dijous, 22 de desembre de 2011

Once upon a time... [04]




...la pell era el reflex de l'ànima

12 comentaris :

  1. Bona! A mi ja m'ho deia Sor Meli a pàrvuls: els "negritus" de les missions, ben nets per les monges, quedaven quasibé blancs. I a mi em quedava un descans!

    ResponElimina
  2. que fort!
    De fet, de petit, hi havia unes nines negres (ara diriem africanes de color) i anaven acompanyades d'una més petita feta amb xocolata i es regalaven per nadal. I cantaven " de colores..."
    en fi, temps era temps

    ResponElimina
  3. Reflex d'una època no tant llunyana.

    ResponElimina
  4. Hi ha coses que no canvien mai. Durant tres anys vaig treballar amb la comunitat gitana de Lleida, i crec que si aquí canviem els negritos pels gitanitos podem pensar que els anys no han passat. La caritat i els seus derivats laics... Com la Marató de TV3

    ResponElimina
  5. Només ho hem sofisticat una mica, però n'hi ha tants, avui, que jutgen per l'aspecte, dalt i baix, a dreta i esquerra, que fa pensar en si no forma part de la condició humana.

    ResponElimina
  6. Com a il·lustracions són brutals! Són un bon exemple del que erem... i del que som!

    ResponElimina
  7. Miraculosa, encara no sé com hem sobreviscut a tants tòpics i estereotips!

    ResponElimina
  8. Aris, no recordo aquestes nines! En tens alguna imatge?

    ResponElimina
  9. Alyebard, gens llunyana. Encara ressonen els tambors!

    ResponElimina
  10. Lluís, ha canviat una mica l'aparador, però la rerebotiga continua farcida de tòpics que fan mal.

    ResponElimina
  11. Clidice, crec que en deu formar part. Hi ha gent que necessita creure que és un graó per sobre d'algú.

    ResponElimina
  12. Galderich, estem deixant més testimonis històrics que mai, i molts d'ells no ens deixen pas bé com a espècie.

    ResponElimina