La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimecres, 27 de juliol de 2011

Els Jocs Olímpics que no van poder ser



La sublevació militar del 18 de juliol de 1936 –de la qual aquest 2016 en fa 80 anys, la consegüent Guerra Civil i els 40 anys de dictadura van ser el penúltim intent (la mà negra de la involució no descansa) de mantenir aquest país en l'obscurantisme. Un cop més l'esperit del poble rebia una punyalada mortal. L'esperança de justícia social,  els drets socials més elementals i la cultura negats al llarg de la història van acabar enterrats al costat de milers i milers de cadàvers vençuts per l'odi.

La Guerra Civil, entre tantes d'altres coses, va posar fi a una iniciativa popular que va arrossegar mig món per combatre la barbàrie que s'havia instaurat a l'Alemanya nazi i que buscava en els Jocs Olímpics de Berlín de 1936 la plataforma que posés Hitler entre les nacions, buscant l'aprovació i la consolidació social i política del seu règim. L'Olimpíada Popular del 36, que s'havia d'inaugurar el 19 de juliol a l'estadi de Montjuïc, era la reacció a aquest muntatge demencial. Barcelona l'havia d'acollir i la guerra ho va impedir. Molts d'aquells esportistes vinguts d'arreu del món van decidir quedar-se i canviar la seva roba esportiva per l'uniforme de la defensa d'un règim democràticament escollit i contra el feixisme.

El règim nazi també va ser alçat al poder de forma democràtica. I no sabria dir si això és una paradoxa o és que hi ha alguna cosa que no funciona en el codi genètic de la nostra espècie. El que sí és una paradoxa és que aquells esportistes van haver de canviar el camp de competició pel camp de batalla per defensar un poble que té la pell cosida de ferides seculars.

Amb la col·laboració de Miquel Pucurull (Barcelona, 1938), amic i company d'aventures atlètiques, vam aprofitar la commemoració del 75è aniversari per rescatar la informació sobre l'anomenada Olimpíada Popular, els jocs olímpics que es van inaugurar el 18 de juliol de 1936 amb una desfilada de les delegacions dels països participants pels carrers de Barcelona, però que mai es van celebrar.




La ciutat de Barcelona havia estat candidata a la celebració dels Jocs Olímpics de 1936, però se’ls va endur Berlín. Es deia que el fet que a l’Estat espanyol hi hagués una república va espantar els membres del COI, aristòcrates i conservadors tots ells, que es van decidir per la capital de l’Alemanya nazi.  Hi va haver protestes a tot el món, sobretot quan Hitler va començar a perseguir jueus, i fins i tot alguns països es preguntaven si caldria fer un boicot als Jocs de Berlín (Espanya no hi va anar). Però el COI va moure fils per promoure la seva celebració i el règim de Hitler els va orientar a fer d'ells una apologia dels valors racials i militars, cosa que estava totalment en contra dels de l’esperit olímpic.

En aquest context, Barcelona, d’acord amb el Govern de la República, va voler organitzar una celebració alternativa al juliol de 1936, del 19 al 26, amb l'objectiu de recuperar el veritable esperit olímpic, la pau i la solidaritat entre les nacions. Una mena de contraolimpíada. Una denúncia dels Jocs de Berlín que s’havien de celebrar dies després, de l’1 al 16 d’agost.

L'origen de la idea havia sorgit d’entitats culturals i esportives dels barris populars i obrers de Barcelona. Un cop perduda l’opció dels Jocs Olímpics en benefici de Berlín, es va crear el Comitè Català Pro Sport Popular, impulsat per entitats del Poblenou, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. L'objectiu era fer que l’esport estigués a l’abast de tothom, no únicament de les classes altes com havia estat fins llavors. L'acció va prosperar i el maig del 36 van constituir el Comitè Organitzador. En un temps record, entre el maig i el juliol, amb el suport de les entitats socials i ajudats per milers de voluntaris, van crear la infraestructura i van establir el programa de l’esdeveniment.




