dels famèlics presoners: 470 quilòmetres a peu sota la neu. Quan la Creu Roja els recull, Friang és una ombra humana de tan sols 26 quilos de pes.

La seva vida civil comença el 1947, com a responsable de premsa d'André Malraux (escriptor i ministre d'Interior i de Cultura amb De Gaulle), qui en el llibre Antimemorias convertirà la seva figura en símbol "d'aquest poble irrisori de caps rapats, cossos corsecats en un pijama de ratlles". El 1951 la història convoca novament Friang. Després d'una formació com a paracaigudista militar serà corresponsal de guerra per a la premsa escrita i més tard per l'ORTF, la televisió nacional francesa, a la Guerra d'Indoxina (1946-1954). Com a corresponsal de guerra exercirà un periodisme molt especial: salta en paracaigudes amb la infanteria, repta sota el foc dels morters i el 1954 acaba amb els seus ossos a l'infern de les presons vietnamites, en la batalla de Ðiện Biên Phủ. Vietnam acabarà guanyant la guerra als francesos.

Més tard participa en l'expedició de la Crisi de Suez (1956), també anomenada Guerra del Sinaí, en què Egipte és atacat per Gran Bretanya, França i Israel davant de la decisió de nacionalitzar el canal de Suez. El 1967 cobreix la Guerra dels Sis Dies entre Israel i tots els seus veïns àrabs, que acaba amb una ràpida victòria israeliana en una guerra d'estratègia sense precedents.

Entre 1958 i 1959 organitza el Ministeri de Cultura que dirigeix Malraux, i torna al combat, aquest cop per cobrir l'ofensiva del Vietcong sobre Saigon en la Guerra del Vietnam (1954-1975), moment en què donarà per acabada la seva carrera com a corresponsal.

Als anys 70 Friang es dedica de ple a escriure (el 1955 ja havia publicat Les fleurs du ciel). El 1976 publica La mousson de la liberté, la seva visió del Vietnam, del colonialisme a l'estalinisme. A Un autre Malraux (1977), descriu la relació entre l'escriptor, polític i aventurer i de Gaulle; els dos volums de Regarde-toi qui meurs (1978), relaten els seus anys en diversos fronts; i per acabar, el 2008, edita Petit tour autour de Malraux.

Fins aquí el relat de la vida, apassionant, de Friang, que va morir dos dies abans del Dia Internacional de la dona treballadora, una celebració que no hauria d'existir si la història, la que s'escriu amb majúscula i la que s'escriu amb minúscula, no hagués silenciat sistemàticament les veus i els fets que duen nom de dona. Com sempre, ha estat necessari que una dona morís, que Friang morís per saber-ne alguna cosa d'ella. He omès el gènere femení durant tot l'article per referir-me a ella, a Brigitte Friang (París, 23 de gener de 1924 - 6 de març de 2011). Només he hagut d'esquivar el llibre que va escriure el 1972, Une femme dans la guerre (1972), per raons òbvies. I potser algú haurà recordat que Ravensbrück era un camp de concentració només per a dones.



Brigitte Friang, el 21 de setembre de 1970 a París
Foto: Ladies of Skydiving


El 6 de juny de 1954, aproximadament un mes després de tornar de la primera guerra d'Indoxina, Friang va aparèixer al programa de televisió nord-americà "What's My Line?", en el qual quatre personalitats del món de la cultura havien d'endevinar la professió d'un personatge convidat a través de preguntes que només podien ser contestades amb un sí o un no. Ja us podeu imaginar que no només no van ser capaços de descobrir-ne la professió, sinó que van quedar ben sorpresos.

 



dimarts, 29 de març del 2011

Biblioteques per dins [11]


Si algú encara no sap com és una biblioteca per dins, ara té una oportunitat única de fer-ho.  Entreu a la Biblioteca Strahov de Praga, en el monestir del mateix nom, potser una de les més maques del món.

Només falten les bibliotecàries. Encara que la República Txeca i Praga són la capital europea del cinema... Res, callo, que més d'una deu estar maleint els meus ossos! Les presentaré el proper dia: ara s'estan canviant de roba a Brno.

Cartografia de Barcelona


Els dies 19 i 20 de maig de 2010 vaig assistir a les Jornades d'història de la cartografia de Barcelona, que es van celebrar a l'Arxiu Històric de la Ciutat. Va ser una experiència molt interessant perquè vam poder conèixer l'evolució de la creació de plànols de Barcelona des de diferents punts de vista i a través de totes les disciplines que hi intervenen.

Acabo de rebre a casa el llibre que recull totes les ponències: Aproximacions a la història de la cartografia de Barcelona [Carme Montaner i Francesc Nadal (ed.). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 2010]. Una acurada edició que per als amants dels mapes i dels plànols de la ciutat és tot un luxe perquè és plena d'il·lustracions cartogràfiques.

