dimarts, 20 de setembre de 2011

L'antijudaisme i els estatuts de puresa de sang

El jueu errant, de Gustave Doré


Algú podria pensar que no deixa de ser una paradoxa que a Espanya hagi imperat un antijudaisme (el terme s'ajusta al sentiment de la gent, més que no pas el d'antisemitisme) popular i tan arrelat fins els nostres dies (molts recordem encara quan a les processons de Setmana Santa es "mataven jueus" fent sonar les matraques) tenint en compte que la presència de jueus a la Península després del decret d'expulsió de 1492 (Decret de l'Alhambra, signat el 31 de març amb data límit de compliment el 31 de juliol) va ser aparentment residual i no va ser fins el segle XIX que algunes famílies d'industrials es van instal·lar a ciutats com Barcelona i Madrid al voltant de petites comunitats, que van augmentar durant els anys 30 del XX amb la vinguda de famílies que fugien de la persecució nazi.


Matraca per "matar jueus" instal·lada
al campanar d'una església


Dèiem que la presència de jueus després de l'expulsió era residual aparentment perquè, de fet, molts van optar per quedar-se acceptant la conversió o exercint de criptojueus, d'amagat de les autoritats. Amb els anys, però, la presència i la influència es va anar difuminant. Es pot entendre que la rivalitat, el menyspreu o l'odi cap un grup humà concret provingui de la convivència: l'ésser humà accepta malament la diferència. Però entre nosaltres aquest odi al jueu s'ha mantingut entre una població que durant generacions no va veure mai un jueu.

Els tòpics medievals s'han mantingut vius i tots els tenim en el cap. Des de l'acusació de deïcides fins a la creença de la pràctica de ritus sagnants i sacrílegs ens han arribat a les nostres oïdes, a vegades amb la mateixa intensitat d'un conte infantil que busca dibuixar la frontera entre el bé i el mal: robatoris d'hòsties consagrades, enverinament de pous d'aigua, transmissió de malalties, assassinats de nadons... L'estigma, com si d'una estrella de David cosida al pit es tractés, marca el front d'un fantasma, el jueu errant, que recorre el món rebutjat per tothom.

Si no es té un mínim coneixement de com ha evolucionat la religió, el catolicisme, dels Reis Catòlics ençà; de com l'Església es va fer forta a la Península i va tancar el pas a reformistes, humanistes i erasmistes (nodrits de conversos, com els germans Valdés i Lluís Vives); de com la Inquisició -més enllà d'alimentar fogueres amb bruixes i perseguir heretges, i sense oblidar que no va ser abolida fins 1834- va posar fre a l'entrada de qualsevol idea lliberal política i cultural, sumint el poble en la ignorància... Si no es té en compte com va fracassar la Il·lustració i tot intent revolucionari i modernitzador en benefici de l'obscurantisme i de l'absolutisme, i si oblidem les lluites intestines i fratricides del XIX, que culminen amb la Guerra Civil de 1936, no entendrem la mentalitat d'aquest país. Un país on la meitat dels ciutadans han estat (i estan!) enfrontats a l'altra meitat, com es demostra en els discursos polítics que diàriament ens arriben des de la dreta i des de grups que, sense ser exactament de dretes, s'enroquen en discursos identitaris que menyspreen la diversitat cultural de l'Estat.

Però tot plegat no s'explicaria si no hi hagués alguna idea, algun fet, que donés carta de naturalesa al rebuig sistemàtic del jueu. Ja no un tòpic que alimentés l'error i la mala fe, sinó una llei que ajudés a consolidar la bondat del pensament.

No n'hi va haver prou amb expulsar els jueus de la Península. Ni amb la conversió a la fe catòlica dels qui van decidir quedar-se. Durant segles, els jueus conversos i els seus descendents van ser sistemàticament assenyalats, acusats de pràctiques criptojueves. No queda molt clar quines van ser les causes que van dur a les altes esferes polítiques i religioses a prendre la decisió d'expulsar-los. A l'antijudaisme d'arrel popular (alimentat per l'Església), segurament s'hi van afegir altres raons: una noblesa que es veia amenaçada per una incipient burgesia d'origen jueu (no oblidem que els jueus eren "patrimoni" dels reis, i reialesa i noblesa s'enfrontaven pel poder); una Església i una Inquisició que lluitaven contra les heretgies que suposadament naixien de les relacions socials entre jueus i cristians; la recerca de la cohesió social a través de la unitat en la fe; els guanys que s'obtenien confiscant les propietats de les famílies jueves expulsades.

