dimarts, 20 de març de 2012

Chagall, Yósik i l'extinció del món

El violinista celeste (1934)

Viure és anar embastant relats. Tota experiència se’ns presenta en un context determinat, amb un llenguatge concret (realista, abstracta, oníric). Té, fins i tot, els seus codis ètics, que no tenen per què coincidir amb els de l’entorn ni amb els que acceptem conscientment. Cada vivència és com un conte, amb valor individual. Anar enfilant aquestes experiències ens acaba construint. Acceptar cada relat com una part d’un tot no vinculat a una trama predeterminada permet créixer en totes direccions, alliberats de la presentació, el nus i el desenllaç novel·lesc i determinista. Ens permet defugir l’esperit tràgic de la vida, la sort i la dissort, la voluntat divina. Cal només acceptar que, si bé tot ens afecta, el llop tanca els ulls al final de cada conte.

Una part de la meva infantesa està indefectiblement lligada a Tossa de Mar. Ho està de forma realista, perquè com a experiència em va modificar; però ho està també de forma onírica perquè les sensacions i les emocions no acaben mai de conformar un relat sòlid, sinó que són com pinzellades en un quadre impressionista; taques de color, de llum. La distància i la implicació modifiquen el record i l’objecte.

Tossa, encara que només sigui en la memòria, és per ella mateixa una vila idíl·lica, impregnada d’ombres medievals, d’olor de mar, del verd de la muntanya. És llum, és so; és una veu que parla abans que totes les paraules comencin a tenir sentit. És, en la ment infantil, sintagma abans que relat.

Tossa és un indret petit comparat amb el món, per això allà tot era més dens perquè el món hi era concentrat. I com en els contes, tot era recorrent. El mateix mar, la mateixa sorra, la mateixa olor a sal. La nostra mirada és la que converteix el conjunt en una paleta d’on triar el color; on la mà tria el traç; i la imaginació, la perspectiva.

A Tossa hi ha una finestra entreoberta sobre les cases d’una vila, d’un shtetl, potser Vitebsk, localitat bielorussa majoritàriament jueva, on els nazis van exterminar més de 16.000 jueus durant la massacre del gueto, el 8 d’octubre de 1941. I de la finestra estant, com un ocell, sobrevola les taulades el Violinista celeste, de Marc Chagall.

Chagall, nascut i criat a Vitebsk, es va inspirar en els paisatges de la seva infantesa i en els costums de les comunitats jueves de l’est d’Europa. La Gran Guerra (1914-1918) va desplaçar gairebé un milió de jueus i es va destruir el que quedava de la cultura shtetl que havia definit la vida de la majoria d’aquests jueus durant segles, i que es pot donar per extingida després de l’Holocaust. Es va esvair una societat que va veure créixer escriptors i artistes com Chagall, gent amb uns poderosos records que ja no podien ser alimentats per una realitat tangible. En el seu lloc, la cultura es va convertir en una font emocional i intel·lectual que només existia en la memòria i la imaginació, i que han reproduït de forma excel·lent pel·lícules com El violinista a la teulada (1971), de Norman Jewison (amb guió de Sholem Aleichem), o autors en llengua jiddisch com el mateix Sholem Aleichem, Isaac Bashevis Singer (Premi Nobel 1978), Der Nister o Joseph Buloff, de qui resulta imprescindible la lectura de la novel·la Yósik, el del viejo mercado de Vilnius (Barcelona: Capitán Swing, 2011).

Buloff, caracteritzat com a Yoshke, el músic

Joseph Buloff, actor jueu lituà de llengua jiddisch, que va abandonar l’Europa de l’est el 1926 per fer carrera en el teatre i el cinema nord-americans, ens descriu a Yósik, de forma més o menys autobiogràfica, l’entramat urbà de la vella ciutat de Vilnius i del seu barri jueu, del shtetl en què va viure. Ens narra la història d’un nen que va créixer aprenent l'art de la metamorfosi, necessari per sobreviure durant les ocupacions successives de cosacs, alemanys, bolxevics i polonesos. La vida urbana, la supervivència en un món miserable i hostil, el terror de la Primera Guerra Mundial... Tot es combina en aquesta novel·la que resulta tan impactant tant per a qui en coneix el context com per a qui no. Una novel·la que és, alhora, un document històric d'un període durant el qual, com ja he explicat, l’Europa de l'est va canviar per sempre.