Es fa difícil d'explicar el plaer que s'experimenta davant d'un mapa. Només els qui ho viuen poden saber de què parlo. Com tants vicis, aquest ve de la infantesa, i els adquireixes sense adonar-te, sense voler-ho. A casa de l'avi March hi havia una petita col·lecció d'atles que havia dut d'Argentina i Veneçuela. Podia passar-me hores viatjant per les seves planes, per rius, muntanyes i ciutats que tenien ressons exòtics, mentre el rellotge de pared anava marcant els quarts i les hores al ritme del pèndol, deixant volar la imaginació.

Quan d'adolescent vaig descobrir la sala de plànols històrics de Barcelona, que antigament estava en un pis del Museu d'Història de la Ciutat, se'm va obrir un món nou. Resseguir l'evolució de la ciutat a través de la cartografia era/és com escoltar un relat sense paraules, que es vesteix signes topogràfics i convencionals, que és com la geometria s'imagina el món.

Plan of the city of Barcelona, for Mr. Tindal's continuation
of Mr. Rapin's History of England; I. Basire sculp. (1745)

Si algú sent curiositat, deixo l'enllaç a la Cartoteca Digital de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Els plànols de Barcelona estan en el primer arxiu: Mapes de Catalunya s. XVII-XX.

Què passa pel teu cap?


M'arriba a través d'Unemployed Philosophers Guild aquest esquema de la història de la filosofia. La gràcia és que està escrit en el revers (mireu el lateral esquerre de la imatge) d'un full publicitari amb el lema: Now you can say what's really on your mind. Buscant, he trobat que aquest és el reclam que fa servir l'empresa Cuss Mugs & Tourette Series per vendre unes divertides tasses que duen gravades les paraules: Ass, Bitch, Crap, cWord ("Cunt"), Damn, Dick, Fuck, Loser, Prick, Shit, Slut, Whore, amb la intenció que siguin elles les que expressin el teu estat d'ànim i allò que et passa pel cap sense haver-ho de verbalitzar.


Tot el pensament resumit en un esquema (amb esforç), en una tassa (sense esforç) o en una il·lustració (de natural) com la que encapçala aquest apunt: una postal nord-americana dels anys 40. Continuem fent camí!


dilluns, 28 de març del 2011

La família Wittgenstein



Alexander Waugh. La familia Wittgenstein. Barcelona: Lumen, 2009

Chagall a Rússia



451 Editores ha publicat la novel·la gràfica Chagall en Rusia, dibuixada i escrita per Joann Sfar, l’autor de l’imprescindible El gato del rabino, i del qual també en podem gaudir a Barcelona a l’exposició Brassens ou la liberté, on ha dibuixat tots el decorats que donen caràcter narratiu a l'exposició.

Chagall en Rusia és una interpretació lliure de la vida del pintor. Però són tants els punts en comú entre Chagall i Sfar que arriba un moment que tota recreació del dibuixant resulta plausible. Evidentment, a través d’Sfar no arribarem a la pintura de Chagall, però sí al seu esperit, sí a aquell paisatge que conforma el rerefons de la seva producció artística. Sfar cuida molt els temes i els personatges de les seves històries. Tot serveix per canalitzar la seva creació i fer evident que estem davant d’un dibuixant que ja comença a ser un referent artístic. Però fer-ho a través d’un altre artista que ho és tot en el món del art l’ha obligat a deixar anar totes les seves capacitats expressives. Una d’elles, que s’evidencia especialment aquí, és la capacitat de canviar l’estil i el traç del seu dibuix amb la finalitat d’aconseguir la màxima expressió dels caràcter i de les emocions. El seu dibuix té autèntica capacitat narrativa.

D’una altra banda, Sfar comparteix amb Chagall l’alegria i el vitalisme. El gato del rabino és una mostra paradigmàtica de com explicar una història i que pugui arribar a tothom a través d’aquest vitalisme. Sfar parla de la naturalesa humana. La seva visió de la religió, de l'amor, de l'amistat, la seva afició per la música impregnen totes les seves obres. I és a partir del coneixement i el domini de les arts i la comprensió dels sentiments que Sfar aconsegueix el seu objectiu, simple i complex alhora: capturar la naturalesa contradictòria de l'home i les seves passions. Sfar ens explica el conte en què estem tots atrapats.

Mapa Literari de Barcelona



Entre el dijous 24 i el dissabte 26 de març de 2011, el CCCB va acollir el festival de literatura amplificada Kosmopolis. Aprofitant l'ocasió, l'organització va habilitar un espai a la xarxa dedicat a la Barcelona literària, un bloc creat per recollir cites literàries relacionades amb la ciutat de Barcelona.

Es tracta d’un complement al Mapa literari de Barcelona, un projecte impulsat per CCCB Educació, que pretén construir una cartografia literària de la ciutat de manera col·laborativa, enregistrant textos, amb les seves corresponents referències, i ubicant-los sobre el mapa de Barcelona.

