dijous, 23 febrer de 2012

Los trabajos de Barcelona. 1812: constitució, conflictes i propaganda

Billinsgate at Bayonne or The Imperial Dinner!, Londres, 10 juliol 1808. Aiguafort il·luminat. Paper vitel·la. Rudolf Ackermann (editor) [1]

[Actualitzat 24 febrer, 13 h]

Trabajos de Barcelona [2] és un manuscrit inèdit en quatre volums enquadernats en pergamí, que relata en forma de diari i en primera persona el dia a dia de la Guerra del Francès a la ciutat de Barcelona. El seu autor és anònim. Al llom del primer volum, però, hi figura el nom Magarola, que tant podria ser l’autor com algun dels propietaris que van adquirir el manuscrit amb posterioritat. Aquesta obra ha estat cedida pel seu propietari i actualment està exposada en el Gabinet d’Arts Gràfiques de Palau Antiguitats en el context de l’exposició 1812. Constitució, conflictes, propaganda. El manuscrit no és a la venda però sí a l’abast de qualsevol especialista que el vulgui estudiar, i n'oferim el pròleg i la primera pàgina.

Trabajos de Barcelona (1808-1814)




L’única referència bibliogràfica que permet relacionar un Magarola amb aquest manuscrit és a El pensament i l'activitat literària del setzens català, de Mireia Campabadal, en una nota a peu de pàgina [3], que esmenta Benet de Magarola i Castellví com autor d'un manuscrit datat entre 1808 i 1814, que són precisament els anys que abasten els Trabajos de Barcelona.

Benet de Magarola (Barcelona, 1768-Canovelles, Vallès Oriental, 1823) era fill de l'oïdor de l'audiència de Catalunya Miquel Joan de Magarola i de Clariana. Va ser catedràtic de filosofia a Cervera, i el 1793 va ingressar a l'Acadèmia de Bones Lletres, de la qual fou secretari. Segons la nota, dels seus escrits, només en restà el manuscrit esmentat, del qual no se'n dóna cap títol, que sí figura en el llom dels quatre volums. Aquest dietari ─sempre seguint la nota─ va ser utilitzat per Ramon Ferrer (Barcelona, 1777-Barcelona, 1821, també conegut com Raymundo o Raimon) per la redacció de la seva Barcelona cautiva (1815-1821) [4], també en forma de diari, en sis volums, on narra l’ocupació napoleònica des d’un punt de vista antifrancès. Aquest eclesiàstic i historiador va deixar inèdites, també, dues obres sobre Barcelona: Efemérides barcelonesas i Barcelona antigua y moderna.

Comentant els peculiars paral·lelismes entre el manuscrit atribuït a Magarola i la Barcelona cautiva de Ferrer amb el company i historiador Galderich de & Piscolabis Librorum, coincidim a creure en la possibilitat que el manuscrit de Magarola sigui obra del propi Ramon Ferrer i redacció prèvia a Barcelona cautiva. Antoni Moliner, en el seu estudi La Guerra del Francès a Catalunya segons el diari de Raimon Ferrer [5] no esmenta en cap moment que Ferrer fes servir un manuscrit de Magarola per redactar la seva obra. I pensem que, d'haver estat així, Magarola n'hauria estat al cas i alguna mena de reacció hi hauria hagut. És del tot necessari fer-ne un estudi crític dels dos diaris per treure'n l'entrellat.

En tot cas, tenim tres obres inèdites, el manuscrit i els dos llibres de Ferrer, que són, sens dubte, de gran interès per conèixer la situació política d'aquells anys tan interessants en què semblava que, d'una vegada, la vida d'aquest país es redreçava i entrava en la modernitat, i també per conèixer de manera directa els costums de la ciutat de Barcelona. Hi ha molta feina a fer.


Palau Antiguitats no és una galeria com les altres. Les seves exposicions temàtiques són una oportunitat de viatjar al voltant d’un motiu històric o artístic concret; estan ben documentades i aporten sempre el material suficient perquè la visita resulti didàctica, amb l’avantatge que es poden adquirir les obres exposades. Bereshit ja en va parlar quan es va fer l’exposició La España negra: grabados de Goya a Solana.

Com dèiem, en aquest cas el motiu de l’exposició, com queda clar en el títol, 1812. Constitució, conflictes, propaganda, és el bicentenari de la primera constitució espanyola, redactada per les Corts de Cadis el 1812, i ens permet a través de més de 150 peces recordar un dels moments clau de la història d’Espanya i de Catalunya.

L’exposició reuneix obres completament inèdites, mai mostrades fins ara al públic i de gran interès històric, documental i artístic. Introduïda per exemplars de vàries de les primeres edicions de la primera constitució espanyola, la mostra s’entén com una reflexió que va més enllà del text legislatiu, i pretén il·lustrar ─a través de nombrosos gravats i dibuixos─, el conflicte de la Guerra del Francès (1808-1814) i les seves conseqüències.

