dimarts, 13 de desembre de 2011

La Núria es perd i Enric Sió

Núria Espert

Enric Sió, fotonovela

Emili Teixidor

Fotonvel·la, fotonovela


La revista Oriflama publicava en el número 84 de juny de 1969 aquesta deliciosa fotonovel·la en català, enterpretada per la Núria Espert, l'Enric Sió i el Carles Velat, amb guió i direcció d'Emili Teixidor i muntatge del propi Enric Sió. Les imatges ens arriben de la mà d'en Jordi Riera, l'autor d'El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011), que les ha publicat en el seu bloc El còmic en català. Si us hi passeu, podreu veure quina va ser la gènesi d'aquesta iniciativa a través de l'entrevista que en Jordi li va fer a l'Emili Teixidor.

Dos anys abans, Enric Sió va publicar, també a Oriflama, Lavinia 2016 o la Guerra dels Poetes (1967), amb guió d'Emili Teixidor; una subtil sàtira de la vida cultural i política de la Catalunya de l'època, on introdueix personatges d'aquesta realitat, tant polítics com de la societat, en un univers de ciència ficció, com podeu veure en les quatre pàgines que reprodueixo.


Lavinia 2016 o la Guerra dels Poetes (1967)


Enric Sió em va arribar l'any 1969 a través de Vector, una publicació per fascicles que editava Salvat i que introduïa els adolescents en les matèries del batxillerat d'una forma molt didàctica i amb un enfoc molt modern. Jo entrava a l'institut aquell mateix any i la meva àvia va pensar que aquelles lliçons m'ajudarien. No sabria dir si em van ajudar o no, però sí que va fer el seu efecte: a la contraportada de Vector es podien seguir dos còmics d'Enric Sió: Nus i el atleta i Sorang.





Si el plantejament acadèmic de Vector era modern, els còmics de Sió trencaven tots els meus esquemes. Per les meves mans havien passat tots els tebeos que es publicaven i encara faltaven anys perquè aparegués l'underground. Amb més o menys nous recursos gràfics i narratius, els tebeos seguien una línia clàssica i tradicional. Però de cop i volta, sense el més mínim coneixement de les tendències que es coïen pel món, Sió se'ns oferia amb un dibuix expressionista que bevia del pop art, de la cultura popular, que utilitzava tècniques pictòriques i fotogràfiques, que no seguia els esquemes tradicionals del relat narratiu ni pel que fa al temps ni pel que fa a la composició. Els personatges eren d'un realisme malaltís, en el sentit que se't feien psicològicament tan propers que podies palpar les pors i les angoixes. Jo era massa petit com per fer una anàlisi com la que faig ara, però, d'una manera o una altra, copsava aquella nova realitat de forta expressió onírica. D'alguna manera, estava aprenent que la realitat no és només allò que toques amb la punta dels dits. I, alhora, aprenia que el còmic no està fet de ninots (no ho dic despectivament). Nus podia ser jo. I, on volia arribar, les dones que dibuixava Sió eren reals. I, per tant, terriblement sensuals. El 1968 vaig descobrir una nova narrativitat (i per tant l'alteritat) després de veure 2001 de Kubrick. El 1969 vaig aprendre a ser personatge de còmic i a entendre la representació com a realitat. Despertava al món del sexe (parlo de les meves hormones) i el còmic m'ensenyava la possibilitat de crear un món de ficció que fos meu i només meu. La realitat era inabastable (les noies del carrer, les de les revistes); la fantasia, en canvi, era el regne on els desitjos sempre es compleixen. Abandonava el món de la innocència, amb el que això comporta de solipsisme.


Enric Sió


[+] Riera, Jordi. Enric Sió, el autor, el erotismo [en línia].  Bracelona: Tebeosfera, 2ª época, núm. 9, 11 de maig de 2012 <http://www.tebeosfera.com/documentos/documentos/enric_sio_el_autor_el_erotismo.html>



11 comentaris :

  1. Uf! -se m'acut de dir.
    També vam anar seguint els fascicles del Vector fins a poder enquadernar-los. Encara els tinc a les lleixes no lluny de l'AGHARDI... O hauria de dir "la Guillermina"?

    També podria rememorar el curs de còmic que va impartir el Sió a Eina. Tanmateix, aquí prefereixo callar abans que reflectir la realitat. Deixem-ho en què ell no passava una bona època.

    ResponElimina
  2. Girbén, Guillermina, Guillermina.

    Jo em quedo amb la part més eròtica, amb "Mara".

    El Sió va tenir moments de tot. Llàstima que no el poguéssiu gaudir en tot el seu esplendor. El seu cap bullia!

