dijous, 10 de novembre de 2011

El Casino de la Rabassada i els altres parcs d'atraccions de Barcelona



Una de les meves activitats preferides de la infantesa i la adolescència era explorar els descampats i els edificis abandonats: cases, fàbriques, refugis... El terreny i l'urbanisme del Clot i de la resta de Sant Martí ho afavoria. Barcelona era als anys seixanta una ciutat que conservava fractures on hi havia hagut les fronteres naturals dels municipis del pla absorbits per la capital a partir de 1897. El Camp del Sidral, per exemple, era una terra de ningú que s'obria entre la inexistent plaça de Les Glòries (envoltada d'horts i dels terrenys dels Encants Vells) i l'estació del Nord, tocant al passeig de Sant Joan, límit històric entre Barcelona i Sant Martí de Provençals.

A mesura que les fàbriques van anar desapareixen del nucli urbà, les seves restes se'ns oferien com vestigis d'una antiga civilització; els refugis ens transportaven als relats familiars de la guerra; les cases, amb les seves deixalles domèstiques, a vegades tan personals com roba i fotografies, em permetien especular qui i com havia habitat entre aquells murs abandonats. Però una de les ruïnes que més em van impressionar estaven situades al Collserola.

Els barcelonins hem oblidat (molts encara ho fan) que tenim una muntanya, una serralada, de fet, que ens barra el pas cap el Vallès entre el Besòs i el Llobregat. Una muntanya que conserva els senyals de tota la història que ha passat per la nostra ciutat, des d'assentaments ibers fins restes de la colonització industrial, residencial, assistencial i lúdica de Barcelona.




Carretera de la Rabassada enllà, camí de Sant Cugat, enfront del camí que du a Can Cortés, s'hi amaguen les ruïnes del Casino de la Rabassada. Res fa pensar que darrere el mur que a mà dreta separa la carretera del bosc aquestes restes emergeixen com ruïnes maies d'entre l'espessor de la selva del Yucatán. Estàtues trencades, escales que no duen enlloc, túnels, passadissos, parets, murs, balustrades... Testimonis del que va ser símbol del luxe de la ciutat durant el primer terç del segle XX, en què Barcelona es va erigir en una ciutat cosmopolita, on personalitats, intel·lectuals i artistes es donaven cita en aquells moments que les avantguardes eclosionaven arreu d'Europa. Com deia la propaganda de l'època:

"   Establecimiento de primer orden, a 400 metros sobre el nivel del mar y rodeado de frondosos bosques. La situación topográfica, desde el punto de vista pintoresco y sano, no tiene rival en Europa. Hospedaje desde 8 pesetas sin desayuno. Restaurante a la carta y cubiertos desde 5 pesetas.

 La Vanguardia, 16 de juliol de 1911

La Vanguardia, 21 de julio de 1911

L'any 1911, ara fa cent anys, el casino, projectat per Andreu Audet i Puig, ampliava l'existent Gran Hotel de la Rabassada construït l'any 1899 i decorat pel taller del pintor francès Edmon Lechavallier Chevignard, i s'hi construïa un parc d'atraccions monumental, inspirat en els grans parcs que existien a ciutats com Londres, Nova York o París, com es pot comprovar pel nom que rebien algunes de les seves atraccions: Cake Walk Building, Palais du Rire, Feu de Boules, etc. Però l'atracció que sobresortia per damunt de totes era la muntanya russa, l'Scenic Railway, que feia 2 km de longitud i salvava desnivells de 25 m d'alçada, circulant pel bosc que envoltava el casino i per passadissos soterrats.

La seva vida va ser breu degut a les persecucions contra el joc dictades un any després de la seva inauguració, que van ser definitives quan el 1923 Primo de Rivera les convertí en llei. Es va revifar quan l'Exposició Internacional de 1929, però la crisi va provocar el seu declivi. El 1930 tancava el restaurant i la Guerra Civil li va acabar donant l'estocada final en convertir-se en caserna. El 1940 va ser enderrocat.

Per la xarxa circulen algunes fotografies del casino i de les restes tal i com es poden veure avui. No és fàcil, però, trobar imatges cinematogràfiques. Ignoro si hi ha més material que el que us presento (en circula un altre d'igual amb imatges afegides): tres minuts que mostren, bàsicament, la muntanya russa. No en sabem l'autor, tot i que probablement seria un aficionat.




