dimarts, 31 maig de 2011

Exposició Internacional de Barcelona (1929)


19 de maig de 1929. Imatges sense so de l'ambient en el recinte de l'Exposició Internacional, i del rei Alfons XII visitant els palaus i els estands, poc després d'inaugurar-la en el Saló Oval del Palau de Montjuïc, en companyia de la reina Victòria Eugènia i amb la presència del president del Govern, Miguel Primo de Rivera.


Atles del creacionisme

 

La notícia ja té quatre anys, però ara m'arriba la web de l'Atlas de la creación des d'Abulafia, que he conegut via Foravial. L'apunt en aquest bloc queda justificat tenint en compte que els creacionistes no tenen cap altra evidència ni bibliografia que la Bíblia. Com li va dir un alumne a un professor que va citar la Bíblia a la facultat per argumentar les seves afirmacions, no tenim bibliografia més moderna? Com anunciava Vilaweb (23 març 2007), professors de la Facultat de Biologia de la UB (i de diverses universitats europees) van rebre l'Atles of Creacionisme, un luxós volum de gairebé vuit-centes pàgines a tot color. La primera part del llibre conté informació científica, amb fotografies i il·lustracions de fòssils, mentre que a les últimes tres-centes pàgines nega l'evolució i fets comprovats científicament, afirmant que tots els registres fòssils pertanyen a espècies que habiten la Terra ara, i ho argumenten amb la manca d'espècies de transició, com és el cas dels humans amb la proposta de la imatge que encapçala l'apunt.

No conformant-se amb qüestions religioses i biològiques, deixa anar perles com que els atemptats de l'11-S van ser obra de materialistes darwinistes. El 2008, Adnan Oktar (Harun Yahya), el seu autor, va ser condemnat per haver creat una organització amb objectius delictius.

Igual de divertits són els que pretenen harmonitzar el creacionisme amb la teoria de l'evolució. Aquí teniu una simpàtica síntesi.

Barcelona trabaja para el frente

 

També dirigida per Mateo Santos, i produïda pel Comité Central de Abastos de Barcelona (sota control de la CNT), Barcelona trabaja para el frente (1936) se centra en l'activitat del Comité durant els primers dies de la Guerra Civil per a l'aprovisionament de Barcelona i del front d'Aragó. Degut a la desaparició del Comité l'octubre del 36, la Generalitat es va fer càrrec de la producció de la pel·lícula a través del Comissariat de Propaganda, per la qual cosa sovint apareix com a productora de la pel·lícula Laya Films. Degut al contrast del contingut del documental i les males condicions al front i la manca de subministrament, no es va arribar a exhibir mai.


El documental ens mostra imatges dels carrers de Barcelona, de fàbriques, els locals del Comitè, magatzems, distribució de queviures, l'escorxador, fàbriques d'embotits, de pastes alimentàries, indústria de transformació de productes lactis i la fàbrica de galetes Victòria, on es fan els Postres del miliciano; dones cosint una bandera en els tallers Calassanç, camions de repartiment, ciutadans recollint les seves racions a l'economat de Santa Coloma; l'hotel Ritz, que ara ha passat a anomenar-se "Hotel gastronòmic n º 1", amb imatges de les cuines i del menjador. Fora de Barcelona, al campament de la Columna Durruti, a prop de Burjaraloz, els milicians mengen paella.


[Font: Películas de la Guerra Civil Española]

Movimiento revolucionario en Barcelona

SUEP (Sindicato Único de Espectáculos Públicos)

El documental Movimiento revolucionario en Barcelona (1936), dirigit per Mateo Santos i produït per l'Oficina d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI, és el primer reportatge de la Guerra Civil.

Rodat a Barcelona, les seves imatges van des del 19 al 23 de juliol de 1936, i mostren diversos llocs de la ciutat afectats pels combats: la presó Model, Capitania General, la Maestranza de Artilleria o Comandància de Marina. Barricades, carrers del centre de la ciutat amb destrosses produïdes pels enfrontaments. Esglésies i escoles religioses de Barcelona malmeses pels incendis. Les mòmies de monges de l'església de les Saleses exposades a les escalinates. Obres d'art cremades a l'entrada del manicomi de Santa Eulàlia. La Comandància del Port. El vaixell Djené tornant a França amb els atletes vinguts per participar en la Olimpíada Popular; vaixells de guerra anglesos ancorats al port. Sortida de la columna Durruti cap al front d'Aragó en vehïcles blindats artesanalment. Vista general de la presó Model, amb grups de presos alliberats pels anarquistes. Exterior d'un hospital on els ferits en el moviment revolucionari són atesos i una petita església transformada en Casa del Poble.

La càmera recorre en un vehicle diversos carrers de Barcelona fins arribar a la seu del Comitè Regional de la CNT-FAI, a Via Laietana.


La CNT-FAI va controlar, a través del SUEP (Sindicato Unificado de Espectáculos Públicos) va socialitzar la producció cinematogràfica espanyola quan va esclatar la Guerra Civil. A Madrid i Barcelona els treballadors del cinema van assumir els béns de producció i es van produir nombroses pel·lícules. Això va donar lloc a un període únic que no s'ha tornat a donar en cap altra cinematografia mundial. Tot i que el país estava immers en una cruenta guerra, entre 1936 i 1938 es van rodar i estrenar pel·lícules de molt variada temàtica: drames socials, comèdies musicals, films de denúncia i documentals bèl·lics d'alta qualitat.

