Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dilluns, 23 de gener del 2012

Entre la nova i la vella cançó

Els Setze Jutges en una imatge promocional per al
segons cartell del grup, l'any 1964
Autor: Oriol Maspons


La Nova Cançó i Els Setze Jutges

El 19 de desembre de 1961 Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Remei Margarit (que en el darrer moment no va poder cantar per indisposició) figuraven com a intèrprets de la "Sesión extraordinaria dedicada a la Poesía de la Nova Cançó". A la sessió s’hi va sumar Lluís Serrahima, autor de l'article “Ens calen cançons d'ara”, considerat el manifest fundacional de la Nova Cançó, aparegut a la revista Germinabit (Josep Benet, Ramon Bastardes i Max Cahner formaven part de l’equip de redacció), el 15 de gener de 1959. Va ser en un pis del número 27 del carrer de Santaló, que aleshores era la seu del CICF (Centre d'Influència Catòlica Femenina), l'actual Institució Cultural del CIC, on el 19 de desembre de 2011 es va celebrar el 50 aniversari de la creació de l'embrió d'Els Setze Jutges. Una taula rodona a càrrec de Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima; un concert del pianista Francesc Burrull, amb cançons dels Jutges, i la inauguració d'una exposició de 81 fotografies, comissariada per David Ferrer i Fermí Puig, van ser els actes de l’homenatge que es va completar amb la presentació del llibre Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país.

L'objectiu d'Els Setze Jutges era impulsar el moviment de la Nova Cançó i normalitzar i defensar l'ús del català cantant cançons contemporànies en aquesta llengua. Els primers membres, com Miquel Porter i Moix o Josep Maria Espinàs, van decidir retirar-se quan s'hi van incorporar cantants que volien fer de la música la seva professió, i es va començar a abandonar la interpretació de versions sobretot d'autors francesos, com Brassens, per compondre i cantar cançons pròpies. Així va ser que aparegueren els cantants que van acabar donant entitat al grup: Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Remei Margarit, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs. El cantant Raimon també estigué vinculat al grup durant els inicis de la seva carrera. Els Setze Jutges es van començar a dissoldre l'any 1968, a mida que els seus components es van professionalitzar.


Disc Homenatge musical als "Setze Jutges", de 1965


Abans de la Nova Cançó

Tornant als orígens de la Nova Cançó, ni Els Setze Jutges ni l’article d’en Serrahima sorgeixen del no res. Si bé durant dues dècades el panorama musical català va ser un erm, quan Els Setze Jutges es presenten en societat alguns cantants ja havien actuat cantant en català. Ja sigui per qüestions personals o perquè l’etiqueta de Nova Cançó va delimitar socialment i ideològicament el concepte de “cançó”, alguns d’aquells cantants es van quedar fora de l’aparell musical català.

Per posar l’exemple més conegut, Joan Manuel Serrat ha hagut de caminar per la frontera de la correcció ideològica perquè, injustament, entre alguns cercles se l’ha volgut marginar per cantar, també, en castellà. No entraré en aquesta qüestió com tampoc ho faré en els posicionaments polítics que han marcat els seus darrers anys.

Deia que el moviment no surt del no res. Abans del concert de 1961, Miquel Porter, historiador i professor universitari, ja cantava acompanyat de la seva guitarra cançons de Brassens (el 1957 Josep M. Espinàs va fer alguna conferència sobre "Georges Brassens, el trobador del nostre temps", del qual el mateix Espinàs n’havia traduït algunes cançons).




El tret de sortida de la cançó catalana és l’any 1958, quan s’editen dos EP: Hermanas Serrano: Cantan en catalán los éxitos internacionales i José Guardiola: Canta en catalán los éxitos internacionales. Les germanes Serrano tornen a gravar en català El dia dels enamorats (1959), i Guardiola també ho fa amb cançons del Festival de San Remo (1959), i un altre cop després de guanyar el 1r premi del Festival de la Cançó Andorrana (1960). També de 1960 és Recordant “La Moños”, de Rudy Ventura y su conjunto. Font Sellabona cantava en català a la ràdio, com ho feien la majoria, de la mà de locutors com Joaquín Soler Serrano o Salvador Escamilla, i enregistrà el primer EP, El mercat del ram, l’any 1961. Són la prehistòria de la Nova Cançó. I pel camí, Salomé, cantant “professional” com Josep Guardiola i les germanes Serrano, arribava a la fama cantant amb Raimon el “Se’n va anar” que els donaria el triomf en el Festival de la Canción del Mediterráneo, gràcies al sistema de votació popular que regia el festival. A partir de l’edició de 1964 es va posar el veredicte a mans d’un jurat per no deixar en evidència el Règim i la seva política cultural repressiva.




