Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 31 de maig del 2011

Atles de la creació

 


El 23 de març de 2007, professors dels departaments de microbiologia, genètica, bioquímica, biologia vegetal i biologia cel·lular de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona i de diverses universitats, escoles i instituts europeus i americans van rebre l'Atlas of Creation, un luxós volum de gairebé vuit-centes pàgines a tot color. La primera part del llibre conté informació científica, amb fotografies i il·lustracions de fòssils, mentre que a les últimes tres-centes pàgines nega l'evolució i fets comprovats científicament, afirmant que tots els registres fòssils pertanyen a espècies que habiten la Terra ara, i ho argumenten amb la manca d'espècies de transició, com intenten demostrar les imatges d'aquest apunt en el cas dels humans.




No conformant-se amb qüestions religioses i biològiques, deixa anar perles com que els atemptats de l'11-S van ser obra de materialistes darwinistes. El 2008, Adnan Oktar (Harun Yahya), el seu autor, va ser condemnat a Turquia per haver creat una organització amb objectius delictius.

Igual de divertits són els que pretenen harmonitzar el creacionisme amb la teoria de l'evolució. Aquí teniu una simpàtica síntesi que aparella els fills d'Adam i Eva amb unes femelles procedents d'homínids.


Barcelona trabaja para el frente




Dirigida per Mateo Santos, i produïda pel Comité Central de Abastos de Barcelona (sota control de la CNT), Barcelona trabaja para el frente (1936) se centra en l'activitat del comitè durant els primers dies de la Guerra Civil per a l'aprovisionament de Barcelona i del front d'Aragó. A causa de la desaparició del comitè l'octubre del 36, la Generalitat es va fer càrrec de la producció de la pel·lícula a través del Comissariat de Propaganda, per la qual cosa sovint apareix Laia Films com a productora de la pel·lícula. A causa de la mala qualitat de les imatges, les males condicions al front i la manca de subministrament la pel·lícula no es va arribar a exhibir mai.




El documental ens mostra imatges dels carrers de Barcelona, de fàbriques, els locals del comitè, magatzems, distribució de queviures, l'escorxador, fàbriques d'embotits, de pastes alimentàries, indústria de transformació de productes lactis i la fàbrica de galetes Victòria, on es fan les Postres del miliciano; dones cosint una bandera en els tallers Calassanç, camions de repartiment, ciutadans recollint les seves racions a l'economat de Santa Coloma; l'hotel Ritz, que ara ha passat a anomenar-se "Hotel gastronòmic n º 1", amb imatges de les cuines i del menjador. Fora de Barcelona, al campament de la Columna Durruti, a prop de Burjaraloz, els milicians mengen paella. Buenaventura Durruti moriria el 20 de novembre de 1936 a Madrid en unes circumstàncies que mai han estat aclarides.

De Mateo Santos també és la pel·lícula Movimiento revolucionario en Barcelona (1936), que és el primer reportatge que es va fer durant la Guerra Civil.


[Font: Películas de la Guerra Civil Española]

Movimient revolucionari a Barcelona

Sindicato Único de Espectáculos Públicos (SUEP)


El documental Movimiento revolucionario en Barcelona (1936), dirigit per Mateo Santos i produït per l'Oficina d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI, és el primer reportatge de la Guerra Civil.

Rodat a Barcelona, les seves imatges van des del 19 al 23 de juliol de 1936, i mostren diversos llocs de la ciutat afectats pels combats: la presó Model, Capitania General, la Maestranza de Artilleria o Comandància de Marina. Barricades, carrers del centre de la ciutat amb destrosses produïdes pels enfrontaments. Esglésies i escoles religioses de Barcelona malmeses pels incendis. Les mòmies de monges de l'església de les Saleses exposades a les escalinates. Obres d'art cremades a l'entrada del manicomi de Santa Eulàlia. La Comandància del Port. El vaixell Djené tornant a França amb els atletes vinguts per participar en la Olimpíada Popular; vaixells de guerra anglesos ancorats al port. Sortida de la columna Durruti cap al front d'Aragó en vehïcles blindats artesanalment. Vista general de la presó Model, amb grups de presos alliberats pels anarquistes. Exterior d'un hospital on els ferits en el moviment revolucionari són atesos i una petita església transformada en Casa del Poble.

La càmera recorre en un vehicle diversos carrers de Barcelona fins arribar a la seu del Comitè Regional de la CNT-FAI, a Via Laietana.




La CNT-FAI va controlar, a través del SUEP (Sindicato Unificado de Espectáculos Públicos) va socialitzar la producció cinematogràfica espanyola quan va esclatar la Guerra Civil. A Madrid i Barcelona els treballadors del cinema van assumir els béns de producció i es van produir nombroses pel·lícules. Això va donar lloc a un període únic que no s'ha tornat a donar en cap altra cinematografia mundial. Tot i que el país estava immers en una cruenta guerra, entre 1936 i 1938 es van rodar i estrenar pel·lícules de molt variada temàtica: drames socials, comèdies musicals, films de denúncia i documentals bèl·lics d'alta qualitat.


