diumenge, 3 d’abril de 2011

Viatge a l'espai dels herois. Viatge a la terra dels homes



Perquè el 12 d'abril de 1961, ara farà 50 anys, Yuri Gagarin va ser el primer home a viatjar a l'espai i fer una volta a la Terra, tots volíem ser cosmonautes. La ciència prometia, més enllà del nostre planeta, el descobriment d'un món diferent. Millor o no, només ho diria el temps (que corria al nostre favor).




Aquí a la Terra, tragèdia rere tragèdia, guerra rere guerra, volíem ser comunistes. No es perdia l'esperança de descobrir un món diferent. Millor o no, ho diria el temps (que corria en contra nostre).

Perdudes les esperances de viatjar a l'espai, les d'un món millor les anem ajustant dia a dia. Canviarem la nomenclatura i les sigles, però no les idees si el que volem és un món més just. Massa gent hi ha perdut la vida i tenim massa a perdre com per no continuar lluitant... encara que ens equivoquem.



6 comentaris :

  1. En un moment de desorientació política i de refermament d'aquesta derorientació pel Poder és bo un post (i un darrer youtube) com aquest.

    "Perdudes les esperances de viatjar a l'espai, les d'un món millor les anem ajustant dia a dia."

    ResponElimina
  2. Jo no sóc el millor per comentar aquesta classe de coses. El Galderich pot ser l'encerta, però, francament, viatja a l'espai és quelcom físic, que res te a veure amb una innovació real de la nostra vida. De la mateixa manera, el comunisme és un somne banal que deriva d'un desig de millora mal enfocat.

    ResponElimina
  3. Eduard,
    El viatge estelar no és més que un símbol de les il·lusions no físiques, sinó d'un imaginari col·lectiu no palpable.
    I el que és important és el somni de desig de millora i la cerca d'aconseguir-lo, posant-li l'etiqueta que vulguis...

    ResponElimina
  4. Eduard, en Galderich ho ha explicat perfectament. Estic jugant amb metàfores. Els viatges a l'espai i els ideals comunistes formen part de l'imaginari col·lectiu d'una bona part de la societat, sobretot dels que hem superat els 50 anys. Tots dos amaguen esperances. Després la realitat s'encarrega de posar els ideals i les esperances en el lloc que cal. Però això no treu que continuem somniant i fent coses.

    ResponElimina
  5. Fas servir metàfores per explicar aquest ideari col•lectiu, però ni tothom era comunista ni molt menys volia ser astronauta; com tu dius, una part de la societat sí, i no ser si “una bona part”. El meu germà mai va ser comunista, mai es va empassar ni aquesta ni d’altres utopies, no li calia, no les necessitava per tenir cor i cap, per ser allò que Confuci deia: el qui els divuit anys no és revolucionari és que no te cor, i els que als cinquanta ho continua sent és que no té cap.
    Jo vaig estudiar Història de l’Art, però em meravella l’epopeia humana de la tècnica i de la ciència. Gairebé cap artista té coneixements sòlids sobre tècnica i ciència, són uns veritables analfabets. En canvi molts tècnics i científics poden exhibir orgullosos una formació profunda sobre art, música i literatura.
    Un dels meus blogs preferits i que segueixo a diari:
    http://danielmarin.naukas.com/

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per això dic que anem ajustant les esperances als temps. Jo no sé què era exactament, però sí que tenia clar que Déu havia mort i que només ens quedava el panteó dels herois idealistes... i la ciència. El comunisme també és una metàfora i en aquest sentit feia servir el terme.
      Es poden tenir més o menys coneixements d'art, ciència i tècnica, però cal ser-ne conscient perquè sinó ens arrisquem a perdre el fil d'aquesta epopeia humana i perdre'ns en el laberint.

      Elimina