La qüestió és que aquesta marcada diferència entre la majoria cristiana i la minoria jueva es va veure ampliada en el moment en què la diferència no es va establir per la religió, sinó per la sang. En una societat ja sense jueus (aparentment), el classisme, la distinció, es va establir entre cristians vells i cristians nous. Els cristians nous, amb ascendència jueva o morisca, eren identificats, assenyalats i menyspreats. Només cal que recordem l'exemple ben conegut dels atacs que Góngora, descendent de conversos, va rebre de Quevedo, cristià vell.


Góngora, per Velázquez

En què se sustentava aquest estat de coses? En els estatuts de puresa de sang, que restringien l'accés a les institucions només a aquelles persones que pugessin demostrar la seva ascendència purament cristiana. El primer estatut (Sentencia-Estatuto, Toledo 1449) és fins i tot anterior a l'expulsió. Si mai ningú va prendre la raó als qui acusaven als jueus d'indesitjable, ara, a sobre, unes lleis els emparaven.

Si el tòpic no era suficient, ara la llei empenyia els cristians vells, o a aquells cristians que tenien la necessitat de demostrar que la seva sang no estava contaminada, a pràctiques per "desemmascarar" els heretges i els traïdors. La delació es convertia en un costum. S'espiava el veí per descobrir si consumia més espelmes de les habituals, si es tancava a casa en dissabte, si no consumia carn porc, si parlava en veu baixa... I quan el rastre del jueu va desaparèixer, sense ningú a qui assenyalar, l'atac es va convertir en insult cap a els cristians comuns a qui calia acusar de blasfem. La sang "pura" s'assimilava a la sang "espanyola"

No podem oblidar, tampoc, que aquest estat de coses s'ha vist agreujat pel conflicte que Israel manté amb els seus veïns des de l'establiment de l'estat d'Israel el 1948. Un conflicte del qual ens arriba una informació molt parcial i perquè la gent identifica Israel amb el fort i els palestins amb el dèbil. I si a això hi afegim que la ignorància converteix el gentilici "israelià" en sinònim de "jueu", la confusió està servida.


Família xueta mallorquina (Felanitx, dècada de 1930)


Una excepció a aquest "jueu desconegut" es manté fins els nostres dies: els xuetes mallorquins, descendents dels jueus conversos del segle XVI. Estigmatitzats, segregats i discriminats fins a mitjans del segle XX, han mantingut una relació endogàmica entre ells i es calcula que al voltant d'uns 20.000 mallorquins conserven els seus cognoms conversos. Precisament, aquest passat juliol un tribunal rabínic els va reconèixer la seva pertinença al poble d'Israel.

No són molts els estudis que ens aproximen a la història i a les causes que han fet que els ciutadans espanyols hagin mantingut aquesta bel·ligerància  i aquest odi cap a la figura del jueu. I si hi són, no tenen els canals divulgatius que permetin acostar la informació als ciutadans. I com que no hi ha cultura del món jueu hispànic, el judaisme tampoc forma part dels estudis escolars, com no sigui la típica menció a la Toledo de les tres cultures i la imatge romàntica d'aquell paradís intel·lectual que permetia la convivència de jueus, musulmans i cristians.

Amb tot, de tant en tant s'editen estudis molt interessants. El 2010 es va publicar Vidas infames. Herejes y criptojudíos ante la Inquisición, de Richard L. Kagan i Abigail Dyer (Donostia: Editorial Nerea, 2010). Una anàlisi de les confessions que de forma forçada van realitzar sis presoners davant del Sant Ofici. Cadascuna il·lustra una particular perspectiva social i planteja qüestions íntimes al voltant de la identitat religiosa, sexual, política o nacional dels reus. Entre ells hi ha un profeta incendiari, un pretès hermafrodita acusat de profanar el sagrament del matrimoni, una catòlica apòstata que actua com rabina al Nou Món i un morisc que denuncia haver estat circumcidat contra la seva voluntat. Unes autobiografies forçades que suposen una mirada fascinant i poc habitual a la societat i la cultura del Siglo de Oro. Unes intimitats que ens permeten dibuixar i posar veu a personatges marginats i intuir quins eren el límits dels comportaments que es consideraven acceptables en aquella societat.