Kosmopolis11 ha donat per tancades les jornades, però no queda clar si aquesta iniciativa se seguirà tirant endavant i ampliant-la. Des de Bereshit s'ha fet la proposta que el projecte tingui continuïtat fins a la propera edició de Kosmopolis, prenent el proper Sant Jordi com a fita immediata per aprofitar la inèrcia d'aquest cap de setmana, amb la col·laboració dels blocs barcelonins que ens dediquem a la literatura i a la cultura en general.

La resposta de Kosmopolis-CCCB ha estat positiva. El navegador interactiu continuarà obert!

Us convido a prendre part activa en aquesta proposta: una bona manera de posar també en el mapa els blogs de contingut literari. Aquest Sant Jordi omplim Barcelona de literatura des dels nostres blogs!


*

Manuel Vázquez Montalbán. "Un imaginario literario", El País 15 març 2002 [En www.vespito.net, 28 març 2011]

Carles Carreres i Verdaguer. "La ciudad de Barcelona en la literatura catalana". Anales de geografía de la Universidad Complutense, 15, Servicio de publicaciones, Madrid 1995, pp. 221-233.

diumenge, 27 de març del 2011

Pista d'atletisme [06] de joguina: atletisme de taula


Aquestes pistes d'atletisme tenen l'avantatge que no els cal disseny arquitectònic ni permís d'obres ni una equipació especial perquè es posen sobre una taula, i no necessiten més entrenament que llegir les instruccions d'us. A més, es pot combinar el joc amb unes cerveses i un caliquenyo.

Monsieur Sport (MB, França, 1977) és un joc de taula senzill en què per coronar-se com a campió cal quedar el millor possible en cadascuna de les sis proves que el componen: 100, 400 i 800 m llisos, 110 m tanques, salt de longitud i salt d'alçada.


Hi ha una versió espanyola amb el nom Atletismo de mesa, sense més dades que les fotografies que adjunto. Això sí, són "100 x 100 competitivos". Està per estrenar i en venda per la xarxa. Són 20 € més despeses. Fins fa quatre dies era l'única alternativa que contemplava amb el coi de lesió que arrossego des de l'estiu passat. Però començo a veure la llum!


Són jocs descatalogats i, a més, la relació del joc amb l'atletisme és nul·la, però potser sí que es podria fer un joc de taula amb una cursa d'orientació, on l'estratègia, l'habilitat, la sort i l'enginy es comparteixen. Fins i tot seria factible un joc de rol. Mercat no crec que en faltés. Si algú vol fer la primera pela...

Els dibuixos de nockbcn

© nockbcn (Óscar Romero)

Un amic m'ha fet arribar el Flickr de nockbcn amb una col·lecció de 36 dibuixos, sembla que fets a tinta, d'una expressivitat poc usual; onírics però amb una càrrega realista que juga amb la innocència i la crueltat. L'autor es diu Óscar Romero.


dissabte, 26 de març del 2011

Los desastres de la guerra, de Goya


La col·lecció de gravats Los desastres de la guerra, que Francisco de Goya va fer per retratar la guerra de la Independència (1808-1814), s'exhibeix des d'aquest dijous 24 al Museu Diocesà de Barcelona. L'exposició també dedica un apartat a recordar com va afectar aquest conflicte a Catalunya amb documentació inèdita del Museu Diocesà relacionada amb aquest període, com per exemple els fets històrics del sacerdot Pere Coret, que va exercir d'espia doble, o del sergent de Ciudad Rodrigo (Salamanca), que amb ardor patriòtic va viatjar per França durant quatre anys fent-se passar per cardenal Borbó, oficiant misses, casant i confessant els feligresos, fins que va caure en mans de la Inquisició

La mostra recopila 80 gravats de la primera edició que la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando va fer el 1863. Goya va fer els dibuixos arran de la petició del general José de Palafox, defensor de Saragossa, que va enviar una missiva a l'artista demanant-li que viatgés a la capital aragonesa convertint-se no només en testimoni directe del conflicte, sinó que s'avançava al concepte de reporter gràfic retratant l'horror humà, que en els primers gravats plasma d'una forma directa en la primera part de la mostra.

La segona part de la col·lecció de gravats abraça el període entre 1848 i 1865, i deixa les escenes més sanguinàries per centrar-se en la fam i la misèria que vivia la població de Madrid.

Finalment, Goya va escenificar la seva decepció per l'arribada al poder del rei Ferran VII, que després d'abolir la Constitució del 1812 va trair el poble i va caure en el més dur absolutisme.

Vàlium: quan la negació és la millor alternativa


Twisted Vintage és un interessant bloc on se succeeixen, una darrera l'altra, una col·lecció d'imatges dels mèdia dels anys 40, 50, 60 i 70: literatura, publicitat (autèntica i falsa), còmics, revistes del cor, cinema sèrie B, erotisme soft, estètica pop, fotografies perdudes de particulars... Un món sense text ni context, fascinant, grotesc, divertit, repel·lent, però que és, sempre, el reflex d'una societat que neix durant els primers anys de la societat de consum. Amb els primers aparells electrodomèstics és posava a l'abast dels ciutadans una nova manera de viure en què el temps i l'oci eixamplaven la llibertat dels individus i, alhora, els convertia en esclaus d'aquest mercat: atrapats per la publicitat i el consum! I atrapats en la neurosi, l'angoixa, la frustració, la tristesa, convertides en un nou mercat: el de les malalties domèstiques que es podien tractar amb pastilles de colors. I amb una clientela molt específica: les mestresses de casa.