L'Olimpíada Popular significava una resposta de rebuig als jocs de Berlín, però també una crítica a la política d'ulls clucs d’alguns governs internacionals que acceptaven el règim que s’havia imposat a Alemanya sense qüestionar-se res. En un dels paràgrafs del manifest de l'Olimpíada Popular, quedava explícitament reflectida la intenció:

L'Olimpíada instaurada fa milers d'anys i renascuda en la nostra època, que sempre havia mantingut el seu caràcter de Símbol de la Fraternitat dels pobles i de les races, ara perd per sempre aquest caràcter. Els Jocs Olímpics que es preparen a Berlín, són indiscutiblement una falsificació vergonyosa, una befa del pensament Olímpic. En un país on milions d'esportius estan privats de continuar llur activitat social, on milers dels millors esportius són empresonats, on la majoria del poble laboriós està sota l'amenaça de la persecució per les seves conviccions o per la seva religió, on es declara fora de la llei a tota una raça, aquest país no és el lloc per acollir els veritables Jocs Olímpics!

A l'Olimpíada Popular, que estava finançada per la Generalitat, el govern de Madrid i el de París, estaven inscrits més de 6.000 atletes de 23 nacions. Les estrangeres que aportaven més esportistes eren les delegacions de França (la que més amb 1.500), Estats Units, Suïssa, Anglaterra, Països Baixos, Bèlgica, Txecoslovàquia, Dinamarca, Noruega, Suècia i Algèria. Les federacions espanyoles hi van aportar gairebé la meitat dels atletes, que pertanyien a les delegacions d’Espanya, Euskadi, Galícia i Catalunya), i també hi van nacions sense estat, com Alsàcia; el Marroc, que aleshores era una colònia, i una delegació d'atletes jueus procedents de Palestina i emigrants.


La tarda del 18 de juliol, les delegacions van desfilar per la Rambla


L’Estadi de Montjuïc, construït el 1929, havia de ser el lloc on s'havien de celebrar els actes i les proves més significatives. Però també n’hi haurien al Camp de Les Corts del F. C. Barcelona, a Piscines i Esports, a la pista del parc d'atraccions Maricel Park de Montjuïc) i als camps de futbol del Martinenc i el Júpiter.

Estava previst utilitzar els allotjaments i hotels construïts per a l'Exposició Internacional de 1929. Els estrangers havien de dormir a l'Hotel Olímpic de la Plaça d'Espanya i a l'Estadi de Montjuïc, i els espanyols en els Hotels Olímpics 1 i 2 del recinte de l'Exposició. Com a restaurants s'havien d'habilitar el Palau de les Missions, per a atletes espanyols, i l'Estadi, per als estrangers.

Cal destacar que les inscripcions de dones esportistes era molt nombrosa (el nombre de les que van participar dies després als Jocs de Berlín era bastant inferior). I una altra de les característiques de l'Olimpíada Popular era la barreja d’esportistes de nivell, campions d’Europa molts d’ells, amb altres que podrien considerar-se ara com a "populars".

En total estaven previstes competicions en 20 esports: atletisme, futbol, rugbi, tennis, bàsquet, natació, handbol, ciclisme, ping-pong, boxa, lluita lliure, pilota basca, tir, rem, bitlles, beisbol, escacs, gimnàstica, aviació sense motor i hoquei sobre patins.

Catalunya havia inscrit esportistes en les disciplines d'atletisme, boxa, hoquei sobre patins, ping-pong i lluita.


L'estand de l'Olimpíada Popular, a la plaça Catalunya


Integrants de la Selecció Catalana d’Atletisme

  • 100 m: Heras, Oriols, Serch i Serra
  • 200 m: Heras Roca i Ailion
  • 400 m: Pratsmarsó, Vives, Colomes i Blay
  • 800 m: Piferrer, Pratsmarsó, Coma i Monfort
  • 1.500: Piferrer i Àngel
  • 5.000: Andre, Ramonatxo i Fonseré
  • 10.000: Joan, Camí i Miró
  • 110 tanques: Staat, Consegal i Manzanares
  • 3.000 obstacles: Mur, Esteve i Mir
  • Alçada: Font, Pons i Juanola
  • Longitud: Roca, Altafulla, Font i Serra
  • Triple: Giró, Consegal i Companys
  • Perxa: Gonzàlez, Consegal, Trias i Lorenzo
  • Pes: Tugas, Moreno, Correro i Vidal
  • Disc: Correro, Anrado, Guàrdia i Fariñas
  • Martell: J. Tugas, F. Tugas i Sierra
  • Javelina: Etter, Fernàndez i Fraga