I directament relacionat amb els estatuts de puresa de que hem estat parlant, el febrer passat Juan Hernández Franco, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Múrcia, publicava Sangre limpia, sangre española: la limpieza de sangre (Madrid: Cátedra, 2011). En paraules de Xavier Casals, en aquest estudi Juan Hernández "exposa l'evolució de la 'neteja de sang' des dels seus orígens en el segle XV fins a la seva eradicació en el segle XIX. Mostra com van sorgir els seus estatuts i l'intens debat que van generar en el segle XVI i la seva llarga continuïtat en l'Espanya contemporània, que ha passat molt desapercebuda malgrat el seu important impacte en l'àmbit de les mentalitats". I precisament és aquest "àmbit de les mentalitats" el que resulta més interessant perquè és el que ha perdurat fins avui. Ha perdurat en les consciències i en els hàbits, en la historiografia, en el cànon i en la interpretació acadèmica de la literatura i, com ja hem dit, en el discurs polític. Sobre aquests temes n'ha parlat extensament al llarg de la seva vida professional Juan Goytisolo. N'és una bona aproximació l'article "La historiografía española y la herencia de Sefarad" (Letras libres [en línia], juliol, 2002).




El fet és especialment dramàtic. D'una banda, pel que fa als jueus, perquè sent ciutadans amb els mateixos drets que la resta de ciutadans dels regnes peninsulars (o més, si ens acollim a l'antiguitat hispana, entenguem el que entenguem amb aquest adjectiu), van ser expulsats de casa seva, de la Sefarad que no han oblidat mai. De l'altra, pel que fa als ciutadans actuals, perquè continua havent-hi una part de la societat que s'atribueix el concepte de ciutadania basant-se en uns drets adquirits a través de Déu i d'un ranci privilegi biològic ancestral.

Xavier Casals, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i expert en feixisme i ultradreta, va entrevistar Juan Hernández arran de la publicació del seu llibre, entrevista que molt amablement ha cedit a Bereshit per acabar d'il·lustrar aquest apunt.


Sangre limpia, sangre española
de Juan Hernández Franco

"¿Qué era la llamada “limpieza de sangre” y cuándo se estableció?
No es fácil responder exactamente qué es la limpieza de sangre, pues el concepto evoluciona a lo largo de su existencia. Comienza siendo un medio para excluir de instituciones políticas, religiosas, universitarias, laborales… a los descendientes de judíos convertidos al cristianismo –los cristianos nuevos o conversos– y de los que se dudaba de su sincera conversión. Pero conforme avanza la edad moderna, especialmente a partir del siglo XVIII, los estatutos lo que hacen es establecer una barrera para diferenciar a los cristianos con más honor y distinción social, de los que no la tienen –es decir, aquellos que desempeñan oficios viles o bajos.


 
El arquebisbe de Toledo, Juan Martínez
Siliceo, defensor dels estatuts


Sí sabemos cuándo se establece por vez primera.  Fue el año 1449 en Toledo. Pedro Sarmiento, alcaide de su alcázar,  y una parte mayoritaria del concejo, asesorados ideológicamente por el bachiller Marcos García de la Mora, promulgan una Sentencia-Estatuto, conforme a la cual “todos los dichos conversos descendientes del perverso linaje de los judíos, en cualquier guisa que sea (…) sean habidos e tenidos como el derecho los ha e tiene por infames, inhábiles, incapaces e indignos para haber todo oficio e beneficio público y privado en la dicha cibdad de Toledo”.

Alcanzaron su momento cenital otra vez en la ciudad de Toledo, el año 1547, cuando el arzobispo de Toledo, Juan Martínez Siliceo y una parte de su cabildo catedralicio lo establecieron. Desde estas fechas, se puede decir que ésta es una de las cuestiones claves dentro de la historia de España y uno de los temas más vinculados a su “leyenda negra”.

¿Por qué se intentó erradicar en el siglo XVII y no se logró?
Por los reparos y críticas a los excesos que suponía la aplicación de los estatutos, pues un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener para nada en cuenta su virtud o preparación profesional– acceder a instituciones que habían establecido estatuto, es anterior al siglo XVII.
“Los estatutos de limpieza de sangre alcanzan su momento de apogeo en 1547 y serán uno de los temas más vinculados a la “leyenda negra” de España”. 
Fue desde la segunda mitad del siglo anterior y especialmente en los cuarenta primeros años del seiscientos cuando con mas ahínco y esfuerzo intelectual se intentó minimizar los efectos negativos de los estatutos, reformándolos según una opinión extendida entre la intelectualidad y una parte importante de los gobernantes, especialmente los que servían durante el valimiento del Conde Duque de Olivares, o incluso suprimiéndolos.