La imatge que encapçala aquest apunt l'he tret del bloc d'aquest company de Montclair (New Jersey). És, sens dubte, un anunci fals però que té la seva vesant real en la imatge de sota. Dones, mestresses de casa i mares enganxades a les drogues per combatre les seves frustracions personals, socials i de parella en un món que les convertia en falses protagonistes. Una alternativa a la realitat.


Poques dones del meu entorn adolescent se salvaven d'aquesta realitat, a casa, amigues de la família, al carrer, a l'escala. Valium i Lindiol (una altra fórmula falsament alliberadora) es barrejaven en el tocador entre mitges de seda negra. Primer i segon plat d'un àpat per combatre frustracions i sexualitats mal resoltes, i que permetien assistir a l'espectacle d'una festa de focs artificials en un territori delimitat per les parets de la llar i la natura generosa i explosiva d'Eva. I és clar, la negació d'una realitat proporciona una realitat nova... a tots els protagonistes. Com en els contes.

[Coincidència, o no: de Jaume Subirana, a Flux, "A fer trampes", 28 març 2011]

divendres, 25 de març del 2011

Portal de manuscrits àrabs i hebreus del CSIC


M'arriba via Bloc de Lletres, de la Biblioteca de Lletres de la UB, la creació d'un portal amb els manuscrits àrabs, hebreus i aljamiats, catalogats i digitalitzats, que es troben a les biblioteques del Centre Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). El portal es concep com un projecte obert, ja que ambiciona incorporar en etapes posteriors altres col·leccions rellevants de manuscrits en altres llengües, custodiats en les biblioteques del CSIC.

Manuscript@CSIC és una acció conjunta entre l'Instituto de Lenguas y Culturas del Mediterránea y Oriente Próximo, l'Escuela de Estudios Árabes de Granada i la Unidad de Coordinación de Bibliotecas del CSIC, realitzada amb la finalitat de donar a conèixer les col.leccions de manuscrits en llengües orientals conservats en les seves biblioteques: Biblioteca Tomás Navarro Tomás del Centro de Ciencies Humanas y Sociales y la Biblioteca de la Escuela de Estudios Árabes. Podeu veure la descripció completa del projecte a l'adreça del portal.


Abans que el temps ho esborri



La pel·lícula narra la història de la família Baladia, una de les nissagues que van impulsar la ciutat de Barcelona, i d'altres famílies de l'alta burgesia. Segons explica el mateix Xavier Baladia, "la màxima esplendor de la meva família coincideix amb la d'aquella Barcelona que emergia entre les dues exposicions universals, la de 1888 i la de 1929. Va ser una època fulgurant en què es va arribar al nivell de les grans capitals del món i va brillar com mai, amb una intensitat especial [...] i la meva família, con altres famílies d'aquella burgesia, ho van fer possible". La pel·lícula és, alhora, un passeig irònic per la Barcelona del segle XX, aquella Barcelona cosmopolita i culta, que va deixar un llegat cultural que encara avui és un referent.


La pel·lícula està basada en el el llibre de Xavier Baladia, Abans que el temps ho esborri. Records dels anys d'esplendor i bohèmia de la burgesia catalana (2010), publicat per La Magrana, traduït de la versió castellana de l’editorial Juventud (2003). Baladia, que és també el narrador del documental, se submergeix en vells documents, cartes, fotografies i filmacions, que li permeten reconstruir la història familiar des dels moments d’esplendor fins la decadència. La història comença amb el negoci tèxtil que la tia–rebesàvia, Ramona Soler, consolida a principis del segle XX a Mataró. El documental ha comptat amb l’aportació d’una trentena de famílies que guardaven fotografies i pel·lícules domèstiques anteriors a 1960 ["Las horas doradas de la burguesia catalana", Sergio Vila-Sanjuán, La Vanguardia, 25 gener 2011].

La història, que és sempre compartida, em porta a la mateixa ciutat, Mataró, on l'avi March, també industrial tèxtil, començava a tirar endavant la seva fàbrica (que durant la Guerra Civil havia de subministrar roba a l'exèrcit republicà), enmig d'unes turbulentes relacions entre la que havia de ser la meva àvia i un oficial alemany del servei de vigilància costera de l'exèrcit nazi. A les portes de la Guerra Civil, l'alta burgesia catalana ja havia pres partit. El meu avi també, amb totes les conseqüències que va implicar triar el bàndol dels perdedors. L'herència mai va ser econòmica perquè ja es van encarregar de purgar-lo. Però la lliçó ètica perdura perquè el temps no tot ho esborra.