Caràtula de El cine libertario, amb Marlène Grey,
mussa de la cinematografia anarquista


El 2010 es va editar El cine libertario. Cuando las películas hacen historia, un documental de José María Almela i Verónica Vigil sobre la socialització de la indústria del cine durant la Guerra Civil espanyola, que podeu veure aquí.

dilluns, 30 de maig del 2011

Biblioteques per dins [15]


No és una broma: Per l'educació sexual, ves a veure la bibliotecària (o el bibliotecari). Si ja tens la guia, que a més costa la no gens menyspreable xifra de 66,95 dòlars a Amazon, perquè vols la bibliotecària? Per les pràctiques? Fixeu-vos que han volgut arreglar-ho amb la cursiva del "see" i encara ho han deixat més... suggeridor. Si s'edita aquí, aviat tindrem cues a les biblioteques. Ideal per fomentar... la lectura! I si ens vénen temptacions, el següent diagrama ens dóna instruccions.

Font: Etiopika

Martha Cornog, l'autora, no és una desconeguda, va escriure el popular llibre The Big Book of Masturbation. A sota, l'escriptora en una imatge... promocional (perdó, però no me n'he pogut estar; i juro que és l'única foto que he trobat!)

Martha Cornog, © Yvonne K. Fulbright (Fox News)

Com han canviat els temps! Quan érem joves ens havíem de conformar amb El libro de la vida sexual, del psiquiatre López Ibor, ideal per iniciar-se en... la història de l'art, gràcies a les seves imatges artístiques. Mireu, si no, la seva portada.


Sort que després la lectura ens proporcionava perles com aquesta que ens parla de la felació (impagable el terme "pluralistas"), molt descriptiva:

"Es esta una actiud sexual parafílica que se realiza mediante la estimulación del pene con la lengua, los labios y la boca, incluida la succión. La asociación ideativa entre la boca y la vulva existe casi en la infancia: la boca tiene labios, temperatura, secreciones mucosas y la succión es un microrritmo. Además hay una introducción cavitaria. La felación puede ser activa o pasiva. Stekel, una de las figuras fundacionales del estudio de la sexualidad, afirma que los niños varones practican entre sí la felación sin haber sido aleccionados siquiera. En la casuística científica acerca de este tema se han expuesto casos de autofelación. La felación practicada como preliminar del acto heterosexual normal en adultos no debe nunca identificarse con la practicada como fin en sí misma. Se trata en el primer caso de una caricia erógena encaminada a despertar en bloque la sensibilidad sexual. En el otro caso se trata de una parafília patológica. La felación como sustituto del acto sexual es frecuente entre homosexuales, pluralistas, gerontófilos y pedófilos. Así mismo en las prácticas sexuales de sujetos psicoinfantilistas.
I no, no us estic incitant a vicis solitaris en cas que no surti bé la visita a la biblioteca. Una vegada més, us adjunto unes imatges dissuasives extretes del llibre Le livre sans titre (1844) per si no controleu les vostres mans.


Font: Mashpedia

dissabte, 28 de maig del 2011

Indignats, però crítics!


[Actualitzat 11 de juny de 2011]

No tinc per costum parlar públicament de política perquè la política té tants matisos com persones. No tinc solucions i, per tant, no vull manifestar opinions. Però intentaré exposar fets.

Fins la intervenció policial d'ahir a la plaça Catalunya m'he mostrat crític amb aquest moviment generat el 15M perquè el trobo buit de contingut (no ha canviat la meva opinió, però la mostra de força governamental i policial és intolerable). S'han aplegat un grup de ciutadans que tenen queixes individuals (i potser col·lectives: caldrà veure què estan disposats a compartir) i les manifesten: atur, treball, vivenda, hipoteques, salaris, explotació, corrupció... Però la queixa a mi no em serveix si no va acompanyada d'una solució: cal algú capacitat per rebre les queixes i per resoldre els problemes. No he sentit cap proposta seriosa. I un moviment només tindrà sentit si té el suport d'un aparell de gestió, diguem-li partit o diguem-li com vulguem, que sigui capaç de dur a terme una proposta de política real que inclogui els nostres neguits i les nostres esperances. No n'hi ha prou amb protestar i demanar.


Com que sí sembla que estem d'acord que el sistema està en crisi, comencem per aquí. Cal canviar el model d'Estat sense pensar en models nacionalistes que, si han de venir, vindran. La democràcia comença pel ciutadans, per tant, l'organització política ha de partir d'allò que ens és més proper: el municipi. La resta del puzzle es resolt per afinitats, ja siguin culturals o econòmiques. Però el que no té cap sentit és que un Estat central (tan abstracte) pretengui governar i solucionar els problemes reals dels ciutadans (tan reals, però tan llunyans). La solució independentista no és suficient perquè seria bo convèncer tothom amb raons (hi ha lligams i afinitats amb la resta de pobles que no cal malbaratar), i perquè no tinc gens clar el dia després: amb qui i com ens governarem.

El següent pas és l'econòmic. Abans de triar un model econòmic (aquí no hi ha gaire marge de maniobra perquè el mercat és mundial), cal ser seriós i veure de què es disposa. Analitzar quins són els valors de canvi i intercanvi. Què podem oferir a canvi d'obtenir allò que ens fa falta. Hi ha països que tenen energia, indústria, matèries primeres, agricultura... valors econòmics d'intercanvi. Mirem què tenim, protegim-ho, posem-ho en valor i convertim-ho en moneda de canvi. Negociar sense tenir res a oferir és endeutar-se. Potser descobrirem que no tenim gaire a oferir. Doncs bé, caldrà fer dues coses. Una, no estirar més el braç que la màniga; i dos, posar-se a treballar per generar riquesa i, en el pitjor dels casos, si només tenim turisme (per exemple), oferim el millor turisme possible. En això hi haurien de treballar els economistes i caldria tenir una indústria i uns empresaris responsables, amb capacitat de maniobra, però controlats per una ètica en la qual tots hi estiguem d'acord. Això es diu nacionalització, que és el que fa Noruega amb el seu petroli, que el considera un bé nacional (de tots els ciutadans) i el protegeix. Aquí hem convertir la construcció en base de l'economia, fins que s'ha saturat el mercat i s'ha acabat el negoci i la inversió.