Programa dels actes a celebrar el dia de la inauguració, 19 de juliol de 1936

  • A les 4,30 de la tarda presentació dels esportistes i inauguració dels Jocs per l'honorable President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys
  • Desfilada de 3.000 folkloristes, amb gegants, nans, Xiquets de Valls, caballins, àguiles, cuques feres, Patum de Berga, bastoners, moixiganga...
  • Cinc cobles de Barcelona executaran Juny i Els Segadors, acompanyats de la massa coral, sota la direcció del mestre Morera
  • Gimnàstica
  • Sports: cursa internacional de relleus de 20 per 500
  • Folklores, Xiquets de Valls i Ballets de Folgueroles
  • Parlament final de Ventura Gassol, comissari de la Generalitat per als Jocs
  • Finalitzarà el festival amb La Santa Espina, executada per 5 cobles, la massa coral i els dansaires

Preu de l’entrada: 1 pta.

Programa de mà de la inauguració de l’Olimpíada Popular


Himne de l'Olimpíada Popular (Josep Maria de Sagarra, juliol de 1936)

El poeta Josep Maria de Segarra va escriure l'himne de l'Olimpíada, amb música del compositor alemany Hanns Eisler:

No és per odi, no és per guerra,
que venim a lluitar a cada terra.
Sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.
Fora enveges, fora noses, fora noses,
afirmem contra el viure estret
el nostre dret
a fer un aire més net,
a fer un món més ple de roses.
Cors enlaire! Llum als braços!
Sempre àgils i ardits els nostre passos.
Donem-nos les mans
per sentir-nos germans
sota el verd dels llorers triomfants!
Força i vida, primavera,
ritme, gràcia i esforç i voluntat,
tots hem triat
en l'esclat del combat
perquè ens facin de bandera!
Per al més àgil, per al més destre
sigui el sol immortal
de la palestra.
Sigui aquest sol
que ens aplega en un vol
per cremar la mentida i el dol!
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants,
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!

Amb tot, la prevista Olimpíada de Barcelona no va estar lliure de detractors, tant a Catalunya com, especialment, a la resta de l’Estat. Els primers potser perquè no sabien que Rússia, al complet, que no va anar als Jocs, estaria a Barcelona pensaven que les grans figures de l'esport anirien a Berlín i no vindrien a Barcelona. El segons, membres de partits conservadors i el mateix Comité Olímpico Español, no podien acceptar que la participació de l’Estat estigués formada per quatre seleccions com estava previst: Espanya, Catalunya, País Basc i Galícia. 

Però el cert és que l’esdeveniment es preveia que seria un èxit en tots els aspectes. A banda dels esportistes, van arribar a Barcelona una ingent quantitat de visitants és deia que més de 20.000, que per aquella època eren molts, més dels previstos, la qual cosa va crear problemes d’allotjament, fins i tot.

De l’expectació que s’havia creat se’n feien ressò els diaris de llavors, que consideraven que significaria una memorable manifestació dels valors olímpics.


Pàgina d’El Mundo Deportivo del 19 de juliol de 1936, 
anunciant la inauguració per aquell mateix dia, amb 
fotografies dels assajos del dia abans


L’Olimpíada havia de començar el 19 de juliol de 1936. El dia abans a la nit, Pau Casals estava al Palau assajant amb la seva orquestra i el cor de l’Orfeó Gracienc la Novena de Beethoven, que havien d’interpretar al Teatre Grec en els actes d’obertura dels Jocs. En un moment de l’assaig, va arribar un emissari de la Generalitat i va lliurar a Casals un missatge del conseller de Cultura, en el qual li comunicava que uns militars s’havien alçat contra la República aquell mateix dia i l’instava a suspendre l’assaig  el concert i l’Olimpíada havien estat suspesos ja que es temia que la violència esclatés d’un moment a un altre al carrer.

Pau Casals, tot i  consternat, es va dirigir als músics i als membres del cor i els va dir: ”Estimats amics, no sé quan podrem tornar a estar junts; us proposo que abans de separar-nos acabem l’obra”. Tothom hi va estar d’acord, i va continuar l’assaig de la peça fins el final. Anys més tard, Pau Casals confessava als seus biògrafs que les llàgrimes, aquella nit, no li deixaven veure la partitura.