Las razones para hacerlo de intelectuales y políticos eran que los estatutos, además de ser contrarios al derecho natural y al verdadero espíritu de la religión católica, eran una de las causas que venía agravando la crisis política, económica y de valores que afectaba especialmente a la sociedad castellana.

Si fracasó el impulso de religiosos, arbitristas, pensadores y políticos en este propósito  fue porque otra parte importante de  los mismos, como por ejemplo Francisco de Quevedo o el doctor y religioso Juan Espino, estuvieron en contra de la revisión de los estatutos y en su empeño se vieron favorecidos por un grupo social mayoritario, los cristianos viejos. Estos encontraron en el honor de su antigua limpieza, uno de los principales medios para poder situarse socialmente y hacer frente a un etapa de dificultades y crisis.
“Un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener  en cuenta su virtud o preparación profesional- acceder a instituciones que habían establecido estatuto de limpieza de sangre”.
¿Por qué en las Cortes de Cádiz la “limpieza de sangre” aún tuvo defensores?
El antijudaísmo, o antijudería (como la ha llamado José Jiménez Lozano), convertida tras la expulsión de los judíos que no recibieron las aguas bautismales en fobia y discriminación de una parte mayoritaria de la sociedad hacia el cristiano nuevo o converso, era una ideología tan arraigada que su disolución no era fácil.

No obstante escritos tan esclarecedores y divulgativos, como los del Padre Feijoo sobre la condición de auténtico cristiano del converso, o las medidas políticas tomadas por los gobiernos reformistas de Carlos III a favor de los descendientes de judíos, como es el caso de los chuetas mallorquines, fueron insuficientes para dar por concluido la discriminación de aquellos que remotamente procedían de judíos –la semilla u origen de su mala sangre siempre pervivía en opinión de sus detractores–, como para poder afirmar que a finales del siglo XVIII y comienzos del XIX, los estatutos de limpieza de sangre hubieran desaparecido.



Francisco de Quevedo es va oposar a la
revisiódels estatuts de puresa de sang


Por el contrario, vemos como su auge crece en territorios en los que no habían tenido tanta influencia, como son los de la Corona de Aragón, aunque aplicados fundamentalmente en la exclusión de quienes ejercen oficios viles –relacionados con los trabajos que podían practicar los judíos o sus descendientes.
“Las Cortes de Cádiz no pudieron acabar con los estatutos por la oposición de un conjunto de diputados que se identificaban con el Antiguo Régimen”.
Por todo ello no es extraño que aunque hubo una corriente “liberal” que en las Cortes de Cádiz intentó suprimir una de las “taras” del pasado, otros diputados participantes en ellas, integrados dentro del sector más tradicional y rigorista (como es el caso del padre Hermida, Iguanzo, Ostaloza, Terrero…) se mostraran contrarios a la “destrucción de los estatutos de limpieza de sangre”. Ello se debía a que aún en el seno de la sociedad  había quienes eran cristianos viejos, seguros y fieles a un programa próximo a valores de las elites del antiguo régimen, y en cambio, otros eran poco fiables –relacionados con la axiología burguesa–, como los “manchados con la sospecha de raza judaica”.

¿Cuándo se acabó jurídicamente con estos estatutos?
Los estatutos nunca fueron una norma en vigor para toda una Monarquía primero y el Estado después. Fueron adoptados por instituciones y en cada caso, dependiendo de su jurisdicción, pidieron y obtuvieron su aprobación definitiva por parte de la Monarquía o el Papado. En consecuencia, desde el Estado, ya en el siglo XIX, no se pudo dictar una ley que los suprimiera totalmente. Ello no fue un impedimento para que  en las instituciones que dependían del mismo, fuera imponiendo su supresión.