Les germanes Serrano van desaparèixer aviat de l’escena; l’any 1965. Rudy Ventura va seguir tocant la trompeta per festes i envelats fins que va morir. Josep Guardiola va seguir el seu camí de cantant melòdic, recollint èxits per l’Estat i a Amèrica del Sud. Sellabona es va dedicar a la pintura: quants cops no l’hauré vist pintar al seu estudi de Tossa i pels carrer de la Vila Vella sense saber-ne res de la seva relació amb la música!

La Nova Cançó va ampliar el seu ressò més enllà d’Els Setze Jutges, que el 1967 tancava el grup amb l’entrada del setzè jutge, Lluís Llach, i amb l’únic concert que van oferir tots junts, el 25 de maig. Desapareixien com a moviment mentre l’escena s’omplia d’artistes importants no adscrits al grup, com Raimon (que el 1966 ja havia cantat a l’Olympia de París), Ovidi Montllor o Tete Montoliu, però també Núria Feliu, Guillem d’Efak –la veu negra de la Nova Cançó–, o el Grup de Folk de Sisa, Pau Riba, Ia & Batiste i Oriol Tramvia, o la Nova música laietana de Jordi Sabatés i Toti Soler. La Cançó, que ja s’havia guanyat el dret de perdre el qualificatiu, ja no tenia aturador.


Records i impressions personals i intransferibles

Aquell any 1961 jo tornava de Madrid, on vaig aprendre a caminar i a parlar rondant per Lavapiés. No sé si aquella influència ambiental va deixar petja en el meu inconscient o no. No ho sabré mai. En tot cas, res que hagi modificat el meu codi genètic. Sí que va deixar empremta, però, la música que em va acompanyar durant els meus primers deu anys de vida abans no vaig trepitjar l’institut.

Per raons purament atzaroses, abans no vaig ser conscient de l’existència de la Nova Cançó com a fenomen, la meva oïda va ser modelada per l’entorn. Sonava la ràdio a totes hores, i si hagués de triar algun record, el hit parade se l’endurien cantants com la Piquer, Jorge Sepúlveda o Machín. El pick up de la meva cosina –vuit anys més gran que jo; i una cosina tira molt!– m’amania l’existència amb el Duo Dinámico, Jimmy Fontana, Paul Anka, The Beatles, Beach Boys... I a casa, el swing, la passió del pare: Glenn Miller, Benny Goodman, Jimmy i Tommy Dorsey, Count Basie... I també Louis Armstrong i Duke Ellington, Cole Porter, Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davis Jr.

Josep Guardiola

I la cançó catalana? De la cançó catalana jo no en sabia res. Les cançons populars que cantava l’àvia Pilar... Però això no era música; no sonava en cap aparell. I res més? Doncs sí, alguna cosa més. Sense donar-li més importància que als "Tres Tambors", la veu greu i suggeridora de Josep Guardiola, amb aquell bigotet ridícul de galant de postguerra, sonava quan venia a casa. I jo l’odiava perquè m’estirava les orelles amb el mateix gest compulsiu que d’altres et despentinen o et pessiguen les galtes. Amb ell em ve sempre a la memòria –no sé per què associacio una cosa amb l'altra– la primera televisió que vam tenir a casa, que era motiu de visita de coneguts i veïns... i se’m fa tot plegat un record llunyà...




Salomé

I llunyà, com la gran nevada del 62 –impressions totes que succeïen al mateix temps–, és també el record de Salomé. La Maria Rosa era una nena de 19 anys quan la vaig conèixer. Tenia tres anys menys que ma mare, i jo era un marrec que passava l’estona anant de mà en mà entre dones que s’explicaven la vida, la pròpia i la dels altres, a la perruqueria del carrer del Clot on coincidírem un o dos cops al mes, durant molts anys. Abans que ningú, em vaig aprendre el "Se’n va anar" mentre Salomé em feia el cavallet gronxant-me sobre les seves cames. I ara encara puc tancar els ulls i veure mar enllà les terres llunyanes de la infantesa. La música té això. No te la fas teva, sinó que és ella qui et segresta.


Llibreria dels Set Savis, d'Aurora Altisent


Miquel Porter

No sé si són els fets o el temps els que acaba configurant els record. A vegades la casualitat acaba tancant cercles iniciats molts anys enrere i configuren un tot homogeni.