La fi de l’Olimpíada Popular va coincidir amb l'inici de la cruenta Guerra Civil. Els esportistes van tornar tot seguit als seus països d’origen, però alguns italians i alemanys, les anomenades Brigades Internacionals, van integrar-se dies després a les columnes de milicians que s’estaven formant per defensar la República.

El 29 de juliol es dissolia el Comitè Organitzador i l’Olimpíada Popular es va convertir en un record democràtic. Un somni que no va poder realitzar-se per culpa d’un aixecament militar de terribles conseqüències.


Actes de commemoració del 80è aniversari

  • Dilluns 18 de juliol, a les 10 del matí, Aula Capella - Universitat de Barcelona, Conferència seminari “La victòria contra el feixisme, Barcelona 1936. 80 anys de l’inici de la guerra civil Espanyola”.
  • Dilluns 18 de juliol, a dos quarts de vuit del vespre, al Palau de la Música Catalana Acte institucional “L’últim assaig”, en ocasió dels 80 anys de la Guerra Civil.
  • Dilluns 18 de juliol, a dos quarts de vuit del vespre, a tots els districtes de Barcelona actes amb el lema: Volem la pau però no l’oblit.
  • Dilluns 18 de juliol, a dos quarts de deu del vespre, enganxada de Cartells de l’Olimpíada Popular a Portal de l’Àngel i la Rambla.
  • Dimarts 19 de juliol, a les 12 del matí, inauguració de l’exposició sobre les Olimpíades Populars a l’estadi de Montjuic. A partir de les 11 del matí es pot participar en proves esportives a l’Open Camp de l’Estadi Olímpic.
  • Dimarts 19 de juliol, a les cinc de la tarda, inauguració del estand de l’Olimpíada Popular a l’Avinguda Portal de l’Àngel amb plaça Catalunya.
  • Dimarts 19 de juliol, a les sis de la tarda, al Palau del Parlament Homenatge als diputats i treballadors del Parlament de Catalunya que foren víctimes del règim franquista.


Bibliografia i enllaços d’interès:

Asín Fernández, E. La política en las olimpiadas de Berlín 1936. Barcelona: Centre d'Estudis Olímpics (UAB), 1998.

Colomé, Gabriel, coord.; Sureda, Jeroni. Esport i relacions internacionals (1919 - 1939): l’Olimpíada popular de 1936 [article en línia]. Barcelona: Centre d’Estudis Olímpics UAB, 1994. [Consultat: 27/07/2011]

Illa, Oriol. Per no perdre la memòria olímpica.

Pujadas, X.; Santacana, C. Història il·lustrada de l'esport a Catalunya. Vol II (1931-1975). Barcelona: Editorial Columna. Diputació Barcelona, 1998.

Pujadas, Xavier; Santacana, Carles. L'altra Olimpíada. Barcelona '36. Esport, societat i política a Catalunya (1900-1936).

Vivancos, Eduardo. Els altres Jocs Olímpics a Barcelona
     


      Cartells: CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

      divendres, 22 de juliol de 2011

      Lucian Freud

      Dormeurs

      Figuratiu, carnal; tan carnal que resulta feridor. No tant com Bacon (de qui era amic), que penetra més en la part fosca de l'ànima, però sí més commovedor, més impactant perquè toca la matèria de què som fets. Potser per ser nét de Sigmund Freud, és més botxí que víctima. Veure's ajagut (al llit, al sofà, a terra: al divà) mostrant la decrepitud de la carn ens fa més terrenals. Potser per això va generar tant rebuig: no tothom resisteix l'impacte de l'efecte mirall. Només el burgès busca complaença. Art i psicoanàlisi. Potser no són tan lluny l'un de l'altra. Hauríem de revisitar el surrealisme.

      Lucian Freud pintant

      Segurament, molts tenim al cap l'exposició antològica del 2002 al CaixaForum: hi ha experiències irrepetibles. Aleshores encara era viu. I potser és una apreciació purament personal, però això li donava un valor especial a la seva obra: les pinzellades d'aquella carn mòrbida semblaven acabades de fer. Ara s'han assentat a la tela perquè Lucian Freud va morir ahir 21 de juliol als 88 anys. 71 després que aquell jovenet de 17 anys fugis de l'Alemanya nazi i es fes ciutadà britànic.