Caràtula de El cine libertario, amb Marlène Grey
mussa de la cinematografia anarquista

El 2010 es va editar El cine libertario. Cuando las películas hacen historia, un documental de José María Almela y Verónica Vigil sobre aquesta socialització de la industria del cine durant la Guerra Civil espanyola, que podeu veure aquí.

dilluns, 30 maig de 2011

Processó de les Filles de Maria

Mala raza (1913), de Fructuós Gelabert

Processó de les filles de Maria, de l'església parroquial de Santa Maria de Sants, de Fructuós Gelabert (1874-1955), va ser rodada al carrer Rossend d'Arús de Sants, l'any 1902. Gelabert és un dels pioners del cinema i a les seves pel·lícules exercia de director, guionista, operador de càmera i productor. Aquest és un dels documents audiovisuals més antics conservats rodats a Barcelona.

Biblioteques per dins [15]


No és una broma: Per l'educació sexual, ves a veure la bibliotecària (o el bibliotecari). Si ja tens la guia, que a més costa la no gens menyspreable xifra de 66,95 dòlars a Amazon, perquè vols la bibliotecària? Per les pràctiques? Fixeu-vos que han volgut arreglar-ho amb la cursiva del "see" i encara ho han deixat més... suggeridor. Si s'edita aquí, aviat tindrem cues a les biblioteques. Ideal per fomentar... la lectura! I si ens vénen temptacions, el següent diagrama ens dóna instruccions.

Font: Etiopika

Martha Cornog, l'autora, no és una desconeguda, va escriure el popular llibre The Big Book of Masturbation. A sota, l'escriptora en una imatge... promocional (perdó, però no me n'he pogut estar; i juro que és l'única foto que he trobat!)

Martha Cornog, © Yvonne K. Fulbright (Fox News)

Com han canviat els temps! Quan érem joves ens havíem de conformar amb El libro de la vida sexual, del psiquiatre López Ibor, ideal per iniciar-se en... la història de l'art, gràcies a les seves imatges artístiques. Mireu, si no, la seva portada.


Sort que després la lectura ens proporcionava perles com aquesta que ens parla de la felació (impagable el terme "pluralistas"), molt descriptiva:

"Es esta una actiud sexual parafílica que se realiza mediante la estimulación del pene con la lengua, los labios y la boca, incluida la succión. La asociación ideativa entre la boca y la vulva existe casi en la infancia: la boca tiene labios, temperatura, secreciones mucosas y la succión es un microrritmo. Además hay una introducción cavitaria. La felación puede ser activa o pasiva. Stekel, una de las figuras fundacionales del estudio de la sexualidad, afirma que los niños varones practican entre sí la felación sin haber sido aleccionados siquiera. En la casuística científica acerca de este tema se han expuesto casos de autofelación. La felación practicada como preliminar del acto heterosexual normal en adultos no debe nunca identificarse con la practicada como fin en sí misma. Se trata en el primer caso de una caricia erógena encaminada a despertar en bloque la sensibilidad sexual. En el otro caso se trata de una parafília patológica. La felación como sustituto del acto sexual es frecuente entre homosexuales, pluralistas, gerontófilos y pedófilos. Así mismo en las prácticas sexuales de sujetos psicoinfantilistas.
I no, no us estic incitant a vicis solitaris en cas que no surti bé la visita a la biblioteca. Una vegada més, us adjunto unes imatges dissuasives extretes del llibre Le livre sans titre (1844) per si no controleu les vostres mans.


Font: Mashpedia

dissabte, 28 maig de 2011

Indignats, però crítics!


[Actualitzat 11 de juny de 2011]

No tinc per costum parlar públicament de política perquè la política té tants matisos com persones. No tinc solucions i, per tant, no vull manifestar opinions. Però intentaré exposar fets.

Fins la intervenció policial d'ahir a la plaça Catalunya m'he mostrat crític amb aquest moviment generat el 15M perquè el trobo buit de contingut (no ha canviat la meva opinió, però la mostra de força governamental i policial és intolerable). S'han aplegat un grup de ciutadans que tenen queixes individuals (i potser col·lectives: caldrà veure què estan disposats a compartir) i les manifesten: atur, treball, vivenda, hipoteques, salaris, explotació, corrupció... Però la queixa a mi no em serveix si no va acompanyada d'una solució: cal algú capacitat per rebre les queixes i per resoldre els problemes. No he sentit cap proposta seriosa. I un moviment només tindrà sentit si té el suport d'un aparell de gestió, diguem-li partit o diguem-li com vulguem, que sigui capaç de dur a terme una proposta de política real que inclogui els nostres neguits i les nostres esperances. No n'hi ha prou amb protestar i demanar.


Com que sí sembla que estem d'acord que el sistema està en crisi, comencem per aquí. Cal canviar el model d'Estat sense pensar en models nacionalistes que, si han de venir, vindran. La democràcia comença pel ciutadans, per tant, l'organització política ha de partir d'allò que ens és més proper: el municipi. La resta del puzzle es resolt per afinitats, ja siguin culturals o econòmiques. Però el que no té cap sentit és que un Estat central (tan abstracte) pretengui governar i solucionar els problemes reals dels ciutadans (tan reals, però tan llunyans). La solució independentista no és suficient perquè seria bo convèncer tothom amb raons (hi ha lligams i afinitats amb la resta de pobles que no cal malbaratar), i perquè no tinc gens clar el dia després: amb qui i com ens governarem.