Model d'Estat i economia responsable. La resta té a veure amb la societat del benestar, uns guanys aconseguits amb esforç i lluita en els darrers cent anys i que no es pot perdre perquè en aquest benestar se centren els valors ètics de la societat. Sanitat, educació, vivenda i treball. Ningú sense aquests quatre pilars bàsics, perquè sense una societat justa no hi ha res, res de res.

Insisteixo. Està molt bé indignar-se, però no per les nostres mancances individuals, sinó per les mancances de la societat. I cal tenir en compte una cosa molt important: res s'aconsegueix sense esforç, disciplina i sacrifici. Fins i tot quan les coses han anat millor que ara, ha estat necessari formar-se (hi ha massa fracàs escolar per desídia, manca d'objectius i un excés de proteccionisme cap els joves); ha estat necessari lluitar per la millor feina possible (es rebutgen llocs de treball perquè no s'ajusten a les expectatives, però molts ens hi hem trobat amb això i hem continuat fent feines mal pagades, hem continuat estudiant i hem lluitat per aconseguir una feina millor començant des de baix); la vivenda és cara i no hi ha vivenda de lloguer assequible (sabeu per què, oi?; perquè aquí tothom vol ser propietari), caldrà canviar aquest estat de coses, però quants de nosaltres no hem compartir pis i despeses fins que hem estat capaços de trobar el que volíem?

Hi ha moltes deficiències, moltes coses a canviar i molt a reclamar, però pel camí cal picar molta pedra i embrutar-se les mans, perquè el benestar no es regala. Prenent el sol a la platja, tocant el timbal o fent capoeira i malabars, no anirem enlloc.

Estic totalment d'acord amb el que diu José Luis Samprieto en el vídeo. Però escoltem-lo bé quan parla d'opinió pública perquè ens està dient que la massa no té prou capacitat per tirar endavant aquest moviment. Fan falta més analistes com ell; fan falta tècnics i professionals que s'impliquin; fan falta pensadors i intel·lectuals que recolzin i donin forma a aquesta protesta. No tenim cap Sartre, cap Camus, ni cap Cohn-Bendit que liderin aquest Maig i, en canvi, s'hi poden apuntar molts oportunistes.

I per acabar, fa falta un canvi important. El model democràtic no funciona. Cal una nova llei electoral que permeti una democràcia real i participativa, i proporcional en la mesura que sigui possible. I nosaltres ens hem d'implicar molt més. No n'hi ha prou a votar cada quatre anys. S'han de generar els mecanismes que permetin la intervenció dels ciutadans en la res publica durant tota la legislatura. I cal una política de proximitat que permeti el contacte amb els nostres representats i d'aquests amb nosaltres.


[El que deia jo ahir, avui, amb d'altres paraules i més autoritat: "Democràcia emocional", Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans. El Periódico 29 de maig de 2011]

[Senzillament excel·lent:  "Chi dà luce rischia il buio", a Salms]


*
El dia 3 de juny es constituïen a Barcelona les Meses per la Convergència i l'Acció a Catalunya amb l'objectiu de generar espais d'entesa i acció comuna que permetin concretar el moviment social generat el 15M abans que no s'acabi desinflant. Aquestes meses, de fet, són anteriors al moviment del 15M , ja que es van constituir a Madrid a principis d'any.

Vist que la plaça pública no és el lloc més pràctic on fer política, al final s'ha optat, com era d'esperar i com ja havia previst, per dur les assemblees al seu terreny natural: els barris i els municipis. L'associacionisme acabarà definint els problemes concrets i per la seva acció els partits no tindran més remei que refundar-se. No hi ha cap secret: si fem política, ningú la farà per nosaltres. Mireu el següent vídeo.

divendres, 27 de maig del 2011

Myriam Mézières



Heu experimentat mai aquella emoció que produeix retrobar-se amb un antic amant i recordar les sensacions que la pell va deixar sobre la pell? Aquell calfred que recorre tot el cos i us deixa a mercè dels sentits?

Avui m'ha sorprès veure al diari que Myriam Mézières presenta a la pastisseria Caelum (sí, heu llegit bé: la pastisseria del carrer de la Palla) l'obra de cabaret Caelum irradiatum. Artista polifacètica com poques -actriu, compositora, cantant, escriptora-, nascuda a París el 1957, de para egipci i mare txeca, i criada en un orfenat, als anys 80 va ser la mussa d'Alain Tanner (Une flamme dans mon coeur), i ha treballat també per a Fernando Arrabal i Andrzej Żuławski.

Els seus cabarets eròtics conviden a jugar amb el seu cos, sense amagar la seva inseguretat, fins i tot la insatisfacció que l'acompanya i el seu sentiment tràgic de la vida. Es despulla a l'escenari mantenint un difícil equilibri que no descontroli el lligam que s'estableix entre artista i espectadors: l'objectiu no és seduir, sinó sentir-nos despullats com ella. Perquè també es despulla en el sentit poètic, en la privacitat (la literatura és un artifici i un mitjà): tot el que expressa va acompanyat de les mateixes emocions que l'han dut a construir l'argument. Però és cabaret, estètica, glamour: i aquí és on esclata l'aspecte tràgic dels seus espectacles, perquè despullar-se és sempre quedar-se sense defenses, però és l'única manera de posar els sentiments en les mans dels espectadors. I tot acompanyat d'un compromís fidel amb la seva biografia i les seves idees. Deia fa anys en una entrevista: "Mai deixaré de parlar de la pobresa, mai oblidaré els que van néixer a la foscor i estan sols ..., milito per a la gent sense accés a la cultura, per donar-los la meva idea de la dignitat i l'elegància ".

