Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 26 d’agost del 2011

Jerry Leiber, in memoriam

Jerry Leiber i Mike Stoller



Qui li havia de dir a la família Leiber, que acabava d'arribar als Estats Units fugint, com d'altres famílies jueves, de la Polònia que pocs anys després envairien els nazis, que el seu fill Jerome "Jerry" (25 d'abril de 1933 - 22 d'agost de 2011) acabaria sent una llegenda de la música popular!

L'any 1950 Leiber estudiava i escrivia mentre treballava a Los Angeles en una botiga de discos quan va conèixer Mike Stoller, fill d'una acomodada família jueva de Nova York, que tocava el piano i era un apassionat del rhythm & blues i la música negra americana, que dominaven, juntament amb el blues i el country blanc, el panorama musical popular i juvenil de l'època.

La música tenia un accentuat caràcter racial: música de blancs i música de negres. A ningú se li havia acudit (no era fàcil fer-ho en una societat tan segregada) entrecreuar camins musicals. Però aquells dos joves blancs, Leiber i Stoller, es van submergir en el llegat afroamericà de la música dels Estats Units i li van donar un vernís blanc amb la intenció de saltar les barreres del color de la pell: se'ls coneixia com a "white negros", terme que va encunyar Norman Mailer a l'assaig The White Negro, que parlava d'aquells joves blancs de meitat de segle fascinats per la cultura negra, desenvolupada especialment a partir del jazz, tant pel llenguatge i estil com en la dissidència respecte a l'autoritat.




Encara fent camí, Leiber aconsegueix el seu primer gran èxit amb la cançó Hard Times (1951), un rhythm & blues, que va cantar i enregistrar el pianista Charles Brown. També el 1952, van seguir lletres com Kansas City i Hound Dog, aquesta cantada per la gran Big Mama Thornton, que el 1954 interpretaria també I smell a rat.


Stoller, Elvis i Leiber examinen la partitura de Jailhouse Rock
Everett Collection / Rex Features (1957)


Però ens hem d'aturar amb Hound Dog, perquè el 1956, quatre anys després de ser creada i interpretada per primer cop, de l'associació entre Leiber, Stoller i Elvis amb aquesta cançó naixia o adquiria carta de naturalesa el rock'n'roll. Sense oblidar, és clar, dos precedents com Bil Haley and the Haley's Comets amb Crazy man crazy (1954) i, sobretot Rock Around the Clock (1955).




La seva música era sang nova per a una joventut que buscava emancipar-se del món adult, dominat pel puritanisme de la societat americana (i no americana) de l'època. Les lletres parlaven amb un nou llenguatge i més que mai (si més no entre els blancs) el cos formava part d'aquest llenguatge. La llista de cançons escrites per Leiber que formen part de la història de la música és llarga. La nòmina de cantants i grups, negres i blancs, inclou les veus més importants de la segona meitat del segle XX (la podeu consultar aquí). Peces memorables de tot tipus, com On Broadway (The Drifters), Stand By Me (Ben E. King), Spanish Harlem (Ben E. King), Is That All There Is (Peggy Lee), Loving You (Elvis Presley), King Creole (Elvis Presley), Smokey Joe's Cafe (The Robins), Stuck In The Middle With You (Stealers Wheel, que va popularitzar Tarantino a Reservoir dogs). I entre els intèrprets que van cantar les seves cançons hi podem trobar, a més dels esmentats, The Beatles, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly, Fats Domino, The Everly Brothers, Barbra Streisand, Edith Piaf, The Rolling Stones i Aretha Franklin, que ens va deixar el passat 16 d'agost de 2018..




10 comentaris :

  1. En fi, el meu desconeixem de la música és preocupant però de mica en mica via blocs com el teu vaig omplint aquest buit que més aviat és un esvoranc...

    ResponElimina
  2. Un article fantàstic sobre una autèntica llegenda de la música popular! Salut!

    ResponElimina
  3. Your point is valueble for me. Thanks!

    My site:
    rachat pret credit www.rachatdecredit.net

    ResponElimina
  4. Galderich, tots tenim forats d'aquesta mena. Entre nosaltres anem aprenen coses... i sense buscar-ho ni demanar-ho!

    ResponElimina
  5. Gràcies, David! Un dels problemes de la cultura a partir de mitjans del XX és que és tan basta que perdem informació i referents si no hi posem molta bona voluntat.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies (com sempre) per la informació

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu, Patrinsky!

      Elimina
  7. jo de jove havia sentit parlar del Canal de la Infanta. hem sembla que passava per Molins de Rey, ara veig que aquí en parleu i m'agrada tenir-ne mes informació. Jo em pensava que hi havien connectat les salmorres que baixaven de Cardona fins llencar-les al Mar. Com està tot aquest tema? gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Manuel. Has fet el comentari en un article del meu blog que no tracta sobre el Canal de la Infanta, però et contesto igualment aquí.

      El Canal de la Infanta és una infraestructura hidràulica de més de 17 quilòmetres de longitud, que des de Molins de Rei (tot i que les aigües s'agafen del Llobregat a l'alçada del Papiol) fins a Barcelona rega hortes i camps del Baix Llobregat i l'Hospitalet, i n'havia regat a la Marina de Sants (avui Zona Franca), i també en va ser el motor industrial dels municipis per on passava: Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Sants.

      El va inaugurar la infanta Luisa Carlota de Borbón el 21 de maig de 1819, i aquesta és la raó del nom.

      El desenvolupament accelerat de l'economia catalana dels anys 60 i 70 del segle XX trenca l'equilibri entre indústria i agricultura, que fins a mitjan segle XX havien estat complementàries. Minva el terreny cultivable i augmenten els usos residuals del canal amb la indústria fins a convertir-se en una claveguera, sobretot en el tram final. Avui, el tractament de les aigües residuals en origen ha millorat i ha permès recuperar la qualitat de l'aigua, però el creixement urbà i l'especulació està malmetent l'important patrimoni històric, físic i econòmic del canal, malgrat que s'està lluitant per recuperar-lo. Hi estem posant fil a l'agulla.

      Elimina
    2. Per cert, Manuel, t'he afegit en el grup de Facebook sobre el Canal de la Infanta. Allà hi trobaràs informació actualitzada de les tasques que hi estem duent a terme.

      Elimina