Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Ensenyar inventant?


És qüestió de posar-hi una mica d'enginy i ganes. Els alumnes no tenen cap interès en les matèries que ensenyem a l'aula: I això, per a què serveix? No utilitzen la memòria perquè, en un món on tot és immediat, recordar no serveix de res: Si no ho recordo, ho busco a Internet o li envio un sms a un company. Han perdut la capacitat d'escoltar i atendre; tenen mil coses urgents i "vitals" al cap i les importants les deixen per al final: M'ho empollaré el dia abans de l'examen. Hem perdut tanta autoritat com ells han guanyat capacitat d'opinar; tot és opinable: Doncs jo penso que... Xerren i xerren, i la meitat del nostre temps de classe es perd fent-los callar. Vol dir això que no tenen interès per a res; que ja saben tot el que volen saber? No. Estan plens de dubtes com tothom. El problema és que les seves preguntes, els seus dubtes no són pertinents: s'escapen al motiu de la matèria i de la classe. Segur? Per què no intentem guanyar autoritat resolent els seus dubtes tot aplicant els nostres coneixements en la matèria que impartim?

Jordi Mazon, professor de física en un institut i a la universitat (UPC) ha publicat un llibre on resolt els dubtes que els seus alumnes han anat plantejant al llarg de la seva vida acadèmica, aplicats a la física: 100 preguntes de física. Per què volen els avions de paper i per què els de debò (Valls: Cossetània Edicions, 2011). Llegiu com ho explica a El Peródico.

Els alumnes, com qualsevol altra persona, volen saber. Que nosaltres siguem competents en les nostres matèries no els ajuda a resoldre els seus problemes ni els seus dubtes perquè som fora del seu món real i d'interessos. Potser hauríem de convertir la nostra disciplina en una metàfora de la seva realitat.

Em direu que l'educació i la disciplina implica que han de ser els alumnes els qui s'adaptin a nosaltres i no nosaltres a ells. És clar; no ho nego. Però enganyem-los. Com? Això no ho penso dir: no sóc pedagog, només un professor supervivent, dia a dia, com tots vosaltres. Em direu que quan s'han de fer 5 i 6 hores diàries de classe no hi ha temps per inventar. Potser no. Però si tampoc hi ha temps per fer una classe com cal i d'impartir la matèria prevista, alguna cosa caldrà fer. És qüestió d'estar una mica atent. Cada classe, amb la seva problemàtica particular, proposa la solució al conflicte. Observem: potser serem capaços de veure una escletxa per on hi passa una llum esperançadora.

Un exemple. Tinc autèntics problemes perquè els meus alumnes redactin correctament. És clar, no llegeixen, per tant no han adquirit la destresa narrativa que s'adquireix amb la pràctica lectora i amb l'escriptura. Textos desordenats, connectors mal utilitzats, faltes d'ortografia, idees mal expressades. Però, oh, sorpresa! Les seves redaccions canvien totalment si han de redactar un text de ficció. Com de la nit al dia! I això per què? Doncs perquè no llegeixen però es fan un fart de mirar sèries a la televisió. Quina pèrdua de temps, oi? Doncs per a algunes coses, sí. Però resulta que entenen perfectament com funciona l'esquema narratiu d'un guió televisiu o cinematogràfic. L'han interioritzat com interioritzem l'estructura profunda d'una llengua sentint només la veu de la nostra mare. Saben plantejar una situació, controlen la veu, el temps narratiu, la tensió narrativa, les el·lipsis... No sabrien fer un resum d'una pel·lícula ni explicar quines emocions els ha produït, però es poden inventar una història durant un examen i escriure-la prou correctament.

I com que es tracta que escriguin, doncs que ho facin inventant. Els demanem que facin resums i que donin la seva opinió sobre un escrit quan, en realitat, no tenen ni idea de quina és la matèria de què estan fets els seus sentiments: són adolescent... Literalment: pateixen d'alguna cosa que desconeixen i de la que nosaltres n'hauríem de tenir una mínima idea.

Sembla que els trobi a faltar. Dimarts 26, quan torni a classe, deixaré de ser tan optimista.

4 comentaris :

  1. El final de l'article el podria signar jo ara mateix. A primària ens deixen experimentar una mica més, perquè la pressió curricular és menor. A cicle inicial he aconseguit que arribin a escriure novel·les per capítols, i cerifico això que dius: l'escriptura de ficció ´que són capaços de fer és molt superior. La llàstima és que els anem retallant la creativitat en nom de les "coses importants".

    ResponElimina
  2. He llegit amb interès l'article de El Periódico.
    Per mi resulta evident que els mestres fan bé la seva feina i potser és de les que més implicació hi ha. Com sempre, hi ha de tot, és clar.
    Fa poc m'he hagut de sentir dir que els mestres "viuen molt bé" perquè treballen "només" 23 hores. Algú hauria de fer pedagogia a la societat.
    Disclaimer: jo no sóc mestra.

    Per cert, la imatge que has triat m'ha transportat a quan jo era petita.

    Pel que fa a la creativitat dels nanos jo ho visc cada dia en les meves filles. Per què la creativitat està tan poc valorada? Em temo que és el mateix desprestigi que han sofert les humanitats.

    ResponElimina
  3. Acabo d'enviar el teu apunt als companys de ciències a veure si els va millor...

    ResponElimina
  4. O em vaig oblidar de contestar-vos o no en tenia el costum.

    Una altra cosa que sempre els dic quan han de fer una redacció: no intenteu quedar bé amb, sigueu sincers; és més fàcil escriure correctament quan les idees ja estan ordenades en el cap.

    ResponElimina