Vaig conèixer Mézières l'any 1994 quan va venir a Barcelona a estrenar Extraña fruta en el teatre Malic. Vaig anar a veure l'espectacle amb el meu amic Santi, excel·lent pianista, avui lamentablement mort. Un buit insubstituïble. Vam gaudir de la interpretació de Mézières. Vam parlar amb ella, vam fer una copa. El petit format del teatre Melic permetia aquesta proximitat.

Han passat quinze anys i el Santi ja no hi és. Però sento les notes que sortien de les seves mans passant per les tecles del piano i m'emociono. I m'emociono recordant les meves mans passant per la pell nua de Myriam. És una comparació que al Santi, hedonista fins la tragèdia, li hauria agradat.

I no, avui no aniré al Caelum perquè les emocions no es poden repetir i tenen sentit quan tenen sentit.

The Adventures of Unemployed Man


Mentre uns s'indignen i són apallissats pels mossos d'esquadra, un aturat, Unemployed Man, lluita contra la crisi econòmica i les injustícies socials amb els seus superpoders. Els integrants de la The Just US League: banquers, usurers, explotadors, especuladors, falsos oracles com Super Lotto i tots els malvats que ordeixen plans que amenacen la subsistència de la societat i del planeta, com Human Resource, Toxic Debt Blob, la malvada Human Resource o Invisible Hand, són l'objectiu d'aquest aturat i el seu equip de superherois format, entre d'altres, per personatges com Wonder Mother o Master of Degrees.

Els superherois

Human Resource

The Adventures of Unemployed Man és un còmic d'Erich Origen i Gan Golan que parodia els personatges de la factoria Marvel. De moment només s'ha editat als Estats Units, però esperem que aviat el trobem a les llibreries de casa nostra, i que arribin a temps de presentar-se a les properes eleccions generals amb un programa d'esquerres sota el braç, si el Tribunal Superior de Justícia no ho impedeix.


dimecres, 25 de maig del 2011

D'una trobada i què m'hi vaig trobar

Qui és qui, segons La meva maleta


III Trobada blocaire. Can Leblansky. Dosrius, 22 de maig (Santa Rita)

Llegeixes i hi poses una veu, una cara, unes emocions, que són més les teves que les seves. Vas creant personatges perquè, tot i que intueixes que els textos no es generen sols, només tens una estètica: la que vesteix el bloc. L’ètica l’extreus dels relats, que diu molt del jardí tancat i poc del jardiner, que com tot creador pot ser un trampós. I ho acceptes, perquè vivim de l’engany, de la il·lusió. La literatura és això, oi? I el cinema. La qüestió és deixar-se atrapar sense perdre mai la clau del pany, ni el camí de tornada. Com el sexe?

I una d’aquestes veus et proposa compartir la realitat. No la que tu has establert amb cadascuna d’aquestes veus -una realitat inventada, però realitat el cap i a la fi perquè estableix el camí d’anada i tornada que li permet a l’altra veu dibuixar la teva-, sinó compartir la realitat coral. Al voltant d’una taula, fent comunió, amb un arròs, que de totes les eucaristies és la més sagrada. I acceptes amb precaució, però sabent que, com els llibres, no cal seguir llegint si les expectatives no es veuen acomplertes. I mal dades, sempre quedarà l’arròs.


I és així. De cal Leb, amb la serralada de Marina com a darrera frontera, vaig tornar amb l’estómac content per l’arròs sec (recepta de Xàbia), i la resta de plats, amb cafè, copa i puro.

 

Però, sobretot, vaig tornar satisfet d’haver compartit temps i espai amb gent que parla amb passió i coneixement de les coses que els agraden i que són capaços de captar la teva atenció amb passió llibresca, galant i sicalíptica; amb el gat del rabí i el fetitxisme (de línia clara, però sucumbint al pulp); amb insectes i gasteròpodes, i morfologies genitals; amb plats voladors i àliens de pits generosos; amb l’ètica i l’estètica de la natura... Amb gent que han respirat el mateix aire de la teva infantesa al Clot; amb una companya recuperada trenta anys després (els anirem omplint); amb una il·lustradora (moltíssimes gràcies pel dibuix!) de somriures i entusiasmes que no caben dins la seva maleta; amb un allau de sensibilitat (dotze anys compartida) i constructor de nous significats; amb una dona que no renuncia a volar de nit (perquè és de nit quan la realitat és la mateixa tant si obres com si tanques els ulls); amb un home que no renuncia a explicar-se dia nit; i un neonoucentiste que mira de caminar mirant endavant i enrere, entre la nit i el dia.


