dilluns, 23 de gener de 2012

Entre la nova i la vella cançó


El passat dilluns dia 19 vam assistir a la celebració del 50 aniversari de la creació d’Els Setze Jutges. Un 19 de desembre de 1961 Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Remei Margarit (que en el darrer moment no va poder cantar per indisposició) figuraven com a intèrprets de la "Sesión extraordinaria dedicada a la Poesía de la Nova Cançó". A la sessió s’hi va sumar Lluís Serrahima, autor de l'article “Ens calen cançons d'ara”, considerat el manifest fundacional de la Nova Cançó, aparegut a la revista Germinabit (Josep Benet, Ramon Bastardes i Max Cahner formaven part de l’equip de redacció), el 15 de gener de 1959. Va ser en un pis del carrer de Santaló 27, que aleshores era la seu del CICF (Centre d'Influència Catòlica Femenina), l'actual Institució Cultural del CIC, on es va fer la celebració per recordar la importància d'aquest col·lectiu. Una taula rodona a càrrec de Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima; un concert del pianista Francesc Burrull, amb cançons dels Jutges, i la inauguració d'una exposició de 81 fotografies, comissariada per David Ferrer i Fermí Puig, van ser els actes de l’homenatge. L’exposició es pot veure a la Via Augusta 205 i es completa amb el llibre Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país.

Pels que hem viscut els anys foscos de la Dictadura actes de celebració com aquest ens recorden que tots els guanys, culturals, socials i polítics, aconseguits fins avui són fruit de la voluntat i de l’esforç de moltes persones que, en alguns casos, s’hi van jugar la llibertat i la vida. És important recordar-ho perquè les generacions que no van viure la repressió se sorprenen –ho visc diàriament a classe- quan els expliques com es vivia en aquells anys. Fins i tot nosaltres, els més grans, oblidem sovint que el nostre món, el més proper, no ha gaudit de les llibertats que ara són al nostre abast. No s’explica, si no, el desinterès i l’apatia polítics que vivim, o que cada cop més els vots es decantin cap a opcions que no tenen interès a protegir els fruits socials i ens aboquen cap a l’individualisme més salvatge.

Reprenent, però, la qüestió musical, ni Els Setze Jutges ni l’article d’en Serrahima sorgeixen del no res. Si bé durant dues dècades el panorama musical català va ser un erm, quan Els Setze Jutges es presenten en societat alguns cantants ja havien actuat cantant en català. Ja sigui per qüestions personals o perquè l’etiqueta de Nova Cançó va delimitar socialment i ideològicament el concepte de “cançó”, alguns d’aquells cantants es van quedar fora de l’aparell musical català.

Per posar l’exemple més conegut, Joan Manuel Serrat ha hagut de caminar per la frontera de la correcció ideològica perquè, injustament, entre alguns cercles se l’ha volgut marginar per cantar, també, en castellà. No entraré en la qüestió. Però serveix com a dada.

Deia que el moviment no surt del no res. Abans del concert de 1961, Miquel Porter, historiador i professor universitari, ja cantava acompanyat de la seva guitarra cançons de Brassens (el 1957 Josep M. Espinàs va fer alguna conferència sobre "Georges Brassens, el trobador del nostre temps", del qual el mateix Espinàs n’havia traduït algunes cançons).


Però el tret de sortida de la cançó catalana és l’any 1958, quan s’editen dos EP: Hermanas Serrano: Cantan en catalán los éxitos internacionales i José Guardiola: Canta en catalán los éxitos internacionales. Les germanes Serrano tornen a gravar en català El dia dels enamorats (1959), i Guardiola també ho fa amb cançons del Festival de San Remo (1959), i un altre cop després de guanyar el 1r premi del Festival de la Cançó Andorrana (1960). També de 1960 és Recordant “La Moños”, de Rudy Ventura y su conjunto. Font Sellabona cantava en català a la ràdio, com ho feien la majoria, de la mà de locutors com Joaquín Soler Serrano o Salvador Escamilla, i enregistrà el primer EP, El mercat del ram, l’any 1961. Són la prehistòria de la Nova Cançó. I pel camí, Salomé, cantant “professional” com Josep Guardiola i les germanes Serrano, arribava a la fama cantant amb Raimon el “Se’n va anar” que els donaria el triomf en el Festival de la Canción del Mediterráneo, gràcies al sistema de votació popular que regia el festival. A partir de l’edició de 1964 es va posar el veredicte a mans d’un jurat per no deixar en evidència el Règim i la seva política cultural repressiva.