      Sempre s'havia vist a ell mateix com un personatge inquietant i sinistre. Potser era un excés de consciència. Hi ha biografies que pesen com una lliçó d'història: o acabes boig o et rendeixes a la realitat. Al realisme nu de la seva obra: la carn com a retrat, sense disfresses que predisposin a interpretacions. La violència es reflecteix tant en l'impol·lut uniforme militar nazi com en els plecs de la seva pell. Els cossos nus de Freud fan més impactant la realitat. O potser, senzillament fan la realitat. Sí. La realitat és allò que algú és capaç de captar i reflectir sobre una tela, en una novel·la, en un poema, en un acord. És aquell petit moment de lucidesa d'algú altre.

      dilluns, 18 de juliol de 2011

      La construcció de la memòria


      De Juan Marsé sempre s'ha dit que és l'autor que ha dibuixat el mapa literari de Barcelona. Del seu espai urbà, i de les classes socials que l'habiten, n'ha fet un univers reconeixible per on s'hi mou la memòria. Però aquesta memòria no és el testimoni personal de l'escriptor ni aquell lloc on ens hi podem reconèixer. Si fos així tot plegat seria massa simple. Marsé no construeix una narració realista en el sentit estricte de la paraula, entre d'altres coses perquè queda molt clar que tota reescriptura de la realitat la modifica. La memòria és el resultat de l'experiència assimilada i, per tant, modificada. Transformada, en el cas de l'escriptor, en matèria narrativa.

      És especialment interessant observar el cas d'Últimas tardes con Teresa, una novel·la que neix en els darrers dies del realisme social i que es construeix al mateix temps que la "realitat" es va convertint en memòria. Tant és així que llegida avui, més de quaranta anys després, és alhora el retrat d'una època i un exercici de memòria. És la mateixa novel·la?


      En les novel·les de Marsé, com és el cas de la darrera, Caligrafia de los sueños, no és només l'expressió de la memòria individual, i potser col·lectiva, allò que té importància, allò que és important en Marsé, sinó que és un tractat sobre com es construeix aquesta memòria, com arribem a convertir en record l'experiència i aquesta en matèria narrativa. Marsé utilitza el recurs (no només un, però) de les "aventis". Tots els que tenim una determinada edat sabem què són aquestes històries inventades, que no per inventades són mentira. Ja he explicat moltes vegades que el relat oral -el conte- forma part del nostre aprenentatge: construeix el nostre imaginari i ens ensenya que darrera d'una determinada estructura narrativa hi ha un missatge. No és tan important que la història sigui verídica com que sigui plausible i compleixi el seu objectiu. Marsé ens fa còmplices del seu relat i, un cop atrapats, mai podrem dir que no és veritat allò que hem viscut. La bona literatura ho fa; Marsé, a més, ens ho ensenya.

      Si amb Marsé veiem de quina matèria està feta la realitat, amb Vázquez Montalban hem après a inventariar aquesta realitat. Ell, millor que ningú, ha estat capaç d'analitzar el present i el passat immediat, i de catalogar-lo. Sobretot amb la seva obra periodística i amb els assajos (però també amb bona part de la seva narrativa), Vázquez Montalbán ha posat nom a les coses i als fets. No ha deixat que cap fet de la nostra contemporaneïtat s'hagi perdut per les clavegueres de l'oblit. Conscient que la història que naixia amb la guerra freda es feia dia a dia i que els mitjans de comunicació de masses s'erigien en guardians de la "veritat", ell es va nomenar notari major, com si no volgués que "memòria" es convertís en sinònim de "passat".


      La seva obra periodística recollida recentment és testimoni  d'aquesta actitud: és la crònica política, cultural i, sobretot, sociològica d'aquest país. Debate ha editat dos volums: Obra periodística 1969-1973. La construcción del columnista, ones  rescaten els seus treballs periodístics a la  premsa falangista: El Español, Solidaridad Nacional; a Tele/eXprés, Siglo XX i Hogares Modernos, després de passar per la presó; i l'etapa potser  més coneguda de Triunfo. El segon volum és Obra periodística 1974-1986. Del humor al desencanto, que recull  l'època en què  funda Por favor (1974-1978), Arreu  (1976-1977) i La calle (1978-1982), publicacions que no sobreviuen a la Transició.  I són també els anys en què  s'incorpora a publicacions com Interviú  (1976), El Periódico de  Catalunya (1978) o El  País (1984). El tercer volum, Obra periodística 1986-2003. Las batallas perdidas, inclou les col·laboracions setmanals a Interviú, Avui i El País.

