Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 13 de juny del 2011

Brangulí i els mons flotants


Des de fa uns anys a Barcelona se succeeixen les exposicions de fotografies: Robert Capa, Gerda Taro, Joan Martí, els Napoleon, Frederic Ballell, Centelles, Eugeni Forcano, Ricard Duran, Susan Meiselas... Maletes, arxius oblidats, material recuperat recentment, en molts casos, que ens mostra el retrat d'una època, d'un temps, d'unes gens, que han quedat emmarcats i aturats en la frontera dels límits materials de la pròpia fotografia. No perquè elles no mostrin l'ànima que l'artista va voler retratar, sinó perquè ens han acostumat a mirar la fotografia com si fora una pintura; és a dir, la idealització de la cosa retratada. La museïtzació que comporta l'espai tancat d'una sala d'exposicions, amb el públic passejant i comentant el material exposat, limita la capacitat de trencar els límits físics de la fotografia i de penetrar en l'emulsió, en l'ànima coagulada sobre el paper fotogràfic.

En aquests moments hi ha a Barcelona dues exposicions que no és possible contemplar amb aquesta distància perquè les imatges t'arrosseguen, et segresten. La de Brangulí al CCCB i Barcelona gitana, de Jacques Leonard, a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, que va acompanyada de la pel·lícula Jacques Leonard, el payo Chac, del seu nét Yago Leonard, que es projecta als cinemes.


La de Leonard perquè és una possibilitat única de viure el món dels gitanos des de dins. El payo Chac va estar casat amb Rosario Amaya (a la foto, amb la Vespa), cosina de Carmen Amaya, i això li va permetre oferir una imatge d'aquest món allunyat de l'estereotip folklòric habitual. No és possible mirar-s'ho de cap altra manera: no és una obra estàtica de museu ni és el record immortalitzat amb un flash.


En el mateix sentit, Brangulí, que potser sí que va voler ser reporter del temps que li va tocar viure (Setmana Tràgica, República, Guerra Civil, postguerra), ens ofereix un món que mira. És potser el que més m'ha impactat de bona part de les fotografies d'aquesta exposició: la gent fotografiada et mira i no tens més remei que tornar la mirada. Nens jugant pel carrer, a l'aula, treballant; obrers, banyistes fen banys de mar, a les piscines públiques, boxejadors, polítics, fabricants de joguines, cosidores, policies custodiant el cos mort d'un suïcida, les restes d'un atemptat, bombers apagant focs... Ulls mirant a la càmera que ens diuen moltes coses, de la seva vida, dels seus sentiments; i t'ho endús al carrer, a casa; i es barregen amb els teus sentiments, que es converteixen en material dels somnis i dels malsons. I no és perquè aquella època fos la que era, sinó perquè estem fets de la mateixa matèria que estan fets ells i la nostra vida no es pot deslligar de la d'ells. No ho podem fer, perquè si gosem fer-ho, és que ja som morts i ningú ens ha fet el retrat que deixi constància que algun cop vam existir.


Però també existeixen altres mons, que són dins d'aquest. No he pogut deixar de pensar en l'exposició que CaixaForum va oferir l'any passat, Un món flotant, de Jacques-Henri Lartigue. Fill d’una rica família d’industrials parisencs, va iniciar un dietari amb fotografies i breus textos, que el va acompanyar tota la vida i que és un document extraordinari per conèixer la manera de viure d’una generació que va descobrir la moda, l’esport i les competicions de motor. Les seves imatges reflecteixen la ràpida transformació dels costums, l’esclat de novetats, la vibració, l'excitació i l'alegria infantil del pas del temps i de les coses, i alhora és el reflex de la recerca dels petits detalls, de l’instant perdurable i atemporal. El retrat d'un món, d'una societat, que es divertia aliena a la realitat del carrer, als patiments i als desastres de la guerra mundial. Una exposició que no et podia deixar indiferent: era un insult a la dignitat humana, però seguint el títol de la mostra, el llenguatge fotogràfic de Lartigue permetia retratar aquella societat com si es tractés d'un món eteri, sospès en l'aire, com un pensament lliure de maldat perquè només és una idea. Amoral, sense crítica, obscenament artístic.


És el miracle de la fotografia; l'art del que segurament no pot ser artístic perquè depèn de nosaltres. Depèn del lloc on ens situem a contemplar la vida passar. Això no passa amb la pintura, ni amb la literatura.

6 comentaris :

  1. Recordo aquest nom, d'haver-lo vist en alguna banda o potser en el darrer programa de la TV catalana que mereix un cert respecte: Fotògrafs. A veure si el temps i les circumstàncies em deixen anar a Barcelona...

    ResponElimina
  2. Bon article!! felicitats!

    http://gonzalezroca.blogspot.com

    ResponElimina
  3. Lluís, a veure si és veritat! Avisa i fem una ruta amb avituallament inclòs.

    ResponElimina
  4. Vishi, gràcies. Em miraré el teu bloc, que ja he vist que hi tens fotos interessants!

    ResponElimina
  5. Francament interessant l'exposició fotogràfica de Josep Brangulí que vaig anar a visitar al CCCB aquest diumenge passat. Amb algunes imatges francament encisadores com les vistes nocturnes de la Rambla practicament deserta davant dels antics magatzems El Siglo, del quiosc de begudes de la Plaça Universitat o la porta del Canaletes

    ResponElimina
  6. Cert, Barcelonauta; la llum d'aquestes imatges que dius tenen un misteri captivador.

    ResponElimina