Por poner algunos ejemplos significativos, el año 1835 la reina gobernadora Maria Cristina  decretó la supresión de las pruebas de limpieza para acceder a seminarios de nobles, o bien -a propuesta de la Sociedad Económica Matritense– también los suprimió en diversas carreras y profesiones. Podríamos seguir citando otros ejemplos que afectan al propio Estado, que toma sus últimas medidas el año 1865, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún se seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia.

Pero lo importante es la nueva ideología que comenzó a reinar a partir de 1840 aproximadamente, pues frente a la antijudería, ahora primó y venció que el origen, el pasado, la sangre y los ancestros no pueden ser un “castigo” para las generaciones presentes y que los estatutos eran un inútil obstáculo, que lo único que hacía era privar a la sociedad de hombres capacitados, relevantes, bien formados y necesarios para el desarrollo de la misma y que no se atrevían a acceder a una institución de estatuto por si en el proceso de averiguación de su limpieza apareciera un remoto antepasado que arruinase su honor, su prestigio y el de toda su familia.
“En 1865 el Estado toma sus últimas medidas sobre los estatutos, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia”.
Al final, tras cuatro siglos de ideología antijudía, se desvaneció el principio tan largamente arraigado de que la sangre manchada no se borraba y que bastaba una partícula o átomo para conducir a la anomia social –en una sociedad organizada y dirigida por quienes tenían su máximo honor en considerarse cristianos viejos–  a quien la portase.

 ¿Dejaron un legado que tuviera continuidad?
Venimos relacionando la antijudería con los estatutos de limpieza de sangre, aunque hay que decir que esa antijudería en Europa y en los Reinos Hispánicos es anterior al establecimiento de los estatutos. Pero la ideología antijudía y en concreto los estatutos lo que hicieron, indudablemente mal y negativo, fue la exclusión social del que fuera tenido o fuese por descendencia judío dentro de una sociedad regulada por valores hidalgo-cristianos viejos. Hasta ahí la repercusión, volvemos a decir negativa, de los estatutos. Hechos posteriores, como el antisemitismo de naturaleza estrictamente racial y sus fatales consecuencias en el siglo XX, pueden tener algún lejano origen o influjo en las actitudes contrarias al judío, según algunos historiadores.


 
Ángel Pulido, que va afavorir una campanya 
d'aproximació als sefardites


Sin embargo y paradójicamente, en esos momentos que la persecución contra el judío en su forma más cruel tomó cuerpo en Europa, en España, una parte de su sociedad, movilizada por personas como Ángel Pulido (anteriormente lo habían hecho Adolfo de Castro, Amador de los Ríos, Pedro José Pidal, Juan de la Puerta…) desde comienzos del siglo XX y con respaldo de destacados intelectuales (como Cajal y Galdós), se mostró a favor del estrechamiento de relaciones entre España y los sefardíes dispersos por el mundo.

Las consecuencias más inminentes de esta campaña fueron, en 1924, la concesión de pasaportes a sefarditas que lo solicitaron –fundamentalmente por motivos culturales y económicos-; y en el momento más álgido del holocausto judío, la eficaz acción de la diplomacia española salvando la vida de bastantes sefardíes –se calcula que sobre unos 15.000– en los Balcanes, Italia y Francia.

23 comentaris :

  1. Precisament ahir vaig començar a rellegir el llibre que en Porcel va dedicar als xuetes l'any 1970. Ben poca cosa es pot afegir a la teva entrada, Enric. A mi tot plegat em fa coincidir amb el expressa en Gustavo Perednik quan afirma que l'antijudaisme és una malaltia.

    ResponElimina
  2. La meva mare recorda que, per Setmana Santa, tothom anava a l'església, es tancaven les portes, s'enfosquien els vitralls, i començaven a fer xivarri amb matraques i altres estris per "matar jueus". Diu que feia molta por, de fet ho veig més com un ensinistrament per a témer qualsevol persona o cosa sospitosa de "judaïsme". Després, es feia el silenci i s'obrien portes i finestres, amb l'alleujament corresponent.

    Un apunt interessantíssim. Moltes gràcies.