      Però la memòria és fràgil i fàcilment manipulable. Sobretot quan es perd el referent que ens permet saber quin lloc ocupem com individus dins de la Història. La ignorància, en aquest sentit, és el pitjor dels mals perquè ens converteix en esclaus de cronistes malintencionats que aprofiten aquesta ignorància per injectar la seva veritat.

      N'és un exemple la sempre lloada Transició espanyola, que si bé va permetre un canvi polític no sagnant, va esborrar de cop la memòria més propera i no va permetre, entre d'altres coses, que es fes justícia a les víctimes de quaranta anys de repressió.

      Avui es compleixen 75 anys de l'inici de la Guerra Civil. La ignorància sobre l'esdeveniment és tan gran -al carrer, a les aules, a les llars...-, que cal fer un esforç complementari per explicar-la, juntament amb la dictadura i la repressió posteriors, sense que sembli una batalleta més del passat sense conseqüències immediates en les nostres vides. Extingit el relat familiar, aquella solució de continuïtat que a través d'avis i pares ens va permetre saber d'on veníem, ens trobem immersos en una dialèctica -la de l'anomenada "caverna mediàtica"- que, un cop més, ens arrossega a l'enfrontament. És el mateix discurs, no de fa 75 anys, sinó anterior. De quan? No m'ho feu dir perquè ens deixaria en mal lloc com a poble, com a país, com a estat i com a persones. Serveixi com exemple, però, les paraules de Joaquín Beunza, parlamentari basco-navarrès, carlí i defensor dels privilegis de l'Església: "¿Somos hombres o no? Quien no está dispuesto a darlo todo en estos momentos de persecución descarada, no merece el nombre de católico. Hay que estar dispuesto a defenderse por todos los medios, y no digo por los medios legales, porque a la hora de la defensa todos los medios son legales". Veu que sona a inquisició i que du la larva immemorial d'aquells que defensaven la puresa de sang i que ara defensen i reclamen la conversió a la vera fe de qui pensa diferent o té la gosadia d'expressar-se en dialecte no cristià.


      En aquest sentit, és benvingut l'assaig El holocausto español. Odio y exterminio en la Guerra Civil y después, de l'hispanista britànic Paul Preston. Un llibre que recupera la memòria. Una anàlisi que mira tant a un costat com a l'altre. Que no amaga que l'odi i la mort van venir de part de tots els elements combatents, que van aprofitar la guerra per deixar anar la ràbia que aquest país du acumulada des de fa segles. Però deixant molt clar que la persecució i l'extermini sistemàtic d'opositors es va allargar més enllà de la guerra i va ser una acció programàtica dels vencedors.

      I encara se senten els tambors!

      dimarts, 12 de juliol de 2011

      La publicitat al transport públic


      La nostra actitud davant la publicitat és ambigua. No deixa de ser paradoxal que, per un costat, sentim rebuig cap aquest missatges que ens envaeixen a tota hora i que, d'altra banda, recordem amb certa emoció els anuncis de la infantesa, per exemple. Es fa difícil saber si l'anunci és una imatge més de l'imaginari o si, en realitat, l'anunci conté alguna cosa de nosaltres. La qüestió és, tant en un cas com en l'altre, que la publicitat acaba complint la seva funció: instal·lar-se dins nostre com un virus, passant a formar part del nostre codi genètic, ja sigui perquè ens condiciona en les nostres eleccions, ja sigui perquè ha acabat tenint una funció cultural.

      En tot cas, no penso resistir-me a l'ocasió d'anar a veure l'exposició que fins el 5 d'octubre estarà instal·lada a l'Espai Mercè Sala de l'estació de metro de Diagonal: La publicitat al transport públic (1870-2011).

      Les fotografies pretenen mostrar la relació entre l’evolució dels anuncis publicitaris i el transport públic, visualitzant la transformació de la ciutat de Barcelona i de les persones. Proporciona, doncs, la possibilitat de gaudir d'aquesta relació especial que molts ciutadans sentim per l'evolució del transport públic i de l'enyorança d'aquella ciutat que es movia al ritme dels tramvies, dels autobusos de dos pisos o dels troleibusos.