La vida en un shtetl

Avui m'arribava de la mà d'un company, en el bloc Who's there?, la publicació d'un llibre del periodista francès Albert Londres (1884-1932), El judío errante ya ha llegado, que ens parla de l'extinció d'aquest món, una crònica de 1929 on s'ens "descriu un món que, esllanguit, mort de gana, de fred i d’esperança, va durar una dècada més i, convertit en cendra i enterrat en fosses, va desaparèixer per sempre".

Dins de la tradició simbòlica, irònica i còmica de la literatura oral, escrita i dramàtica en llengua jiddisch, mare en certa manera de la literatura de l'absurd (Kafka va quedar molt impressionat quan va conèixer el teatre jiddisch procedent de l’Est, que desconeixia totalment), Yósik, el narrador, relata la delirant existència dels personatges que viuen al voltant del vell mercat de Vilnius, i l'extravagant aprenentatge d'un nen jueu dotat d’una imaginació i una retòrica fora del comú.

Tornant a Chagall, el seu món està impregnat d’aquell esperit jiddisch simbòlic però, alhora, excepcionalment vital. La seva pintura de colors vius representa el món com a través d’un vitrall, com d’un calidoscopi que deforma i interpreta la vida. Optimista i oníric: el jazz hebreu de la pintura, es va dir en el seu moment. A Tossa (en certa manera el meu  shtetl particular en el laberint de carrerons de la Vila Vella) hi va passar els estius de 1933 i 1934. Fins l'esclat de la Guerra Civil Tossa va ser el punt d'arribada i estada de bona part dels pintors i artistes europeus, sobretot d'aquells que fugien del poder nazi que s'extenia com una taca. Quan començà la guerra, el pintor Georges Kars va ajudar a repatriar els artistes estrangers. Kars (George Karpeles, jueu txec nascut el 1880 a Kralupy) havia arribat a Tossa l'any 1929 i hi va fundar el Museu d'Art Contemporani i va ser un dels artífex que Tossa fos anomenada la Babel de l'Arts. L'any 1945, davant de la incertesa d'un món en mans del nazisme, es va suïcidar; malauradament, no sabia que Hitler i el nazisme tenien els dies comptats.

Chagall i Georges Kars, a la platja de Tossa

Chagall marxava de Tossa el 1934, però hi va deixar oberta la finestra (el Violinista celeste és permanentment exposat en el Museu Municipal de Tossa) a través de la qual vaig aprendre -sense cap mena de consciència artística: només era un nen i un adolescent amb molta imaginació- a volar, com s’alça el vol quan s’és dins d’un somni, i escapar sobre els terrats de la ciutat, escapar de la realitat que, finestra endins, se m'oferia crua i nua.

I la realitat, que és plena de finestres, ens du a Madrid, on fins el 20 de maig el Museu Thyssen-Bornemisza i la Fundació Caja Madrid organitzen una exposició conjunta de les obres de Marc Chagall, on es destaca el paper cabdal que la seva obra juga en la Història de l'Art. El Thyssen-Bornemisza exposa obres dels primers anys, a Sant Petersburg (1906-1910), i dels anys a París (1910-1914), on es mou entre els ambients fauvistes, cubistes i surrealistes; la mostra continua amb la seva experiència en la Rússia revolucionària (1914-1922) i continua amb la segona estada a França (1923-1941), potser un dels períodes més fèrtils perquè li permet viatjar i recollir amb els sentits experiències que només havia tingut a traves dels quadres d’altres artistes i de la literatura.