    ResponElimina
  3. Bullia de ressaca permanent...
    Un cop passada la supremacia de "la part alta", i el seu empostissat de divagacions intel·lectuals, tampoc és que puguem recuperar-ne massa d'aquella època. Veig al Sió fotografiant ties en pilotes al Nou Camp (Oh zenit de la creativitat!) com si arrossegar-se fos la hòstia en barca.

    ResponElimina
  4. Girbén, tens raó. Tornat d'Itàlia ja no va ser el mateix. Llàstima, perquè aquell Sió dels 60 i els 70 valia molt!

    ResponElimina
  5. Estic recollint informació sobre la obra d'Enric Sió i he comprovat que té força obra però molt dispersa. Mai se l'ha reeditat com penso que tocaria. Per mi va ser un innovador, culte i amb talent. El problema, es que viure professionalment com a dibuixant de còmics mai ha estat fàcil en aquest país i més si pretens fer una obra artística i personal. El còmic es una industria que viu de la venda d'exemplars. S'ha de trobar un punt, en que l'obra interessi a molts lectors i que l'autor es pugui sentir minimament satisfet. Entre el Sió de Mara, obra molt intel·lectualitzada, i la massa senzilla i previsible Profanadores de tumbas hi ha molts camins per treballar. Sió no va poder, saber o voler trobar-los i es una llastima. Era un dels millors dibuixants de la seva generació.

    ResponElimina
  6. Enric Sió, al començament m'agradava molt i el col'leccionava, fins i tot el vaig conèixer. Però, com el Luís García, eren grans fotograf i dissenyadors gràfics però no dibuixants com per exemple un Carlos Gimenez. I els guions imitaven al Cortazar. Tot i amb això forma part de la història del còmics i va arribar a publicar a França e Itàlia. La crisi del còmic, però, també va acabar amb ell. Crec que es va morir de càncer fa pocs anys.

    ResponElimina
  7. Hola Aris, de fet En Sió va morir el 2 de novembre de 1998 de un derrame cerebral.
    Va ser dels primers ninotaires a tenir presencia mediàtica. El primer programa dedicat a còmics el va fer ell el 1982 al circuit català de TVE. Seria curiós recuperar les seves opinions d'aquells temps. Per exemple, menyspreava totalment la "linea clara" i evidentment a Hergé el considerava un mal dibuixant. Va arribar a sortir a un Àngel Casas Show a TV3 l'any 1985.

    ResponElimina
  8. Aris, només pels seus primers treballs, paga la pena tenir-lo en compte. Potser no era un bon dibuixant, però els seus treballs de composició trobo que eren esplèndids.

    Carlos Gimènez és tota una altra història. A mi m'agrada moltíssim. Els ulls dels seus nens formen part d'una manera de mirar i veure el món.

    ResponElimina
  9. Jordi, cert. Abominava de la línia clara. Va participar en un manifest, juntament amb Jordi Bernet, Jesús Blasco, Javier Coma, Juan Cueto, Román Gubern, Víctor Mora, Ricardo Muñoz, Suay, Maruja Torres i Josep Toutain, en un manifest contra l'exposició que el 1984 es va fer sobre Tintín a la Fundació Miró, per considerar que l'obra d'Hergé era massa infantil com perquè fos la primera exposició monogràfica de la Miró.

    http://www.elpais.com/articulo/cultura/HERGE/COMA/_JAVIER/FUNDACION_MIRO_/BARCELONA/Manifiesto/exposicion/Tintin/Herge/elpepicul/19840914elpepicul_2/Tes

    ResponElimina
  10. Hola Enric, discrepo una mica, per mi en Sió si era un bon dibuixant, encara que no sempre l'encertava. Ningú ha dibuixat les dones com va saber fer ell a Mara.
    Sobre el que comentes del manifest i parlant no nomes d'aquest escrit, va haver una època en que certs intel·lectuals "moderns" o "progres" pontificaven sobre el que era "bo" i el que era "dolent" sota uns paràmetres massa estrictes i estrets. Ho compararia amb el "políticament correcte" d'ara. Evidentment tant en un cas com en l'altre l'adjectiu dretà, conservador,... queia o cau de seguida al discrepant.

    ResponElimina
  11. Jordi, et dono la raó amb això de les dones. Fixa't que comento precisament això a l'apunt.

    Si per dibuix entenem el resultat de l'aplicació de qualsevol tècnica (no només delineació i traç) que permeti representar una imatge més o menys realista sobre un suport no fotogràfic, sí que és un bon dibuixant.

    És un terreny espinós. Els pintors impressionistes, eren bons dibuixants?

    ResponElimina