[Vídeos de la trobada a can Foravial d'en Girbén]

dimarts, 24 de maig del 2011

Les barraques de Barcelona

Can Valero, Montjuïc (anys 60)


L'exposició Barraques. La ciutat informal que va acollir el Museu d'Història de Barcelona i diversos estudis en marxa (com l'edició de la pel·lícula i la publicació del llibre que duen el mateix nom que l'exposició) contribueixen ara a aprofundir en aquella realitat oblidada. El material documental aborda la qüestió directament amb gent que va viure aquella experiència. El reportatge se centra en el testimoni de persones que van viure la meitat de la seva vida en barraques, entre els anys 40 i els anys 80, en barris com el Somorrostro (a la platja entre la Barceloneta i el Poblenou), Can Valero (a la muntanya de Montjuïc) o els Canons del Carmel (espai recentment museïtzat). Uns barris que van aplegar milers de famílies (només a Montjuïc n'hi vivien més de 10.000) i que van existir fins que les transformacions urbanístiques van eradicava les barraques. Les últimes van caure poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona.

De petit tinc molt present el Somorrostro. Amb la meva mare anava als banys que s'estenien per tota la platja de la Barceloneta. Anàvem sobretot als de Sant Sebastià, però també als Astilleros, als de Sant Miquel i als Orientals. Aquests darrers eren només per a dones i nens petits, però jo hi vaig tenir carta blanca fins ben gran. Però ara no toca parlar d'això.

A vegades també anàvem a la platja gairebé al final del passeig Marítim que es veu a la fotografia. Aquella era una frontera vigilada, i si hi anàvem era perquè era de franc i a la sorra hi havia una piscina rodona de pedra per a la canalla. Jo no tenia cap consciència social; era massa petit. Però sí recordo veure'm dins d'aquella piscina minúscula comparada amb la platja immensa que als nens de l'altre costat els servia de paisatge permanent. Fins i tot quan les llevantades se'ls enduia la casa. Però jo això no ho sabia.


Somorrostro (1966)


Com ja havia passat amb les obres de les exposicions Universal (1888) i Internacional (1929), o amb la construcció del metro, també a principis del segle XX, entre el 1950 i finals dels anys 60 una allau d'immigrants de tot Espanya, i també de l'interior de Catalunya, va arribar a les ciutats catalanes; no hi havia habitatge social i els barris de barraques van créixer espontàniament, construïts pels mateixos habitants. Es van estendre pel litoral, els turons i solars buits. Els habitants eren treballadors, gent integrada en la vida urbana, social i laboral, però havien de viure en uns barris desatesos, una ciutat al marge. Durant anys van haver de suportar mesures repressives i discriminació (viure en una barraca et feia directament delinqüent), i vivien amb la por que els enderroquessin la barraca que tenien per casa. A la majoria de barraques no hi havia aigua corrent, ni llum ni clavegueram. Al principi, en aquests barris tampoc hi havia escoles, dispensaris ni serveis públics. Els barraquistes van haver de lluitar molt per millorar unes condicions de vida molt dures. Van passar anys fins que van començar a fer-se polígons per reallotjar-los. Sovint es van aixecar a corre-cuita i amb greus deficiències, en llocs remots i mal comunicats, com Sant Cosme (al Prat) o la Trinitat i altres llocs de Nou Barris. Per a milers de persones, la precarietat encara va durar tres dècades més, fins que aquests barris han arribat a integrar-se plenament a les ciutats.

La Perona, Sant Martí (1989)


Els anys del barraquisme van ser uns temps molt durs que la ciutat potser ha volgut oblidar: a vegades voluntàriament i a vegades per ignorància; tanta informació com hi ha, però hem perdut la capacitat de trametre el coneixement més proper, la història més pròxima. Els canvis urbans han esborrat molt els rastres d'aquells barris, però encara els podem trobar, i el record és molt viu entre els antics barraquistes. És important conservar la memòria i cal fer un reconeixement públic d'aquells barris desapareguts; que els noms del Somorrostro, Can Valero o el Camp de la Bota figurin als carrers o a les platges. Creuen que, per entendre la ciutat actual, s'ha de conèixer també aquesta "altra" història.

Aquesta "altra" història té una peculiaritat. Cal recórrer al testimoni dels afectats per tenir una visió del fenomen que vagi més enllà del relat descriptiu d'un urbanisme peculiar. Però aquest testimoni, necessari, té un resultat peculiar. Quan vaig assistir a la presentació del llibre Barraquisme. La Barcelona informal del segle XX hi eren presents molts d'aquests protagonistes, que es van queixar de no sentir-se representats en el relat del llibre. Era evident que la història personal dels testimonis és molt més viva que el relat històric i assagístic del llibre, i això no és fàcil d'assumir. Caldria que la gent entengués que la Història està obligada a posar límits a la memòria si volem que el resultat tingui valor per a tothom.


Camp de la Bota (1979)


Però no tot el barraquisme de la ciutat de Barcelona es localitzava en les zones assenyalades ni tot el barraquisme era espai d'habitatge. En molts llocs sense urbanitzar, sobre tot en les zones frontereres entre els antics municipis del Pla de Barcelona, s'hi establiren horts urbans clandestins, que en molts casos també podien servir de residència. El cas que em toca més de prop perquè era al barri de la meva infantesa és el del Camp del Sidral, situat entre el que avui és la plaça de les Glòries i l'Estació del Nord. Un immens descampat creuat per les vies del tren i que separava els barris del Clot, Poblenou, Eixample i Fort Pienc. Per salvar els obstacles naturals (una orografia difícil), les vies i la Gran Via, que en aquest indret naixia autopista, als anys 70 s'hi va construir un pont-aranya suportat per potents cables, que en construir-se el tambor distribuïdor del transit (que ara s'ha d'enderrocar) va ser traslladat al costat del Fòrum.


