Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

El secret de l'Unicorn: tornant de l'estrena


Segons la meva filla Sara, que ens ha acompanyat a l'estrena, som uns frikis. Segurament té raó, si atenem a la definició que es fa servir actualment. Un friki és tot aquell que es pren apassionadament un tema, en col·lecciona gadgets i el comparteix de forma entusiasta amb els seus amics. Doncs sí, érem uns frikis. Tots menys un, que veureu ràpidament qui era si mireu l'apunt d'urgència d'Enceneu els llums!, on es reflecteix la nota que li vam donar a la pel·lícula. Els entusiastes, puntuant sobre 5, ens vam moure entre el 4,5 i el 5.

A la Sara no li agrada Tintín, ni tan sols ha llegit els àlbums, però sí que ha vist la sèrie feta per a la televisió. Malgrat això, li va agradar molt la pel·lícula, tant o més que a nosaltres. Segurament, aquest fet donarà la raó a qui diu que Spielberg ha fet una pel·lícula que agradarà a qui de Tintín en sap poc o res: el públic americà, que espera trobar-se amb un nou Indiana Jones. Ho reconec, aquest públic puc assegurar que el té guanyat. A l'altre extrem hi trobarem la gent que hi veurà traït l'esperit dels àlbums, del personatge, que diran que una seqüencia de vinyetes no es traslladable al moviment, que el tempo i la recreació del detall no és el mateix en un dibuix estàtic que seguint la mirada de la càmera. Segurament tenen raó. Però nosaltres, uns més tintinòfils que d'altres, hem gaudit de valen durant les dues hores de la projecció.

Teníem dues opcions: anàvem a veure una pel·lícula sense més prejudici que la cerca dels seus valors cinematogràfics o intentàvem trobar Tintín fora dels àlbums. Aquest Tintín, a qui alguns reconeixen com l'únic real (?), només pot ser el dibuixat per Hergé. Si comparéssim el Tintín que cadascú té al cap, la comparació no s'aguantaria: trobaríem algunes coincidències, però milions de Tintins diferents. Per tant, voler comparar àlbums i pel·lícula era un absurd perquè la igualtat era impossible per definició. I per altra banda, Tintín no ha estat mai igual, però a mi m'agraden tots.


Si hem anat a veure la pel·lícula d'Spielberg és perquè hem decidit que volíem que el director ens expliqués el seu Tintín. I a Spielberg només li podíem demanar dues coses. Una, que s'expliqués bé; l'altra, que fes una bona pel·lícula. I això és el que hem vist: una molt bona pel·lícula. Ben feta i plena de detalls que ens permeten mantenir la comunió amb el personatge d'Hergé.

Els personatges, el seu "dibuix", havien de ser per força diferents (i crec que millor així). A la història, calia donar-li moviment i, per tant, omplir-la d'allò que no hi ha als àlbums. En aquest traslladar i omplir, Spielberg ha sabut conservar, o millor, ha aconseguit, tres coses importants de l'original: el color, la textura i l'estètica. No ens enganyem, Tintín, com a text, no dóna gaire de si si pensem en cinema (a molts còmics els passa el mateix). És el lector qui ha après a jugar amb el dibuix estàtic, les seqüències de vinyetes, els diàlegs i el text. Spielberg havia d'omplir el que el còmic no dóna perquè no li cal: són llenguatges visuals diferents.

Què ens podia oferir perquè es pogués establir la comunió de què abans parlava entre ell i el públic? Allò que visualment identifica els àlbums de Tintín sense Tintín: color, textura i estètica.

[Sobre la il·lustració que hi ha més amunt, primera versió de Tintín al país de l'Or Negre, publicat en el diari bretó La voix de l'ouest (1945), qui hi sap veure les diferències amb versions posteriors?]

divendres, 28 d’octubre del 2011

Portades [007]: Revista Poesía


Totes les portades de Poesía. Revista de información poética (1978-2004), de Diego Lara

La revista Poesía. Revista de información poética és una de les joies de la meva biblioteca i una de les peces que més m'estimo. Dirigida per Gonzalo Armero i editada durant els primers anys per Jacobo Fitz-James Stuart, de Siruela, va néixer el 1978 sota els auspicis del Ministeri de Cultura. Se n'han publicat 45 números, la majoria de contingut miscel·lani, amb un disseny de gran bellesa i un contingut excel·lent, tot i que potser destaquen els números monogràfics dedicats a Juan Ramón Jiménez, Rubén Darío, Fernando Pessoa, la Residencia de Estudiantes, el Guernica de Picasso, Federico García Lorca, Arthur Rimbaud o el del Quixot, que és el darrer fins ara. La revista ha anat allargant la periodicitat de publicació. Ja fa set anys del número 45. Que es continuï editant o no dependrà dels diners i de qui ocupi el Ministeri.


La publicació del primer número va impressionar als editors que feien coses semblants. Gonzalo Armero, el seu director i qui s'encarregava de la selecció de continguts, la documentació, la redacció i el disseny fins a la producció final de la revista, i el malaguanyat Diego Lara, il·lustrador, pintor i grafista, van fer escola i van marcar per sempre el disseny editorial de les publicacions oficials i dels catàlegs d'art. El paper, la tipografia, la composició, el contingut, tot està pensat i estudiat amb un alt grau d'exigència i de qualitat. Tots el números són excel·lents, però sobresurten, com he dit abans, els monogràfics (el de Juan Ramón Jiménez és exquisit) i els volums que incorporen material addicional, especialment el dedicat al Guernica de Picasso, que va acompanyat d'una capsa amb un trencaclosques de mida natural que reprodueix el quadre.

Aquesta era una de les característiques del concepte de revista il·lustrada, fer-ne un llibre objecte acompanyat de retallables, discos de vinil, cartells de cinema, publicitat d'espectacles o miniatures.

El 2004, per commemorar els 25 anys de Poesia, va tenir lloc a la Biblioteca Nacional de Madrid l'exposició Revista Poesía 1978-2003. Armero Edicions s'encarrega de la cura complet de la seva edició, des de la selecció de continguts, la documentació, la redacció i el disseny fins a la producció final de la revista.

