divendres, 7 d’octubre de 2011

Fonollosa, de Can Tunis al cementiri


Josep Maria Fonollosa (1922-1991) maleiria aquest apunt. Però el fet que nasqués a Can Tunis ja és prou motiu per dedicar-li una nota. I que morís ara fa 20 anys és només una anècdota per algú que tingué com a paisatge d'infantesa un cementiri, el de Montjuïc. Deu anys a la Cuba de Fulgencio Batista, el prostíbul dels Estats Units, entre blues i espirituals afroamericans, ja donen per forjar el caràcter d'aquest home enamorat del jazz, del blues i dels espirituals negres.

Amoral, escèptic, marginal i inèdit, passa a tenir nom després de topar, el 1990, amb Gimferrer (que si alguna cosa té és olfacte). Serrat li adapta i li canta el poema "Subway I" (Ciudad del hombre: New York), en el disc Nadie es perfecto (1994), amb el títol "Por dignidad"; i Albert Pla musica alguns dels seus poemes a Supone Fonollosa (1995).

S'ha editat la resta de la seva obra, però sense gaire soroll (segurament som l'únic país del món on és possible editar sabent que perdràs diners). Un escriptor de culte, que és com dir que continua sent un desconegut. I segurament no és culpa de ningú. Malgrat tot, una veu diferent que mereix ser escoltada des de les restes mortuòries de Can Tunis, barri de corones de flors.

També té una novel·la en vers, Poetas en la noche (1997), una sàtira de la Barcelona literària dels 60, que va publicar Quaderns Crema i que tinc a la pila dels llibres per llegir, làpides d'un cementiri de bons propòsits.


Piensan que debo hacerlo. Esperan todos
que la saque de casa con violencia.
No merece, lo creen, otro trato.

Con conmiseración me miran unos.
Con burlona expresión o desprecio otros.
Sospechan que sé cuánto saben ellos.

Y lo sé. Ella se acuesta con cualquiera.
Y eso no puede permitírselo un hombre
que se precie de tal. Es lo que piensan.

Pero es normal y simple. La mujer
quiere a distintos hombres y a distintas
mujeres quiere el hombre. Es lo corriente.

No importa que en un cuarto hallen cobijo
diferentes personas, siempre y cuando
yo lo precise esté desocupado.

No puedo renunciar a la delicia
de tenerla en mi casa cada noche,
por complejos morales de otra gente.

Familiares, amigos, conocidos…
Presionan insistentes, en silencio.
Lo mejor es mudarme hacia otro barrio.
"Subway I", J. M. Fonollosa

[Ressons]

No a José María Fonollosa, Mil dimonis

Cantos Spirituals Negros (1951) d'Alfredo Papo i Josep Maria Fonollosa, la reivindicació del jazz a Catalunya, & Piscolabis librorum

4 comentaris :

  1. És curiós com en Serrat pot destrossar un poema com aquest...

    Em quedo amb l'Albert Pla!

    ResponElimina
  2. Sí, Galderich. M'agrada molt Serrat, però en aquest cas però és molt millor el poema de Fonollosa que l'adaptació.

    ResponElimina
  3. També em quedo amb l'Albert Pla, però com que el seu disc ja és prou conegut he preferit posar la cançó de Serrat.

    ResponElimina
  4. M'afegeixo a l'opinió sobre Serrat. És una gran adaptador de poemes, no cal dir-ho, però sembla que tots ens podem equivocar i espifiar-la algun cop.
    Bé, finalment l'efemèride Fonollosa ens ha sortit molt bé, perquè els dos apunts es complementen la mar de bé. No sabem si hem construït res, ni si haurem fet algun nou lector/a de la seva obra però ho hem intentat.

    ResponElimina