La pluie (1911)

Pel que fa a les sales d'exposició de la Fundació Caja Madrid l'atenció se centra en el període americà (1941-1948), l'exili forçat als Estats Units fugint de l’ocupació nazi a França, en les obres amb què va il·lustrar la Tanakh (Antic Testament), la seva relació amb els poetes contemporanis i en l’evolució artística posterior després de tornar definitivament a França (1948-1985).


Madrid ens queda prou lluny, però mentre esperem que l’exposició s’apropi una mica més, o fins i tot si això no passa, tenim encara una possibilitat de gaudir de Chagall. 451 Editores ha publicat la novel·la gràfica Chagall en Rusia, dibuixada i escrita per Joann Sfar, l’autor de l’imprescindible El gato del rabino, i del qual també en podem gaudir a Barcelona a l’exposició Brassens ou la liberté, on ha dibuixat tots el decorats que donen caràcter narratiu a l'exposició.

Chagall en Rusia és una interpretació lliure de la vida del pintor. Però són tants els punts en comú entre Chagall i Sfar que arriba un moment que tota recreació del dibuixant resulta plausible. Evidentment, a través d’Sfar no arribarem a la pintura de Chagall, però sí al seu esperit, sí a aquell paisatge que conforma el rerefons de la seva producció artística. Sfar cuida molt els temes i els personatges de les seves històries. Tot serveix per canalitzar la seva creació i fer evident que estem davant d’un dibuixant que ja comença a ser un referent artístic. Però fer-ho a través d’un altre artista que ho és tot en el món del art l’ha obligat a deixar anar totes les seves capacitats expressives. Una d’elles, que s’evidencia especialment aquí, és la capacitat de canviar l’estil i el traç del seu dibuix amb la finalitat d’aconseguir la màxima expressió dels caràcter i de les emocions. El seu dibuix té autèntica capacitat narrativa.

D’una altra banda, Sfar comparteix amb Chagall l’alegria i el vitalisme. El gato del rabino és una mostra paradigmàtica de com explicar una història i que pugui arribar a tothom a través d’aquest vitalisme. Sfar parla de la naturalesa humana. La seva visió de la religió, de l'amor, de l'amistat, la seva afició per la música impregnen totes les seves obres. I és a partir del coneixement i el domini de les arts i la comprensió dels sentiments que Sfar aconsegueix el seu objectiu, simple i complex alhora: capturar la naturalesa contradictòria de l'home i les seves passions. Sfar ens explica el conte en què estem tots atrapats.

17 comentaris :

  1. Solo con la introducción ya hubiera disfrutado con la entrada.
    Hay días que parece que el universo se organiza.
    Leerla hasta el final ha sido una gozada.

    ResponElimina
  2. Bon dia, Enric.
    Que bo que és en Chagall. La seva poètica anuncia al Kafka inicial, més lluminós. Per cert, he vist una pel•lícula que et pot interessar molt, Moon http://el-missatger.blogspot.com.es/2012/03/clones-que-suenan-con-sus-derechos.html Forma un díptic conceptual en molts aspectes de 2001, en la relació amb l’ordinador central, aquella versió high tech del Golem, com vas apuntar en un parell d’entrades. Moon no solament tracta aquest tema sinó que reverbera amb implicacions metafísiques evidents. Molt bona, sota el meu punt de vista.
    L’entrada d’en David és una d’aquelles delícies impressionistes que acostuma a regalar-nos. I no és piloteig.
    Salut!

    ResponElimina
  3. Certament buscaré aquesta novel·la de Buloff, Enric.
    Desconeixia que Chagall hagués estat a Tossa. He de veure el quadre que hi va pintar com sigui!
    És curiós que la visió de l'shtetl que ens ha arribat estigui deformada per la idealització de la qual és bona mostra la pel·lícula de Jewison. Suposo que s'entén pel fet que quan la literatura ídix es va començar a popularitzar, l'shtetl ja quasi no existia com a tal, a causa de les migracions a les ciutats i la secularització de molts costums.
    Tornant a Chagall, suposo que coneixes la seva autobiografia, que és un document molt interessant, també.
    Bé, resumint: un post sobre el qual podríem estar parlant hores i hores.
    (Ah! I gràcies, Missatger.)