Catàleg de l'exposició commemorativa del 25 anys de la revista

dijous, 27 d’octubre del 2011

La cua de palla: retrat en groc i negre



Es fa difícil parlar de la novel·la negra i policíaca en català sense fer referència a La cua de palla, col·lecció que va posar en marxa Edicions 62 l'any 1963, i que, fins al 2006 va publicar 250 volums de la millor novel·la d'aquest gènere. Va donar a conèixer una llarga llista d'autors nord-americans i europeus, que compon una nòmina on hi figuren escriptors com Cain, Chase, Simenon, Hammett, Japrisot, Highsmith, Le Carré (aquests dos abans que es traduissin al castellà), Chandler, i d'altres, tot seguint el model de la prestigiosa Série Noir de l'editorial francesa Gallimard.

És degut a aquest prestigi que Jordi Canal i Àlex Martín han publicat La cua de palla: retrat en groc i negre (Barcelona: Alrevés, 2011). Un llibre que recull gairebé 50 anys d'història editorial, literària i social, i que, a més, ens introdueix en la història de la novel·la negra i en les adaptacions cinematogràfiques de les obres.

La col·lecció aparegué regularment del 1963 al 1969, sota la direcció de Manuel de Pedrolo, i, després de la publicació d'una setantena de títols fou tancada l'any següent. Va ser una col.lecció pionera, avançada en el temps, però, "La cua de palla" va tenir, de fet, poc èxit comercial. En el seu tancament, el 1970, hi van intervenir una sèrie de circumstàncies, expliquen els autors del llibre. La crisi d'Edicions 62 arran de la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana, els problemes de la censura, la falta de tradició, l'escàs hàbit de lectura en català. El 1981 es va publicar una selecció de la col·lecció. El 1985, amb la incorporació de Xavier Coma com a director, va ser rellançada amb el nom de "Seleccions de la Cua de Palla" i s'hi van publicar més de 150 títols, preferentment autors nord-americans. A partir del 1996 els nous títols van passar a publicar-se a la col·lecció "El Cangur" fins al 1998, que es va tornar a tancar. El 2006 es va rellançar la col·lecció amb el nom de "La Nova Cua de Palla".

De tota manera, el poc èxit a què hem fet referència és molt relatiu. L'èxit editorial està sempre marcat per la política editorial i les qüestions econòmiques. Les expectatives eren més altes que el resultat obtingut. Però pel que fa a la recepció res s'escapa a la normalitat: els lectors són els que són, i si mirem les xifres de venda de qualsevol obra que es publica (amb alguna excepció) veurem que el nombre d'aquests lectors és ridícul comparat amb el mercat potencial. Això ho dic perquè els lectors que va captar aquesta col·lecció va ser normal tenint en compte la gent que llegeix i compra llibres. I segurament, en va captar de nous, encara que no fossin suficients per mantenir el tiratge i la col·lecció.

No es pot oblidar, tampoc, el disseny d'estètica pop de les cobertes, obra de Jordi Fornas, amb aquells colors groc i negre que donaven carta d'identitat a la sèrie, i que feien referència el primer a la novel·la policíaca, i el segon a la novel·la negra (mireu el vídeo).




Deixant de banda les qüestions literàries (autors i obres) i la política editorial (el mercat és el que és), "La cua de palla" va aportar un valor molt més important encara, que va lligat a qüestions lingüístiques. La traducció al català va estar prohibida fins 1962. Això vol dir que hi va haver un buit de més de 20 anys en què la manca de traduccions va fer desaparèixer la professió de traductor. Donada aquesta situació, van ser els escriptors i els personatges del món de la cultura d'aquells anys els qui es van haver de posar mans a l'obra. Gent com Rafael Tasis, Maria Aurèlia Capmany, Joaquim Carbó, Ramon Folch i Camarasa, Joan Oliver, Vallverdú i el mateix Pedrolo van haver de fer una feina més gran que no pas el fet de traduir: van haver de crear una llengua que s'ajustés a les necessitats d'un gènere peculiar i sense gaire tradició.

La novel·la negra té unes característiques especials que la diferencien de la resta de producció literària narrativa. Els seus protagonistes es mouen en un món on el registre lingüístic, l'argot, s'allunya de l'estàndard per nodrir-se d'un lèxic i unes expressions pròpies de l'hampa, la prostitució, la policia i les capes més baixes de la societat. El català havia d'entrar en els baixos fons. I, a més, no oblidem que la novel·la negra és molt més a prop de la cultura popular que no pas la que s'entenia com a literatura culta. I no se n'amaga (el caràcter pop de les portades n'és un exemple), tot i que sense perdre gens d'un valor literari que ha hagut de guanyar-se a pols degut als prejudicis.


La Criolla (1932), carrer Cid, 10


És cert, i poc conegut, que el català va ser una llengua que va gaudir d'un cert prestigi, a principis del segle XX, en els baixos fons de la Barcelona del barri xino i en els barris propers a la zona portuària; era la llengua d'una part del món de l'hampa, però també de pinxos, estibadors, docks i mercats i venedors de peix. Avui dia encara es pot resseguir aquest català que comparteixen veïns de tota la vida de la Barceloneta, tant catalanoparlants com castellanoparlants, sense arribar a ser un argot. Pareu l'orella i descobrireu unes expressions i, sobretot, un accent peculiar. Però l'ús estès d'aquesta variant feia anys que s'havia perdut i els traductors van haver de fer creïbles les expressions més col·loquials de les traduccions. Crec que es va fer una bona feina. I generalitzant molt, sempre he pensat que en aquells primers anys d'edició en català després de la Guerra, era més alta la qualitat de les traduccions que no pas la de la producció pròpia. Recordeu, sinó, l'alta qualitat de la col·lecció "A tot vent" de Proa.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Les revistes de la Generació del 27, en un clic


Encara en plena celebració del centenari de la Residencia de Estudiantes (1910-2010), Edad de Plata, un dels portals web d'aquesta institució, amb el suport del Govern i de la Fundación Francisco Giner de los Ríos [Institución Libre de Enseñanza], acaba de posar a l'abast de tothom l'aplicació Revistas de la Edad de Plata.

Revistas de la Edad de Plata ofereix la reproducció facsímil amb cerca per hipertext de 31 revistes literàries i culturals del període 1910-1939, l'edat de plata de la literatura espanyola, amb la Generación del 27 al capdavant. Un total de més de 9.000 registres, entre textos literaris, articles, anuncis, il·lustracions i d'altres textos breus. Un total de 316 exemplars (14.000 pàgines), on hi van col·laborar al voltant de 1.700 autors. A la base de dades hi figuren totes les revistes literàries d'una de les èpoques més importants i fructíferes de la literatura espanyola, com Caballo verde para la poesía, Litoral o la Gaceta Literaria, i els escriptors, periodistes, artistes i científics que protagonitzavem la vida cultural, com Federico García Lorca, Rafael Alberti i la resta d'autors de la Generació del 27, Buñuel, Paul Valery, Alfonso Reyes, Stephan Zweig, Jorge Luis Borges...