Mai més podré ensumar aquella olor de paper vell, de pols; no podré tornar a remenar aquelles piles de llibres, amuntegats durant anys, enterrats entre gravats, mapes i manuscrits, esperant ser exhumats. En aquell espai mort i viu alhora, hi vaig anar adquirint llibres que calmaven la meva compulsiva curiositat. Entre molts d'altres, de mica en mica vaig comprar cadascun dels volums de les "Històries d’altre temps: Textes catalans antichs triats entre les produccions de caracter novelesch escrites en nostra llengua o en ella traduhides durant els segle XIV a XVII"(1), editats pel bibliòfil Ramon Miquel i Planas i impresos per Fidel Giró, des de l’any 1905. Però quan la llibreria va abaixar les seves portes, me’n faltaven dos que no vaig saber trobar: Les Faules d’Isop i les Faules isòpiques (2).

Estava palplantat davant de la porta del carrer de la Canuda. A la paret encara hi sobrevivia el relleu de pedra amb el nom: Llibreria dels set savis. Ja no hi és. Com la llibreria. Com els llibres? On deuen ser els bustos dels savis que coronaven una de les antigues prestatgeries?

Vaig mirar cap a munt, buscant llum a les finestres del palau dels comtes de Solterra. Un edifici senzill, del segle XVII. On hi havia l’antic cinema Niza havia estat el jardí del palau. Pujo; no pujo? Les escales són estretes. No es corresponen a les escales d’una casa senyorial. Deu ser l’entrada de servei. Em tremola el pols però truco a la porta del primer pis.

M’obre un home de cinquanta i pocs anys (això ho sé ara), però sembla que en tingui més. És prim, de cara rebregada, i porta un guardapols blau marí, com aquells que feien servir els adroguers. Li explico les meves ànsies d’Isop i em fa passar a l’interior del palau. Habitacions immenses de sostres altíssims (en una d'elles hi havien assajat els Jutges), mobles sumptuosos que fan olor a nissaga, catifes i prestatges de llibres que arriben fins el cel; volums i més volums que parlen de cinema, aparells fonogràfics, cartells de cinema antics, càmeres, projectors, zoòtrops, llanternes màgiques... L’home se n’ha anat cap endins, silenciosament. No se sent cap soroll. Potser una lleugera remor de la gent que passa pel Portal de l’Àngel.

— Això és el que buscaves? — pregunta mentre m’allarga un llibre.

Els dos exemplar de les faules enquadernats en tela en un sol volum. El fullejo embadalit mentre contemplo els gravats originals de les edicions gòtiques del segle XVI.

— Res. No em deus res — em respon quan anava a preguntar.
— I la llibreria?
— Ja és història.
— I els desitjos? I els secrets amagats?
— Sempre hi haurà desitjos i sempre hi haurà secrets.

Surto al replà amb el llibre sota el braç i deixo enrere aquell món ocult a la vista dels mortals, com si sortís d’un bosc atapeït d’arbres, boires i esperits. Començo a baixar les escales mentre Miquel Porter tanca la porta de la platea i, com quan era petit, em deixo dur per les veus dels actors de les pel·lícules, que ressonen màgicament rere les cortines de vellut de la Col·lecció Cinematogràfica Catalana.


Miquel Porter en una de les sales de la casa familiar del carrer Canuda,
a la dècada de 1960, lloc on s'allotjava la Col·lecció
Cinematogràfica Catalana (COCICA)


*


(1) La història de Valter e Griselda, de Petrarca; Lo somni, d'en Bernat Metge; Lo carcer d'amor, de Diego de San Pedro y traduhida al català per Bernadí Vallmanya; Historia de Pierres de Provença y de la gentil Magalona; La història de Jacob Xalabín, seguida de la de La filla de l'emperador Contastí; Tractat de Scipio y Anibal, seguit de la Destrucció de Jerusalém; Historia de l'esforçat cavaller Partinobles; Viatge al Purgatori de Sant Patrici, per Ramón de Perellós, seguit de les Visions de Tundal y de Trictelm, y del Viatge d'en Pere Portes a l'Infern.

(2) Faules d'Isop, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI (Barcelona 1550? y 1576) i Faules isòpiques de Aviano, Alfonso, Poggio y altres autors, text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI.



Escrihuela, Joan Manuel; Ferrer, David; Puig, Fermí. Els Setze Jutges.
Crònica tendra i irònica d'un país. Barcelona: Viena Edicions, 2012

15 comentaris :

  1. M'has deixat impressionat. És un relat precís, i gaire bé exhaustiu, d'una època que hauria de recordar millor si les neurones no comencessin a trair-me, però que ja començo a entreveure només entre boires. Però finalment els pensaments s'enllacen, i uns estiren dels altres. De la prehistòria de la nova cançó, que coincidí amb l'aparició dels microsolcs de 45RPM ("microsurcos" en dèiem llavors), m'has arrencat ara el record de Jimmy Fontana i Rita Pavone cantant en català o d'un recull de "cuplets de Barcelona" ("El vestit de'n Pascual", "Les Caramelles"...) que cantava una noia que no soc capaç de recordar, però en qualsevol cas anterior a Nuria Feliu o Guillermina Motta.