Plaça de les Glòries als anys trenta
Fons Beret-Claret. Arxiu Nacional de Catalunya


El Camp del Sidral, sobretot en la zona més propera a la fàbrica de la Hispano Olivetti, era un complex entramat d'horts amb camins laberíntics i barraques que servien per guardar les eines. Hi havia, també, una xarxa de rec, composta de múltiples canals o reguerots que provenien d'alguna surgència del Rec Comtal, que passava soterrat per darrere dels Encants Vells. En la zona central, aproximadament, del descampat que havia de ser la plaça de les Glòries hi va haver fins el primer terç del segle XX un estany amb aigua que provenia del mateix rec. I entre els horts i els Encants Vells hi havia, també, un refugi de la Guerra Civil, avui desaparegut, que els nens de l'època (fins a principis dels anys 70) utilitzàvem per jugar.



Dues imatges de la plaça de les Glòries als anys cinquanta.
Foto superior: La Vanguardia; foto inferior: Barcelona en la historia


A la foto dels anys 30 s'hi veu més la zona propera a Marina, amb el terreny perfectament returat per les vies del tren i delimitat per la Gran Via, Marina, amb la carretera de Ribes travessant en Diagonal. Les fotos dels anys 50, en canvi, mostren perfectament la zona de la plaça de les Glòries, amb la Meridiana i els seus ponts, i la Gran Via a la dreta i l'edifici de la Farinera enmig.

Hi havia més horts urbans: al Poblenou, a Horta, a Sarrià, al Besós, a Sants, a la Diagonal... Però no és l'objectiu d'aquest apunt fer-ne un estudi, sinó avisar que el barraquisme no se centrava exclusivament en els gran nuclis de barraques coneguts per tots.

Trobar un lloc mínimament digne per viure-hi és un problema per a milions de persones arreu del món que viuen en infrahabitatges. I, a Catalunya, la vivenda torna a ser un greu problema per a molta gent. El seu cost desorbitat i la manca de política de lloguers la fa inaccessible i molts nouvinguts no troben inicialment més que habitatges precaris i en mal estat. Precisament per això val la pena recordar un temps no gaire llunyà en què unes 100.000 persones, només a Barcelona, van passar molts anys sense cap altra opció d'habitatge que una barraca. Alonso Carnicer i Sara Grimal ens ho expliquen en el seu documental Barraques. La ciutat oblidada.



*

Exposició Barcelona. La ciutat informal

Llibre Barraques. La Barcelona informal del segle XX  

Plànols Bereshit Barcelona Map  


diumenge, 22 de maig del 2011

La geografia de Tintín



Amants dels atles i de viatjar amb la imaginació, de ben petits una de les coses que ens fascinava de Tintín era el seu esperit aventurer. Aquest vailet d'edat indefinida es movia per tot el món i ens feia descobrir indrets que només coneixíem pel nom. No parlo d'Amèrica, el Congo, la Xina, el Tibet o Egipte, que de tots ells en teníem una idea més o menys aproximada i érem capaços de situar-los sobre el mapa, sinó que sentíem una atracció especial pels països imaginaris, però que aleshores no sabíem que ho eren: la Sildàvia i la Bordúria de El ceptre d'Ottokar (un transsumpte de l'Anschluss nazi i de les transformacions ideològiques i territorials centreeuropees, però situat als Balcans i que recorria també l'espai de la Guerra Freda); l'Emirat del Khemed d'El país de l'or negre (peculiar àlbum, que va patir tres revisions fins convertir el conflicte arabo-israelià a conseqüència de la creació de l'estat d'Israel, en un conflicte purament àrab); Sant Theodoros i Novo Rico, que apareixen per primer cop a L'orella escapçada (reflex de la situació política sud-americana durant la primera meitat del segle XX), i que tornen a aparèixer a Tintín i els Pícaros (segona meitat del segle XX).

El decepcionant descobriment que països com Sildàvia i Bordúria no existien va anar acompanyat de la impactant descoberta que existien països de veritat difícils d'identificar en els mapes polítics perquè havien estat antics regnes avui perduts dins del mapa europeu sorgit de la Gran Guerra (1914-1918), quan la desfeta dels imperis austrohongarès i otomà va dibuixar els estats moderns, redefinits posteriorment amb la caiguda del mur l'any 1989 i la desfeta de l'URSS. Països com Moràvia, Bohèmia, Sarre, Rutènia, Transilvània, Galitzia o Candia. Països centreeuropeus (excepte Candia, que avui és Creta) que, d'alguna manera, identificàvem amb la màgia dels contes o amb les velles col·leccions de segells. Molts anys després, en el meu cas, aquesta fascinació m'hauria de dur a Kafka i, encara millor, a autors com Bogumil Hrabal, Jaroslav Hašek, Hermann Ungar, Gustav Meyrink, André Kaminski, Joseph Roth...

Per posar ordre en la geografia de Tintín, us presento un mapa mundi amb les localitzacions dels països, les regions i les ciutats esmentades en els àlbums creats per Hergé (Georges Remi; Etterbeek, 22 de maig de 1907 - Brussel·les, 3 de març de 1983).




[+]

Més informació sobre els països imaginaris de Tintín a Pels bigotis de pleksi glaç: la història del segle XX a través dels àlbums de Tintin i els països imaginaris, d'Alejandro Ros Mateos

Vegeu també: Biografia de Tintín

dimecres, 18 de maig del 2011

Juan Gelman

Juan Gelman (1930-2014)


Amb el pes dels pogroms ucraïnesos sobre les espatlles de la família, amb la desil·lisió del fracàs de la revolució boltxevic en l'horitzó del pare, amb la sang sota els peus, amb el segrest i la mort del seu fill durant la dictadura argentina, Juan Gelman ens deixava el 14 de gener de 2014, amb la paraula com a única arma.