L'aplicatiu és un cercador visual  que permet relacionar autors, obres, grups, tertúlies, revistes, i accedir a 203 grups (tertúlies, moviments...), 5725 persones, 6524 obres (llibres, pel·lícules...) i 894 revistes, i totes les combinacions possibles entre aquestes dades. Un cop localitzat un text publicat en una de les revistes, es pot accedir a la versió facsímil i a la transcripció del text clicant en el quadre de la dreta i s'obrirà el Publicador de Revista.

Aquest Publicador, desenvolupat Rafael Millán, està dotat d'un potent cercador que permet cerques literals, però també per proximitat de paraules, i té integrat un vocabulari i morfologia de l'espanyol (el que fa que pugui buscar totes les formes d'un adjectiu, o d'un verb donats). Té també un potent llenguatge d'interrogació que permet consultes de l'estil: "aparicions de la preposició en seguida d'un verb en gerundi".

[Font: Libros y bitios]

[Més apunts sobre el centenari a Bereshit]

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Biblioteques per dins [18]


Avui 24 d'octubre és el Dia Mundial de la Biblioteca, que des de 1997 se celebra en record de la Biblioteca Nacional i Universitària de Sarajevo, destruïda el 25 d’agost de 1992. Es perderen 1 milió i mig de volums, incloent-hi 155.000 llibres rars i manuscrits. Exactament 78 anys després que fos cremada la Biblioteca de Lovaina (Bèlgica), durant la Gran Guerra, per l'exèrcit alemany. El 1940, l'exèrcit nazi la va tornar a cremar.


En el darrer apunt de Biblioteques per dins rescatava, mig en broma, mig seriosament, el segell que es va posar en circulació durant la República per recaptar fons per a les biblioteques públiques catalanes. Si s'acaba assumint la barbaritat que per sortir de la crisi s'ha de retallar el sistema públic de pagament, ens quedarem sense l'accés universal a l'ensenyament i la cultura, i potser sí que haurem de pagar (qui pugui) els serveis que, fins ara, constitueixen l'estat del benestar.

La manca de diners afecta els projectes de remodelació  de vells equipaments i la construcció de nous. Afecta l'adquisició de fons i, el que és pitjor, la contractació de professionals: per primer cop s'estan perdent llocs de treball entre els bibliotecaris. És l'efecte pervers de retallar pressupostos: el que s'estalvia per una banda repercuteix en la productivitat i en la creació de llocs de treball.

Ens podem quedar sense biblioteques? Esperem que no, encara que funcionin sistemes de biblioteca global i d'intercanvi com Llibre Viu, a Mataró: un fons de 120.000 llibres d'accés gratuït a l'abast de tothom. O el bookcrossing, un sistema d'alliberament de llibres al carrer, en uns punts concrets i d'accés obert. Haurem d'imitar el sistema d'intercanvi bibliotecari que es va posar en marxa a Wisconsin, el 2009, les Little Free Library? Si una de les tendències actuals és la d'integrar l'arquitectura bibliotecària en l'entorn urbà, com una part més de l'entramat ciutadà, com si d'un àgora es tractés, les little free library compleixen aquest requisit al cent per cent: petites casetes que semblen colomars, instal·lades al carrer. Davant de tanta autogestió, caldrà pensar què fem amb la bibliotecària.





divendres, 21 d’octubre del 2011

Races humanes: els spaniards



La morfologia, és a dir, l'aspecte de les coses és el primer detall que ens crida l'atenció tant dels objectes com dels ésser vius. És una característica molt humana. Els animals poden identificar colors i olors (alguns primats poden reconèixer les cares d'altres individus de la mateixa espècie), però aquesta capacitat de fer un tot de la suma de les parts és una facultat dels humans. És, però, una facultat errònia perquè la mutabilitat morfològica és una característica de la natura que permet a les espècies evitar els depredadors o atraure les víctimes: la mutabilitat és una estratègia de supervivència.

Si a la identificació a traves de les formes hi sumem l'interès per tipificar i classificar, no només ens trobem davant d'un dels entreteniments més habituals de la humanitat, sinó que topem amb una de les eines bàsiques dels inicis de les ciències naturals. A tots ens ve al cap el nom Carl von Linné, o Carolus Linnaeus, el naturalista suec pare de la taxonomia moderna, que va voler classificar tots els animals, plantes i minerals coneguts a l'època segons les seves característiques físiques compartides, i que, en part va publicar en el llibre Systema naturae per regna tria naturae, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis. Sens dubte un treball ingent, però superat en el moment en què els genetistes van començar a posar les coses al seu lloc identificant i classificant les espècies segons el seu ADN i no pas la seva morfologia. Però...  i els humans?

Producte del colonialisme i de l'afany ordenador, propi de la Il·lustració, els humans també van passar a formar part de les taxonomies per si la divisió social no havia deixat ben clar que els esclaus i els tipus "exòtics" (indis, negres i orientals) no estaven biològicament al mateix nivell que els blancs. Naixien les races. Un concepte que ha arribat fins els nostres dies, quan de petits ens feien aprendre que existien "blancos, negros, amarillos y cobrizos", com es demostrava, per exemple en les col·lecccions de cromos com la de Razas humanas. El concepte de raça, però, ha quedat totalment desmuntat amb els estudis genètics.

Ja que hem tocat el Segle de les Llums, des de Goya fins a Buñuel podem seguir una tendència que passa per la representació en l'art dels "tipus populars". És a dir, la descripció de personatges que representen una certa tendència al lligam involuntari amb la "cultura" ancestral i que mostren, per tant, un cert grau de primitivisme que des dels romàntics hem passat a anomenar folklore.

Goya té una voluntat de crònica realista; de crítica, també, però en aquell temps els personatges de Las pinturas negras (1820-1824), per exemple, són un retrat d'època. Buñuel, a Las Hurdes, tierra sin pan (1932), denuncia l'endarreriment secular de l'Espanya profunda. Entremig, hi podem trobar Gutiérrez Solana, pintor i escriptor, que li toca viure el realisme i el naturalisme, i que és qui, amb més consciència, retrata l'Espanya negra. Però també podem trobar autors i artistes costumistes que es recreen en les escenes castisses i en l'alegria de les classes populars, que no tenen res per menjar, però que sempre estan a punt d'arrancar per bulerias.