      L’exposició explica en ordre cronològic com era la publicitat que s’exposava en els diferents mitjans de transport, a les parades de tramvies i autobusos, així com als accessos, estacions i trens de metro. El transport públic (sobretot el metro) ha viscut una transformació que ha propiciat la desaparició d’una sèrie d’estacions que han passat a formar part del món subterrani (amagades als ulls del públic), les quals van convertir-se en estacions fantasma i actualment encara conserven aquest estat (en Dani Cortijo, del bloc Altres Barcelones, ha estat un dels impulsors de la redescoberta d'aquestes estacions que alguns només guardàvem a la memòria). En aquest sentit, és interessant comprovar quin tipus de publicitat tenien en aquell moment, i es poden veure imatges d'una d’aquestes estacions, la de Correus, que, durant més de 60 anys, va ser l’estació final del tram Lesseps-Correus.


      Rescatant un cop més de la memòria, em ve al cap aquell anunci de Lanas Torredemer, la lana que no pica. La publicitat antiga ha perdut allò que la fa enutjosa: ja no pica. I com tants i tants records, ha deixat de tenir valor d'ús i passa formar part del món que se'ns escapa, de la vida que fuig cap endavant i a la que intentem guanyar-li terreny furgant en els records de la nostra memòria.

      A Terres d'Edom...

      Els hispanojueus del Marroc


      Mapa animat de la història d'Israel


      Alma de Sefarad: Aragó

      diumenge, 10 de juliol de 2011

      500 anys de ciència, raó i pensament crític


      Crispian Jago, del bloc Science, Reason & Critical Thinking, publicava l'agost de l'any passat el Subway Science. Un mapa que, seguint l'estètica dels mapes de metro, fa un recorregut per la ciència moderna. Malgrat que alguna de les disciplines consignades tenen orígens més antics, l'autor ha volgut partir de la revolució científica del segle XVI.

      El mapa inclou els principals científics moderns que han fet avenços significatius en la nostra comprensió del món, però també inclou molts científics que, a través de la divulgació, alimenten la passió i el coneixement científic.

      Fent clic a la imatge que encapçala l'apunt veureu el mapa ampliat. Però podeu accedir al mapa interactiu versió 2.1, que us permetrà desplaçar-vos per cadascuna de les línies i podreu obtenir informació dels científics ressenyats.

      Els mapes de metro aportant informació sistematitzada de diversos camps del saber i del món de la cultura estan proliferant a la xarxa. En podeu trobar una bona selecció a The daily avalanche.

      Sembla ser que la nostra ment lluita constantment entre l'expressió sistemàtica i ordenada del coneixement i l'expressió artística. Les dues busquen donar sentit al caos. Una, sent fidel a la raó; l'altra, donant sentit al subconscient, a les pulsions i a la irracionalitat. No hi ha contradicció. En última instància, ciència i art busquen la mateixa cosa: la bellesa. Un concepte abstracte que es resisteix a les definicions però que, al llarg de la història humana, ha donat les pautes que ens permeten sobreviure a les "raons" biològiques i a les "explicacions" religioses. La filosofia s'encarrega d'explicar les costures que cusen pensament, acció i realitat. Però la ment humana, des del moment que va aprendre a viatjar vestida d'emocions des del cervell (o l'estómac, o el fetge) fins les puntes d'aquells dits i aquelles mans de les pintures rupestres, no ha fet altra cosa que expressar l'arbitrarietat de la creació divina, creant.

      divendres, 8 de juliol de 2011

      Portades [005]

      Le narrateur et Albert Bloch à la maison close avec le cachet de l'atelier
      'Van Dongen' (en bas à droite), Kees van Dongen (1946-1947)



      Marcel Proust. À la recherche du temps perdu. París: Folio, 1972-1975.
      Il·lustracions de Kees van Dongen (de les 77 aquarel·les originals de l'edició de Gallimard de 1947, 3 volums)

      diumenge, 3 de juliol de 2011

      Explorador de les versions angleses de la Bíblia


      Terres d'Edom: Explorador de les versions angleses de la Bíblia
      Ara que es commemoren els 400 anys de la King James Version de la Bíblia Bible Reader’s Museum ens presenta una eina molt interessant per poder veure els facsímils digitals de les bíblies angleses [continueu llegint a Terres d'Edom]