El següent pas és l'econòmic. Abans de triar un model econòmic (aquí no hi ha gaire marge de maniobra perquè el mercat és mundial), cal ser seriós i veure de què es disposa. Analitzar quins són els valors de canvi i intercanvi. Què podem oferir a canvi d'obtenir allò que ens fa falta. Hi ha països que tenen energia, indústria, matèries primeres, agricultura... valors econòmics d'intercanvi. Mirem què tenim, protegim-ho, posem-ho en valor i convertim-ho en moneda de canvi. Negociar sense tenir res a oferir és endeutar-se. Potser descobrirem que no tenim gaire a oferir. Doncs bé, caldrà fer dues coses. Una, no estirar més el braç que la màniga; i dos, posar-se a treballar per generar riquesa i, en el pitjor dels casos, si només tenim turisme (per exemple), oferim el millor turisme possible. En això hi haurien de treballar els economistes i caldria tenir una indústria i uns empresaris responsables, amb capacitat de maniobra, però controlats per una ètica en la qual tots hi estiguem d'acord. Això es diu nacionalització, que és el que fa Noruega amb el seu petroli, que el considera un bé nacional (de tots els ciutadans) i el protegeix. Aquí hem convertir la construcció en base de l'economia, fins que s'ha saturat el mercat i s'ha acabat el negoci i la inversió.


Model d'Estat i economia responsable. La resta té a veure amb la societat del benestar, uns guanys aconseguits amb esforç i lluita en els darrers cent anys i que no es pot perdre perquè en aquest benestar se centren els valors ètics de la societat. Sanitat, educació, vivenda i treball. Ningú sense aquests quatre pilars bàsics, perquè sense una societat justa no hi ha res, res de res.

Insisteixo. Està molt bé indignar-se, però no per les nostres mancances individuals, sinó per les mancances de la societat. I cal tenir en compte una cosa molt important: res s'aconsegueix sense esforç, disciplina i sacrifici. Fins i tot quan les coses han anat millor que ara, ha estat necessari formar-se (hi ha massa fracàs escolar per desídia, manca d'objectius i un excés de proteccionisme cap els joves); ha estat necessari lluitar per la millor feina possible (es rebutgen llocs de treball perquè no s'ajusten a les expectatives, però molts ens hi hem trobat amb això i hem continuat fent feines mal pagades, hem continuat estudiant i hem lluitat per aconseguir una feina millor començant des de baix); la vivenda és cara i no hi ha vivenda de lloguer assequible (sabeu per què, oi?; perquè aquí tothom vol ser propietari), caldrà canviar aquest estat de coses, però quants de nosaltres no hem compartir pis i despeses fins que hem estat capaços de trobar el que volíem?

Hi ha moltes deficiències, moltes coses a canviar i molt a reclamar, però pel camí cal picar molta pedra i embrutar-se les mans, perquè el benestar no es regala. Prenent el sol a la platja, tocant el timbal o fent capoeira i malabars, no anirem enlloc.

Estic totalment d'acord amb el que diu José Luis Samprieto en el vídeo. Però escoltem-lo bé quan parla d'opinió pública perquè ens està dient que la massa no té prou capacitat per tirar endavant aquest moviment. Fan falta més analistes com ell; fan falta tècnics i professionals que s'impliquin; fan falta pensadors i intel·lectuals que recolzin i donin forma a aquesta protesta. No tenim cap Sartre, cap Camus, ni cap Cohn-Bendit que liderin aquest Maig i, en canvi, s'hi poden apuntar molts oportunistes.

I per acabar, fa falta un canvi important. El model democràtic no funciona. Cal una nova llei electoral que permeti una democràcia real i participativa, i proporcional en la mesura que sigui possible. I nosaltres ens hem d'implicar molt més. No n'hi ha prou a votar cada quatre anys. S'han de generar els mecanismes que permetin la intervenció dels ciutadans en la res publica durant tota la legislatura. I cal una política de proximitat que permeti el contacte amb els nostres representats i d'aquests amb nosaltres.


[El que deia jo ahir, avui, amb d'altres paraules i més autoritat: "Democràcia emocional", Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans. El Periódico 29 de maig de 2011]

[Senzillament excel·lent:  "Chi dà luce rischia il buio", a Salms]


*
El dia 3 de juny es constituïen a Barcelona les Meses per la Convergència i l'Acció a Catalunya amb l'objectiu de generar espais d'entesa i acció comuna que permetin concretar el moviment social generat el 15M abans que no s'acabi desinflant. Aquestes meses, de fet, són anteriors al moviment del 15M , ja que es van constituir a Madrid a principis d'any.

Vist que la plaça pública no és el lloc més pràctic on fer política, al final s'ha optat, com era d'esperar i com ja havia previst, per dur les assemblees al seu terreny natural: els barris i els municipis. L'associacionisme acabarà definint els problemes concrets i per la seva acció els partits no tindran més remei que refundar-se. No hi ha cap secret: si fem política, ningú la farà per nosaltres. Mireu el següent vídeo.

divendres, 27 maig de 2011

Myriam Mézières


Heu experimentat mai aquella emoció que produeix retrobar-se amb un antic amant i recordar les sensacions que la pell va deixar a la pell? Aquell calfred que recorre tot el cos i us deixa a mercè dels sentits?

Avui m'ha sorprès veure al diari que Myriam Mézières presenta a la pastisseria Caelum (sí, heu llegit bé: la pastisseria del carrer de la Palla) l'obra de cabaret Caelum irradiatum. Artista polifacètica com poques -actriu, compositora, cantant, escriptora-, nascuda a París el 1957, de para egipci i mare txeca, i criada en un orfenat, als anys 80 va ser la mussa d'Alain Tanner (Une flamme dans mon coeur), i ha treballat també per a Fernando Arrabal i Andrzej Żuławski.