En aquesta mateixa època neix l'interès romàntic pel caràcter popular de la cultura perquè s'entén que en ell hi ha l'essència de l'esperit nacional, d'allò que conforma l'ànima d'un poble. Recordo una magnífica exposició fotogràfica que es va fer en el Palau Macaya de Barcelona, on es mostrava una col·lecció de fotografies romàntiques, de finals del XIX i principis del XX, amb retrats de tipus populars i d'individus vestits amb robes "típiques". Viatgers, sobretot dels Estats Units, recorrien Europa per buscar poblacions que encara estiguessin visquen com a l'Edat Mitjana. I la veritat és que la Península Ibèrica, on encara es feia servir l'arada romana, va nodrir l'esperances d'aquells turistes cientifistes benintencionats. S'estava alimentant el tòpic identificant aspectes morfològics i confonent-los amb trets racials i espirituals. Un tòpic que, donat l'endarreriment real que es vivia a la Península, sumat a l'obscurantisme forjat per la religió, semblava donar carta de naturalesa a la idea que aquells camperols, pescadors, treballadors manuals, gitanos i venedors ambulants nòmades configuraven una veritable raça guarnida de vestimentes estranyes que anaven dels sacs d'abric més miserables als trajes de luces i els vestits de faralaes, amb faixes, boines i monteres. I si això hi sumem la forma brutal com aquells individus "semisalvatges" entretenien el seu oci, tirant cabres des de campanars, decapitant gallines o matant toros animats pel fervor entusiasta de milers seguidors excitats per la sang, ja tenim el retrat robot del que els americans anomenen spaniard.

L'spaniard, és a dir, la definició d'espanyol típic segons els nord-americans i que es va estendre per l'Europa civilitzada durant els primers anys del turisme espanyol i que perdura fins avui a les botigues de souvenirs turístics, no només és un "tipus popular" d'arrel romàntica, sinó que a finals del segle XIX i principis del XX va adquirir la categoria de raça, posada al mateix nivell que un esquimal o un sioux i perfectament diferenciada de la població blanca europea.

Com podeu veure i comprovar, tot plegat és una explicació ben senzilla per poder entendre les il·lustracions de dos llibres nord-americans populars a la seva època, A Geography for Beginners (1864), de K. J. Stewart, i el llibre escolar New Complete Geography (edició de 1907), de M. F. Maury, on la "raça" espanyola està perfectament identificada pel seu vestit de torero.


New Complete Geography (ed. 1907),
de M. F. Maury



A Geography for Beginners (1864),
de K. J. Stewart


dimecres, 19 d’octubre del 2011

Jerusalem, centre del món



Madaba és una antiga ciutat de l'altiplà de Jordània, repoblada per tribus cristianes àrabs procedents de la regió de Karak, l'any 1880. Ara és habitada per cristians i musulmans per parts igual. Les restes d'un mosaic amb un mapa encara serveixen avui com a sòl de l'església grega ortodoxa de Sant Jordi. És el mapa conegut més antic en què es descriu el món bíblic: s'hi poden localitzar 157 inscripcions gregues que indiquen topònims de la Bíblia. Jerusalem és el centre del món.


El fragment reproduït sobre un mapa real


L'edifici situat al nord-oest del centre de la ciutat, va ser construït, en realitat, l'any 1896 sobre les restes d'una església bizantina, datada, probablement, entre finals del 600 i principis del 700. L'església va ser dividida en tres naus de tres per dos files de columnes, una distribució que correspon només parcialment amb l'actual. El mosaic que conté el mapa feia originalment 15,60 per 6 metres, és a dir, prop de 94 metres quadrats, dels quals se'n conserven 25, que corresponen només a una quarta part del total.




El mapa original abastava el món que anava des de Tir i Sidó, al nord, fins al delta del Nil, al sud, i des de la Mediterrània fins al desert de Síria. Al cor del mapa està Jerusalem. La ciutat apareix tancada en les seves muralles i amb edificis al voltant dels seus dos carrers principals, flanquejades per columnes i dominades pel complex del Sant Sepulcre.

Jerusalem en el cor del mapa. La ciutat tres vegades santa. Centre del món. L'únic centre del món de l'antiguitat que ha perviscut fins avui, amb tota la seva essència, des que el rei David la va conquerir abans de l'any 1000 AEC al jebusites, el poble cananeu que suposadament la va fundar en el tercer mil·lenni AEC David la va fer capital d'Israel, i d'aleshores ençà, Jerusalem s'ha convertit en l'única ciutat amb dret a tenir una biografia.

S'acaba de publicar Jerusalem. La biografía (Barcelona: Crítica, 2011), de l'historiador Simon Sebag Montefiore. Totes les ciutats tenen història i una veu que la narra des d'un punt d'aquesta història. Moltes ciutats europees ens parlen des del segle XIX, el segle de les gran transformacions urbanístiques: el París del Segon Imperi, la Barcelona modernista; d'altres ens parlen des d'una antiguitat morta: Roma, Atenes; des de l'esplendor de les catedrals gòtiques franceses, alemanyes; del Renaixement, com Florència; la Viena imperial; el Madrid dels Àustria; o ciutats que parlen amb la veu d'un escriptor, com el Londres de Dickens, el Dublín de Joyce, el Sant Petersburg de Dostoievski. Fora d'Europa, les grans ciutats colonials del continent americà; Nova York com a gran plató cinematogràfic; Buenos Aires a ritme de tango; les ciutats imperials asiàtiques; l'Àfrica sense veu o l'algaravia de la plaça Djemà-el-Fna, a Marràqueix, patrimoni oral de la humanitat. Però la de Jerusalem és una veu coral, que ve d'arreu i conflueix entre les seves pedres vives.




La història de Jerusalem és el relat d'un somni, de la fantasia, de la llegenda, tot hi cap; però també d'un martiri fruit de la seva pròpia significació espiritual. Com cap altra ciutat ha suscitat tants fanatismes i odis, cap ha patit tantes destruccions, invasions, conquestes i matances, ressorgint una i altra vegada de la sang i les ruïnes, reconstruint murs i esglésies, atraient incessants pelegrins. Jueus, àrabs i cristians de mil i un ritus hi adoren el rastre diví dels seus profetes, i la veuen com el lloc de la terra triat per Déu per a la creació i per al final dels dies. La ciutat de l'etern retorn, el far mític referència de la salutació le-shanà ha-bah be-yerushalayim: l'any que ve, a Jerusalem.

Simon Sebag Montefiore és un apassionat de la història de Jerusalem perquè la porta a les venes: Moses Montefiore, milionari avantpassat seu a l'Anglaterra victoriana va pagar la reconstrucció de la ciutat. És per això que l'autor afirma que aquest és també "el llibre de la seva vida".

Des del punt de vista històric, doncs, repassa tots els esdeveniments fruit del domini de cananeus, israelites, assiris, perses, macedonis, selèucides, romans, bizantins, omeies, abàssides, fatimites, selèucides, croats, sarraïns, tàrtars, mamelucs, otomans, britànics i israelians. Però no és només història. Tots hi han deixat rastre i aquest rastre sobreviu entre els carrerons de la Ciutat Vella, entre esglésies, mesquites i sinagogues antigues. Ressonen les veus de tots els que van dibuixar el mapa personal i espiritual del seu Jerusalem. En aquest sentit és una biografia, perquè són moltes ànimes que parlen a través de la ploma de l'autor. Des dels relats de la Bíblia hebrea, de les cròniques i dels seus profetes fins l'Israel d'avui, passant per Nabucodonosor, Cir, Herodes, Tito, Constantí, Alexandre, Saladí, Ricard Cor de Lleó o Moshe Dayan.

Però on es veu que aquesta és una obra molt personal i que l'autor ha reeixit en el seu objectiu, sense oblidar mai el rigor històric, és en l'estil viu que hi fa servir, en el dramatisme de les descripcions, en la construcció dels personatges... Ha fet una biografia on el relat és en boca dels seus protagonistes.

I l'any que ve... a Jerusalem!

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Biblioteques per dins [17]


Segell sense valor postal, per recaptar fons per a les biblioteques públiques catalanes. S'admeten donacions en el servei d'atenció a l'usuari.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Sucot, la festa de les cabanyelles

Litografia d'una sucà en forma de teatret (1910)
Yeshiva University Museum


חג סוכות שמח
Hag sukkot sameakh
Bona festa de Sucot
Sukkot alegre i anyos mejorados


Una sucà és una cabana construïda amb un mínim de tres parets, coberta per un sostre de canyes i palmes prou densa perquè faci ombra de dia però que de nit permeti veure les estrelles. Sucot (plural femení de sucà) és la Festa de les Cabanyelles. Se celebra durant una setmana a partir del dia 15 al 22 de Tixrí, després del Yom Kippur, dia del perdó i l'expiació. Durant aquests dies la sucà és considerada la llar familiar i ha d'estar condicionada per fer-hi vida. Aquest 2022 la celebració comença al capvespre del dia 9 d'octubre i acaba el 16.

La festa religiosa jueva celebra l'èxode del poble hebreu des d'Egipte fins a la terra promesa, a Canaan, recordant els quaranta anys que van haver de viure en tendes al desert. Diu el Levític 23, 39-43 (1):

"El dia quinze del mes setè, quan haureu recollit els fruits de la terra, celebrareu una setmana de festa en honor del Senyor. El primer i el vuitè dia seran dies de repòs. El primer dia fareu unes enramades amb fruits d'arbres bonics, amb palmes, amb brancatge d'arbres frondosos i de salzes dels torrents: celebreu la festa amb alegria, durant una setmana, a la presència del Senyor, el vostre D"u. De generació en generació celebreu cada any aquesta festa de set dies dedicada al Senyor. Observeu perpètuament aquesta llei per totes les generacions. Celebreu la festa el mes setè: durant set dies heu de viure en cabanes. Vosaltres, els nascuts a Israel, viureu en cabanes, perquè els vostres descendents sàpiguen que vaig fer viure en cabanes els israelites quan els vaig fer sortir d'Egipte. Jo sóc el Senyor, el vostre D"u."

Els elements descrits per a les enramades reben el nom de "quatre espècies": l'etrog (אתרוג), un cítric conegut com a poncem o naronja; lulav (לולב), una branca verda de palmera datilera; hadàs (הדס), branques de murtra amb fulles; i l'aravà (ערבה), branques de salze amb fulles.




Però com a gairebé totes les festes religioses, darrere s'hi amaga una festa agrària: les collites de tardor. Un dia d'acció de gràcies, abans no arribi el fred, per demanar que la resta de l'any sigui fecund i abundant.

Das Laubhüttenfest (El Tabernacle; 1869)
Moritz Daniel Oppenheim


També en l'entorn cristià són habituals aquestes celebracions de tardor, sense data fixa, però que giren al voltant de les festes patronals, com la de sant Miquel, de caire més expansiu, o com la de la nit de Tots Sants, que és una festa de recolliment familiar.


La sucà de la família Kalbermann a
Mannheim (Alemanya), l'any 1935
Dempeus a l'esquerra, Marta
Rosenfeld Kalbermann
Font: USHMM


Sucot a Barcelona

Per Sucot és tradició convidar amics, amigues i familiars a gaudir de la festa, ja que les cabanes també simbolitzen la força i la unió que proporciona l’hospitalitat. Per aquesta raó, a banda de les celebracions familiars, a Barcelona hi haurà dos espais on poder gaudir públicament del Sucot: a la plaça de Sant Just, a Ciutat Vella, i a la plaça del Carme del barri del Camp de la Creu, a les Corts. Hi trobareu informació en aquest enllaç.


Sucà a la placeta del Pi, el 2018


Les cabañuelas, un sistema de predicció del temps

Buscant rastres de la celebració jueva en el folklore hispà, es coneix amb el nom de cabañuelas una forma de predicció meteorològica popular a llarg termini. Una de les explicacions de l'origen d'aquesta tradició es troba en què durant la festa de Sucot es feien prediccions de pluja, segurament un costum heretat com a pervivència en el desert. L'antropòloga Pilar Moreno Rodríguez (2) afirma que per metonímia el lloc on es feien les prediccions (la cabana jueva, dit també en castellà cabañuela) va acabar donant nom a la cerimònia.

