dimecres, 21 de desembre de 2011

Relíquies urbanes: el Sot de l'Estany

Imatge de la pedrera del Sot de l'Estany a principis del segle XX


Malgrat ser una muntanya canviant, Montjuïc encara conserva traces d'altres èpoques. Les barraques ja no hi són, però sí que hi ha restes dels antics camins. Restes iberes, romanes, jueves... A pocs metres de la plaça Espanya, entre el Palau Nacional i l'avinguda dels Montanyans, hi ha el Jardí Botànic Històric de Barcelona. Amb l'empenta de l'Exposició del 29 es va encarregar a Pius Font i Quer la construcció d'un jardí botànic. L'any 1930, amb més voluntat que diners, Font i Quer va començar a reunir una col·lecció notable de plantes endèmiques i rares obtingudes especialment a la península Ibèrica, a les illes Balears i al Marroc. L'any 1940, Antoni de Bolòs es va fer càrrec de la direcció del Jardí i hi va incorporar noves col·leccions de plantes dels Pirineus i de les illes Balears. La inauguració del Jardí Botànic Històric va ser el 17 juliol de 1941. L'any 1986 es va tancar per problemes d'estabilitat de les parets verticals del jardí. Un cop executats els corresponents treballs de restauració i consolidació, es va obrir novament al públic al mes d'octubre de 2003.


El jardí botànic històric


El jardí, d'estil romàntic, està situat aprofitant la fondalada oberta en una de les moltes pedreres de la muntanya. Aquesta pedrera està dividida en tres parts, les dues últimes separades per les escales mecàniques que pugen cap a la recta de l'Estadi: el Sot de la Masia, l'Antic jardí i el Sot de l'Estany. El jardí ocupa només la part central, l'esquerre és d'ús agrícola, mentre que la dreta és un indret desconegut per la major part dels barcelonins. Està situat dins de les instal·lacions del centre hípic de la Foixarda i l'accés no és públic.




Agafant el camí de la Foixarda, que queda amagat sota l'avinguda dels Montanyans, s'accedeix a les instal·lacions hípiques. Des d'allà un camí, que podeu veure a les fotografies el novembre d'aquest any per l'Alexandra Hernández Lorés, baixa cap a la fondalada de la pedrera i ens permet descobrir un paisatge inusual: un estany que s'aprovisiona de l'aigua de pluja, resguardat per la paret de la pedrera i envoltat de vegetació de ribera, on hi fan vida algunes aus aquàtiques.


Imatge panoràmica (cliqueu)









Imatge panoràmica (cliqueu)



Fotografies © Alexandra Hernández Lorés (2012)

En el mapa, el lloc assenyalat a la (A) indica on es troba el Sot de l'Estany. L'accés és pel camí de la Foixarda, sota l'avinguda dels Montanyans, i cal entrar a les instal·lacions hípiques.

4 comentaris :

  1. Montjuïc em fa pensar en els textos d'en Juli Vallmitjana. Ni ibers, ni romans ni jueus: els invisibles gitanos.
    http://mildimonis.blogspot.com/2010/07/juli-vallmitjana-i-el-gitano-tarregada.html

    ResponElimina
  2. Coi, Lluís, no havia vist aquest apunt ni en sabia res de l'autor. Em va passar per alt, també, l'obre de teatre.

    Moltes històries s'amaguen a Montjuïc. Les barraques van arribar a tenir 10.000 habitants. Deu mil vides. Un món!

    ResponElimina
  3. Ep, aquest Josep Maria Sagarra s'hauria de redescobrir. Fa poc que n'he sabut d'ell i és impressionant. A veure si l'Arxiu Fotogràfic (que tenen el seu fons si no recordo malament) organitzen una bona exposició.

    ResponElimina
  4. Galderich, això estaria molt bé. Hi ha tant per descobrir guardat en els arxius!

    ResponElimina