Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

diumenge, 17 d’abril del 2011

Rams, Pasqua i Péssah

Diumenge de Rams als Josepets de Gràcia, el 1911
Foto: Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya


Amb el Diumenge de Rams es dóna per acabat el dejuni hivernal de la Quaresma i s'obre pas a la Setmana Santa, que commemora la passió i mort de Crist, i que s'acaba amb la resurrecció Diumenge de Pasqua.

Com passa en totes les festivitats religioses, el Péssah jueu i la Pasqua cristiana tenen un origen agrícola i ramader i, per tant, pagà. La utilitat d'aquestes festes és la d'establir el calendari del cicle anual de les feines del camp, i com que aquestes festes sempre han estat regides per les forces naturals i els déus benefactors, les religions del Llibre les han solapat per evitar les pràctiques paganes i dirigir totes les ofrenes a Jahvé o Déu.

La festa jueva commemora l'alliberament d'Egipte (que recull el llibre de l'Èxode), unida a la festa dels àzims (pa sense llevat). L'origen del Péssah és ramader, d'oferiment dels primogènits dels ramats, mentre que la dels àzims es remunta, segurament, als cananeus, poble semita, sedentari i agrícola, que habitava la franja costanera de la Terra Promesa. La Bíblia les presenta ja unides, de manera que el Péssah coincidia amb el primer dia dels àzims, és adir, el 14-15 de Nissan, mes lunar entre març i abril (el 2024 del 22 al 30 d'abril). Els textos de l'Èxode fan referència encara a una festa de pastors: el cap de família sacrificava l'anyell i amb la sang untava els muntants de les portes; després l'anyell era menjat ritualment (com es continua fent avui entre jueus i cristians). La nova ordenació de Josies (setzè rei de Judà, entre 639 i 608 aec) prescrivia el sacrifici i l'àpat a Jerusalem, santuari central del poble.

Actualment, la festivitat dura set dies (vuit a la Diàspora), i durant aquests dies no es consumeixen aliments derivats de cereals (blat, ordi, sègol, civada...) fermentats, anomenats en hebreu khamets. En el seu lloc, durant la festivitat s'acostuma a menjar matsà, o pa àzim. Segons la tradició, el poble jueu va sortir d'Egipte amb molta pressa, de manera que no hi va haver temps per deixar fermentar el pa per al camí.




Durant la primera nit de la festivitat (les dues primeres a la Diàspora) s'acostuma a dur a terme un tradicional sopar, anomenat séder (el Sant Sopar de Jesús era el séder de Péssah), durant el qual es llegeix la Hagadà, llibre on es relata la història de la sortida d'Egipte.

La Pasqua cristiana, que correspon a la Pasqua jueva i celebra igualment el pas de l'hivern a la primavera, celebra la mort i la resurrecció de Crist. És anomenada també Pasqua de Resurrecció, Pasqua Florida i primera Pasqua. Encara que el mot grec páskha (assimilat a páskhein, 'patir') s'aplicà en un primer moment a la commemoració de la passió, però ben aviat (segle IV) va incloure la vetlla nocturna del dissabte al diumenge i, el segle V, va passar a anomenar només el Diumenge de Resurrecció.

La celebració de la mort i resurrecció fou anomenada tridu pasqual, que al començament incloïa només el Divendres Sant, el Dissabte Sant i la vetlla pasqual, com a aspectes diversos d'un únic misteri (ritus religiós). Avui el tridu inclou també la missa vespertina del Dijous Sant. Ja des del segle III la festa es prolonga durant cinquanta dies (la Pentecosta, que commemora el descens de l'Esperit Sant sobre els apòstols i l'inici de l'activitat evangelitzadora) i és precedida i preparada per uns dies de dejuni (els quaranta dies de la Quaresma, que es compten des del Dimecres de Cendra), de manera que al voltant de la Pasqua s'organitzà tot l'any litúrgic. La vetlla pasqual se centrà en els dos grans sagraments d'iniciació: el baptisme i l'eucaristia.