Les cabañuelas, que encara perviuen en algunes poblacions, són tradicionals del sud d'Espanya: Andalusia (on, en un poblet d'Almeria, el nostre amic Xavi B. va conèixer les dues últimes persones que utilitzaven aquest mètode i ens n'ha explicat detalls), la Manxa, Múrcia, Canàries i en alguns llocs de la Meseta castellana, com a Madridejos (Toledo). Al nord d'Espanya s'utilitza un sistema similar anomenat témporas, i sistemes similars són coneguts en alguns països centreamericans, a Mèxic i Colòmbia.

Per predir els fenòmens atmosfèrics, l'expert (pagès o pastor) interpreta indicadors com les formes dels núvols, la direcció i la intensitat del vent, les característiques del Sol, la Lluna, els estels, la boira, la rosada, l'arc de Sant Martí o la calamarsa. També es fa servir el comportament dels animals, com l'aparició de formigues alades, certs moviments de les orelles dels rucs o el cant fora d'hores del gall. En les persones s'interpreten senyals prou coneguts arreu com picors a la pell on hi ha antigues ferides o dolors a les articulacions. I senyals de l'entorn domèstic com les humitats i el cruiximent de la fusta (bigues, mobles). En alguns llocs, també reben el nom de cabañuela alguns estris i instal·lacions rudimentaris que serveixen d'indicador, com és el cas de Canàries (vegeu la il·lustració).




La interpretació d'aquest senyals està relacionada amb l'observació i l'estadística, en un context dominat pels cicles naturals i agraris, que acaben sistematitzats (normalment) a partir de l'observació dels primers 24 dies d'agost de cada any, que permeten pronosticar quin serà el temps que farà durant els propers dotze mesos. Els primers dotze dies d'agost pronostiquen la primera quinzena de cada mes en ordre numèric ascendent (1 = agost, 2 = setembre...) i els segons dotze dies pronostiquen les segones quinzenes en ordre numèric descendent (13 = juliol, 14 = juny...).

Aquest mètode de pronòstic meteorològic no té, evidentment, cap base científica ni es pot sistematitzar perquè els fenòmens climàtics tenen un comportament difícil de predir a mesos vista. La sistematització popular no apareix fins que es publiquen els primers calendaris (com el Calendari dels pagesos o el Zaragozano). Fins aleshores, la memòria i l'observació a llarg i curt termini permetia (i permet) a pagesos i ramaders ajustar en cada moment unes prediccions fetes grosso modo, però sempre tenint en compte que els indicadors cíclics (les migracions animals són els més clars) tenen una alta fiabilitat.


*


Notes:


(1) Bíblia Catalana Interconfessional.

(2) Pilar Moreno Rodríguez, "La predicción metereológica, costumbre y creencia en Madridejos (Toledo)", en III Jornadas de Etnología de Castilla-La Mancha [Guadalajara, 1985. Actas]. Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, Servicio de Publicaciones, 1987.

dijous, 13 d’octubre del 2011

El còmic en català

Coll. TBO, Extra d'estiu, 1976

Aquest proper 14 d'octubre surt a la venda el primer llibre dedicat íntegrament al còmic en català: El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011), un estudi i un catàleg sobre tot el que s’ha publicat en còmic en llengua catalana des del final de la Guerra Civil fins ara.

És evident que hi ha un buit important pel que fa a estudis sobre cultura popular en català, i la del còmic n'és una part important. Catalunya ha estat i és país de dibuixants i il·lustradors i, segurament, si no hagués estat per la Guerra hi hauria hagut la continuïtat normal que hauria permès que el boom europeu del còmic hagués parlat català al mateix nivell que els còmics belgues o francesos. Tot i així, la producció, sobretot a partir dels 60, va ser prou significativa com per marcar a més d'una generació. Publicacions com Cavall Fort (aquest mes de desembre farà 50 anys de la publicació del primer número), L'Infantil o Tretzevents, hereus d'En Patufet (que es va deixar d'editar el 1938, tot i que va ressorgir amb el nom de Patufet entre 1968 i 1973, l'època en què jo el vaig llegir), van ser la porta d'entrada de molts nens al món del còmic, el català i l'europeu (moltes de les historietes publicades eren traduccions de les revistes Tintin i Spirou), i van permetre conèixer personatges com Aquil·les Taló, Spirou o Lucky Luke.


Aquest llibre vol ajudar a omplir part d’aquest buit. És una idea que ve de lluny, del 1979, l'any que Joan Navarro va començar a donar-li voltes a la idea. El resultat, un total de 1.500 entrades només en àlbums, en sentit ampli (publicacions de més de 15-20 pàgines),  i prop de 40 revistes. Tot acompanyat de més de 300 imatges a color de portades de publicacions, escanejades expressament per a aquest treball.

L’autor, Jordi Riera Pujal, col·leccionista i estudiós del tema, va començar a posar a l’abast del públic la seva base de dades sobre el còmic en català a Internet a partir de desembre del 2007 a la pàgina Catàleg de Còmic en Català. Aquesta web, corregida i molt ampliada quant a dades, referències i comentaris, ha servit de base per fer l’estudi. Dos anys de voltar per biblioteques i arxius, d’escriure a alguns autors i de recopilar i contrastar la documentació que s’ha trobat en bases de dades digitals, webs i blocs diversos, han acabat per donar forma aquest llibre. ComiCat, del qual l’autor n'és un dels col·laboradors, Patufets, còmics en català i Comic.cat  han estat tres dels blocs més consultats.

Fer un primer estudi sobre un tema implica que només hi ha referents parcials en què basar-se, però l'autor confia en la paciència dels lectors en els possibles errors o mancances que hi hagi, i resta obert a mantenir correspondència amb qui vulgui aportar més informació. En tot cas, és a partir de la feina del Jordi Riera que serà possible treballar amb una bastida que garanteix la bona marxa d'estudis posteriors.

Ivà. Patufet, 86 (desembre 1971)

El llibre comença parlant de la història del còmic en català i dóna unes petites bases del que s’editava en aquest camp fins el 1939, per passar a parlar dels primers intents de publicació en català a partir dels anys cinquanta, la transició i tot el procés de normalització fins arribar a l’actualitat.

S’inicia l'estudi, potser com a mostra “d’humor negre”, el 1939. De tots és conegut que pràcticament fins els anys seixanta, i amb limitacions, la publicació en català de tebeos estava prohibida, però és important el fet de recordar-ho. La impossibilitat de publicar va ser important perquè va marcar la història posterior i va suposar, com ja he dit abans, un trencament amb les generacions que treballaven en aquest camp abans de la Guerra Civil.