Els seus cabarets eròtics conviden a jugar amb el seu cos, sense amagar la seva inseguretat, fins i tot la insatisfacció que l'acompanya i el seu sentiment tràgic de la vida. Es despulla a l'escenari mantenint un difícil equilibri que no descontroli el lligam que s'estableix entre artista i espectadors: l'objectiu no és seduir, sinó sentir-nos despullats com ella. Perquè també es despulla en el sentit poètic, en la privacitat (la literatura és un artifici i un mitjà): tot el que expressa va acompanyat de les mateixes emocions que l'han dut a construir l'argument. Però és cabaret, estètica, glamour: i aquí és on esclata l'aspecte tràgic dels seus espectacles, perquè despullar-se és sempre quedar-se sense defenses, però és l'única manera de posar els sentiments en les mans dels espectadors. I tot acompanyat d'un compromís fidel amb la seva biografia i les seves idees. Deia fa anys en una entrevista: "Mai deixaré de parlar de la pobresa, mai oblidaré els que van néixer a la foscor i estan sols ..., milito per a la gent sense accés a la cultura, per donar-los la meva idea de la dignitat i l'elegància ".

Myriam Mézières a Une flamme dans mon coeur (1987), d'Alain Tanner

Vaig conèixer Mézières l'any 1996 quan va venir a Barcelona a estrenar Extraña fruta en el teatre Melic. Vaig anar a veure l'espectacle amb el meu amic Santi, excel·lent pianista, avui lamentablement mort. Un buit insubstituïble. Vam gaudir de la interpretació de Mézières. Vam parlar amb ella, vam fer una copa. El petit format del teatre Melic permetia aquesta proximitat.

Han passat quinze anys i el Santi ja no hi és. Però sento les notes que sortien de les seves mans passant per les tecles del piano i m'emociono. I m'emociono recordant les meves mans passant per la pell nua de Myriam. És una comparació que al Santi, edonista fins la tragèdia, li hauria agradat.


I no, avui no aniré al Caelum perquè les emocions no es poden repetir i tenen sentit quan tenen sentit.

The Adventures of Unemployed Man


Mentre uns s'indignen i són apallissats pels mossos d'esquadra, un aturat, Unemployed Man, lluita contra la crisi econòmica i les injustícies socials amb els seus superpoders. Els integrants de la The Just US League: banquers, usurers, explotadors, especuladors, falsos oracles com Super Lotto i tots els malvats que ordeixen plans que amenacen la subsistència de la societat i del planeta, com Human Resource, Toxic Debt Blob, la malvada Human Resource o Invisible Hand, són l'objectiu d'aquest aturat i el seu equip de superherois format, entre d'altres, per personatges com Wonder Mother o Master of Degrees.

Els superherois

Human Resource

The Adventures of Unemployed Man és un còmic d'Erich Origen i Gan Golan que parodia els personatges de la factoria Marvel. De moment només s'ha editat als Estats Units, però esperem que aviat el trobem a les llibreries de casa nostra, i que arribin a temps de presentar-se a les properes eleccions generals amb un programa d'esquerres sota el braç, si el Tribunal Superior de Justícia no ho impedeix.


dijous, 26 maig de 2011

Canòdroms de Barcelona

© Bereshit


[Actualitzat 10 de juny de 2013]

Amb aquest banderí publicitari (que presenta una curiosa grafia per adaptar-se al vèrtex triangular) Bereshit ha col·laborat en l'apunt que Barcelofília ha preparat per recordar el desaparegut canòdrom Diagonal (1962-1984), primerament anomenat Avenida, i situat a la Diagonal al costat del Club de Polo.

Aquest és el tercer apunt sobre els canòdroms de Barcelona publicat per aquest acurat i ben informat bloc (la seva selecció de fotografies és digne de menció), juntament amb el Pabellón (1950-2001), situat entre els carrers Gran Via, Llançà, Sepúlveda i Vilamarí; i el Loreto (1955-1961), situat entre la travessera de Les Corts i la carretera de Sarrià, on avui hi ha el carrer Loreto.


El quart és el canòdrom Club Catalunya del Guinardó (1934-1936) instal·lat al costat dels terrenys on hi ha la piscina del Guinardó i el camp de futbol del Martinenc.


El canòdrom Barcelona (1940-1944), que abans de la Guerra es deia Kennel de Sarrià (1935-1938), és el cinquè apunt. Estava situat en els terrenys de l'antic Real Polo Club, situat a la carretera de Sarrià, on també s'hi va construir Piscines i Esports.


Però un any abans, el Kennel havia obert unes modernes instal·lacions a Pedralbes, en els terrenys on després s'instal·laria el Reial Club de Polo. És el sisè canòdrom, que duia per nom Kennel Club (1934-1938).

La feina es completa amb dos canòdroms més, un construït en els anys 30, el Park (1932 -1951), rebatejat com Parque quan després de la Guerra Civil es van castellanitzar tots els noms estrangers, però que popularment era conegut com Sol de Baix, i estava situat on avui hi ha la plaça del mateix nom, sota la travessera de Les Corts, entre Carles III i Joan Güell.


L'altre, el Meridiana (1964-2006), situat entre els carrers Ignasi de Ros, Pardo, Riera d'Horta i Concepció Arenal, avui convertit en Centre d'Art Contemporani, salvaguardant l'edifici catalogat, dissenyat per Antoni Bonet i Josep Puig.

La meva relació amb els canòdroms és peculiar. Havia anat de petit al Pabellón amb el meu pare, que tenia el costum de fer-me conèixer tots els ambients que ell havia conegut de jove i que continuaven vius. De més gran m'havia deixat caure pel Meridiana, a mirar i a apostar. Però era el Pabellón el que més m'agradava.