    ResponElimina
  2. Ostres, Brian, doncs no sé qui podria ser. Dos noms que em venen al cap són la Pilar Alonso i la Lina Richarte, però totes dues eren grans.

    Mentre escrivia a mi em passava el mateix, estirava el fil i anaven sortint records.

    ResponElimina
  3. Bloody Maruja23 de gener, 2012

    Hola Enric!!
    Soc la Bloody Maruja, mare de la Kasumei, qui m'ha ensenyat el teu blog.. LLegir- te m'ha fet tornar a la meva infància, al Clot, carrer d'Aragó , ben a prop del Bar La Coctelera , i del pont maleit !! quins records..

    ResponElimina
  4. Bloody Maruja23 de gener, 2012

    Continuo el comentari.. és el primer cop que participo en un blog . Sempre escric sobre aquell temps del carrer d'Aragó, on uns veins tenien una cabra al safareig, però no com a mascota,no, la teniem per a munyir-la i beure's la llet.. i hi havia aquella malaltia de les febres de Malta, que jo trobava molt exòtic. Tenir una malaltia amb un nom tan somniador i no anar a l'escola amb una febre com dolça, esllanguida, de malta.. com era el cafè que no era cafè, que era malta, una cosa mes "light"

    ResponElimina
  5. Bloody Maruja, ostres quina sorpresa! Benvinguda!

    Tinc intenció d'escriure algunes coses sobre el Clot, així que podrem compartir més d'un record. Tinc un apunt a mig fer sobre un tram de la Sèquia que et sorprendrà.

    Jo vivia a prop d'on vivies tu; a Provença entre Independència i Xifré.

    Dius que escrius sobre aquells temps; ho fas per a tu o ho publiques en algun lloc?

    ResponElimina
  6. Quan parleu del Clot procuraré estar a l'aguait. Jo vaig viure --entre d'altres indrets del mateix barri-- a La Meridiana, molt a prop del Bar La Coctelera (per cert, encara existeix). Jugàvem a futbol i feim el foc de Sant Joan al mig de La Meridiana (quan només es circulava pels laterals) i vaig veure fer els ponts maleïts... i moltes coses més.

    ResponElimina
  7. Una crònica intel·ligent de la nova cançó.

    Sobre la llibreria Porter... la recordo que tenia uns 16 anys i ja estava al·lucinat amb els llibres. Vaig entrar en aquest pis que comentes... són records curiosos que després he pogut anar recapitulant i encara guardo, com no, els llibres que hi vaig comprar.

    ResponElimina
  8. Brian, ja et faré un toc.

    ResponElimina
  9. Galderich, i com va ser que vas anar al pis?

    ResponElimina
  10. Jo també vaig un cop, amb un amic que ara és periodista, en aquell pis amb no sé quina excusa. Que se'n deu haver fet de tots aquells volums de llibres.
    "volums i més volums que parlen de cinema, aparells fonogràfics, cartells de cinema antics, càmeres, projectors, zoòtrops, llanternes màgiques..."

    Toni Olivé

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toni, era un món màgic! Em sembla que tot va anar al foms de la Filmoteca.

      Elimina
  11. Desde aquella primera vez que la oí, ya tan lejana en el tiempo, hasta hoy, esta canción me parece insuperable: https://www.youtube.com/watch?v=MDf8xi88nZc

    ResponElimina
    Respostes
    1. José Luis, una canción que se adelantó una cuantas décadas; o mejor dicho, nada ha cambiado desde entonces.

      Elimina
  12. A la llibreria dels Porter vaig anar amb el meu futur marit, l'any 1964 o 65, cercant una làmina o alguna cosa semblant per emmarcar-la i "omplir" el pany de paret de damunt de sofà del menjador.
    El Sr.Porter (pare) sense gaires paraules ens va conduir a la rebotiga, remanà sota un munt de material que hi havia damunt d'una taula immensa i en va extreure 3 parells de làmines que degudament col.locades formaren el mapa de Juan de la Cosa. Quina bona recomanació. Per indicació seva la vàrem portar a emmarcar a can Costa, una botiga que fins fa poc hi havia al c.Tapineria. Va ser tot un encert i des de llavors penja en lloc destacat de casa nostra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A can Porter tenien aquestes coses. És una pena que desapareguessin tant una llibreria com l'altra. Allà t'hi podies passar hores remenant i podies trobar-hi autèntiques meravelles.

      Elimina