El catàleg recull totes les publicacions que han estat documentades i que han sortit al mercat durant aquets anys de referència. Estan ordenades alfabèticament i es dóna el nom, els autors, l’editorial, el format, color o B/N i nombre de pàgines. Si la col·lecció o títol ha tingut importància se’n fa uns descripció. S’ha tingut cura de buscar i d’encabir els títols provinents del País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord. S’inclouen mencions a l’existència d'unes adaptacions en còmic a la ciutat de l’Alguer.

Es registren les revista que majoritàriament o parcialment han inclòs el còmic en les seves pàgines, fanzines, humorisme gràfic, webs de còmics, els museus del còmic, els salons, fires i trobades, articles de premsa, catàlegs d'exposicions, una extensa bibliografia i un llistat d'editors i editorials.

El llibre es tanca amb dos annexos. El primer és una taula per anys on s’indica el nombre de títols publicats i la procedència de l’edició. S’ha dividit en si són d’autoria estatal (incloent Catalunya Nord), de procedència franco-belga, d'Estats Units, japonesos o d’altres països. El segon és una taula per anys on s’indiquen les publicacions segons el format: apaïsat (a la italiana), comic book (format típic americà) o manga (format típic japonès).


El còmic en català. Catàleg d'àlbums i publicacions (1939-2011) Jordi Riera Pujal. Barcelona: Edicions Glénat, 2011. Rústica. 21x15 cm. Col. Vinyetes. Color. PVP: 15 €. 184 pàgines

[Font: El cómic en català, de Jordi Riera, i Viñetas, de Joan Navarro]




Aportacions i propostes de Bereshit a la base dades del còmic en català

Vol 502. Ajuntament de Palma, 1984
Dipòsit legal PM 265 - 1984

Diploma d'honor. Autoedició. Barcelona, 1974
Cançons de Sisa il·lustrades amb historietes de Mariscal, Montesol, Joan Ballester, Pepichek, Guillem Izquierdo, el Farry i d'altres.

 Zargorff, el bel·licós! Víctor Mora i Paco Nájera.
Andorra: Diari d'Andorra, 25 d'abril de 2003
[encartat amb el suplement dedicat al Saló de la Massana]

dimarts, 11 d’octubre del 2011

La maleta mexicana

Gerda Taro i Andrei Friedman (Robert Capa), a París (1936)
F. Stein © Magnum. International Center of Photography


No era una maleta, eren tres caixes amb 126 rotllos de pel·lícula i més de 4.500 negatius de fotografies realitzades per Ernest Andrei Friedman, Gerda Pohorylle i David Seymour: Capa, Taro i Chim. El nom de Robert Capa va ser, en un principi, un invent per poder incloure els treballs de Friedman i Gerda, i evitar que rebutgessin les fotografies de Taro per ser dona. Aquest fet provocarà que moltes de les fotografies signades amb el nom de Capa, anteriors a la mort de Gerda Taro, no puguin ser atribuïdes a la seva autora real ni s'hagi fet l'esforç, fins molt recentment, per posar Gerda al lloc que li toca.

Tres fotògrafs que, de fet no venien d'enlloc: tres jueus procedents d'una Àustria-Hongria amb els dies comptats, d'una Galitza que pertanyia a tothom i a ningú, i d'una Polònia repartida entre tots els seus veïns (ja ho deia Jarry a Ubú rei: Polònia és com dir enlloc). Tres fotògrafs que van decidir cobrir la guerra des del costat republicà fugint del nazisme, i a qui podem considerar pioners del fotoperiodisme de guerra. I a la guerra hi van trobar la mort: Indoxina (1954), batalla de Brunete (1937) i Guerra del Sinaí (1954), respectivament.


Gerda Taro amb un soldat en el front de Còrbova
© Magnum. International Center of Photography


Gerda Taro va perdre la vida en un accident tornant del front de batalla a Brunete. La confusió provocada per l'aviació enemiga la va fer caure de l'estrep del cotxe del General Walter (comandant de la XIV Brigada Internacional) i va ser atropellada per un tanc de l'exèrcit republicà que anava marxa enrere. Malferida, va morir poques hores després a l'hospital El Goloso de l'Escorial, el 26 de juliol de 1937, amb només 26 anys. Va ser enterrada al cementiri del Père-Lachaise de París davant de milers de persones amb honors d'heroïna republicana i amb les paraules de Pablo Neruda i Louis Aragon, que van assistir a l'enterrament.


Gerda Taro morta a l'hospital, el 1937,
amb el doctor Kiszely de les Brigades
Internacionals. Fotografia trobada el
gener de 2018 pel fill del doctor
© John Kiszely


Fotografies de tots els fronts de la Guerra Civil, de la rereguarda, de la vida als carrers durant el combat, dels camps de refugiats... Testimonis d'una tragèdia, del somni de resistència a l'avanç del feixisme a Europa, del dramàtic exili després de la derrota. Sense ells és impossible entendre la història del fotoperiodisme (més tard, Capa i Chim van ser cofundadors, amb Cartier-Bresson i George Rodger, de l'agència Magnum). Però tampoc s'entendria la història del país perquè sense la seva presència ens haurien faltat uns testimonis clau del relat republicà. I malgrat aquest testimoni que tots coneixem, moltes de les seves imatges, les d'aquestes caixes, es van perdre durant la Guerra Civil i no van ser localitzades fins...


David Seymour Chim


La nostra generació va conviure amb els relats emocionants dels aventurers. Els de la ficció literària: Verne, Fenimore Cooper, Scott, Stevenson, Dumas, Haggard... I els reals. Ens apassionaven els relats de les aventures de gent com Champollion, descobrint la pedra de Rosetta; Howard Carter, trobant la tomba de Tutankamon; Schliemann, identificant la mítica Troia; Livingstone, Speke i Stanley, a la recerca de les fonts del Nil; i tants d'altres. L'aventura per ella mateixa era emocionant: la incertesa, la lluita contra els perills, les adversitats, els enemics... Però el més emocionant de tot és el contacte amb l'objecte. Quan trobes el que busques, perquè és la culminació de molts esforços i molta dedicació. Però quan topes amb una pedra de Rosetta (us imagineu el batec del cor de qui descobreixi la manera de desxifrar el linial A?) o amb els manuscrits de la Mar Morta sense buscar-ho, l'emoció encara és més gran. És trobar un tresor.