Mereixen especial atenció dos dibuixos: el primer, atribuït a Bonaventura Planella, on es representen les sessions de les Corts Generals a l’Isla de San Fernando a Cadis, i un segon, no menys rar, de Salvador Mayol, amb l’afusellament d’un espia francès els primers dies de l’ocupació francesa de Catalunya. Conformen l’exposició les sèries d’estampes al voltant dels esdeveniments que tingueren lloc a Madrid; les estampes que va dur a terme Josep Coromina sobre les heroïcitats dels catalans contra els francesos; els gravats de l’extraordinària sèrie de Las Ruinas de Zaragoza de Gálvez y Brambila... Un lloc preeminent l’ocupa la figura de Francisco de Goya que, a través de la sèrie de Los Desastres de la Guerra, denuncià com ningú els abusos i els tràgics esdeveniments de l’ocupació i els seus infames efectes. L’exposició dedica un apartat al gravat satíric, i dóna cabuda a nombroses estampes angleses, franceses i espanyoles ─amb rares i inèdites sàtires a Napoleó incloses─ , i es fa palès l’entrecreuament propagandístic entre les tres nacions, com es pot comprovar en les il·lustracions satíriques com la que encapçala aquest apunt.

Aquesta focalització sobre la il·lustració dels conflictes i de la guerra és especialment rellevant perquè a l'augment de l'interès per la premsa escrita (el Diari de Barcelona naixia el 1792) com a mitjà de difusió de les notícies entre els ciutadans s'hi afegia la imatge, en forma de dibuixos, estampes i gravats, com a manera d'il·lustrar els esdeveniments i, en certa manera, donar-los caràcter realista i de versemblança. La imatge eren, alhora, una arma de lluita política i social, que aviat va trobar en la sàtira la seva expressió més corrosiva [6]. Segurament, aquesta importància creixen de la il·lustració com a transmissora d'informació va accelerar l'aparició de la fotografia.

Afusellament. Un Espia qº se passo por las Armas a 27 de Dbre 1808, Salvador Mayol. Dibuix a tinta sèpia a ploma. Paper verjurat [7]

Acte de les Corts Generals i Extraordinàries celebrades al Teatro Real de la Isla de León (San Fernando, Cadis) el 24 de setembre de 1810, Bonaventura Planella (atribuït). Dibuix a tinta a ploma i aiguada blanca. Paper verjurat [8]

Ha estat editat un catàleg amb una selecció de les peces més notables, algunes de les quals, com ja hem dit, només es poden veure aquí, on han col·laborat Miquel Roca i Junyent, un dels ponents de la Constitució del 1978, en el pròleg, i Francesc Fontbona, membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, pel text.

A casa dels avis hi havia el costum de fer referència a fets històrics per subratllar qüestions quotidianes. La Guerra del Francès, els carlins, la Guerra de Cuba, el Desastre d’Annual (Abd el-Krim, bereber, que derrotà les tropes espanyoles i va ser president de la República del Rif durant els seus tres anys d’existència, redimia els moros que tanta mala premsa tenien per culpa de la guàrdia mora de Franco, de la qual l’àvia Pilar sempre en deia pestes) i la Guerra Civil (aquesta en veu baixa) servien per fer-me entendre que la realitat present estava enllaçada irremissiblement amb el passat. La constatació més lúgubre va ser quan per enterrar l’avi March vam haver de treure de la tomba un soldat de la Guerra de Cuba (en els ossos, però vestit amb l’uniforme que feia nosa i que ara no recordo quina relació tenia amb la família.

Però el que més gràcia em feia de petit era quan l’àvia Pilar deia “Si el timbaler del Bruc enlloc del timbal s’hagués tocat una altra cosa, ara seríem francesos”. Jo no sabia aleshores que això volia dir que nosaltres “estàvem” del costat dels liberals afrancesats i de la Il·lustració, però el temps em va anar ensenyant aquesta i d’altres coses.

Mentre jo m’imaginava la provocadora imatge del timbaler fent el gest agafant-se l’entrecuix, l’avi March, sempre en el seu balancí, pensava, pensava silenciosament, que els timbals havien començat a sonar al segle XV quan van començar a ensorrar-se les pedres del call.

*
[+] Piscolabis Librorum: Visca La Pepa! (1812), dos-cents anys de la Constitució de Cadis (1 i 2).