- Selecció de poesies

- Bitácora de Juan Gelman

- Todo sobre la poesía de Juan Gelman

Gustav Mahler (1869-1911)

Gustav Mahler (1869-1911) 


Música: Mahler, Sinfonia núm. 5, adagietto.

"La melanconia és la tristesa dels intel·ligents" (Soledad Puértolas)

dimarts, 17 de maig del 2011

Portades [002]

Aldred Hitchcock (13 d’agost de 1899 - 29 d’abril de 1980)











Hitchcock Collection © Ryan Tym

Portades: Pedro Páramo



“Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera.”

Juan Rulfo (16 de maig de 1917 - 7 de gener de 1986)




Family reunion (2005)
© Laurie Lipton



dilluns, 16 de maig del 2011

Pirates jueus


Els tòpics donen una imatge tan estereotipada dels grups humans i simplifiquen de tal manera la realitat que redueixen la nostra visió fins el punt de fer-nos creure que les persones formen part d'un determinisme quasi biològic.

En el darrer apunt parlava de l'existència de novel·les de cavalleries sefardites aljamiades, escrites en caràcters hebreus, per i per a jueus, i comentàvem que fins i tot per a estudiosos de la matèria jueva es feia difícil imaginar-se la imatge tòpica del jueu de l'Edat Mitjana com a protagonista d'aquest gènere de novel·les. I ara trencarem un altre cop el tòpic parlant de pirates jueus.

L'historiador i periodista Edward Kritzler va publicar el 2008 el llibre Jewish Pirates of the Caribbean (New York: Doubleday, 2008); Moshé Vainroj l'article "Los piratas judíos de Jamaica" (www.lapalabraisraelita.cl [PDF, 11 de juny de 2010, pàg. 13]); i José Chocrón Cohén, "Historias de piratas, corsarios y bucaneros" (Revista Maguén-Escudo, 156, juliol-setembre 2010 (www.centroestudiossefardies.com).

"Al matí, tefilim, oració i reflexió. A la tarda, atracament als tresors de les naus espanyoles. Valents i estoics jueus sefardites van convertir el dolor de l'expulsió en venjança", així comença Alejandra Abulafia el seu apunt Los bucaneros hebreos, en el seu bloc Destino SFD, del qual hem seguit el seu esquema narratiu i hem afegit dades i arguments.

I paralel·lament, ens ve a la memòria una pel·lícula, Malditos bastardos (2009), de Quentin Tarantino. Durant l'ocupació de França pels alemanys, Shosanna Dreyfus (Mélanie Laurent) presència l'execució de la seva família per ordre del coronel nazi Hans Landa (Christoph Waltz). Després de fugir a París, adopta una nova identitat com a propietària d'un cinema. En un altre lloc d'Europa, el tinent Aldo Raine (Brad Pitt) ensinistra a un grup de soldats jueus (The Basterds) per atacar objectius concrets. Els homes de Raine i una actriu alemanya (Diane Kruger), que treballa per als aliats, han de dur a terme una missió que farà caure els caps del Tercer Reich. El destí vol que tots es troben sota la marquesina d'un cinema on Shosanna espera per venjar-se.


La rebel·lió  contra l'expulsió dels moriscs (1609) també va provocar que una part d'aquests expulsats, que tampoc van ser ben rebuts a l'altre costat de la Mediterrània, prenguessin l'opció de dedicar-se a la pirateria. Primer dins de la mateixa Península, convertits en bandolers en lloc com Aragó i Las Alpujarras (els monfíes), com els germans Lope i Gonzalo Xeniz, i després dedicant-se a la pirateria marítima, perquè molts pirates moriscs van assetjar les costes mediterrànies de la Península, assaltant els ports mediterranis i atlàntics del seu antic país (el pirata Amurates, per exemple), com explica el professor de la Universitat de Toulousse- Le Mirail, Bartolomé Bennassar, i que acabarien integrant-se en la pirateria berberisca. Tot plegat, un esquema dramàtic que ens porta a Mar i cel, el poema d'Àngel Guimerà que Dagoll Dagom va dur als escenaris, i que descriu el paral·lelisme existent entre la vida i la situació política i professional de Guimerà, i el rebuig que els moriscs van patir abans i després de dedicar-se a la pirateria.


Escriu Alejandra Abulafia a Los bucaneros hebreos: "El vaixell pirata exhibeix una estrella de sis puntes en un racó de la seva bandera. Solca el gran onatge marí. El seu capità és David Abrabanel (descendent del llinatge del savi Ishaq Abrabanel). El capità Davis observa a la llunyania una nau espanyola que promet transportar grans tresors en el seu interior. Des de la proa del The Jerusalem la segueix amb el telescopi. La veu passar. Se'n va, se'n va la nau ... El capità sefardita lamenta la seva sort: 'Ay Dio, Dio mio'. Avui no podrà atacar: és shabat. La seva tripulació haurà d'esperar fins a la finalització del dia sagrat. En el sopar el menú que mengen els tripulants de The Jerusalem és kosher, és clar. Bravura i tradició es donen la mà a bord. Els mateixos mariners que canten Abraham Avinu que criden: 'A l'abordatge, els meus valents!' La seva missió és robar els tresors als seus exinquisidors. Amb una mà en el sabre i l'altra en la Torà, ajusten comptes amb qui en altre temps van ser els botxins de les seves famílies. Ho fan atacant tota la flota ibèrica que passa per davant i desposseint-la de tot el botí."