Coincidència, o producte del centenari, han aparegut aquest any dos llibres i s'ha fet una exposició: "El Gran Casino de la Rabassada. Història d'un somni burgès", en el Museu del Monestir de Sant Cugat del Vallès, que acompanya el llibre del mateix nom editat per Viena Edicions (Barcelona, 2011), i escrit per Pere Fàbregas i Carlota Giménez, historiador i antropòloga, respectivament. Estudi molt ben documentat i il·lustrat amb gravats, retalls de premsa i fotografies d’època, des dels seus antecedents fins a l’actualitat, passant pels seus brevíssims anys d’esplendor, que foren un miratge efímer de luxe, sofisticació i disbauxa.




D'altra banda Albertí Editor ha publicat Parcs d'atraccions de Barcelona: des de 1853 fins a l’actualitat (2011), de Ròmul Brotons. És un llibre, en paraules de Brotons, consagrat a recordar els parcs d’atraccions de què ha disposat la ciutat de Barcelona, començant pels Camps Elisis del passeig de Gràcia, un establiment a mig camí entre el jardí d’esbarjo i el parc d’atraccions. No hi són tots. Per raons d’espai s'ha prescindit d’alguns, ja sigui per la brevetat de la seva existència -com l’American Park, que funcionà un parell d’anys a Sant Gervasi, entre 1907 i 1908- o perquè no va acabar d’arrelar -com el Lake Valley del pantà de Vallvidrera, al qual s’accedia per mitjà d’un pintoresc trenet elèctric, el Mina Grott, actiu entre 1908 i 1916. Se n'han triat un total de nou, prou representatius de la manera de divertir-se dels barcelonins al llarg dels darrers cent cinquanta anys: Camps Elisis, Tibidabo, Saturno Park, Gran Casino de la Rabassada, Turó Park, Maricel Park, Atracciones Apolo, Caspolino (el de la plaça Gal·la Placídia), Parc d’Atraccions de Montjuïc.




Dels nou, els de la nostra generació n'hem viscut quatre: Atracciones Apolo, Caspolino de Gràcia, Caspolino del Paral·lel (el gran oblidat que pocs recorden), Parc d’Atraccions de Montjuïc i el Tibidabo, que és l'únic que continua dempeus. Amb la desaparició d'aquest tres hem perdut una part del nostre passat. Les de Montjuïc (algunes atraccions com la roda i el vaixell del Mississipí són a les atraccions de Platja d'Aro) perquè eren les més modernes i les atraccions familiars per excel·lència per com estaven concebudes. Recordeu l'amfiteatre? Allà hi vam veure actuar Raphael, o El Duo Dinámico. Un oncle avi meu, d'aquells que van emigrar a Veneçuela i van fer calés, en va ser-ne un dels promotors i va tenir l'acudit d'emparentar-me amb el dictador Pérez Jiménez. Com s'acostuma a dir, la família no la tries.

El Caspolino de la plaça Gala Placídia, les atraccions de petit format, de barriada, ens permetien calmar les pulsions infantils sense haver de fer excursions. El Caspolino del Paral·lel quedava al marge perquè estava estigmatitzat pel veí carrer de les Tàpies.


 Atraccions de Montjuïc. © Luis Romero


De les Atracciones Apolo (algunes atraccions es conserven en el bar La Fira) cal fer-ne una menció a banda, perquè encara que les hem vist funcionar i vam pujar a l'Autogruta, tenien els dies comptats (vegeu Apartado de correos 1001 i El fugitivo de Amberes). En realitat, l'Apolo forma part d'aquells corredors temporals que ens connectaven directament amb la postguerra, com ho eren, també, els canòdroms. Una barreja de màgia i decadència feien d'atracció (mai millor dit). En aquell tros de Paral·lel hi havia un dels molts submons dels baixos fons. Entre les atraccions, els billars i la Bodega Apolo, nínxol de velles glòries de la música  i l'espectacle popular, que sobrevivia al costat de les atraccions, hi habitava una fauna de transvestits, prostitutes, pederastes i camells, confosos entre veïns de tota la vida, canalla, jubilats, ociosos i curiosos. La Bodega Apolo, juntament amb la Bodega Bohèmia, mereixen un apunt a part.




Ens queda el Tibidabo, que és una barreja de tot plegat: imaginari infantil i familiar, que ha sabut conservar la decadència pròpia dels anys (que no la moral, com l'Apolo) preservant les atraccions més antigues, com l'avió i el museu dels autòmats (vegeu: El Tibidabo, la popular montaña barcelonesa i L'aviació italiana al Tibidabo).