Però continuem amb el relat. Acabada la guerra, el 1939, davant l’avanç implacable del feixisme, Robert Capa abandona el seu estudi fotogràfic de París i fuig als Estats Units. El seu col·laborador, Emericz Tchiki Weiss, també emigrant jueu hongarès, va salvar les tres caixes amb els negatius de les fotos de Capa, Taro i Chim fetes durant la guerra, duent-les a una oficina diplomàtica mexicana a França pensant que allà estarien segures.


Una de les caixes amb els negatius


Weisz va anar a Mèxic, però sense les caixes. Allà, si se'm permet un parèntesi a manca de més notícies sobre ell, Weisz es va casar amb Eleonora Carrington (1917-2011). Pintora i escriptora mexicana d'origen britànic, va conviure artísticament amb Breton, Picasso, Max Ernst (amb qui va estar casada), Dalí, Octavio Paz, Remedios Varo, Buñuel i Joan Miró, i va ser la darrera figura viva del surrealisme fins que va morir el passat 26 de maig de 2011. Coses del destí, Carrington mor el mateix any que s'exhibeixen al públic les fotos que va salvar el seu marit.

Sembla ser que el general Francisco Aguilar González, ambaixador de Mèxic davant el Govern de Vichy entre 1941 i 1942, inclou entre les seves pertinences el material que va amagar Weisz. Quan l'ambaixador va tornar a Mèxic ho va fer amb les caixes. I allà hi van romandre durant gairebé set dècades sense saber què tenia entre les mans.

Mort el General, les caixes passen a mans dels seus hereus. Un d'ells, una amiga del general, cedeix el patrimoni al seu nebot, el mexicà Benjamín Tarver, que contacta el 1995 amb un museu de Qeens i amb un professor universitari nord-americà per demanar-li consell sobre com catalogar aquell material fotogràfic. Sap que és de la Guerra Civil, però no en coneix el valor real. D'alguna manera, la notícia arriba a oïdes de Cornell Capa, germà i custodi del llegat de Robert des de la seva mort a Indoxina el 25 de maig de 1954, després de trepitjar una mina. Cornell Capa, fundador de l'International Center of Photography de Nova York (ICP), portava anys desitjant localitzar els valuosos negatius. Però la relació epistolar entre Cornell i Tarver des d'Estats Units és del tot infructuosa. Tarver no volia vendre, sinó que volia treure un profit "intel·lectual" del seu material.

Van passar més de deu anys fins que Cornell va trobar algú que intercedís per convèncer Tarver de la conveniència de tornar als seus legítims propietaris el llegat de Capa. A principis de 2007, la directora de cinema Trisha Ziff, d'origen britànic i establerta a Ciutat de Mèxic, que havia exercit com a comissària assistent en l'ICP, és l'escollida per acostar postures. L'escriptor i periodista mexicà Juan Villoro l'assessora en les converses amb Tarver i es proclama notari oficial quan publica la notícia que va donar la volta al món el gener de 2008, al diari El Periódico: "Descubiertas 3.000 fotos de Capa de la Guerra Civil", article que li va valer el Premi Ciutat de Barcelona de Premsa.

Cornell Capa es retrobava amb seu germà, amb la seva ànima, als 89 anys, després que Trisha aconseguís portar amb avió fins a Nova York els 126 rotllos de pel·lícula de la maleta mexicana.


Robert Capa (7/9/38), batalla del Segre, front d'Aragó


Després de la seva presentació a l'ICP de Nova York sota el títol "The mexican suitcase", l'exposició amb les fotografies de Capa, Taro i Chim van arribar al Museu Nacional d'Art de Catalunya, el 2011. La mostra del MNAC, dirigida per David Balsells i comissariada per Cynthia Young (conservadora de l'ICP), enriquia el format original de Nova York i incloia documents, imatges ampliades, còpies d'època i, sobretot, sèries presentades com a fulls de contactes acabats de revelar, milers de petites imatges per rastrejar. Però com explica la mateixa Young, el que és realment interessant del material és que es poden veure les seqüències senceres dels negatius; és a dir, es pot seguir el treball fotogràfic però també el periodístic, el documental, tant pel que fa al treball en equip dels fotògrafs com pel context de la imatge, que esdevé una narració històrica i permet entendre millor què passa en cadascuna d'elles.

L'exposició va anar acompanyada d'activitats i conferències. En sobresortien dues. D'una banda, el projecte endegat per El Peródico, que amb el nom Els nens de la maleta mexicana va posar en marxa la cerca dels nens de les fotografies per trobar-ne avui els supervivents.




I de l'altra, es va estrenar la pel·lícula documental La maleta mexicana (2010), dirigida per Trisha Ziff, la mateixa que va ajudar a recuperar els negatius, i que mostra no només el procés de recuperació del material, sinó el procés històric relatat en les imatges.

Va ser una exposició diferent. Mirar fotografies és fer l'exercici de veure-hi a través de la mirada del fotògraf. Aquesta mirada ens deixa una instantània. Però en aquest cas la mirada és, a més, treball i consciència. Les seqüències fotogràfiques que abans mencionava tenen un rerefons moral doble: d'una banda, el del fotògraf, que ha de conjuminar ideologia, art i feina; i d'una altra, la de les pròpies imatges en context, davant dels nostres ulls, amb les quals haurem de conviure i triar entre el testimoni vital o el testimoni artístic. O potser no: mirem-ho només com un tresor i emocionem-nos amb la intensitat dels descobridors.


Entrevista amb Trisha Ziff

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Hitler i els alemanys: comunitat i crim


El Museu d’Història d’Alemanya va dedicar a la figura d’Adolf Hitler l’exposició Hitler i els alemanys. Comunitat i crim (Hitler und die deutschen. Volksgemeinschaft und verbrechen). La mostra, que va estar oberta fins el 27 de febrer de 2011, era dividida en tres grans blocs, endreçats cronològicament: Hitler entre alemanys (1919-1933), Hitler i els alemanys i Els alemanys després de Hitler... [continuar llegint a Terres d'Edom]

Catàleg de l'exposició

També a Terres d'Edom:
El Sinaí. Viatge per l'Aràbia pètria cercant les petjades d'Israel

Jewish New York Map

La Bíblia del rei Jaume

Jueus manresans: cròniques del call