dimecres, 30 de març de 2011

Friang: no només els àngels no tenen sexe

Friang, reporter de guerre, replie son parachute (Batalla de Diên Biên Phu)
Daniel Camus, 1953. ECPAD. Référence: tonk-53-118-r7

Quan tot just havia complert els vint, Friang va rebre un tret al ventre de l'oficial de la Gestapo que va procedir a la seva detenció en el Trocadero de París, davant de la torre Eiffel. Serà la primera de les seves cites amb la mort. La darrera va ser el 6 de març, als 87 anys.

Però si Friang va morir havent rebut tots els honors: Gran Oficial de la Legió d'Honor, l'Ordre Nacional del Mèrit, Rosette de la Resistència, Creu de Guerra 1939-1945 i Creu de Guerra dels Théâtres d'opérations extérieures, els va pagar amb sang, suor i llàgrimes.


Un compromís polític que es va gestar ben aviat, als 19 anys, va dur Friang a rebutjar el confort burgès de la seva família parisenca i es va allistar a la Resistència durant un any. Amb el sobrenom de Galilée 2, es va dedicar a localitzar camps d'aterratge per als paracaigudistes aliats, i a traslladar documents i aparells de ràdio.


La traïció d'un company de la seva pròpia xarxa permet la detenció, però ni la tortura aconseguirà que parli i delati ningú. Després del seu silenci vindria la deportació al lager de Ravensbrück, camp destinat als experiments mèdics on, a més de les vexacions dels nazis, va haver d'afrontar la "marxa de la mort" dels famèlics presoners: 470 quilòmetres a peu sota la neu. Quan la Creu Roja els recull, és una ombra humana de tan sols 26 quilos de pes.

 
La seva vida civil comença el 1947, com a responsable de premsa d'André Malraux, qui en les seves Antimemorias convertirà la seva figura en símbol "d'aquest poble irrisori de caps rapats, cossos corsecats en un pijama de ratlles". El 1951 la història convoca novament Friang. Després d'una formació com a paracaigudista militar serà corresponsal de guerra per a la premsa escrita i més tard per l'ORTF, la televisió nacional francesa, a la Guerra d'Indoxina. Com a corresponsal de guerra exercirà un periodisme molt especial: salta en paracaigudes amb la infanteria, repta sota el foc dels morters i el 1954 acaba amb els seus ossos a l'infern de les presons del Vietcong, en la batalla de Dien Bien Phu.


Més tard participa en l'expedició de la Crisi de Suez (1956), també anomenada Guerra del Sinaí, en què Egipte és atacat per Gran Bretanya, França i Israel davant de la decisió de nacionalitzar el canal de Suez. El 1967 cobreix la Guerra dels Sis Dies entre Israel i tots els seus veïns àrabs, que acaba amb una ràpida victòria israeliana en una guerra d'estratègia sense precedents.


Entre 1958 i 1959 organitza el Ministeri de Cultura que dirigeix Malraux, i torna al combat, aquest cop per cobrir l'ofensiva del Vietcong sobre Saigon en la Guerra del Vietnam, moment en què donarà per acabada la seva carrera com a corresponsal.

Als anys 70 Friang es dedica de ple a escriure (el 1955 ja havia publicat Les fleurs du ciel). El 1976 publica La mousson de la liberté, la seva visió del Vietnam, del colonialisme a l'estalinisme. A Un autre Malraux (1977), descriu la relació entre l'escriptor, polític i aventurer i de Gaulle; els dos volums de Regarde-toi qui meurs (1978), relaten els seus anys en diversos fronts; i per acabar, el 2008, edita Petit tour autour de Malraux

Fins aquí el relat de la vida, apassionant, de Friang, que va morir dos dies abans del Dia Internacional de la dona treballadora, una celebració que no hauria d'existir si la història, la que s'escriu amb majúscula i la que s'escriu amb minúscula, no hagués silenciat sistemàticament les veus i els fets que duen nom de dona. Com sempre, ha estat necessari que una dona morís, que Friang morís per saber-ne alguna cosa d'ella. He omès el gènere femení durant tot l'article per referir-me a ella, a Brigitte Friang. Només he hagut d'esquivar el llibre que va escriure el 1972, Une femme dans la guerre (1972), per raons òbvies. I potser algú haurà recordat que Ravensbrück era un camp de concentració només per a dones. No puc deixar de pensar en la metàfora.

Versión en castellano

Cuando apenas había cumplido los veinte, Friang recibió un disparo en el vientre del oficial de la Gestapo que procedió a su detención en el Trocadero de París, frente a la torre Eiffel. Será la primera de sus citas con la muerte. La última fue el 6 de marzo, a los 87 años.

Pero si Friang murió habiendo recibido todos los honores: Gran Oficial de la Legión de Honor, la Orden Nacional del Mérito, Rosette de la Resistencia, Cruz de Guerra 1939-1945 y Cruz de Guerra de los Theatres de opérations extérieures, los pagó con sangre, sudor y lágrimas.