L'Església, seguint l'esquema del memorial jueu i actualitzant-lo, celebra el misteri pasqual, no pas com un fet del passat, sinó com una actualitat viva, mentre espera el retorn de Crist. La fixació de la data comportà al principi serioses dificultats i malentesos, i el concili de Nicea (325) decidí que fos el diumenge que segueix el pleniluni posterior a l'equinocci de primavera (21 de març). La data, doncs, pot variar entre el 22 de març i el 25 d'abril. L'adopció del calendari gregorià fa que la data difícilment es correspongui a Occident i a Orient, que ha continuat seguint el calendari julià. La determinació de la data de la Pasqua d'un any concret es basa en el coneixement de l'epacta (edat de la Lluna el primer dia de gener) i el nombre auri (càlcul que determina els moments en què els cicles lunar i solar poden coincidir).




En el món cristià, la festivitat s'inicia amb el Diumenge de Rams (el diumenge anterior al de Pasqua), que recorda l'entrada de Jesús a Jerusalem amb els seus deixebles, a l'inici del Péssah jueu (no oblidem que, com a jueus, era aquesta festa la que celebraven Jesús i els deixebles), festa que se celebra amb la benedicció de palmes i palmons i rams de llorer, elements típics que s'utilitzaven durant la Pasqua a Israel. El dia de la Pasqua de Resurrecció (diumenge de Setmana Santa) és tradició que el padrí o la padrina regali al seu fillol una mona de Pasqua que tradicionalment es menja a l'endemà, el Dilluns de Pasqua, darrer dia del cicle pasqual cristià.

La mona de Pasqua té un origen incert. El nom podria provenir de munus, que significa "regal" en grec, o de l'àrab munna, que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors. Per altra banda, en el diccionari GazophylacivumCatalano-Latinum, de Joan Lacavallería (Barcelona 1696), mona té una definició purament zoològica, mentre que l’Enciclopèdia només en dóna una definició descriptiva. En canvi, el Diccionario de la Lengua Española, en l'edició de 1783, diu que a Catalunya, València i Múrcia és una coca o rosca que es cou al forn i s'adorna amb ous durs amb closca, que es menja per Pasqua Florida, i que en altres parts de la península Ibèrica rep el nom d'hornazo.




L'elaboració de la mona parteix, doncs, d'un pastís molt senzill, un tortell o un pa de pessic, que arriba a la sofisticació moderna de les mones catalanes de forma tardana, segurament del segle XVIII, i probablement per influència francesa. Els ous de Pasqua (Easter) són tradicionals a tota Europa com a símbol de resurrecció primaveral, i en molts casos van acompanyats de la també tradicional figura de la llebre, símbol de fertilitat.

16 comentaris :

  1. Bon resum i amb aportacions que estan molt bé per conèixer una mica més aquests dies.

    ResponElimina
  2. No havia llegit aquest recull d'ara fa un any! M'ha agradat especialment tot el relacionat amb el món jueu, la comparativa que en fas. Deesprés de llegir-te em fa fins i tot una mica de vergonya el meu escrit d'aquest any sobre la mona; pretenia ser un resum de caire biogràfic més que no pas un assaig com el teu. Sempre aprenc molt amb tu, perquè el que ens expliques està tan relacionat amb la nostra cultura, també amb aquella de què se'n parla menys, que faig allò que els castellans en diuen "ampliar horizontes". Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon, res de vergonya, sisplau, que si no me'n fas passar a mi. Tu mateix ho dius, el teu té caràcter biogràfic i emotiu. El meu és una altra cosa. Tan interessant és un punt de vista com un altre. El que és important és que els apunts que tenen interès vagin rodant. Si el meu t'ha semblat interessant, ha acomplert la seva funció. I el teu també l'acompleix, per això t'he fet el comentari i per això tens un munt de comentaris d'altres persones.