Reconec que tinc una forta tirada pels llocs decadents, i el Pabellón del Deporte, que aquest és el seu nom complet, era sens dubte el que reflectia millor, amb el seu aire de postguerra, la decadència dels llebrers, de la gent que freqüentava les curses i de les instal·lacions. Gent d'edat madura, tant homes com dones, s'hi passaven la tarda apostant, medrant i buscant companyia en els lavabos públics i a les grades. Pels seus racons encara s'hi sentia l'olor de zotal, de puro ranci i colònia barata.


Les instal·lacions quedaven amagades dins de l'interior de l'illa de cases. Tot ell estava atrotinat, però quant més t'enfilaves per les grades superiors, les seves estructures de fusta protegides per barres de ferro oxidat, amb bancs de pedra, estaven més abandonades i feia més difícil creure que la gent havia omplert aquell palau a l'aire lliure per veure uns mundials de hoquei sobre patins, vetllades de boxa, ciclisme (s'hi compaginava velòdrom i canòdrom, sobre el qual es muntaven les tribunes desmuntables de pista) i partits de bàsquet. Com el que mostra la foto, feta en els anys 60, i on ja es veu la decadència de les instal·lacions, vigilades per policies nacionals vestits amb llargues gavardines. Ja res quedava d'aquelles "magnífiques" instal·lacions que menciona la propaganda de la foto de dalt.


El canòdrom Pabellón l'any 1989 (Barcelofília)

dimecres, 25 maig de 2011

D'una trobada i què m'hi vaig trobar

Qui és qui, segons La meva maleta


III Trobada blocaire. Can Leblansky. Dosrius, 22 de maig (Santa Rita)

Llegeixes i hi poses una veu, una cara, unes emocions, que són més les teves que les seves. Vas creant personatges perquè, tot i que intueixes que els textos no es generen sols, només tens una estètica: la que vesteix el bloc. L’ètica l’extreus dels relats, que diu molt del jardí tancat i poc del jardiner, que com tot creador pot ser un trampós. I ho acceptes, perquè vivim de l’engany, de la il·lusió. La literatura és això, oi? I el cinema. La qüestió és deixar-se atrapar sense perdre mai la clau del pany, ni el camí de tornada. Com el sexe?

I una d’aquestes veus et proposa compartir la realitat. No la que tu has establert amb cadascuna d’aquestes veus -una realitat inventada, però realitat el cap i a la fi perquè estableix el camí d’anada i tornada que li permet a l’altra veu dibuixar la teva-, sinó compartir la realitat coral. Al voltant d’una taula, fent comunió, amb un arròs, que de totes les eucaristies és la més sagrada. I acceptes amb precaució, però sabent que, com els llibres, no cal seguir llegint si les expectatives no es veuen acomplertes. I mal dades, sempre quedarà l’arròs.


I és així. De cal Leb, amb la serralada de Marina com a darrera frontera, vaig tornar amb l’estómac content per l’arròs sec (recepta de Xàbia), i la resta de plats, amb cafè, copa i puro.

 

Però, sobretot, vaig tornar satisfet d’haver compartit temps i espai amb gent que parla amb passió i coneixement de les coses que els agraden i que són capaços de captar la teva atenció amb passió llibresca, galant i sicalíptica; amb el gat del rabí i el fetitxisme (de línia clara, però sucumbint al pulp); amb insectes i gasteròpodes, i morfologies genitals; amb plats voladors i àliens de pits generosos; amb l’ètica i l’estètica de la natura... Amb gent que han respirat el mateix aire de la teva infantesa al Clot; amb una companya recuperada trenta anys després (els anirem omplint); amb una il·lustradora (moltíssimes gràcies pel dibuix!) de somriures i entusiasmes que no caben dins la seva maleta; amb un allau de sensibilitat (dotze anys compartida) i constructor de nous significats; amb una dona que no renuncia a volar de nit (perquè és de nit quan la realitat és la mateixa tant si obres com si tanques els ulls); amb un home que no renuncia a explicar-se dia nit; i un neonoucentiste que mira de caminar mirant endavant i enrere, entre la nit i el dia.


[Vídeos de la trobada a can Foravial d'en Girbén]

dimarts, 24 maig de 2011

Les barraques de Barcelona

Can Valero, Montjuïc (anys 60)

L'exposició Barraques. La ciutat informal que va acollir el Museu d'Història de Barcelona i diversos estudis en marxa (com l'edició de la pel·lícula i la publicació del llibre que duen el mateix nom que l'exposició) contribueixen ara a aprofundir en aquella realitat oblidada. El material documental aborda la qüestió directament amb gent que va viure aquella experiència. El reportatge se centra en el testimoni de persones que van viure la meitat de la seva vida en barraques, entre els anys 40 i els anys 80, en barris com el Somorrostro (a la platja entre la Barceloneta i el Poblenou), Can Valero (a la muntanya de Montjuïc) o els Canons del Carmel (espai recentment museïtzat). Uns barris que van aplegar milers de famílies (només a Montjuïc n'hi vivien més de 10.000) i que van existir fins que les transformacions urbanístiques van eradicava les barraques. Les últimes van caure poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona.

De petit tinc molt present el Somorrostro. Amb la meva mare anava als banys que s'estenien per tota la platja de la Barceloneta. Anàvem sobretot als de Sant Sebastià, però també als Astilleros, als de Sant Miquel i als Orientals. Aquests darrers eren només per a dones i nens petits, però jo hi vaig tenir carta blanca fins ben gran. Però ara no toca parlar d'això.