"No tot era Torà i comerç després de l'expulsió de 1492. Costa imaginar a un jueu devot amb botes, barret de capità i un pegat a l'ull. La imatge dels sefardites en la tot just abandonada Edat Mitjana remet en l'imaginari col.lectiu a figures més properes als homes que es cremaven les pestanyes estudiant el Talmud sota la llum de les espelmes. No obstant això, altres espelmes cremaven en el cor dels bucaners hebreus de l'expulsió mentre el vent empenyia les veles sota les estrelles (de sis puntes) d'un cel infinit."

"El capità Davis no va ser l'únic bucaner jueu de la història. El corsari turc Sinan Reis Sinan va néixer a Izmir, Turquia. Aquest jueu sefardita es va posar sota les ordres de l'Imperi Otomà. La seva destresa i valentia en els combats navals contra els enemics de Turquia li van valer el grau de Capità Pashà (almirall de la flota turca) i era conegut entre els pirates del seu temps com "El Gran Jueu". La seva aliança més famosa va ser amb el vell llop de mar Barba-rossa de qui va arribar a ser el segon en el comandament de la flota. Sinan va participar en la victòria de la Batalla de Preveza (1538), la qual va assegurar el domini turc sobre la Mediterrània fins al 1571."

"Samuel Palachi o Palache va néixer a Fes a mitjans del segle XVI i va viure a Castella com a ambaixador del Marroc. Va obtenir el monopoli del comerç amb els Països Baixos i el 1609 va ser enviat a aquest país com a representant comercial del sultà Mulay. Segons l'article esmentat de José Chocrón Cohen, l'autor afirma que 'algunes investigacions semblen evidenciar que Palache actuava com a doble agent que passava informacions classificades a Espanya entorn de les relacions Holanda-Marroc i al mateix temps era informant del Marroc i Holanda al voltant de les activitats espanyoles, i es diu que el simple rumor sobre aquesta ambigüitat va ser la causa que el sultà li retirés els seus favors. No obstant això, Samuel Palache va continuar les seves activitats com a comerciant i la seva amistat personal amb el príncep Maurici de Nassau li va valer una patent de cors que li va permetre dedicar-se durant diversos anys a les activitats de corsari sota bandera holandesa, reclutant marrans per a la seva tripulació i venent el botí obtingut al llarg i ample de les costes marroquines'."

"Moisès Cohen Enriquez, sefardita portuguès, nascut al començament del segle XVII. El 1628, al costat de l'holandès Piet Heyn, va atacar, davant les costes cubanes, dos vaixells espanyols que portaven or massís i plata. El valor del tresor que van obtenir està estimat en mil milions de dòlars actuals. Enríquez va establir al costat d'altres jueus la seva pròpia illa pirata al Brasil i es va convertir en l'assessor del famós pirata Henry Morgan. Mai no va ser capturat."

"Simón Fernández va escapar de la Inquisició i no va tenir millor idea que ficar-se a fer de pirata i corsari. Diuen que procedia de les illes portugueses de les Açores, però no se sap amb exactitud quan va néixer, i va morir al voltant de 1590. El que sí podem afirmar és que en el 1571 ja estava sota les ordres del pirata galés John Callis. Els seus objectius eren els vaixells espanyols i francesos. Els britànics veien de bon grat aquestes accions, i li van permetre operar des dels ports anglesos. Quan Callis va ser penjat a Newport, Fernández va fugir i va començar a treballar en diversos vaixells anglesos (¡Run, Simon Run!), fins arribar a ser el capità pilot de famós pirata sir Walter Raleigh (prendria te a les cinc de la tarda?). A la seva bitàcola de viatge (si és que la va tenir) figuren destinacions com les Índies Occidentals, Amèrica del Nord i diverses illes del Pacífic."

Yaakob Koriel o Curiel, va ser capità de l'Armada espanyola fins que la Inquisició el va fer capturar acusant-lo de pràctiques criptojueves. Curiel, procedent d'una família jueva que va ser obligada a convertir-se quan ell era petit, va patir la mateixa persecució que van viure tantes i tantes famílies que van decidir quedar-se a la Península després del decret d'expulsió del 1492. Alliberat pels seus propis homes (segurament també conversos), es va dedicar a la pirateria i va arribar a posseí tres naus. Poca cosa més se'n sap d'ell, més enllà que, possiblement, va fer camí cap a Terra Santa, on acabà els seus dies dedicat a l'estudi dels llibres sagrats.

Làpida amb símbols pirates i inscripció hebrea

Llegint el llibre i els articles veurem que la nòmina és llarga, i ens hem deixat personatges interessants com el germans Pierre i Jean Lafitte, que van fundar el "regne" de Baratària, a les costes de Luisiana (1803), i que va col·laborar en la guerra de la Independència dels Estats Units, ajudant amb els seus homes a Andrew Jackson (7è president nord-americà) contra els britànics.

Tot i que no és l'objectiu d'aquest apunt fer un relat complet, aprofitem que som a les costes caribenyes dels Estats Units per fer el salt a l'illa de Jamaica i per fer una passejada pel cementiri jueu de Kingston. Hi podrem observar les tombes de pirates hebreus, amb les seves peculiars làpides on s'hi barregen tíbies, calaveres, estrelles de David i inscripcions hebrees (Tamara Audi, "Jamaica's New Tourism Spiel: Beaches and Reggae and Jews". The Wall Street Journal, 9 març 2010). Si la vida és plena de sorpreses, els símbols de la mort també en són testimoni.