Un compromiso político que se gestó muy pronto, a los 19 años, llevó a Friang a rechazar el confort burgués de su familia parisina y se alistó en la Resistencia durante un año. Con el sobrenombre de Galilée 2, se dedicó a localizar campos de aterrizaje para los paracaidistas aliados, y a trasladar documentos y aparatos de radio.

La traición de un compañero de su propia red permite la detención, pero ni la tortura conseguirá que hable y delate a nadie. Tras su silencio vendría la deportación al lager de Ravensbrück, campo destinado a los experimentos médicos donde, además de las vejaciones de los nazis, tuvo que afrontar la "marcha de la muerte" de los famélicos prisioneros: 470 kilómetros a pie bajo la nieve. Cuando la Cruz Roja los recoge, es una sombra humana de tan sólo 26 kilos de peso.

Su vida civil comienza en 1947 como responsable de prensa de André Malraux, quien en sus Antimemorias convertirá su figura en símbolo "de este pueblo irrisorio de cabezas rapadas, cuerpos resecos en un pijama de rayas". En 1951 la historia convoca nuevamente a Friang. Después de su formación como paracaidista militar será corresponsal de guerra para la prensa escrita y más tarde para la ORTF, la televisión nacional francesa, en la Guerra de Indochina. Como corresponsal de guerra ejercerá un periodismo muy especial: salta en paracaídas con la infantería, repta bajo el fuego de los morteros y 1954 acaba con sus huesos en el infierno de las cárceles del Vietcong, en la batalla de Dien Bien Phu.

Más tarde participa en la expedición de la Crisis de Suez (1956), también llamada Guerra del Sinaí, donde Egipto es atacado por Gran Bretaña, Francia e Israel ante la decisión de nacionalizar el Canal de Suez. En 1967 cubre la Guerra de los Seis Días entre Israel y todos sus vecinos árabes, que termina con una rápida victoria israelí en una guerra de estrategia sin precedentes.

Entre 1958 y 1959 organiza el Ministerio de Cultura que dirige Malraux, y vuelve al combate, esta vez para cubrir la ofensiva del Vietcong sobre Saigón en la Guerra de Vietnam, momento en que dará por terminada su carrera como corresponsal.

En los años 70 Friang se dedica de lleno a escribir (en 1955 ya había publicado Les fleurs du ciel). En 1976 publica La mousson de la liberté, su visión de Vietnam, del colonialismo al estalinismo. En Un autre Malraux (1977), describe la relación entre el escritor, político y aventurero, y de Gaulle; los dos volúmenes de Regarde-toi qui meurs (1978) relatan sus años en varios frentes, y por último, en 2008, edita Petit tour autour de Malraux.

Hasta aquí el relato de la vida, apasionante, de Friang, que murió dos días antes del Día Internacional de la Mujer Trabajadora, una celebración que no debería existir si la historia, la que se escribe con mayúscula y la que se escribe con minúscula, no hubiera silenciado sistemáticamente las voces y los hechos que llevan nombre de mujer. Como siempre, ha sido necesario que una mujer muriera, que Friang muriera para saber algo de ella. He omitido el género femenino durante todo el artículo para referirme a ella, Brigitte Friang. Sólo he tenido que esquivar el libro que escribió en 1972, Une femme dans la guerre (1972), por razones obvias. Y quizá alguien habrá recordado que Ravensbrück era un campo de concentración sólo para mujeres. No puedo dejar de pensar en la metáfora.





[Llegiu també: El germen del mal i La dona silenciada: Eva expulsada del Paradís]

6 comentaris :

  1. Molt bona i oportuna aquesta reserva del sexe que ens despulla dels nostres prejudicis.

    ResponElimina
  2. He caigut en el parany: tota l'estona creia que parlaves d'un home.

    ResponElimina
  3. Enric: cada cop que provo d'entrar i deixar un comentari, m'apareix un advertiment a la pantalla, sobre la presència d'un virus procedent d'alguna cosa així com "redjuderias". No sé i fer-ne cas o no, però ho has de saber. És un ciberatac fatxa?
    Pel què fa al post... doncs res, per guardar-lo.

    ResponElimina
  4. Gràcies a tots tres.

    Galderich, sort que sentim vergonya de certes nueses!

    David, el fotut és que tots (dones incloses) acabem donant un valor afegit si és una dona. Llegim i no pensem simplement que es tracta d'una persona empesa pels seus ideals o pels seus anhels de justícia, sense pensar en el seu sexe. I si és una dona, el primer que es diu és "quina dona més forta!" Com si la fortalesa es medís amb un únic paràmetre.

    El canvi que caldria fer és tan profund (psicològicament parlant), que no sé si es produirà mai de forma absoluta. No deixa de ser simptomàtic que precisament ara que s'han aconseguit les cotes més altes d'igualtat des del neolític sigui quan hi ha més manifestacions públiques de violència sexista.

    Lluís, no és el primer cop que passa això del virus. La web Red de juderías rep atacs virals. L'he eliminat.

    ResponElimina
  5. M'has deixat impressionant, no coneixia aquesta història tant impressionant..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Javier. Donada la data, era una bona oportunitat de jugar amb els nostres topics.

      Elimina