A vegades també anàvem a la platja gairebé al final del passeig Marítim que es veu a la fotografia. Aquella era una frontera vigilada, i si hi anàvem era perquè era de franc i a la sorra hi havia una piscina rodona de pedra per a la canalla. Jo no tenia cap consciència social; era massa petit. Però sí recordo veure'm dins d'aquella piscina minúscula comparada amb la platja immensa que als nens de l'altre costat els servia de paisatge permanent. Fins i tot quan les llevantades se'ls enduia la casa. Però jo això no ho sabia.

Somorrostro (1966)

Com ja havia passat amb les obres de les exposicions Universal (1888) i Internacional (1929), o amb la construcció del metro, també a principis del segle XX, entre el 1950 i finals dels anys 60 una allau d'immigrants de tot Espanya, i també de l'interior de Catalunya, va arribar a les ciutats catalanes; no hi havia habitatge social i els barris de barraques van créixer espontàniament, construïts pels mateixos habitants. Es van estendre pel litoral, els turons i solars buits. Els habitants eren treballadors, gent integrada en la vida urbana, social i laboral, però havien de viure en uns barris desatesos, una ciutat al marge. Durant anys van haver de suportar mesures repressives i discriminació (viure en una barraca et feia directament delinqüent), i vivien amb la por que els enderroquessin la barraca que tenien per casa. A la majoria de barraques no hi havia aigua corrent, ni llum ni clavegueram. Al principi, en aquests barris tampoc hi havia escoles, dispensaris ni serveis públics. Els barraquistes van haver de lluitar molt per millorar unes condicions de vida molt dures. Van passar anys fins que van començar a fer-se polígons per reallotjar-los. Sovint es van aixecar a corre-cuita i amb greus deficiències, en llocs remots i mal comunicats, com Sant Cosme (al Prat) o la Trinitat i altres llocs de Nou Barris. Per a milers de persones, la precarietat encara va durar tres dècades més, fins que aquests barris han arribat a integrar-se plenament a les ciutats.

La Perona, Sant Martí (1989)

Els anys del barraquisme van ser uns temps molt durs que la ciutat potser ha volgut oblidar: a vegades voluntàriament i a vegades per ignorància; tanta informació com hi ha, però hem perdut la capacitat de trametre el coneixement més proper, la història més pròxima. Els canvis urbans han esborrat molt els rastres d'aquells barris, però encara els podem trobar, i el record és molt viu entre els antics barraquistes. És important conservar la memòria i cal fer un reconeixement públic d'aquells barris desapareguts; que els noms del Somorrostro, Can Valero o el Camp de la Bota figurin als carrers o a les platges. Creuen que, per entendre la ciutat actual, s'ha de conèixer també aquesta "altra" història.

Aquesta "altra" història té una peculiaritat. Cal recórrer al testimoni dels afectats per tenir una visió del fenomen que vagi més enllà del relat descriptiu d'un urbanisme peculiar. Però aquest testimoni, necessari, té un resultat peculiar. Quan vaig assistir a la presentació del llibre Barraquisme. La Barcelona informal del segle XX hi eren presents molts d'aquests protagonistes, que es van queixar de no sentir-se representats en el relat del llibre. Era evident que la història personal dels testimonis és molt més viva que el relat històric i assagístic del llibre, i això no és fàcil d'assumir. Caldria que la gent entengués que la Història està obligada a posar límits a la memòria si volem que el resultat tingui valor per a tothom.

Camp de la Bota (1979)

Però no tot el barraquisme de la ciutat de Barcelona es localitzava en les zones assenyalades ni tot el barraquisme era espai d'habitatge. En molts llocs sense urbanitzar, sobre tot en les zones frontereres entre els antics municipis del Pla de Barcelona, s'hi establiren horts urbans clandestins, que en molts casos també podien servir de residència. El cas que em toca més de prop perquè era al barri de la meva infantesa és el del Camp del Sidral, situat entre el que avui és la plaça de les Glòries i l'Estació del Nord. Un immens descampat creuat per les vies del tren i que separava els barris del Clot, Poblenou, Eixample i Fort Pienc. Per salvar els obstacles naturals (una orografia difícil), les vies i la Gran Via, que en aquest indret naixia autopista, als anys 70 s'hi va construir un pont-aranya suportat per potents cables, que en construir-se el tambor distribuïdor del transit (que ara s'ha d'enderrocar) va ser traslladat al costat del Fòrum.

Plaça de les Glòries als anys trenta (Fons Beret-Claret, 
Arxiu Nacional de Catalunya; proporcionada per Enric J. S. Captada a Els millors dies)

El Camp del Sidral, sobretot en la zona més propera a la fàbrica de la Hispano Olivetti, era un complex entramat d'horts amb camins laberíntics i barraques que servien per guardar les eines. Hi havia, també, una xarxa de rec, composta de múltiples canals o reguerots que provenien d'alguna surgència del Rec Comtal, que passava soterrat per darrere dels Encants Vells. En la zona central, aproximadament, del descampat que havia de ser la plaça de les Glòries hi va haver fins el primer terç del segle XX un estany amb aigua que provenia del mateix rec. I entre els horts i els Encants Vells hi havia, també, un refugi de la Guerra Civil, avui desaparegut, que els nens de l'època (fins a principis dels anys 70) utilitzàvem per jugar.


