dimecres, 2 de març de 2011

Ensenyament, cultura i desencís


Fer classe ha estat sempre un combat contra la ignorància. Ja ho sabem. Una lluita que compensa quan el contrincant no esgrimeix com a arma aquesta voluntat de no saber, sinó que es deixa vèncer noblement acceptant que el coneixement que rep, més enllà de la seva exactitud, és un element més que podrà contrastar i rebatre amb el coneixement que anirà adquirint al llarg de la seva vida. Sempre he dit que s'aprèn fins i tot del mal professor, i que no hi ha mal alumne si mostra interès per qualsevol cosa que respira més enllà dels seus desitjos, les seves opinions i les seves pulsions.

Però mai com en els darrers anys aquest combat ha estat tan cansat i decebedor com en el moment en què els ignorants han deixat sentir la seva veu fora de les aules. Alumnes, pares, professors (sí, també), mitjans de comunicació i opinió pública han furtat la veu a aquells que, com deia la meva àvia, sabien de lletra. Ara tothom opina i ningú s'esforça. El valor, el coneixement i l'èxit s'obtenen, ara, per votació, a través d'un concurs, pel nombre de coneguts que et recolzen en una xarxa social o per l'audiència que s'és capaç d'aplegar al voltant de tertulians que no parlen, borden. Mai com ara el professor ha estat tan sol i sense autoritat i els ignorants tan acompanyats... i protegits. L'altre dia vaig abandonar per primer cop una classe perquè els alumnes em volien dictar què és el que jo havia d'ensenyar. No són molins, no; són gegants!

No tinc cap esperança que les coses canviïn. Hi ha massa interessos creats, massa mercadeig, massa soroll. Haurem de deixar que canviï el vent i veure què ens porta. Ara ja em conformo amb una llavor, un aroma. Amb uns ulls que et mirem fixament des del pupitre.

Mentrestant, l'aire de la blocosfera deixa sentir veus que vénen d'aquí i d'allà (com ho han fet sempre els llibres). I si escoltem (que és un exercici que també s'ha anat perdent), ens arribaran paraules com les de Gregorio Luri, autor de L'escola contra el món (2008):

Ahora que la cultura general es tan denostada, porque lo que mola no es saber, sino aprender a aprender, y en lugar de memoria preferimos tener creatividad, me parece más importante que nunca rendir un homenaje a esta vieja dama que, sin duda conoció mejores tiempos...
Continueu llegint els apunts de Gregorio Luri, En defensa de la cultura general, tan desprestigiada com la memòria en favor de les competències i les habilitats, en el seu Café de Ocata.

2 comentaris :

  1. És qüestió de prioritats; aquí ja no és una prioritat saber res, el que compta és "triomfar" i com més ràpidament i frívolament, millor. Jo tampoc no sóc optimista. Les declaracions de la nova Consellera em semblen superficials i populistes.

    ResponElimina
  2. Sí, David; impera la cultura d'aconseguir el que es vol sense esforç. Des de la República que no es fa una política educativa seriosa; els plans d'estudis duren el que dura un partit en el Govern; tenim una formació professional que tot just comença a funcionar, però no s'orienta degudament els alumnes; la universitat i les empreses tot just comencen ara a mirar-se als ulls; no s'inverteix en tecnologia i els científics han hagut de fotre el camp del país... I podríem estar així fins demà.

    ResponElimina