dilluns, 18 d’abril de 2011

Bergfilme: l'encís de la muntanya; l'atracció de l'abisme


"El setè art també ha quedat encisat per la muntanya. Al llarg de la història fílmica han aparegut un bon nombre de pel·lícules on la muntanya ha tingut un paper més o menys predominant. Fins i tot, se'n pot parlar de l'existència d'un gènere propi, l'anomenat Bergfilme.

El Bergfilme va aparèixer a l'Alemanya de la República de Weimar dels anys 20, a una època que es va fer popular el muntanyisme, i més específicament, l'alpinisme. Associat a aquest esport hi havia certs valors socialment respectats en aquells moments, com la resistència, el coratge o la determinació. En aquestes pel·lícules, les grans muntanyes posseïen un enorme atractiu estètic que constituïa la base on es desenvolupaven trames poc elaborades, sovint ingènues, on es donava importància a un cert dramatisme molt típic. Al llarg de la dècada dels anys 20 i sobretot, dels anys 30, va anar imbuint-se d'un indissimulat patriotisme i d'unes connotacions quasi mítiques, paral·leles a la situació històrica que va esdevenir: l'apogeu i triomf del nazisme. El règim de Hitler es va voler apropiar d'un gènere que li podia servir de propaganda dels seus valors, però alguns directors es van desmarcar del moviment. D'altres no.
[...]"
Aurora




Esplèndid apunt, el del bloc Aurora sobre les Bergfilme! Llegiu-lo, però deixeu-me fer una reflexió personal.

Les imatges, l'estètica, l'èpica... és tot molt "germànic". Com tot el material recreatiu i propagandístic alemany, ja sigui de la República de Weimar o del III Reich, em produeix una sensació ambigua d'atracció i rebuig: l'atracció de l'abisme, que en el cas dels Bergfilme deixa de ser metafòric per convertir-se en real.

La freda estètica de Leni Riefenstahl, la freda explosió de la natura, la freda exhibició de cossos nus imitant els déus, l'harmonia, l'ordre, la pulcritud, la sincronia i la simetria de peus i braços, els símbols i les al·legories, Nurenberg, Munic...




El triomf de la voluntat. (la pel·lícula sencera subtitulada en anglès, aquí). Quina paradoxa! Davant de la hipnosi col·lectiva, em pregunto: la voluntat de qui?

Ja sé que no és això el que es vol transmetre en les Bergfilme de l'article. Però tampoc ho és el que tramet Wagner i Nietzsche... Només parlo d'un esperit que transversalment recorre l'estètica germànica, i l'ètica, i l'ànima. Cal que la follia trasbalsi la raó perquè déu esdevingui de carn i os i un führer passi a dirigir el destí d'un poble. Però a l'Europa judeocristiana (malgrat els grecs) són molts segles d'espera d'una primera o una segona arribada d'un messies, i la incertesa i la impaciència acaba creant éssers inquiets i perduts, i la neurosi crea monstres. I no és el mostre qui fa por, sinó les masses cegues necessitades d'un pastor.

No us produeix un calfred adonar-vos que durant uns segons la vostra raó ha deixat de funcionar davant d'una imatge, com si s'hagués produït un buit temporal, abduïts per l'abisme immaterial que s'amaga darrere del símbol?

3 comentaris :

  1. L'estètica nazi sabia molt bé a què jugava i amb qui jugava. La parafernàlia nazi està molt ben buscada perquè és com un fastfood visual. Menges una cosa que ja t'han paït prèviament perquè no t'esforcis... tot ve donat de bones imatges.

    ResponElimina
  2. Gràcies pel comentari Enric, i molt encertat i adient el teu.

    Quan pensava sobre la nota que escriviria, tenia molt clar que defugiria del comentari ètic i només em limitaria a quatre pinzellades sobre la estètica. Aquelles pel·lícules van evolucionar des d'un expressionisme quasi-grotesc a un enaltiment pseudopoètic de la situació política. De fet, al capdavall, el poder se'n va fer servei.

    El superhome nietzschià, la voluntat schopenhaueriana, el recurs mitològic autocomplaent... i tot el que tu esmentes, formen part d'aquests films. El que provoca vertigen és pensar com unes imatges d'una gran bellesa van ajudar a desembocar en una situació beligerant i cruel. Potser com dius deu ser la "atracción del abismo" romàntica, encara subjacent a un poble germànic molt donat a romanticismes, però a hores d'ara encara costa molt de "pair" perquè senzillament no té massa explicació raonable (i potser hauríem de fer servir explicacions molt irracionals: el sueño de la razón produce monstruos)

    Existeixen documentals sobre expedicions muntanyenques als Himalaies i altre serralades asiàtiques d'aquella mateixa època, quan Alemanya també era una "potència" en el tema. Pel poc que he pogut veure, a l'ésser mancades de ficció, són molt més realistes i avui en dia resulten inclús molt més èpiques que els títols de Fanck o Trenker

    Salutacions

    ResponElimina
  3. L'estètica nazi produeix una estranya inquietud. Fa poc vaig estar veient un pack de la Riefensthal i em vaig quedar glaçat. Per treure el mal gust de boca, et proposo una peli de muntanya i de sèrie B amb l'impagable Clint Eastwood: "Infierno de cobardes", filmada al cim Eiger dels Alps. Violenta i bèstia, però no vol ser res més que un TBO d'aventures amb herois senzillets.

    ResponElimina