Viatge a l'Orient Bíblic [1]

 Portada DVD del documental

Viatge a l’Orient Bíblic és un camí que segueix les petjades del poble d’Israel des dels orígens fins a l’època de Jesús de Natzaret. Un camí que comença a Ur dels Caldeus, pàtria d’Abraham, baixa al país d’Egipte i arriba finalment a la terra promesa.

Aquest itinerari recorre les quatre etapes del viatge: La prehistòria de la terra promesa, Mesopotàmia, Egipte, Palestina, i s’endinsa en els orígens literaris del text bíblic tot identificant el context històric i cultural de la seva formació.

Aquest recorregut és possible gràcies a la iniciativa de Bonaventura Ubach (1879-1960), que dedicà la seva vida a l’estudi de la Bíblia i que per aquest motiu va viatjar a Palestina on va adquirir nombrosos objectes amb la intenció d’il·lustrar el món bíblic. Va ser, a més l'artífex del Museu Bíblic de Montserrat (fundat el 1911), que se situa dins el marc de l'Scriptorium Biblicum et Orientale de Montserrat, espai dedicat a l’estudi de la Bíblia, a la investigació de la història i de la cultura de l’Orient Mitjà i la catalogació de les peces arqueològiques provinents de Mesopotàmia, d’Egipte i de Palestina contingudes en el Museu.

Israel en l'època dels Jutges i dels Reis

L’excepcional material que Ubach va portar es troba dividit en dos àmbits: el material arqueològic forma part del fons permanent del Museu de Montserrat, i el material botànic, zoològic i etnològic, que es troba a la reserva del gremi bíblic, un espai d’entrada restringida, però visitable ocasionalment.

Maqueta en l'exposició del Museu del Tabac (Andorra, 2009)

Les 150 peces (escultures, sarcòfags, ceràmiques, papirs, llibres religiosos, fotografies i altres materials arqueològics) ja van sortir del Museu Bíblic l'any 2009 per ser exposats en el Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria (Andorra), i a partir del d'abril fins el 26 de juny, l'exposició es podrà veure a la Capella de Santa Àgada del Palau Reial de Barcelona,
Organitzada per l’IEMed (Institut Europeu de la Mediterrània), amb la col·laboració de l’Abadia de Montserrat, la Fundació Abadia de Montserrat 2025 i el Museu d’Història de Barcelona.

Capella de Santa Àgata

L’exposició permetrà acostar-se al redescobriment d’Orient que va fer Catalunya de la mà de Bonaventura Ubach; els orígens de l’establiment humà al Pròxim Orient; la creació de les primeres ciutats i estats, exemplificada en Mesopotàmia; la grandiositat imperial de l’Antic Egipte; el dinamisme comercial a la Mediterrània de Palestina i Xipre, des del segon mil·leni fins a la romanització i, finalment, la relació entre la narració bíblica i l’arqueologia.



[Font: Scriptorium Biblicum et Orientale de l'Abadia de Montserrat]

[Vist també a Diari d'un llibre vell]

dijous, 24 de març del 2011

Museïtzació de la bateria antiaèria del Turó de la Rovira


Quan era petit, a principis dels anys 60, al barri del Clot els nens teníem delimitat el nostre territori amb quatre accidents geogràfics i urbans: al nord, el nucli de cases i carrers estrets del Camp de l'Arpa, a Can Robacols, més enllà del carrer Rogent; al sud, els horts que separaven els carrers d'Independència i Dos de Maig, amb el castell de la fàbrica Damm com a paisatge de fons; a l'est, el Camp del Sidral, amb horts, barraques, barrancs i el temut refugi de la Guerra Civil, sota dels Encants Vells; i a l'oest, el Turó de la Rovira, amb el Parc del Guinardó, la Font del Conte, més barraques i les restes de la bateria antiaèria. A banda que la memòria era viva, no era possible defugir la Guerra perquè les restes materials formaven part de la nostra geografia. El Turó de la Rovira és un espai de memòria viva de la història de Barcelona on, a més de barraques i instal·lacions militars, hi conviuen vestigis d'un poblat iber.

Font del Conte (Parc del Guinardó)

La dignificació del Turó de la Rovira ha revaloritzat aquest espai de memòria històrica i, alhora, mirador privilegiat de la ciutat. Al llarg de deu mesos, s’hi ha millorat l’accessibilitat i la seguretat amb camins més adequats. A la vegada, s’han rehabilitat la bateria antiaèria i les traces de barraquisme que hi perduraven per crear un conjunt museístic, vinculat al Museu d’Història de Barcelona.


El proper 27 de març, a partir de les 10.30 h, el Turó de la Rovira celebrarà la rehabilitació i recuperació de la bateria antiaèria republicana construïda durant la Guerra Civil. Per celebrar-ho, el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) ha organitzat una jornada de portes obertes amb visites guiades, un seguit d’actuacions musicals i un vermut, al qual hi estem tots convidats.