      Aquest vespre volia publicar-ne un per la sèrie aquesta que estic fent sobre la Setmana Santa, i ja no el podré fer com pensava perquè acabo de veure un article en un altre bloc que es tan bo que no té sentit parlar-ne amb la mateixa intenció. El faré igualment, però hi faré només una aportació personal i posaré un vincle a aquest bloc.

      Elimina
  3. Estic meravellada de tanta erudició històrica, filològica i antropològica. Has fet un magnífic recorregut per una tradició de la que avui, com acostuma a passar, se'n coneix sobretot la part més lúdica o, en el pitjor dels casos, la purament doctrinal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si serveix de res el que faig, Sícoris, però trobo que és interessant veure l'origen de les celebracions religioses i paganes. En tot cas, m'agrada construir (i reconstruir) el relat que ens porta on som.

      Elimina
  4. Fantàstica descripció de les celebracions tan religioses com paganes , sobretot d'aquestes ultimes, de les que al menys jo no en tenia ni idea i amb noms que no havia sentit mai. Es un plaer seguir qualsevol tema que exposes, i permet que et digui que quasi sempre seguiria llegint si seguisis ampliant mes i mes les teves explicacions. Gràcies pel teu treball i per compartir-lo. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més enllà de compartir-ho, el plaer més gran és la possibilitat de comentar-ho. M'alegro molt que t'hagi agradat, Rosa. Durant aquests dies explicaré més coses sobre la Setmana Santa.

      Elimina
    2. Molt agraït pels treballs tant documentats. Sont sempre un plaer i em complau felicitar-vos

      Elimina
    3. Moltes gràcies, Salvador! M'alegro que us hagi agradat.

      Elimina
  5. Moltes gràcies Enric. Aprenc molt

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, lameri. M'alegro molt que t'hagi agradat.

      Elimina
    2. Moltes gràcies

      Elimina
  6. Agrair-vos l'apunt, però si no tinc mal entès, i no és per esmenar-vos la plana, que és una llebre de pasqua i no pas un conill l'origen d'aquesta figura a la mona.

    És en el període de primavera que la llebre es en el seu moment àlgid de zel i això la relaciona amb l'ou (representació de la vida o la resurrecció).

    Sobre aquest comportament de la llebre els anglesos tenen un dita: "mad as a March hare" (ser boig com una llebre de març), que surt reflectit a "Alícia al país de les meravelles", en l'escena del berenar amb el barreter foll.

    Us deixo un enllaç d'El matí de Catalunya ràdio, que parla sobre el tema:

    http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/entre-paraules-avui-ou-de-pasqua/audio/876158/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt agraït pel comentari i per la rectificació, Almogàver. Totes les aportacions són sempre benvingudes. Ja ho he esmenat en el text.

      Elimina
  7. Cada vegada mes, sento una gran curiositat pel món jueu, i per lo que veig te a veure molt amb el món cristià. Per a mi la Setmana Santa tenia un commutació de por, de tristor, que despres de les set paraules a fora de la catedral presenciat amb el Sant Crist de Lepanto, seguia la procesio del Crist del gran poder amb penitents que arrossegaven cadenes, acompanyats amb el monòton compàs de tambors. Començava amb visitar set esglésies el dijous Sant, i acabava amb les campanades del diumenge de glòria i resurrecció. Per no anomenar la matança de jueus amb carraus i masses que, amb les portes de l'església tancada feien soroll difícil d'oblidar. Tot plegar tots aquest rituals tristos I foscos m'omplien de neguit I por, que em va costar treurem del demunt força temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rosa, pel que sembla, et va tocar picar tots el cromos i repicar totes les campanes.
      Pel que fa a la tradició cristiana, tota ella te les seves arrels en el judaisme i d' altres religions del Pròxim Orient.

      Elimina