dimarts, 15 de novembre de 2011

De l'Escola Nova


El CENU o Consell de l'Escola Nova Unificada va ser creat el 27 de juliol de 1936 a Barcelona amb la finalitat de crear una escola nova, gratuïta, única, laica, coeducacional i en llengua catalana.

El decret llei aprovat amb aquesta mateixa data pel Consell de l'Escola Nova Unificada i la Generalitat de Catalunya (en guerra) suprimia l'escola de tendència confessional i marcava les directrius d'una escola nova inspirada en els principis racionalistes del treball i la fraternitat humana, per crear una vida escolar inspirada en el sentiment de solidaritat universal i suprimint tota mena de privilegis.

La institució havia de coordinar els serveis d'ensenyament de l'Estat espanyol, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona. Estava dirigida per quatre representants de la UGT (Federació de Treballadors de l'Ensenyament), quatre de la CNT (Sindicat de Professions Liberals), un de l'Escola Normal de la Generalitat, un de la Universitat Autònoma, un de la Universitat Industrial i un de Belles Arts.


Portada de la primera publicació del CENU
© Fototeca.cat


El comitè executiu era format per Francesc Albert, Joan Hervàs, Miquel Escorihuela i Joan Puig i Elias, deixeble de Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna, que va ser el president del CENU (1936), regidor de Barcelona (1936) i sotssecretari del Ministeri d'Instrucció Pública (1937). Entre 1936 i 1937 va elaborar el Pla General d'Ensenyament, basat en l'ensenyament permanent en grups i en una distribució segons les capacitats i els interessos. Preveia, a més, que cada escola fos adscrita a una col·lectivitat de producció. Les reformes en edificis expropiats possibilitaren l'escolarització de 50.000 nens. El 1937 van ser matriculats 111.000 nens i nenes, dels quals 21.000 no van poder ser escolaritzats, per la qual cosa el CENU encarregà al Sindicat d'Arquitectes de Catalunya un projecte de 30 nous grups escolars. Però, la mobilització progressiva dels mestres entre 1937 i 1938, degut a la Guerra va representar un obstacle decisiu per a la nova pedagogia, fins que va ser dissolt pel febrer del 1939 després de la victòria de les tropes feixistes de Franco.


Primer número del butlletí de
l'Escola Moderna (1908)


Des del moviment reformador de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia (executat el 1909 a Montjuïc pels fets de la Setmana Tràgica) fins la creació de l'Escola Nova, l'educació va fer una salt qualitatiu que convertia segles de repressió i obscurantisme a l'escoles en esperança.

Entre l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i l'Escola Nova de la República, es van crear les escoles Montessori, i la Mancomunitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, a través del Patronat Escolar, posaven en marxa els nous conceptes educatius fills del racionalisme impulsat des de l’anarquisme, i endegaven un ambiciós pla de construccions escolars: el 8 de maig de 1914 s’inaugurava l’Escola del Bosc, dirigida per Rosa Sensat (1873-1961); el 1921 l’Escola del Mar, dirigida per Pere Vergés (1896-1970), destinada a l’educació de nens amb problemes de salut; i, a l’any següent, els grups escolars Baixeras i La Farigola.


Rosa Sensat fent classe a l'Escola del Bosc, ubicada a l'antiga
torre Laribal, al Parc de Montjuïc (AFB)

L'Escola del Mar, a la Barceloneta, destruïda el 1938
Des de 1948 ocupa l'antiga masia de Can Sors del Guinardó


Però com que en aquest país les alegries duren poc, el "muera la inteligencia" de Millán-Astray pronunciat a la Universitat de Salamanca el mateix any 1936 ja presagiava que la victòria franquista suposaria un pas endavant cap a l'abisme.

Quan va ser executat Ferrer i Guàrdia The Times va dir: "Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d'instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d'oposició, assimilant-lo a una agitació criminal". I Anatole France, en una carta oberta, escrivia: "El seu crim és el de ser republicà, socialista lliurepensador; el seu crim és haver creat l'ensenyança laica a Barcelona, instruït a milers de nens en la moral independent, el seu crim és haver fundat escoles".

Avui corren aires enrarits. Un cop més, a l'educació li toca el rebre. Ja fa temps que a nivell de continguts, l'escola trontolla. Cada cop és més fàcil l'accés a la informació, però disminueixen els coneixements, sobretot aquells coneixements que ens fan saber quin lloc ocupem en la història, què i qui som i cap a on anem; desapareix l'esperit crític en benefici de l'opinió sense fonament. La societat, el món, s'està convertint en una tertúlia mediàtica perquè ens hem carregat l'autoritat moral i intel·lectual. Si, a més, ens carreguem l'educació pública (i el català com a llengua vehicular), l'accés universal a la Cultura (i a la sanitat, al treball digne, a l'habitatge...), ens haurem venut l'ànima. I sense ànima s'imposarà la cultura del més fort, del més ric, i baixarem el graó que ens posarà a l'alçada dels animals.




El dia 10 de juliol de 2015, amb el bon amic Jaume Almirall i l'amic i arxiver del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Andreu Carrascal, vam anar plegats a escola. El Jaume va ser alumne l'any 1937, en plena Guerra Civil, a l'escola del CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada) situada al passeig de la Bonanova. L'edifici ja no existeix i el Jaume no en tenia cap foto. Gràcies a un estudi sobre refugis d'una altra amiga, la Carme Miró, cap del Pla Barcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, vaig saber de l'existència d'un dossier de les obres fetes a l'escola de la Bonanova i que l'Andreu ens va localitzar a l'arxiu. El Jaume va poder tornar a l'escola 78 anys després gràcies a la feina de col·laboració i dels arxius al servei dels ciutadans.

23 comentaris :

  1. He conegut gent que va aprendre a llegir i escriure a aquesta escola del 36...daltres als anys cinquanta no en savien...Quina desgràcia de història...
    Per cert, tv3 ha parlat avui del parc del casino del tibidabo...

    ResponElimina
  2. Sí, Aris, quina desgràcia, d'història i de temps perdut.

    Curiosament, al dia següent de publicar l'apunt del Casino El Periódico en treia un article. I dimecres es presenta el llibre dels parcs d'atraccions a la Casa del Llibre.

    ResponElimina
  3. Aquesta mena de reflexions porten a un estat d'ànim fosc, perquè sembla incomprensible el retrocés que estem vivint. No és cosa de ser pessimistes o optimistes, sinó de constatar que efectivament ens hem venut l'ànima. A quin preu? A canvi de què?

    ResponElimina
  4. Efectivament, Lluís. Estat d'ànim fosc. I nosaltres que patim les conseqüències de tot plegat a la feina, encara més. Estem envoltats d'ignorants que dirigeixen les nostres vides. I a l'aula, per dir-ho fi, hi ha gent llesta que no sap res.

    ResponElimina
  5. Tens raó, però em pregunto en què podem haver contribuït nosaltres (en tant que docents) a arribar en aquest punt. Potser hem afavorit els "llestos"?
    Estic esgarrifat de veritat veient els cops d'estat neoliberals a Itàlia i a Grècia, i preveient el més dissimulat que viurem aquí, en pocs dies. Aquí també hi ha un fracàs evident de l'educació. Molta gent jove, escolaritzada en el constructivisme i demés, votaran pel cop d'estat.

    ResponElimina
  6. Responsables en som tots.

    Jo crec que la nostra generació es divideix en dos grans grups. Els ingenus com nosaltres, que ens pensàvem que la dinàmica de la història arrossegaria tothom, per fi, pel camí de la justícia i la democràcia. I els altres, que creien que ja estava tot fet no han transmès cap valor.

    Ara semblaré un vell, però els joves no han après res ni dels seus pares ni dels seus avis, senzillament perquè res els han ensenyat.

    I nosaltres, que ens els darrers anys hem anat baixant graons en l'escala tròfica (abans estàvem per sobre dels pares; ara som uns subordinats de l'últim mico) tenim poc ascendent sobre ells.

    He tingut alumnes que creien que el que jo explico acadèmicament és una opinió meva!!!

    Però no em faig mala sang. Al final, tiro de beta del recurs de sempre: un bon alumne et salva el curs i les ganes de continuar treballant.

    ResponElimina
  7. En Duran ho diu molt bé (i finalment es sinceren):
    "El que importa és la butxaca..."
    Ara feu el seu gest i ja esteu exorcitzats!

    ResponElimina
  8. Galderich, anem ben servits. Però mira, ells fan el que han fet sempre; i no se n'amaguen. Però, i tota aquesta gent que votarà a la dreta la setmana que ve? Què coi esperen? De veritat que no ho entenc!

    ResponElimina
  9. Molt interessant Enric. Només afegir que Ferrer i Guàrdia va ser un gran esperantista, com molts dels intel.lectuals catalans de l'època. M'ha agradat també la frase "Estem envoltats d'ignorants que dirigeixen les nostres vides". No sé si és una cosa generacional, però ho comparteixo fidelment.

    ResponElimina
  10. Xavi, cert, era un gran esperantista. De fet, en aquells anys esperantisme, universalisme, anarquisme i ensenyament eren coses que anaven de la mà, i Barcelona era una de les capitals mundials d'aquest esperit innovador.

    ResponElimina
  11. La cosa ve de lluny... Recordo que Friedrich Fröbel, el precursor pedagog alemany, va ser desterrat de Prússia per delictes com ara crear l'educació preescolar i els jardins d'infància, inventar els jocs de construcció amb blocs geomètrics, creure més en el joc que en la disciplina...

    ResponElimina
  12. Enric, sí, totalment d'acord. També sóc del gremi... Calen canvis, tens tota la raó. Coincideixo en el veredicte (bé, diguem-ne diagnòstic, que veredicte queda molt malament). Alguna cosa haurem de fer.

    Pel que fa a la primera part jo admiro moltíssim a Ferrer i Guàrdia, va ser l'home necessari en el moment necessari, però com tantes vegades en la nostra història, tant la catalana com l'espanyola, vam ser injustos però no per ignorància sinò per una mena de mala llet eterna, agressiva i mai superada que fa que ens venem sempre als mateixos pagadors. És igual, Ferrer i Guàrdia va obrir un camí que mols transitem encara.

    ResponElimina
  13. El tema de l'educació és probablement el més mal resolt de la nostra societat. Hi ha hagut molt bones iniciatives, individuals i col·lectives, però mai s'ha estat capaç d'implantar un sistema educatiu eficaç, lògic, raonable i durador. Tot el que es va avançar durant el primer terç del segle XX se'n va anar en orris amb la Guerra i la Dictadura.

    ResponElimina
  14. A la ciutat italiana de Perugia, en un mur a costat de la Universitat Italiana per a Estrangers, hi ha una placa dedicada a Ferrer Guàrdia, el "martire catalano". Segons indica, l'hi van posar el 1910. Fa molts anys, hi vaig passar cada dia al costat durant un mes i no me'n vaig adonar. La vaig descobrir en una visita que vaig fer a Perugia el 2003 i vaig fer-li una foto. http://lectoracorrent.blogspot.com/2008/01/ferrer-guardia-i-perugia.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que van fer amb Ferrer i Guàrdia va ser un senyal més de l'obscurantisme que ha governat l'estat durant segles. En el fons, Mercè, no deixa de ser divertit comprovar com les coses hi són o no depenent de la nostra mirada, oi?

      Elimina
  15. Es una pena saber que mentre uns lluitaven per una escola nova, futurista, lliure per a formar nens i nenes creient en uns valors incalculables capaços de construir un futur millor, altres aconseguiren carregar-se tota iniciativa intel.lectual y progressista. De tota manera, penso que actualment tenim molta gent, professors excepcionals amb moltes ganes de canviar i aconseguir lo que ens va estar vetat per uns autèntics ignorants!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte, Rosa, és una sort haver pogut arribar als nostres dies amb una escola diferent d'aquella que vam haver de patir, com tu saps molt bé. Però corren mals temps, no només per les retallades en l'educació, sinó també en la sanitat o en els drets laborals. Hi ha un retrocés important que afecta també a la sensibilitat de la gent. S'ha anat perdent la consciència que els guanys obtinguts han estat possibles gràcies a l'esforç de molta gent i que mai es tiraria enrere. Cal estar molt alerta perquè ens ho poden prendre tot.

      Elimina
  16. Jo visc al costat de l'escola Lluïsa Cura, on va aprendre a llegir i a escriure la meva mare, i quan hi penso m'entren ganes de plorar, tal qual, i no em fa vergonya de reconèixer-ho. Cada dia passo per davant, la tinc gairebé a dues passes

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'entenc perfectament, Xavier. Sé el que són aquestes emocions compartides. La de pèrdua, però també la que ens porta a les emocions no viscudes però transmeses per tradició. I la il·lusió de saber, entendre i comprendre.

      Elimina
  17. Els millors temps meus escolars van esser al C.E.N.U. l´any 1937 del Passeig de la Bonanova 68 i teniem amics estrangers ,recordo han Leo Haussmann i en Kurt Korner Rapp ,Gracies al Enric vaig localitçar el lloch on era la "nostre" escola ( hi ha are un edifici) jo tenia 13 anys,,,,,Gracies Enric ,per uns moments he sigut aquell noiet ,,,,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume, he afegit a l'apunt les imatges i el text explicant la nostra anada a l'arxiu del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya, on vam localitzar l'expedient de la teva escola. Va ser un gran dia i em va fer molt feliç que poguessis tornar a l'escola 78 anys després d'aquell 1937.

      Elimina
  18. Ja no em remunto fins a la salvatjada que va suposar l'arribada de Franco per al CENU. Em basta comprovar que el teu article és de fa cinc anys i no ha perdut gens ni mica de vigència. En poc més d'un mes tornem a tenir eleccions i (tant de bo m'equivoqui) la gent no deixarà de votar la dreta. Seguim vivint dins la foscor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Sícoris. I tot plegat és un lament cansat, de llàgrimes seques.

      Elimina