Notes

[1] L’escena, situada a Bayona el maig de 1808, ridiculitza la falta d’unitat de la família reial espanyola. Billinsgate és un conegut mercat de peix anglès. A l’esquerra, la reina Maria Lluïsa esbronca el seu fill Ferran VII. Al centre hi veiem Manuel Godoy i darrera la taula hi destaca Carles IV amb camisa de dormir i tocant el violí. Napoleó, a la dreta, mira de posar ordre sense èxit, tot exclamant que enviarà la família sencera a la presó.

[2] Trabajos de Barcelona (1808/1810-1813/1814). 4 volums en vuitè, manuscrit, i enquadernació en pergamí original. Hi ha un salt cronològic i no hi ha anotacions dels anys 1811 i 1812.

1r vol.: Any 1808, del 13 de febrer al 31 de desembre. 2 f. + 2 f. de pròleg + A(9) +B(10)/ V(10), 189 f. + 2 f.
2n vol.: Any 1809. Sense núm. 1 f. + 163 f. + 1 f.
3r vol.: Any 1810. Sense núm. 3 fulls + 207 f. + 3 f.
4t vol.: Anys 1813 i 1814 (fins al 28 de maig). Sense núm. 1 f. + 70 f. + 1 f. 20’5 cm.

[3] Campabadal i Bertran, Mireia. El pensament i l'activitat literària del setzens català (Barcelona: Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 2004, volum I: Ideologia il·lustrada i renovació cultural, p. 191, nota  259).

[4] El títol complet del dietari de Ferrer és: Barcelona cautiva, ó sea, Diario exacto de lo ocurrido en la misma ciudad mientras la oprimieron los franceses, esto es, desde el 13 de febrero de 1808, hasta el 28 de mayo de 1814. Barcelona, en la oficina de Antonio Brusi. año 1815-1821.

[5] Moliner i Prada, Antoni. La Guerra del Francès a Catalunya segons el diari de Raimon Ferrer. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Serveis de Publicació, 2010. 364 p., il. + 1 disc òptic (CD-ROM) [previsualització en línia].

[6] Corrales Burjalés, Laura. "El poder de la imagen durante la Guerra de la Independencia: El caso de Cataluña" [en línia]. Hispania Nova, Revista de Historia Contemporánea, núm. 9 (separata), 2009.

[7] Salvador Mayol, abans de marxar cap a Mallorca, deixa testimoni de l’afusellament d’un espia francès durant els primers moments de la Guerra del Francès.
Regular estat de conservació amb un empelt en forma de pera invertida de paper diferent i dibuix no autògraf.

[8] Interessant testimoni gràfic que mostra la sala d’actes del Teatre de Comèdies de l’Isla de León amb els protagonistes i pares redactors de la Constitució. A la dreta destaca el tron reial buit i un retrat simbòlic del monarca sota pal·li.
Marca d’humitat que cobreix més de la meitat del dibuix. A les parts no tacades l’aiguada blanca ha virat.

7 comentaris :

  1. Una exposició més que recomanable. De fet li dedicaré un apunt en motiu de La Pepa.

    No em cansaré de repetir que les exposicions de Can Palau són una joia enmig d'un panorama del món dels antiquaris i de les exposicions públiques decebadors...

    ResponElimina
  2. Galderich, totalment d'acord. Aporten un plus a la qüestió purament comercial que és molt d'agrair. I el material que exposen és sempre molt bo, i sovint inèdit o poc conegut.

    ResponElimina
  3. Molt bona l'entrada...mmmhh, tinc una entrada en ment, però necessito més de temps, que probablement tira per terra tot això de que els Catalans ens consideravem més lliberals i afrancessats que la resta...

    ResponElimina
  4. Això sí que són manuscrits inèdits valuosos i no els meus apunts de l´Aguirre ! Magnífic, documentat treball. Me quito el cráneo.

    ResponElimina
  5. Aris, a veure aquesta entrada. Estarem atents. El que és evident és que com a catalans, i com a res, no som homogenis, deo gratia!

    Però mira que si arriben a guanyar els francesos...!

    ResponElimina
  6. hoangho, si el crani és el de la foto de l'avatar, passa-me'l, que en traurem una pasta!

    A veure si algú té temps i ganes i estudia aquest manuscrit perquè és molt interessant.

    Segur que l'Aguirre en deu tenir de seus a casa. Qui els heretarà?

    ResponElimina
  7. ha,ha, el crani és el de Miguelón,l´hauríem de furtar al museu de l´evolució de Burgos...

    Supose que heretaran els fills, crec té dos, una escriu algun article al MEDITERRÁNEO de Castelló i al xic el conec però no gaire.

    Ahir vam fer la reunió del club, amb el nostre estil anàrquic característic però molt bé, llàstima no estare el sr. Aguirre, està molt major.
    Vaig exhortar als companys a llegir la teua completa entrada al blog. Espere em fagen cas !

    ResponElimina

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum