diumenge, 30 d’octubre de 2011

El secret de l'Unicorn: tornant de l'estrena


Segons la meva filla Sara, que ens ha acompanyat a l'estrena, som uns frikis. Segurament té raó, si atenem a la definició que es fa servir actualment. Un friki és tot aquell que es pren apassionadament un tema, en col·lecciona gadgets i el comparteix de forma entusiasta amb els seus amics. Doncs sí, érem uns frikis. Tots menys un, que veureu ràpidament qui era si mireu l'apunt d'urgència d'Enceneu els llums!, on es reflecteix la nota que li vam donar a la pel·lícula. Els entusiastes, puntuant sobre 5, ens vam moure entre el 4,5 i el 5.

A la Sara no li agrada Tintín, ni tan sols ha llegit els àlbums, però sí que ha vist la sèrie feta per a la televisió. Malgrat això, li va agradar molt la pel·lícula, tant o més que a nosaltres. Segurament, aquest fet donarà la raó a qui diu que Spielberg ha fet una pel·lícula que agradarà a qui de Tintín en sap poc o res: el públic americà, que espera trobar-se amb un nou Indiana Jones. Ho reconec, aquest públic puc assegurar que el té guanyat. A l'altre extrem hi trobarem la gent que hi veurà traït l'esperit dels àlbums, del personatge, que diran que una seqüencia de vinyetes no es traslladable al moviment, que el tempo i la recreació del detall no és el mateix en un dibuix estàtic que seguint la mirada de la càmera. Segurament tenen raó. Però nosaltres, uns més tintinòfils que d'altres, hem gaudit de valen durant les dues hores de la projecció.

Teníem dues opcions: anàvem a veure una pel·lícula sense més prejudici que la cerca dels seus valors cinematogràfics o intentàvem trobar Tintín fora dels àlbums. Aquest Tintín, a qui alguns reconeixen com l'únic real (?), només pot ser el dibuixat per Hergé. Si comparéssim el Tintín que cadascú té al cap, la comparació no s'aguantaria: trobaríem algunes coincidències, però milions de Tintins diferents. Per tant, voler comparar àlbums i pel·lícula era un absurd perquè la igualtat era impossible per definició. I per altra banda, Tintín no ha estat mai igual, però a mi m'agraden tots.


Si hem anat a veure la pel·lícula d'Spielberg és perquè hem decidit que volíem que el director ens expliqués el seu Tintín. I a Spielberg només li podíem demanar dues coses. Una, que s'expliqués bé; l'altra, que fes una bona pel·lícula. I això és el que hem vist: una molt bona pel·lícula. Ben feta i plena de detalls que ens permeten mantenir la comunió amb el personatge d'Hergé.

Els personatges, el seu "dibuix", havien de ser per força diferents (i crec que millor així). A la història, calia donar-li moviment i, per tant, omplir-la d'allò que no hi ha als àlbums. En aquest traslladar i omplir, Spielberg ha sabut conservar, o millor, ha aconseguit, tres coses importants de l'original: el color, la textura i l'estètica. No ens enganyem, Tintín, com a text, no dóna gaire de si si pensem en cinema (a molts còmics els passa el mateix). És el lector qui ha après a jugar amb el dibuix estàtic, les seqüències de vinyetes, els diàlegs i el text. Spielberg havia d'omplir el que el còmic no dóna perquè no li cal: són llenguatges visuals diferents.

Què ens podia oferir perquè es pogués establir la comunió de què abans parlava entre ell i el públic? Allò que visualment identifica els àlbums de Tintín sense Tintín: color, textura i estètica.

[Sobre la il·lustració que hi ha més amunt, primera versió de Tintín al país de l'Or Negre, publicat en el diari bretó La voix de l'ouest (1945), qui hi sap veure les diferències amb versions posteriors?]

13 comentaris :

  1. Com a no tintinòleg (que no antitintín!) la pel·lícula em va semblar un conjunt de focs artificials. És un tipus d'històries que em deixen una mica fred i em costen. Reconec que els efectes especials i que les aventures inversemblants m'allunyen de les pel·lícules i no me les crec.

    Però segurament és un problema meu!

    En fi, celebro que us ho hagueu passat molt bé els altres!

    ResponElimina
  2. Hi he anat avui. Per no deixar-me influir, no t'he llegit fins que no he acabat d'escriure el meu apunt. Però ja t'avanço que m'ho he passat molt bé (li posaria 4 estrelles).

    No estic segur que l'estètica sigui tan propera a l'original, però és innegable que és un treball fet amb respecte i afecte. I que Spielberg ha gaudit com un tonto amb un llapis fent-la.

    No entenc com a la Sara no li pot agradar Tintín sense haver-lo llegit. Gent jove, pa tou!

    ResponElimina
  3. Ahir vaig anar a l'estrena amb presentació abans i col.loqui després(amb tintinaires, escriptors...)
    Vaig gaudir dels detalls, dels fons,dels colors i crec que Spielberg ha barrejat l'aventura de Tintin amb la Indiana Jones que segurament encantarà als americans.
    L'escena del museu de les carteres robades la vaig trobar sublim :)

    ResponElimina
  4. Joana, a mi també em va encantar l'escena de la col·lecció del carterista. I tan fàcil que hauria estat eliminar aquest personatge! Això demostra que hi ha molt de carinyo al darrera.

    ResponElimina
  5. Galderich, amb determinats efectes especials puc estar d'acord amb tu, però no diria que aquest Tintín abusi dels efectes.

