dijous, 7 d’abril de 2011

Eichman i Allen: tragèdia i humor

Passaport argentí de Ricardo Klement (Adolf Eichman)

Aquest abril fa 50 anys del judici a Eichmann, l'oficial nazi encarregat de la logística de dur les víctimes als lager, els camps d'extermini nazi. Després del judici col·lectiu de Nuremgerg contra l'aparell d'Estat (Govern i Exèrcit) i les organitzacions paral·leles (Gestapo, SS, Partit Nazi), Adolf Eichmann, que havia escapat a la detenció fugint amb passaport fals a l'Argentina amb el nom de Ricardo Klement fins que va ser segrestat pel Mossad, es convertia en la viva imatge del mal, aquell mal que Hannah Arendt va veure banalitzat perquè Eichmann no podia encarnar un concepte tan abstracte (el mal absolut) que escapa a la representació (Hannah Arendt. Eichmann en Jerusalén. Barcelona: Lumen, 1999). Podem eliminar de la capa de la Terra tots els buròcrates que tenen assumida l'obligació moral d'actuar segons les lleis que dictin les circumstàncies, com el botxí que aplica la pena mort sense sentir-se les mans tacades de sang, però no eliminarem la maquinària demoníaca capaç de crear monstres. Si hem de creure que el mal no és connatural a l'espècie humana, si no nia dins de cadascú de nosaltres (idea que ens hauria de portar al suïcidi si fos certa), en algun lloc incert hi viu una bèstia que només sap que és botxí quan coincideix amb la seva víctima. I víctima és un hiperònim que inclou tots els hipònims: tot subjecte és víctima potencial, i és intercanviable: jueu, gitano, negre, nen o dona.

Com que és tan difícil treure'n l'entrellat com difícil és entendre l'origen de l'univers i la vida, només se m'acut acollir-me a la paradoxa en la seva vessant més tràgica: l'humor. Aquest vídeo mostra un divertit monòleg, The moose, que Woody Allen va interpretar a la BBC l'any 1965. L'humor té aquesta capacitat: narra la tràgica confrontació de dos elements culturals que la intel·ligència converteix en còmica (i en el cas de Allen la gràcies és que sigui jueu). El final del monòleg fa riure perquè ens han convocat a la rialla, però és també una lliçó: som el que algú ha decidit que hem de ser. La tragèdia de les víctimes és que no han triat ser-ho i res les salva de la mort.

2 comentaris :

  1. Entre la Hannah Arendt i en Woody crec que es pot comprendre molt bé el fenomen del nazisme, depèn del moment que tinguis. Potser aquest apunt teu et costarà un nou ciberatac dels gamberros, com l'altre dia.

    ResponElimina