Dues imatges de la plaça de les Glòries als anys cinquanta.
Foto superior: La Vanguardia; foto inferior: Barcelona en la historia
Captades a Els millors dies)

A la foto dels anys 30 s'hi veu més la zona propera a Marina, amb el terreny perfectament returat per les vies del tren i delimitat per la Gran Via, Marina, amb la carretera de Ribes travessant en Diagonal. Les fotos dels anys 50, en canvi, mostren perfectament la zona de la plaça de les Glòries, amb la Meridiana i els seus ponts, i la Gran Via a la dreta i l'edifici de la Farinera enmig.

Hi havia més horts urbans: al Poblenou, a Horta, a Sarrià, al Besós, a Sants, a la Diagonal... Però no és l'objectiu d'aquest apunt fer-ne un estudi, sinó avisar que el barraquisme no se centrava exclusivament en els gran nuclis de barraques coneguts per tots.

Trobar un lloc mínimament digne per viure-hi és un problema per a milions de persones arreu del món que viuen en infrahabitatges. I, a Catalunya, la vivenda torna a ser un greu problema per a molta gent. El seu cost desorbitat i la manca de política de lloguers la fa inaccessible i molts nouvinguts no troben inicialment més que habitatges precaris i en mal estat. Precisament per això val la pena recordar un temps no gaire llunyà en què unes 100.000 persones, només a Barcelona, van passar molts anys sense cap altra opció d'habitatge que una barraca. Ens ho expliquen alguns protagonistes en el següent vídeo.


*


*

Exposició Barcelona. La ciutat informal

 Llibre Barraques. La Barcelona informal del segle XX  

Plànols Bereshit Barcelona Map  

Galeria d'imatges TV3 Barraques, la ciutat oblidada

diumenge, 22 maig de 2011

El secret de l'Unicorn i dels països que no existeixen


Per a tots els amants de Tintín aquesta tardor és molt especial. El 28 d'octubre s'estrenarà la pel·lícula d'Steve Spielberg Les aventures de Tintín: El secret de l 'Unicorn, basada en els àlbums d'Hergé El cranc de les pinces d'orEl secret de l'Unicorn i El tresor de Rackham el Roig. Pel que es veu al tràiler que adjunto, la factura sembla prou bona. Sempre fa por pensar quin serà el resultat de passar personatges de còmic a la gran pantalla.

No parlaré de les virtuts de Tintín ni d'allò que representa per a tots nosaltres perquè és prou sabut. Però sí que vull mencionar dos aspectes personals. Un d'ells no sé si ha estat prou tractat.

De ben petit, una de les coses que em fascinava de Tintín era la seva vessant aventurera. Aquest vailet d'edat indefinida es movia per tot el món i ens feia descobrir indrets que només coneixíem de nom. Penseu que us parlo dels anys 60. Però els llocs que em fascinaven no eren Amèrica, el Congo, Xina, Tibet, Egipte... De tots ells en tenia una idea més o menys aproximada i, aficionat com era a perdre'm pels atles, era capaç de situar-los sobre el mapa.

Jo sentia una atracció especial pels països imaginaris, però que aleshores no sabia que ho eren: la Sildàvia i la Bordúria de El ceptre d'Ottokar (un transsumpte de l'Anschluss nazi i de les transformacions ideològiques i territorials de centreeuropees, però situat als Balcans, que recórrer també l'espai de la Guerra Freda); l'Emirat del Khemed de El país de l'or negre (peculiar àlbum, que va patir tres revisions fins convertir el conflicte arabo-israelià a conseqüència de la creació de l'estat d'Israel, en un conflicte purament àrab); Sant Theodoros i Novo Rico, que apareixen per primer cop a L'orella escapçada (reflex de la situació política sud-americana durant la primera meitat del segle XX), i que tornen a aparèixer a Tintín i els Pícaros (segona meitat del segle XX).

El decepcionant descobriment que països com Sildàvia i Bordúria no existien va anar acompanyat de la impactant descoberta que existien països de veritat que no esteven situats en els mapes polítics: Moràvia, Bohèmia, Rutènia, Transilvània, Galitzia... I poso només països centreeuropeus perquè, d'alguna manera, identificava la màgia dels contes amb aquests territoris. Molts anys després aquesta fascinació m'hauria de dur a Kafka i, encara millor, a autors com Bogumil Hrabal, Jaroslav Hašek, Hermann Ungar, Gustav Meyrink, André Kaminski, Joseph Roth... Un dia en parlaré.


[Aquí faig ara un parèntesi perquè la realitat no és mai, només, ni allò que percebem ni allò que sabem: la realitat és allò, material o conceptual, que pots compartir amb algú altre. Dit això, la informació que en Girbén ha compartit en els comentaris d'aquest apunt em permeten recuperar aquells dies que, de nen, visitava Sildàvia. De la mà d'en Girbén i d'Eliseu Reclús, visiteu Sildàvia: la cartogràfia]

Després vindria la branca hongaresa de la família a posar color a la realitat, amb una tieta que feia de Sissí lleugera, lleugera, com afirmen alguns tòpics que són les dones magiars, i que si bé els tòpics no són molt de fiar, ensenyava a ma mare les arts de la cort imperial i jo tenia somnis que acabaven irremissiblement en pol·lucions nocturnes més o menys assistides.

I continuant, l'altra qüestió personal que em porta a Tintín és que a casa hi entraven El Capitán Trueno, El Jabato, El hombre enmascarado i Hazañas bélicas. Tintín no: l'havia de llegir a casa d'un amic. Jo li passava calendaris de mà d'aquells de senyores lleugeres de roba que aconseguia del meu pare, que es dedicava a la inspecció comercial d'una coneguda marca de cervesa que tenia un castell de princeses a pocs metres d'on jo vivia.