[+]

Més informació sobre parcs d'atraccions a Barcelofília

[++]

Història i fotografies del Casino de la Rabassada a Fotos de Barcelona

14 comentaris :

  1. Fa ben poc que he estat passejant per les ruïnes del Casino. I confesso que no n'havia vist mai fotografies, de manera que m'he quedat extasiat veient-les. A veure si aviat hi torno a fer-hi fotografies. Com que m'agrada molt passejar per les ruïnes, provaré de reconèixer el que pugui a partir de les imatges, però cal dir que ara són pedres desordenades entre els arbres.

    ResponElimina
  2. Ostres, el Parc d'atraccions del Casino no el coneixia, el film que has penjat es boníssim, al final sembla que hi havia com un tutukisplash, no se si formava part de la muntanya russa.
    Es increible, un dia, passejant vaig descobrir el pantà de Vallvidrera, petit, però un pantà.
    No sabem gaire del passat.

    ResponElimina
  3. Lluís, no podràs reconèixer gaire cosa, però pot ser un exercici divertit. Podries fer una reconstrucció fotogràfica sobre un original.

    ResponElimina
  4. Aris, jo diria que les imatges finals no són de la muntanya russa, tot i que a sota d'ella hi havia un gran estany.

    El pantà i el seu entorn són una meravella. Ara hi torna a haver-hi aigua. Allà també hi va haver unes atraccions.

    Saps que hi ha un altre pantà, al Collserola? El de Can Borrell.

    I no t'ho creuràs, però també hi ha una cascada d'aigua. Jo m'hi he banyat!

    ResponElimina
  5. No lluny del Casino, en el fondal que baixa cap a la font Groga, hi ha "La Font de l'Estrangulador". Desconec la història que hi ha rere aquest nom extraordinari però segur que se'n podria fer una novel·la.
    De salts d'aigua n'hi ha uns quants, el més proper, d'una quinzena de metres, a 10' del metro de Mundet!
    A la menuda, Collserola és un món; fins i tot és possible entretenir-se xerrant amb el pastor mentre desfilen els seus 400 caps.

    ResponElimina
  6. Ostres, aquest salt d'aigua no el conec! Me l'hauràs de situar sobre el mapa.

    I tens tota la raó, Collserola amaga gairebé de tot.

    ResponElimina
  7. No sé com es podria fer per preservar la memòria de llocs com els que recordes, més enllà dels llibres que en parlen. Trobo que tot va tan ràpid que oblidem també massa ràpid. I jo també era aficionat de jovenet a passejar per llocs abandonats, en el meu cas era finals dels anys 80 i l'àrea era la Zona Franca i Can Tunis.
    Salut!

    ResponElimina
  8. Suposo que compartim el plaer visual de la decadència. Jo vaig passar la infància fora de Barcelona i les meves runes són diferents.

    ResponElimina
  9. Al torrent de la vall de Fontanills, més amunt del camp de futbol de la Font del Gos, pel corriol que s'enfila a la Font de la Senyora. Naturalment el salt només baixa després d'unes bones pluges.
    Afegiré que a l'interior de la mina de la Senyora fa anys que hi viu un emboscat i que a la capçalera de la vall, més amunt d'on s'alçava Can Massó, hi ha l'únic clap de castanyers de tot Collserola.

    ResponElimina
  10. M'ho miro, Girbén. No em perdo una excursió de butxaca com aquesta!

    ResponElimina
  11. David, aquest tipus de memòria només la podem preservar nosaltres, els que l'hem viscut. És una mena de memòria que difícilment pot abastar un cronista perquè és molt personal.

    Com han canviat la Zona Franca i Can Tunis! Ja no queda res de l'espai que unia Barcelona amb el Prat. La carretera antiga amb arbres, que deus haver conegut, ja no existeix. A la zona rural a tocar del riu encara hi ha camins i masies.

    Ara, Can Tunis ja només és tres carrers, mitja illa: una botiga de làpides, una floristeria i un bar. Allà ha desaparegut tot un món. Fes-li un cop d'ull a l'apunt que vaig fer a BCNMaps: http://bereshitbcn.blogspot.com/2011/09/can-tunis-i-la-marina.html
    Hi ha uns mapes molt interessants amb tot el ha existit en aquella zona.

    ResponElimina
  12. Galderich, segur que sí: el plaer visual de la decadència ratlla el fetitxisme!

    Ja m'explicaràs aquestes referències que tens tu.

    ResponElimina