Les germanes Serrano van desaparèixer aviat de l’escena; l’any 1965. Rudy Ventura va seguir tocant la trompeta per festes i envelats fins que va morir. Josep Guardiola va seguir el seu camí de cantant melòdic de veu greu i suggerent, recollint èxits per l’Estat i a Sudamèrica. Sellabona es va dedicar a la pintura: quants cops no l’hauré vist pintar al seu estudi de Tossa i pels carrer de la Vila Vella sense saber-ne res de la seva relació amb la música!

La Nova Cançó va ampliar el seu ressò més enllà d’Els Setze Jutges, que el 1967 tancava el grup amb l’entrada del setzè jutge, Lluís Llach, i amb l’únic concert que van oferir tots junts, el 25 de maig. Desapareixien com a moviment mentre l’escena s’omplia d’artistes importants no adscrits al grup, com Raimon (que el 1966 ja havia cantat a l’Olympia de París), Ovidi Montllor o Tete Montoliu, però també Núria Feliu, Guillem d’Efak –la veu negra de la Nova Cançó–, o el Grup de Folk de Sisa, Pau Riba, Ia & Batiste i Oriol Tramvia, o la Nova música laietana de Jordi Sabatés i Toti Soler. La Cançó, que ja s’havia guanyat el dret de perdre el qualificatiu, ja no tenia aturador.

Aquell any 1961 jo tornava de Madrid, on vaig aprendre a caminar i a parlar rondant per Lavapiés. No sé si aquella influència ambiental va deixar petja en el meu inconscient o no. No ho sabré mai. En tot cas, res que hagi modificat el meu codi genètic. Sí que va deixar empremta, però, la música que em va acompanyar durant els meus primers deu anys de vida abans no vaig trepitjar l’institut.

Per raons purament atzaroses, abans no vaig ser conscient de l’existència de la Nova Cançó com a fenomen, la meva oïda va ser modelada per l’entorn. Sonava la ràdio a totes hores, i si hagués de triar algun record, el hit parade se l’endurien cantants com la Piquer, Jorge Sepúlveda o Machín. El pick up de la meva cosina –vuit anys més gran que jo; i una cosina tira molt!– m’amania l’existència amb el Duo Dinámico, Jimmy Fontana, Paul Anka, The Beatles, Beach Boys... I a casa, el swing, la passió del pare: Glenn Miller, Benny Goodman, Jimmy i Tommy Dorsey, Count Basie... I també Louis Armstrong i Duke Ellington, Cole Porter, Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davis Jr.

I la cançó catalana? De la cançó catalana jo no en sabia res. Les cançons populars que cantava l’àvia Pilar... Però això no era música; no sonava en cap aparell. I res més? Doncs sí, alguna cosa més. Sense donar-li més importància que als "Tres Tambors", la veu greu i suggerent de Josep Guardiola, amb aquell bigotet ridícul de postguerra galant, sonava quan venia a casa. I jo l’odiava perquè m’estirava les orelles amb el mateix gest compulsiu que d’altres et despentinen o et pessiguen les galtes. Amb ell em ve sempre a la memòria -no sé per què associació una cosa amb l'altra- la primera televisió que vam tenir a casa, que era motiu de visita de coneguts i veïns... i se’m fa tot plegat un record llunyà...