Estrella Dorada Damm (1973)

L'amic era fill d'una vídua generosa. Generosa perquè comprava la meva presència a casa seva perquè fes companyia al seu solitari fill aficionat al vicis solitaris, a base de suculents berenars de llonguet i xocolata; i generosa perquè així ho evidenciava la bata de guatiné sempre mal cordada.

Eren uns altres temps, amb unes altres expectatives, desitjos i il·lusions. Algun dia parlaré del paper que les mares dels meus companys de carrer jugaven en el teatre de la vida. Jo, que era tímid, vaig desenvolupar una especial capacitat d'observació que el tòpic atribueix als bons minyons.







[Més informació sobre els països imaginaris de Tintín a Pels bigotis de pleksi glaç: la història del segle XX a través dels àlbums de Tintin i els països imaginaris, d'Alejandro Ros Mateos]

[Veure també: El secret de l'Unicorn: tornant de l'estrena]

divendres, 20 maig de 2011

Adéu a la universitat

Jordi Llovet. Adéu a la universitat
Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2011

Les experiències viscudes per l'autor al llarg d'una vida universitària de quaranta-tres anys, començada com a estudiant el 1965 i acabada com a catedràtic, d'una manera prematura, l'any 2008: un pla de prejubilació pensat per les autoritats de la Universitat de Barcelona va determinar Jordi Llovet a acollir-s'hi, cosa que potser no hauria fet si les circumstàncies de la vida acadèmica que s'expliquen al llibre no l'haguessin convidat a prendre aquesta decisió.

Una reflexió sobre la crisi de les humanitats, aquestes disciplines "anacròniques i inútils" (les que el conseller diu que no tenen valor de mercat i demana que se les pagui cadascú: Alícia, la filologia i l'estupidesa del conseller), tan inútils que ens quedarem sense estudis que vehiculin el saber i posin el coneixement en un context que ens expliqui als individus com a éssers morals. La crisi del principi d'autoritat: el valor de qui ostenta el coneixement i el tramet, massacrat per l'opinió, pel "jo penso...". Sense una capa d'excel·lència, ni el saber, ni la civilització, ni, per descomptat, la democràcia, tenen l'equilibri necessari per sustentar l'edifici de la cultura i, per tant, de la humanitat.

I perquè ho sentim en la seva pròpia veu, L'hora del lector, de TV3, del passat 24 d'abril.

dimecres, 18 maig de 2011

Juan Gelman



Amb el pes dels pogroms ucraïnesos sobre les espatlles de la família, amb la desil·lisió del fracàs de la revolució boltxevic en l'horitzó del pare, amb la sang sota els peus, amb el segrest i la mort del seu fill durant la dictadura argentina, Juan Gelman ha mort amb la paraula com a única arma.

- En el Romea (Festival Internacional de Poesia 2012)

- Articles de Juan Gelman a la Xarxa

- Juan Gelman al diari El País

- Selecció de poesies

- Bitácora de Juan Gelman

- Todo sobre la poesía de Juan Gelman

Gustav Mahler (1869-1911)

Gustav Mahler (1869-1911) 


Música: Mahler, Sinfonia núm. 5, adagietto.

"La melanconia és la tristesa dels intel·ligents" (Soledad Puértolas)

25.000 visites


Tot i que aquest bloc es va crear el desembre de 2009, no és fins octubre de 2010 que comença la seva activitat regular després d'haver estat dormint entre els mesos de maig i setembre el somni dels viatgers i que torna a casa amb una maleta plena de coses que cal endressar. Són, doncs, set mesos de vida en el bloc parlant amb vosaltres de coses que m'agraden i em preocupen, intentant compartir interessos i emocions, que s'han reflectit en 250 apunts publicats i 25.000 visites rebudes (una mitjana de 100 visites diàries). Gràcies.

Bereshit s'ha desdoblat en aquest temps i tota la vessant relacionada amb la religió, la Catalunya jueva, i el judaisme i el nazisme, ha pres vida pròpia a Bereshit: Torà & Bíblia, a més d'haver-se gestat dos blocs més: Bereshit Barcelona Map i Me'n recordo, que caminen amb passes lentes pels dos territoris que més ens defineixen: la ciutat i el record.

Tot plegat coincideix amb els 15 anys que fa que em moc per la Xarxa, obrint finestres on mirar i deixant portes obertes per deixar que la gent entri. A primers de 1996 creava la primera pàgina web, Curses de Barcelona, amb informació sobre atletisme popular: eren temps més d'hormones que de neurones. Una pàgina web feta de forma artesanal, sense editors html, escrivint a mà els codis i editant-los en un servidor dels Estats Units: Geocities, fent servir un mòdem de 4k. Prehistòria.

D'aquella web no en guardo els dissenys originals, però sí que hi ha preservats uns arxius testimonials a Atletisme Català: Curses de Barcelona i Rànquing de Barcelona, lliga d'atletisme internauta, precursora de la de Championchip. Amb Atletisme Català de Salva Pou vam acabar formant el primer portal d'atletisme unificant recursos i posant en marxa un fòrum, anterior a 10de1000 i a Corredors.Cat. Podeu llegir els orígens de tot plegat a l'article que vaig escriure celebrant els 10 anys de la lliga d'internautes.

Han passat els anys i la Xarxa continua sent aquella teranyina en que no saps si ets aranya o mosca. En tot cas, és habitacle, d'una teranyina més gran, sinàptica, biològica, que ens entestem a convertir en cultural perquè no ens rendim a creure que tant l'aranya com la mosca sucumbiran entre els fils del mateix parany.

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum