dissabte, 24 de desembre de 2011

Et sents poc femenina? [02]


Era evident que, vistos els trets que fan de la dona un ésser poc femení, les característiques de la feminitat havien de ser les contràries a les exposades a l'anterior apunt.

En l'àmbit de les creences sempre hi ha una certa capacitat de decidir: creure o no creure. Però quan una creença es vesteix de ciència es limiten les possibilitat de decisió. Definint la feminitat amb un patró estanc s'afirma que qui no compleix amb unes determinades característiques biològiques deixa de pertànyer al concepte definit. No només no decideix, sinó que deixa de ser persona. No podent ser dona, deixa de pertànyer a l'espècie humana. És exactament el mateix procés que el nazis van fer servir per negar als jueus la seva condició humana.

Tant en un cas com en l'altre podem entendre la follia que acompanya els individus que ostenten el poder, però com s'explica la follia d'una societat que accepta aquest estat de coses?

[Font: Enfermedades y trastornos de la vida conyugal, del doctor Adrián Vander]

13 comentaris :

  1. Bona nit de Nadal!
    (Aquest sí que em costa, encara que m'hi exerciti :-))))

    ResponElimina
  2. Miraculosa, amb el nom que tens no t'hauria de costar gens! Bromes a part, jo estic convençut que aparentem ser allò que creiem ser. Tots tenim la percepció mediatitzada.

    Bon matí de Nadal!

    ResponElimina
  3. Curiosament, una societat tan masclista com l'Anglesa, a la segona guerra mundial va tenir que donar feienes que fins aleshores només feien els homes a les dones per raons obvies, doncs els homes estaven al front lluitant. Així les dones van arribar a portar part de l'intel·ligència de desxifrement de missatges secrets, les comunicacions, la logística, coses vitals perquè Anglaterra podés seguir viva. Un cop acabada la guerra, algunes d'aquestes dones varen muntar les seves propies empreses i varen tenir que acceptar a les dones al mòn laboral, fins aleshores reduit al treball manual de les fàbriques.

    ResponElimina
  4. Quina mania aquesta, de definir, catalogar i etiquetar les persones...en contextos com aquest, no m'estranya (com tu apuntes) que semblés gairebé normal, acabar buscant la perfecció d'una raça i aniquil.lant, tot el què sortia dels seus paràmetres! Buf! Quina por...

    Reflexions al marge, ara sí: feliç dia de Nadal, Enric and co.!!!!! :-)

    ResponElimina
  5. Bon Nadal!!
    (Aprofito per comentar que tenim un amic comú més enllà de l'espai blocaire: en Cigró -Corredors.cat)

    ResponElimina
  6. "Instinto genésico pasivo". Juàs! Que bo!

    ResponElimina
  7. Aris, als del sud ens pesa molt la repressió catòlica, que és una de les claus de no haver avançat com les gents dels nord.

    ResponElimina
  8. Carme, mania catalogadora com qui col·leciona insectes. Quin desastre! A vegades sembla que no haguem avançat gens!

    Bones festes!

    ResponElimina
  9. Jordi, Bon Nadal! Ja parlarem d'aquest amic comú i de per què és comú.

    ResponElimina
  10. Veí de dalt, jo també quan ho vaig llegir em vaig petar de riure. Aquest llenguatge, però, és una de les claus per aconseguir donar carta de naturalesa a afirmacions tan malèfiques.

    ResponElimina
  11. El primer impuls és posar-te a riure. Però ben pensat, alguns d'aquests tòpics, degudament remodelats i adaptats als temps moderns, encara continuen vigents.

    ResponElimina