Entre els mesos d’abril i maig el centre MUHBA Turó de la Rovira organitza un seguit de visites comentades per aquest conjunt patrimonial. Les dels dies 3 i 10 d’abril aniran a càrrec de l’arqueòleg Jordi Ramos; les dels dies 8 i 22 de maig se centraran en la Barcelona de la guerra i la postguerra; i les dels dies 16 i 30 d’abril i 21 de maig, versaran sobre la defensa de la ciutat moderna.



[Informació detallada de la intervenció arqueològica (PDF)]

[Font: Barcelona Cultura i Museu d'Història de la Ciutat]

Des del meu sofà [10]



Una reflexió sobre córrer i llibertat, i una mirada, alhora, irònica i escèptica sobre l'atletisme popular i del que serà el cap de setmana atlètic, a la secció Des del meu sofà, d'Enric H. March, al bloc L'Eixam esportiu (ara.cat) de corredors.cat


dimarts, 22 de març del 2011

Vinyetes al front: Picasso i la Guerra Civil

Sueño y mentira de Franco (planxa 1), de Pablo Picasso
París, 8 de gener de 1937. Museu Picasso


El Museu Picasso va presentar, l'any 2011, l'exposició Vinyetes al Front, una mostra al voltant dels gravats de Sueño y mentira de Franco, de 1937, precursors conceptuals i formals del Guernica i de la postura política compromesa que va assumir l'artista durant la Guerra Civil espanyola. A més de la lectura política d'aquesta obra, l'exposició mostrava la relació iconogràfica existent entre aquesta obra i d'altres de Picasso, així com amb l'obra d'altres artistes europeus amb una producció conceptual, ideològica i estètica semblants, tant durant la Guerra Civil com la Segona Guerra Mundial.


Sueño y mentira de Franco (planxa 2), de Pablo Picasso
París, 8 de gener de 1937. Museu Picasso


El desembre del 1896 es va estrenar al Téâtre de l'Oeuvre de París Ubu, Roi, d'Alfred Jarry, obre teatral que va tenir una gran influència en el desenvolupament de les avantguardes. Amb la creació del personatge d’Ubú, Jarry utilitzava l'absurd i l'humor despietat com a fórmula per acostar l’espectador a la realitat. Picasso no va conèixer personalment Jarry, però la seva fascinació, com la de tants altres artistes, per l'autor francès va ser absoluta.

[Els Joglars van estrenar el 1981 l'obra Operació Ubú, una sàtira del govern de Jordi Pujol]


Coberta de la primera edició d'Ubu Roi (1888; ed. 1955)


Ja en plena Guerra Civil espanyola, Picasso va crear l’obra Sueño y Mentira de Franco, tot reencarnant Ubú en el general. Amb aquests dos gravats del 1937, el mateix any en què va pintar el Guernica (1937) per al pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París, Picasso s’integrava de ple en la producció artística bèl·lica que, en el bàndol republicà, no només se centrava en l’estampació de cartells, sinó també en la confecció d’auques, pasquins, il·lustracions i acudits per a la premsa [podeu veure l'exposició virtual de cartell del pavelló de la República de Barcelona].


Los nacionales (1936?)  
© Col·lecció Cartells del Pavelló de la República


L’obra Sueño y Mentira de Franco de Picasso s’insereix de ple en la intensa activitat productiva que durant els anys del conflicte va dur a terme un grup heterodox d’artistes -pintors, dibuixants, grafistes o il·lustradors- i comparteix bona part dels recursos gràfics i visuals que aquests van emprar a la recerca de l’impacte emocional. Aquest col·lectiu, que formava allò que el poeta Maiakovski va anomenar “l’exèrcit de l’art”, incloïa des de caricaturistes com Bagaría a grafistes renovadors com Renau i Amster, tot passant per la referència indiscutible que foren els autors alemanys Grosz i Heartfield o el mateix Goya, de qui la República va fer una edició de Los desastres de la Guerra, també l’any 1937.



Cartell de l'exposició "Vinyetes al front", a partir
d'un fragment d'El Generalísimo, de Pedrero (1937)

dilluns, 21 de març del 2011

Barcelona, perla del Mediterráneo




Barcelona, perla del Mediterráneo (1912-1913, tot i que les imatges suggereixen que ha de ser anterior a 1910) és un curt documental encarregat per promocionar Barcelona com a ciutat turística per la Societat d'Atracció de Foresters (fundada el 1908 per l'alcalde Domènec Sanllehy) a Cabot Films, productora d'Andreu Cabot, un dels promotors dels primers anys del cinema a Barcelona i Manresa, entre d'altres ciutats. La pel·lícula, que es creia perduda, va ser trobada en unes llaunes al mercat del Encants de Barcelona, i actualment és propietat de la Filmoteca d'Amsterdam.




A més d'aquesta pel·lícula, la Societat d'Atracció de Foresters va edità la revista Barcelona Atracción i una col·lecció de guies turístiques anomenades Select guide, dirigides i redactades per Joaquim M. i Josep Maria Folch i Torres, i a una de les quals pertany el plànol que il·lustra aquest apunt.