    ResponElimina
  3. Generalitzant, David, crec que és un problema educacional. L'Església catòlica ha fet molt de mal durant segles i ha deixat la seva empremta. D'altra banda, la ignorància és molt fàcil d'alimentar quan es pretén cohesionar un grup per dirigir-lo: de la mateixa manera a l'exèrcit al soldat li dibuixen molt clarament qui és l'enemic, amb qualsevol grup humà es pot fer el mateix construint la seva identitat oposant-la a la del altre. En aquest sentit, els jueus han tingut molta mala sort. Són un poble cohesionat que viu a la diàspora: funciona com a poble, però integrat en un conjunt més gran. I malgrat que sempre s'han esforçat per assimilar-se, els altres només saben veure el fet diferencial. Només cal que esclati algun problema i que algú atiï la massa perquè es converteixin en boc expiatori.
    El cas d'Israel és més complicat, perquè aquí la informació interessada per qüestions polítiques és escandalosa.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Clidice.
    És cert el que dius. Es feia després de l'Ofici de Tenebres, el Dijous Sant.

    ResponElimina
  5. Per cert, no trobes xocant l'antisemitisme sense fisures que professa l'esquerra peninsular?

    ResponElimina
  6. L'esquerra en general va estar del costat d'Israel fins la Guerra del 6 dies (1967). La construcció de l'Estat d'Israel se sustentava sobre tesis polítiques socialistes, amb els kibutzim com a estendard. Sense oblidar que molts jueus van estar en la construcció del moviments marxistes, començant per Marx i seguint amb Trotsky, Kamenev... En la mesura que Israel va tenir el recolzament dels Estats Units, l'esquerra europea se n'apartà i van passar a simpatitzar amb el moviments d'alliberament islàmic, començant per l'OLP. I com que s'ha instaurat la imatge dels palestins com a úniques víctimes i Israel com a únic botxí...
    I el darrer pas és el que identifica Israel amb tot el poble jueu. Un despropòsit.

    ResponElimina
  7. Totalment d'acord amb el paper nefast de l'Església catòlica, Enric. Discrepo una mica, però, pel que fa al que dius sobre el socialisme. Des de l'inici d'això que se'n diu esquerra (socialistes utòpics, etc) hi ha hagut sempe un corrent antijueu dins de les forces autoanomenades progressistes. Els mateixos escrits de Marx sobre el judaisme són d'una tendenciositat que fa caure d'esquena. Trotski/Bronstein no va mostrar mai cap signe de solidaritat envers els jueus que eren perseguits arreu. El Bund va ser destruït abans que Stalin arribés al poder.
    Subscric del tot que la informació que ens arriba sobre el conflicte entre Israel i els àrabs és un escàndol.

    ResponElimina
  8. David, no m'he explicat bé. Jo em referia que en la formació dels moviments socialistes i comunistes hi ha molts jueus, que ja lliga amb el caràcter i la concepció social i comunitària de bona part del judaisme. Ja sé que gent com Marx i Trotski no "oficiaven" de jueus, però ho eren: la tradició i la cultura heretades els van influir sens dubte.

    El Bund, efectivament, va començar a morir abans que Stalin actués sistemàticament. Però precisament l'existència del Bund confirma com d'important va ser el judaisme de l'est d'Europa en el moviments d'esquerres. Això volia dir, David.

    ResponElimina
  9. Molt bo, Enric, com sempre.

    A propòsit de "l'anar a matar jueus" que dius, i comenta també la Clicide, recordo molt bé que, de petits, els vailets de Barcelona ho fèiem com la cosa més natural del món. Us parlo de fa més de 60 anys.
    Ho fèiem amb una carraca de fusta, o si no la teniem (costava diners) amb qualsevol parell d'estris metàl·lics. El soroll no havia de ser de cops, sinó de rascar.

    ResponElimina
  10. Apunt interesantíssim, magistral.

    La relació entre l’esquerre i el que podríem anomenar cultura jueva es veia molt clara a principis del XX, tant pel que fa a que bona part dels pensadors d’esquerres pertanyien a famílies jueves com pels molts punts en comú entre el progressisme i trets culturals del judaisme com el messianisme, el sentit temporal lineal i d’altres. Un tema apassionant. L’esquerre deu bona part del seu ideari a la cultura jueva (generalitzant).

    Pel que fa al conflicte entre Israel i Palestina... crec que successius governs catastròfics tant a Israel com als països àrabs del voltant tenen la culpa. Els interessos han guanyat sobre les persones. Potser pecant d’innocent, crec que l’única esperança que queda es troba en els moviments de base entre les dos comunitats que busquen interrelacionar-se, cerca una societat que accepti a l’altre.
    Com a la resta del món, ni el govern d’Israel ni el de Palestina representant a la seva gent. Representen els interessos de les respectives oligarquies. Allà, com aquí, com a tot arreu, manca més pensament crític respecte als poders fàctics. Un tema massa complex com per enllestir-lo en poques paraules.