I llunyà, com la gran nevada del 62 -impressions totes que succeïen al mateix temps-, és també el record de Salomé. La Maria Rosa era una nena de 19 anys quan la vaig conèixer. Tenia tres anys menys que ma mare, i jo era un marrec que passava l’estona anant de mà en mà entre dones que s’explicaven la vida, la pròpia i la dels altres, a la perruqueria del carrer del Clot on coincidírem un o dos cops al mes, durant molts anys. Abans que ningú, em vaig aprendre el "Se’n va anar" mentre Salomé em feia el cavallet gronxant-me sobre les seves cames. I ara encara puc tancar els ulls i veure mar enllà les terres llunyanes de la infantesa. La música té això. No te la fas teva, sinó que és ella qui et segresta.

Llibreria dels Set Savis, d'Aurora Altisent

No sé si són els fets o el temps els que acaba configurant els record. A vegades la casualitat acaba tancant cercles iniciats molts anys enrere i configuren un tot homogeni.

Mai més podré ensumar aquella olor de paper vell, de pols; no podré tornar a remenar aquelles piles de llibres, amuntegats durant anys, enterrats entre gravats, mapes i manuscrits, esperant ser exhumats. En aquell espai mort i viu alhora, hi vaig anar adquirint llibres que calmaven la meva compulsiva curiositat. De mica en mica vaig comprar cadascun dels volums de les Històries d’altre temps: Textes catalans antichs triats entre les produccions de caracter novelesch escrites en nostra llengua o en ella traduhides durant els segle XIV a XVII (1), editats pel bibliòfil Ramon Miquel i Planas i impresos per Fidel Giró, des de l’any 1905. Però quan la llibreria va abaixar les seves portes, me’n faltaven dos que no vaig saber trobar: Les Faules d’Isop i les Faules isòpiques (2).

Estava palplantat davant de la porta del carrer de la Canuda. A la paret encara hi sobrevivia el relleu de pedra amb el nom:
Llibreria dels set savis. Ja no hi és. Com la llibreria. Com els llibres? On deuen ser els bustos dels savis que coronaven una de les antigues prestatgeries?

Vaig mirar cap a munt, buscant llum a les finestres del palau dels comtes de Solterra. Un edifici senzill, del segle XVII. On hi havia l’antic cinema Niza havia estat el jardí del palau. Pujo; no pujo? Les escales són estretes. No es corresponen a les escales d’una casa senyorial. Deu ser l’entrada de servei. Em tremola el pols però truco a la porta del primer pis.

M’obre un home de cinquanta i pocs anys (això ho sé ara), però sembla que en tingui més. És prim, de cara rebregada, i porta un guardapols blau marí, com aquells que feien servir els adroguers. Li explico les meves ànsies d’Isop i em fa passar a l’interior del palau. Habitacions immenses de sostres altíssim, mobles sumptuosos que fan olor a nissaga, catifes i prestatges de llibres que arriben fins el cel; volums i més volums que parlen de cinema, aparells fonogràfics, cartells de cinema antics, càmeres, projectors, zoòtrops, llanternes màgiques... L’home se n’ha anat cap endins, silenciosament. No se sent cap soroll. Potser una lleugera remor de la gent que passa pel Portal de l’Àngel.

— Això és el que buscaves? — pregunta mentre m’allarga un llibre.

Els dos exemplar de les faules enquadernats en tela en un sol volum. El fullejo embadalit mentre contemplo els gravats originals de les edicions gòtiques del segle XVI.

— Res. No em deus res — em respon quan anava a preguntar.
— I la llibreria?
— Ja és història.
— I els desitjos? I els secrets amagats?
— Sempre hi haurà desitjos i sempre hi haurà secrets.

Surto al replà i deixo enrere aquell món ocult a la vista dels mortals, com si sortís d’un bosc atapeït d’arbres, boires i esperits. Començo a baixar les escales mentre Miquel Porter tanca la porta de la platea i, com quan era petit, em deixo dur per les veus dels actors de les pel·lícules, que ressonen màgicament rere les cortines de vellut.


Miquel Porter a la Llibreria Porter

(1) La història de Valter e Griselda, de Petrarca; Lo somni, d'en Bernat Metge; Lo carcer d'amor, de Diego de San Pedro y traduhida al català per Bernadí Vallmanya; Historia de Pierres de Provença y de la gentil Magalona; La història de Jacob Xalabín, seguida de la de La filla de l'emperador Contastí; Tractat de Scipio y Anibal, seguit de la Destrucció de Jerusalém; Historia de l'esforçat cavaller Partinobles; Viatge al Purgatori de Sant Patrici, per Ramón de Perellós, seguit de les Visions de Tundal y de Trictelm, y del Viatge d'en Pere Portes a l'Infern.