    ResponElimina
  4. Adoro aquests teus apunts que m'obliguen a treballar de valent. Per cert que, avui, al TN, parlaven d'un projecte de port esportiu que es vol fer a Tossa i que destrossarà la seva façana marítima i alguna cala. L'alcaldessa semblava ben cofoia. M'han vingut ganes de plorar.

    ResponElimina
  5. Gràcias, Pombolita. Con lectoras como tu da gusto escribir.

    ResponElimina
  6. Missatger, ja havia llegit el teu apunt i el tinc en compte.

    Chagall és d'aquests artistes que a més d'impressionar-te són capaços de transportar-te. De la seva obra emana una (vaig a inventar-m'ho) mística racional. I Sfar també.

    Et dono la raó: el David té alguns apunts que són com píndoles energètiques.

    ResponElimina
  7. David, és allà des del 1934. Està exposada en el museu, dins la Vila Vella.

    El guió de la pel·lícula de Jewison és d'Aleichem, que va viure en un shtetl. Segurament no hi ha una visió única, i suposo que també depèn de l'entorn. Si no recordo malament, l'ambient de la pel·lícula és més aviat rural, oi? No sé. Reconec que no sóc un bon coneixedor d'aquest aspecte.

    L'autobiografia, sé que existeix però no l'he llegida. No arribo a tot! :(

    ResponElimina
  8. Clidice, no me'n parlis! Ja fa anys que vaig renunciar a Tossa; des que va deixar de ser una vila marinera amb quatre turistes. Hi vaig de tant en tant, i a cops d'imaginació i acompanyat dels vilatans que conec, encara puc treure-li suc. Però és una pena.

    Saber que gaudeixes d'apunts com aquest m'alegra molt i anima a continuar escrivint.

    ResponElimina
  9. Amb cada apunt, et superes, Enric! felicitats i gràcies perquè ara mateix he trobat uns quants Josephs del Chagall per fer una segona entrada.

    una coseta: amb el fons groc et llegia millor, ara em queden les teves lletres gravades a la retina ;)

    ResponElimina
  10. La història del jueus a Europa es la història de la supervivència, es increïble com la història sempre es repeteix

    ResponElimina
  11. kalamar, gràcies; tanta amabilitat es mereix una cervesa. Treballes al costat de casa meva; no tens excusa. A la terrassa del bar Lleida hi toca el sol tot el dia :)

    Realment (gustos a banda), fa de mal llegir el color negre?

    ResponElimina
  12. Aris, és cert. Ara difícilment es tornarà a repetir: se'ls van carregar gairebé tots. No aprenem. I si no, mira el que ha passat a Tolosa.

    ResponElimina
  13. Bufff, cites noms tan destacats i que m'agraden tant... Una mica la sensació que em queda és la de que tot encaixa, i tot té un perquè. Respecte a l'exposició, no crec pas que vingui a Barcelona. Així doncs, per doble motiu, se t'agraeix la referència bibliogràfica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, me n'alegro que hagis tingut aquesta sensació llegint l'apunt. En la mesura de les meves possibilitats, sempre procuro lligar fets i esdeveniments. A mi també m'agrada molt veure que tot acaba tenint sentit i un ordre, i que existeix una connexió.

      Elimina
  14. Aclaparat!! Quin article més sensacional. Quin plaer poder aprendre i fruir amb entrades com aquesta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Capità, venint de tu, que tens la mà trencada redactant, l'elogi és doblement d'agrair.

      Elimina
  15. Nio es tracta de redactar. Aquest post provoca una implosió emocional.

    ResponElimina