L'Albert Blasco Peris va fer la seva tesis sobre la revista i la societat, Barcelona Atracción (1910-1936). Una revista de la Sociedad de Atracción de Forasteros (2005), consultable en línia a la Universitat Pompeu Fabra.




I com que una cosa porta a l'altra, no me'n puc estar de referir-me a la cançó Qué bonita es Barcelona, composta per Manuel Moreno el 1948, i que van fer famosa, entre d'altres, Jorge Sepúlveda, Andy Rusell, Sisa (en el magnífic Barcelona postal de 1982) i Los Clippers, versió que us deixo amb la veu de Juan Torres i a ritme de foxtrot.



Qué bonita es Barcelona
(Autor: Manuel Moreno)

Qué bonita es Barcelona,
perla del Mediterráneo.
Qué bonito es el color
en su cielo tan azul
en invierno y en verano.

Qué bonita es Barcelona,
la ciudad de mis amores.
Qué delicia es contemplar
las mujeres pasear
por la Rambla de las Flores.

Rodeada de montañas
centinelas de su paz,
es la flor que se engalana
con la fe de Montserrat.

Qué bonita es Barcelona,
qué grandeza hay en su llano
donde juntos puso Dios
el trabajo y el amor
desde el mar al Tibidabo.

Rodeada de montañas
centinelas de su paz,
es la flor que se engalana
con la fe de Montserrat.

Qué bonita es Barcelona,
qué grandeza hay en su llano
donde juntos puso Dios
el trabajo y el amor
desde el mar al Tibidabo.
Donde juntos puso Dios
el trabajo y el amor
desde el mar al Tibidabo.

diumenge, 20 de març del 2011

Biblioteques per dins [10]


Com resa la publicitat de la Librarian Action Figure, podem tenir al nostre abast  tots els llibres, revistes, diaris, revistes, vídeos i CD-ROM del món, però sense un bibliotecari ens sentirem frustrats i aclaparats abans de poder dir "sistema decimal Dewey." Encara que la majoria dels bibliotecaris no poden viatjar més ràpid que una bala o saltar per sobre dels edificis més alts, ens pot proporcionar bibliografia sobre balística, un fullet d'instruccions per saltar o un llibre de fotografies dels edificis més alts del món.

Cadascuna de les 5" d'alçada de plàstic dur de la Librarian Action Figure es basa en una persona real: Nancy Pearl, una bibliotecària de Seattle. Aquesta joguina no té la mobilitat d'un Madelman, però d'una bibliotecària no esperàvem els atributs d'una nina, sinó l'actitud i la responsabilitat d'una bibliotecària. Els braços són articulats. Amb l'esquerre pot subjectar un llibre, mentre que l'aticulació dels dret permet dirigir la mà cap a la cara i acostar el dit índex estès cap els llavis. I prement el botó de l'esquena, la figura realitza un shushing action; és a dir, fa callar els qui trenquen el vot de silenci a què estan obligats els usuaris de les biblioteques. La figura ve en una capça de plàstic en forma de llibre i conté uns quants llibres miniatura, triats a l'atzar. També adjunta una tarja amb una breu història de les biblioteques.


Aquesta figura la comercialitza Archie McPhee, i la ven al preu de 8,95 dòlars. Però també existeix la versió de luxe al preu de 12,95 dòlars. En aquest cas, la figura porta un vestit de color vi (en lloc del blau marí de l'altra) i ve acompanyada d'un diorama de la biblioteca amb un servei de referència, un carro de rodes amb llibres apilats i uns quants llibres solts, i un ordinador.


No hi ha notícies d'una versió masculina. Potser aquesta joguina està pensada per un públic femení. Ara m'imaginava una versió per vendre-la en els sex shops, també amb braços articulats i un botó que al pitjar-lo digui...

dissabte, 19 de març del 2011

Pista d'atletisme [05] ornamental: Barcelona

 
© Francesc Garcia Grimau

Dos exemples de pistes d'atletisme que només tenen una funció ornamental, tot i que en els dos casos la decoració suggereix una relació conceptual amb el lloc on estan situades.

La primera es troba a l'intercanviador de les línies L3 i L4 del metro de Barcelona, a l'estació de Passeig de Gràcia. Al començament del passadís, unes línies blanques pintades en el terra simulen quatre carrers d'una pista d'atletisme, amb els seus corresponents números. Sense saber si era la intenció del dissenyador, la relació entre córrer i la pressa que els usuaris del metro acostumen a tenir és evident.

 
© Albert Bertran

Aquest passadís amaga una altra curiositat: ocupa una part de la segona planta de l'aparcament de cotxes, com podem veure aquí. La seva longitud és de 250 m, i si algun dia ens posem d'acord, podríem inaugurar-la oficiosament, ja sigui sol·licitant permís a TMB o organitzant una cursa pirata.

La segona pista ornamental està situada a la segona planta de l'edifici d'El Corte Inglés al Portal de l'Àngel, l'antic Can Jorba. De forma quadrada, els estands de les marques de roba esportiva estan col·locats a l'exterior i a l'interior d'una pista d'atletisme de tres carrers de color granatós, simulant el del tartan. En aquest cas, la relació conceptual és tan directa que no paga la pena fer cap més comentari. No tinc cap fotografia millor que la que il·lustra aquest apunt, però s'hi poden observar perfectament els tres carrers i la forma quadrada de la pista.


La idea ha estat utilitzada en altres llocs. AUM Arquitectos va desenvolupar el projecte Centauro Concept Cidade Jardim (2007) per a la botiga Centauro de roba i material esportiu, a la ciutat de Sao Paulo. En aquest cas el resultat va més enllà de la idea de suggerir un escenari real, per convertir els 800 m quadrats d'espai comercial en una pista d'atletisme envolupant.

divendres, 18 de març del 2011

Els escriptors més adaptats al cinema


Les llistes, les classificacions, els rànquings són divertits. Socialment juguen un paper cohesionador perquè permeten consolidar la pertinença dins del grup o corroboren l'exclusió. Les llistes de llibres o autors més llegits o de pel·lícules més vistes o més taquilleres ens permeten incloure'ns en la massa ("Jo també l'he llegit!") o situar-nos en una determinada elit ("Jo no llegeixo autors tan comercials!"). Si parlem de cànons o dels títols o autors més importants, depenent de qui faci el rànquing, ens sentirem més o menys identificats.

M'arriba a través de SobreLlibres una classificació d'autors més adaptats al cinema, realitzada per Forrest Wickman i publicada a Slate. La llista inclou els 25 escriptors amb més pel·lícules que versiones alguna de les seves obres, totalment o parcial. Les dades han estat extretes d'Internet Movie Database (IMDb) i el resultat és el següent:

   1. William Shakespeare (831)
   2. Anton Chekhov (320)
   3. Charles Dickens (300)
   4. Edgar Allan Poe (240)
   5. Robert Louis Stevenson (225)
   6. Arthur Conan Doyle (220)
   7. Hans Christian Andersen (217)
   8. Germans Grimm (212)
   9. Molière (208)
  10. O. Henry (201)
  11. Oscar Wilde (181)
  12. Victor Hugo (150)
  13. Jules Verne (143)
  14. Stephen King (127)
  15. Agatha Christie (126)
  16. L. Frank Baum (124)
  17. Mark Twain (121)
  18. Miguel de Cervantes (101)
  19. H. P. Lovecraft (99)
  20. J. M. Barrie (93)
  21. Ian Fleming (88)
  22. H. G. Wells (85)
  23. Rudyard Kipling (78)
  24. Tennessee Williams (74)
  25. Stan Lee (73)

En aquest cas, a nosaltres, com a consumidors de cinema, la llista no ens diu res: la satisfacció de figurar-hi hauria de ser per als autors. Però dels 25 esmentats, a dia d'avui només dos són vius: Stephen King i Stan Lee, l'autor d'Spiderman.

D'aquesta llista se'n poden dir moltes coses. D'entrada, que faltes autors; per exemple: Dostoievski (177) o Tolstoi (154). Després, que no està prou filtrada, ja que inclou tot tipus d'enregistraments: pel·lícules, sèries televisives, dibuixos animats i documentals. Per tant, no sé fins a quin punt compleix l'afirmació de més "adaptats al cinema". Si eliminem les sèries, autors com Agatha Christie, Grimm, Andersen, King o Lee patirien una davallada en el rànquing.

Un altre fet a tenir en compte és que proliferen autors de contes, novel·les curtes i obres de teatre, la qual cosa afavoreix uns autors i discrimina els escriptors amb poca obra o de llibres molt voluminosos. Proust, per exemple, només té 8 mencions.

Wickman afirma que l'obra més adaptada és el Quixot, però això és fals. Primer perquè no són la majoria de les adaptacions de Cervantes, sinó només 41. I després perquè en aquesta categoria també guanyaria Shakespeare. Sense buscar gaire, Hamlet en té 111 i Romeo i Julieta 67.

Però la mancança més gran d'aquesta llista és que no s'ha tingut en compte un autor que, si no guanya a Shakespeare, el seguiria de molt a prop: Déu. Bromes a part, l'obra més adaptada és la Bíblia.


La Bíblia entesa com a llibre no té autor, però això no li treu el seu caràcter unitari i, per tant, el seu autor/compilador anònim hauria de figurar a la llista. No he pogut fer una cerca de totes les pel·lícules que adapten totalment o parcialment la Bíblia perquè IMDb no té cap etiqueta que permeti una cerca absoluta. Caldria agafar diverses etiquetes (Bíblia, Antic Testament, Nou Testament, personatges, cristianisme, judaisme, i moltes d'altres), filtrar les repeticions i sumar. És molta feina. Només puc dir que amb l'etiqueta "Bible" n'apareixen 122, però en falten moltíssimes.

Com a divertimento, està bé. Si algú en vol treure dades fidedignes, s'hi haurà de posar seriosament. I no dic que no sigui una feina interessant. Esperaré a jubilar-me, si algú no ho fa abans.