    Disculpes per l’extensió i de nou felicitats per l’entrada.

    ResponElimina
  11. Gràcies, Miquel.

    Quant obscurantisme hem viscut fins fa ben poc, oi? Qualsevol diria que parlem de l'Edat Mitjana!

    ResponElimina
  12. Moltes gràcies, Missatger.

    Tens tota la raó amb el que dius dels governs. Governs i estats viuen massa subjugats als interessos d'aquestes oligarquies i mai poden ser representatius de la gent que viu i pateix directament els problemes. Però la ignorància, la manipulació i la manca d'esperit crític que esmentes alimenten els tòpics que, al final, són els que s'imposen.

    ResponElimina
  13. Enric,
    Jo em pensava que feia apunts llargs però tu... Moltes gràcies per un apunt tant i tant interessant.
    El tema dels xuetes és actual i la seva discriminació una autèntica barbaritat que he vist amb els meus propis ulls a base de brometes! Quan dius que van conservar els seus cognoms no ho van fer per voluntat sinó perquè cap no xueta no es casava amb una xueta ja que era una vergonya.

    Els documents que demostraven la neteja de sang se'n deien Executòries d'Hidalgia. A veure si algun dia en parlo del tema ja que gairebé m'has fet tota la feina... ;-)

    ResponElimina
  14. Galderich, gràcies. T'he fet la introducció, només ;-) El tema dels xuetes és impressionant i et queda totalment per a tu. Esperaré amb ànsia el que puguis dir.

    ResponElimina
  15. Excelente artículo, que no leí en su día.
    Me apunto además el libro "Vidas infames", que no conozco.
    Un gran abrazo.
    Sabbath Shalom!
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, José Luis. "Vidas infames" es un libro interesante sobretodo porque describe la forma de obrar de la Inquisición tomando las propias actas de la institución: surrealismo puro; cómico si no fuera tan trágico; el mismo proceder que el ejército, que cuando me secuestró para hacer la mili me mostró cómo se puede arrestar una piscina o a un mulo de carga.

      No deja de ser una paradoja, de todas maneras, ver cómo esa irracionalidad secular española, o la reacción a ella, es la esencia de buena parte de la gran literatura castellana.

      Shabat shalom!

      Elimina
  16. Formidable article!
    Quan era molt jove, vaig creure que l'antijudaisme raïa en la por a perdre la fe en el cristianisme. Després, cap allà els vint i pocs anys, vaig veure que allò era molt més complexe, i que també sorgia d'instints encara pitjors.
    Es culpa al jueu de tots el mals, se'l criminalitza i envileix, i sobre tot perquè no hi ha dins de la seva religió gaires diferències, i aquestes es van haver d'inventar. Podríem dir que es va justificar i manipular amb crueltat una pretesa diferència a pitjor, com en un bullying exacerbat i continuat al llarg de tota la història cristiana.
    Encara que conec poc la religió jueva, la trobo més oberta al debat i no em sembla tan dogmàtica. Si cregués en Déu, em seria molt fàcil creure en YHWH, doncs es que és el mateix Déu!
    Tot això del antijudaisme em sembla un gran vil sarcasme, si es té en compte la quantitat de pogroms, la Inquisició, les accions de les SS... tot el que ha patit el poble jueu en mans de cristians, aquest gran nombre de persecucions i fets abominables pel cristianisme contra fills del mateix Déu. La història de la meva ciutat, Barcelona, està tacada per sempre de fets monstruosos i vergonyants.
    Només en el coneixement i la raó més profunda cap la convivència hem d'encara les passes; i no m'oblido: La religió cristiana (tota) hauria de demanar perdó no sols per la seva permissivitat en actes tan execrables, sinó també la promotora.
    Que ningú es deixi portar per triomfalismes. No podem dir que hem deixat la foscor. És dins nostre, i sempre hem d'estar vigilants que la llum no s'apagui. El desconeixement, la desconfiança i l'enveja l'apaga i fa tornar la foscor. Ensenyem als nostres fills a sentir respecte, mai el contrari. Potser així les coses canviïn per fi.
    Jo com Buñuel, podria dir que sóc ateu per la gràcia de Déu, i particularment, en el meu cas, per la gràcia de l'Opus Dei. Allà no podia llegir segons què o qui, no podia, no devia, i tot era matisat amb un vernís que ho tapava i esbiaixava tot. Allò va ser quan tenia 24, ara en tinc 60. Ells van encertar però en una cosa: "Tomàs, si te marchas te convertirás en un ateo". Vist d'on vaig escapar, potser molt millor veure la religió des de fora.
    Gràcies per deixar-m'ho expressar, i sobre tot, gràcies pel teu bloc, Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Tomàs. Poca cosa puc afegir al teu comentari. Res hi ha més sagnant que la pròpia experiència perquè converteix els fets de la Història en una realitat que escapa al seu temps i impregna les nostres vides avui. Ho veiem cada dia.
      El judaisme té un gran avantatge sobre les altres religions del Llibre: és un fet cultural que travessa transversalment totes les maneres d'entendre'l. Més enllà de les creences, hi ha un ideari filosòfic que s'adapta als temps i els llocs i que s'enriqueix contínuament. I una cosa millor: ho escampa arreu sense esperar res a canvi. I no només rep ingratitud, sinó odi i destrucció.
      Tomàs, ets a casa teva i tens aquest espai virtual sempre obert.