    Pel que fa a les aventures, ja un tipus d'arguments que crec que portem interioritzats perquè els hem viscut als llibres i tenen molt d'iniciàtics, de descobriment de l'amistat, de persecució d'un objectiu noble, etc. Tot això hi és, a Tintín. I hi és a la pel·lícula.

    ResponElimina
  6. Allau, la Sara és una adolescent rebel de manual: necessita descobrir per ella mateixa i no es deixa influir (això és el que pensa ella). La gran, l'Alexandra (té 20 anys), va ser, i continua sent, tot el contrari: es deixa empapar de tot el que l'envolta.

    Quan parlo d'estètica propera a l'original em refereixo més al detalls que al conjunt. Per exemple: la moto i l'hidroavió els podia haver dibuixat perfectament Hergé. I tal com dic, el color i la textura permeten reconèixer el còmic en tot moment. Ja sé que hi ha matisos.

    ResponElimina
  7. Benvinguda, Joana. Segurament tens raó. Hi molt d'Indiana Jones. Més que res, perquè el desenvolupament de l'acció és trepidant com exigeix un públic a qui constantment has de captar l'atenció.

    I estic d'acord amb vosaltres, l'escena de la col·lecció de carteres és molt maca, potser perquè és densa i plena de detalls, atractiva com una biblioteca (fixa't, Joana, que tu li has dit "museu").

    ResponElimina
  8. Coincideixo molt amb tú, l'important es que el Tintín de Spielberg casi bé amb el nostre, i ho aconsegueix. Sobra metratge a la persecució de la moto i al duel de grúes, i trobo massa acceleració en algunes escenes.
    La casa del Tintín, el port, el desert, són adaptacions 3D molt fidels, oi?

    ResponElimina
  9. kalamar, exacte. Aquest és un dels mèrits de la pel·lícula: totes les recreacions són molt bones i fidels. I estem d'acord que allarga les escenes d'acció, segurament per atraure el públic americà.

    ResponElimina
  10. Abans de parlar del Tintín voldria que em confirmessis Enric si aquest artefacte que has posat a l'encapçalament és el Sibius (el de "Viaje al fondo del mar", inoblidable serie dels 60's amb l'almirante Nelsson, l'aerosub i el minisub i aquella frase inoblidable que deia "Control de daños Kovalsky!!!" quan alguna sacsejada castigava la nau i calia avaluar-ne les destrosses.
    Bé, sobre Tintin us diré que és un microclima que sempre m'ha produit sentiments contradictoris. D'una banda vaig entendre que Hergé blindés el seu personatge prohibint més albums després de la seva mort (calia evitar que el destrossessin), però de l'altra he de confessar que me'ls he llegit i rellegit tantes vegades que deleixo per veure'l en noves aventures, cosa que ja sé que no passarà. Sobre la pel·lícula dir que té un marcat regust ianqui no hi ha hagut ni una concessió a la llengua francesa i fins i tot els rètols de les botigues són en anglès. Però he de reconèixer que amb els efectes especials i el 3-D m'ho vaig passar de fàbula (més que la meva filla de 12 anys que m'acompanyava). En la versió catalana el millor renec/insult de l'Haddock es aquell que diu "gos escura-paelles". Com ja algú altre ha dit, al film li sobra una mica de ritme, la vaig trobar exageradament accelerada, no hi ha temps per a un respir. De tota manera, el millor de l'Spielberg ha estat la cura pels detalls i això s'ha d'aplaudir. Sóc força tintinòleg: als vuit anys ja organitzava concursos de preguntes entre els companys de l'escola a la manera de "Cesta y Puntos" sobre detalls dels albums del Tintin. Una malaltia com una altra que ara em pot tornar a rebrotar amb aquesta sèrie de pelis de l'Spielberg. Sembla que de moment seran tres. Salut a tots.

    ResponElimina
  11. Miquel, confirmat! És el Sibius de "Viaje al fondo del mar".

    Doncs, a manca de més històries dibuixades, ens haurem de conformar amb Spielberg.

    Tens raó, hauria costat poc retolar en francès anuncis, botigues, diaris.

    El més important, però, és que ens ho vam passar bé i va ser, en certa manera, redescobrir Tintín.

    Ara aviat tocarà el Capitán Trueno, que pel que he vist fins ara té pinta de ser un nyap.

    ResponElimina
  12. Enric, he trigat molt a llegir el teu post, però t'haig de dir que hi coincideixo al cent per cent. Em varen regalar "Tintín al Temple del Sol" quan tenia uns 7 o 8 anys, a mitjans dels seixanta, i em va servir per aprendre a llegir en català. Entre Tintín i Juli Verne m'han ensenyat tota la geografia del món (la real, i la imaginària, la del Tibet i la de Sildàvia) i m'han encès la flama de viatjar. Jo sóc fan de Tintín, i m'ho he passat pipa veient la pel.lícula

    Jordi (Estació de Servei)

    ResponElimina
  13. Jordi, m'alegro que t'hagi agradat la pel·lícula i que coincidim. Sempre que es fa una ple·lícula basada en una història que prové d'un altre suport és impossible que el resultat sigui el mateix. Calia, doncs, estar obert a la mirada d'algú a qui també li agrada Tintín i deixar que expliqués la seva història. I Spielberg ho ha fet bé i ens ha fet passar una bona estona.

    ResponElimina