(2) Faules d'Isop, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI (Barcelona 1550? y 1576) i Faules isòpiques de Aviano, Alfonso, Poggio y altres autors, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI.

[+]






La història dels Setze jutges, però també la crònica més documentada i ben narrada d'aquest fenomen cultural i de lluita política, indispensable per entendre la represa de la cultura catalana durant els darrers anys del franquisme.

Escrihuela, Joan Manuel; Ferrer, David; Puig, Fermí. Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país. Barcelona: Viena Edicions, 2012.

9 comentaris :

  1. M'has deixat impressionat. És un relat precís, i gaire bé exhaustiu, d'una època que hauria de recordar millor si les neurones no comencessin a trair-me, però que ja començo a entreveure només entre boires. Però finalment els pensaments s'enllacen, i uns estiren dels altres. De la prehistòria de la nova cançó, que coincidí amb l'aparició dels microsolcs de 45RPM ("microsurcos" en dèiem llavors), m'has arrencat ara el record de Jimmy Fontana i Rita Pavone cantant en català o d'un recull de "cuplets de Barcelona" ("El vestit de'n Pascual", "Les Caramelles"...) que cantava una noia que no soc capaç de recordar, però en qualsevol cas anterior a Nuria Feliu o Guillermina Motta.

    ResponElimina
  2. Ostres, Brian, doncs no sé qui podria ser. Dos noms que em venen al cap són la Pilar Alonso i la Lina Richarte, però totes dues eren grans.

    Mentre escrivia a mi em passava el mateix, estirava el fil i anaven sortint records.

    ResponElimina
  3. Hola Enric!!
    Soc la Bloody Maruja, mare de la Kasumei, qui m'ha ensenyat el teu blog.. LLegir- te m'ha fet tornar a la meva infància, al Clot, carrer d'Aragó , ben a prop del Bar La Coctelera , i del pont maleit !! quins records..

    ResponElimina
  4. Continuo el comentari.. és el primer cop que participo en un blog . Sempre escric sobre aquell temps del carrer d'Aragó, on uns veins tenien una cabra al safareig, però no com a mascota,no, la teniem per a munyir-la i beure's la llet.. i hi havia aquella malaltia de les febres de Malta, que jo trobava molt exòtic. Tenir una malaltia amb un nom tan somniador i no anar a l'escola amb una febre com dolça, esllanguida, de malta.. com era el cafè que no era cafè, que era malta, una cosa mes "light"

    ResponElimina
  5. Bloody Maruja, ostres quina sorpresa! Benvinguda!

    Tinc intenció d'escriure algunes coses sobre el Clot, així que podrem compartir més d'un record. Tinc un apunt a mig fer sobre un tram de la Sèquia que et sorprendrà.

    Jo vivia a prop d'on vivies tu; a Provença entre Independència i Xifré.

    Dius que escrius sobre aquells temps; ho fas per a tu o ho publiques en algun lloc?

    ResponElimina
  6. Quan parleu del Clot procuraré estar a l'aguait. Jo vaig viure --entre d'altres indrets del mateix barri-- a La Meridiana, molt a prop del Bar La Coctelera (per cert, encara existeix). Jugàvem a futbol i feim el foc de Sant Joan al mig de La Meridiana (quan només es circulava pels laterals) i vaig veure fer els ponts maleïts... i moltes coses més.

    ResponElimina
  7. Una crònica intel·ligent de la nova cançó.

    Sobre la llibreria Porter... la recordo que tenia uns 16 anys i ja estava al·lucinat amb els llibres. Vaig entrar en aquest pis que comentes... són records curiosos que després he pogut anar recapitulant i encara guardo, com no, els llibres que hi vaig comprar.

    ResponElimina
  8. Galderich, i com va ser que vas anar al pis?

    ResponElimina