      Elimina
  17. Moltes gràcies Enric.
    El que ha rebut el poble jueu no té nom. Costa molt d'entendre, i particularment, des de jove m'ha marcat molt a dins, amb un fort sentiment de culpa. Ja t'ho vaig dir amb el meu primer cometari, en un altre article del teu blog, al que tu vas respondre que fes atenció al meu segon cognom. Sí, em sembla molt que vaig tenir un rebesavi xueta. Però si no l'hagués tingut, segurament tindria el mateix sentiment de ràbia, frustració i impotència davant la història.
    M'agradaria aprofundir en l'ideari filosòfic que has mencionat.
    T'agrairia em diguessis alguns llibres per on poder començar.
    Per exemple: Em sembla molt que no podré llegir el Talmud perquè no sóc creient (o sí?) però si la Torah és el Pentateuc dels cristians, aquest me'l conec, i el puc rellegir.
    El saber no em pot fer mal. Per on puc començar? Em pots indicar algun escrit?
    Ja no et molestaré més. Només marca'm els primers passos sobre el coneixement, si us plau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tomàs, no molestes en absolut. Et recomano dos llibres:

      "Conceptos básicos del judaísmo", de Gershom Scholem: http://www.trotta.es/libros/conceptos-basicos-del-judaismo/9788481642377/

      "Los judíos", de Jesús Mosterín: http://www.alianzaeditorial.es/libro.php?id=2947513&id_col=100508&id_subcol=100512

      I com a curiositat, tot i que no és d'història del pensament:

      "Els jueus amagats", d'Eugeni Casanova: http://bereshitbiblia.blogspot.com.es/2011/12/els-jueus-amagats.html

      No cal ser creient per llegir el Talmud, però penso que no cal. I pel que fa a la Torà, sempre es pot llegir com si fos un relat. Al cap i a la fi, la història del pensament occidental no s'entén sense aquesta influència. Però jo només hi aniria si alguna lectura t'hi porta.

      Elimina
  18. M'has fet un gran favor. T'ho agraeixo de debò. Estic en deute amb tu.

    ResponElimina
  19. Et deia al FB que és una vergonya que encara dura perquè tinc la sensació que a Espanya, i segurament a Catalunya també, no s’han extret les lliçons necessàries, lliçons que no poden ser altra cosa que morals, lliçons morals amb conseqüències polítiques.

    Massa sovint veiem encara una continuada reiteració en els comentaris de menyspreu a l’engròs i als tòpics aparentment inofensius, a pobles en general, i als jueus i musulmans en particular segons sigui el cas, amb demandes d’expulsió d’Occident d’aquests últims com una solució genial i simple als problemes que patim, a la manera de Trump o de Le Pen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com li deia al Lluís Gelis, avui la religió és un fet cultural per a bona part de la humanitat, que no s'evidencia si no es manifesta explícitament. És per això que normalment es recórrer a tòpics per identificar allò que no és identificable. Això serveix sobretot per al cas jueu. En el cas musulmà més que identificar-ne la religió (cosa que és més difícil que no pas sembla) el que s'identifica és l'estatus social.

      Elimina