dissabte, 31 de març de 2012

Lectures edificants: L'abella Maia


Corria per casa dels avis una bonica edició de les aventures de l'abella Maia, editada per l'editorial Juventud els anys 30 del segle XX. Va ser inevitable llegir-la, com llegia qualsevol cosa que queia a les meves mans infantils, sense saber què s'amagava veritablement darrere d'aquella història i d'aquell personatge aparentment innocents. Malgrat les influències nefastes que alguns s'entesten a atribuir a la lectura, l'abella Maia no va deixar cap pòsit en el meu subconscient com tampoc el va deixar la lectura d'El negrito que quería ser blanco, que ja vaig comentar en un altre apunt. Sortosament, és l'educació i l'entorn els que acaben marcant la nostra conducta.

Portada de l'edició alemanya de 1912
(Foto: micky the pixel)

Aquest 2012 se celebra (és una manera de dir-ho) el centenari de la publicació d'aquest "inofensiu" conte que per al comú dels mortals té com a única referència la sèrie de dibuixos animats japonesa creada per Hiroshi Sait i emesa per Televisión Española entre els anys 1975 i 1979. Però pocs deuen saber que l'autor de les aventures d'aquesta abella va ser l'escriptor alemany Waldemar Bonsels.

Waldemar Bonsels © Waldemar Bonsels Stiftung

Waldemar Bonsels (1880-1952) va gaudir d'una carrera literària plena d'èxits, sobretot pel que fa referència al volum de vendes, que el van convertir en un dels autors alemanys més llegits de la dècada de 1920. Durant la seva vida com a escriptor va publicar estudis de la natura, textos sobre filosofia de la religió, diverses novel·les eròtiques i alguna de lladres i serenos, i cròniques de viatges com Viatge a l'Índia (Indienfahrt;1916), que va vendre mig milió d'exemplars. Però l'èxit de vendes d'aquestes obres es queda petit comparat amb els dos milions d'exemplars venuts, només en alemany, de Die Biene Maja und ihre Abenteuerl (1912). Un èxit que dóna fe de la seva popularitat entre els lectors, però que contrasta amb l'opinió que el món literari alemany de la República de Weimar es feien d'ell, que se'n reien de la tendència de Bonsel al misticisme pseudoeròtic i a la relació de la natura amb Déu.

L'any 1933 alguns dels seus llibres van ser inclosos en el llistat d'obres prohibides pel nacionalsocialisme i van ser cremats públicament pel seu contingut eròtic, com va ser prohibida i destruïda l'obra de tants i tants escriptors i artistes alemanys acusats de decadents. Es van salvar, però, Viatge a l'Índia, l'Abella Maia i la continuació, El poble del cel (Himmelsvolk; 1915).


Bonsels va reaccionar de forma molt diferent a tots els intel·lectuals alemanys contraris a la política de Hitler. En lloc d'exiliar-se, es va quedar a Alemanya per demostrar que ell era en realitat un bon alemany que combregava amb l'esperit ari. De fet, no era gaire difícil veure'n la relació. El seu romanticisme tardà es podia posar fàcilment al servei de la causa ària. El seu amor a la natura es convertia en la defensa de la perfecció racial encarnada per la política racial nazi. Si les aventures de Maia es van salvar va ser perquè les autoritats nazis hi van saber veure el que el germanista Wilhelm Haefs defineix com "una amalgama de biologisme cru, darwinisme social, quimeres racistes i fantasies violentes excessivament literàries".


És evident que aquesta no és la imatge que ens va arribar a través de la sèrie japonesa de televisió, molt edulcorada. Però la lectura del llibre no transmet aquesta imatge dolça. Veiem, si no, un fragment prou exemplificant:

"En el nom del dret etern i en el nom de la reina, defenseu el regne!" -es va escoltar. Aleshores es va elevar i va omplir l'aire un rugit com cap altre crit de guerra que hagués commogut abans la ciutat. [...] Un jove oficial de les abelles no havia pogut esperar el final de l'ordre: volia ser el primer a atacar i va ser el primer a morir. Uns instants abans ja tremolava del desig de lluitar i estava disposat a saltar, i quan la primera paraula de l'ordre es va escoltar sobre el seu cap, es va llançar directament sobre l'intrús més avançat i el seva fibló fi i infinitament fort va trobar el camí entre el cap i l'anell del pit fins al coll del seu oponent. Va veure com la vespa es recargolava amb un crit furiós i semblava per un moment una bola groga i negra brillant, però llavors el fibló terrible del depredador va arribar al cor del jove oficial entre els anells del pit, i , mentre moria, es va veure a si mateix i al seu enemic moribund caient en un núvol d'abelles. La mort valenta del soldat va injectar en el cor de tots la benaurança salvatge de la disposició a morir, i l'atac de les abelles es va tornar una desgràcia terrible per als invasors.

Llegint aquest fragment no se'ns fa tan estrany que les aventures de maia fos un dels llibres més llegits entre els soldats alemanys del front. Com deia abans, no és tant el contingut ni les idees que hi ha al darrere (en aquest cas anteriors a la pujada del nazisme), sinó el context en què el llibre va triomfar: una faula com la de Maia justificava plenament que els soldats anessin cap a la mort per defensar un ideal que estava per sobre de les seves pròpies vides.

Els estudiosos afirmen ("Die Ambivalenzen des Waldemar Bonsels", Literaturhaus München, Múnic, març de 2011) que Bonsels no era estrictament un nazi, sinó un personatge ambivalent, feble, que va saber adaptar-se a la retòrica nacionalsocialista per construir-se una identitat que fos acceptada pels seus compatriotes. Evidentment, això no justifica res, i menys encara quan ens trobem amb el cim d'aquesta retòrica, en forma de tesi, en la seva obra posterior. Em refereixo a la novel·la Der Grieche Dositos (El grec Dositos, 1943). Sense abandonar el deisme que amarava la seva obra i la seva vida, Bonsels va plantejar una tesi antisemita que va fer arribar personalment a les jerarquies nazis. En el pròleg es pot llegir el següent: "L'enorme i violenta commoció portada al món per Adolf Hitler no només va sacsejar el judaisme, sinó també tot allò que venint del judaisme pateix l'església cristiana. [La publicació d'aquest llibre] potser tingui una conseqüència, i la porto aquí a consideració. Aquesta conseqüència serà el suport mundial a l'antisemitisme [...] i una visió alliberada de la figura de Crist, que no va ser cap jueu sinó un galileu".

Acabada la guerra, Bonsels va ser sotmès a un procés de desnazificació, si és que existeix cap teràpia per a casos d'aquesta mena. Va ser prohibida la publicació de les seves obres, però demostrant un cop més el caràcter feble i pusil·lànime que abans he esmentat, Bonsels va fer tot el possible per evitar aquesta prohibició amb la intenció de netejar el seu nom. I no va parar fins que li van publicar una nova versió d'El grec Dositos neta de qualsevol element antisemita.

Tot i així, mai més va recuperar el reconeixement de què havia gaudit a l'Alemanya nazi. Va morir, però, sense saber que el futur li tenia reservat un èxit apòcrif gràcies als dibuixos animats i que milions de nens rebrien a través de Maia, Willi, la llagosta Flip, l'aranya Tecla, la mosca Puck i l'abnegat escarabat Kurt un missatge de tolerància (ensucrada, això sí), que era tot el contrari del que ell havia previst. Si Bonsels no va recuperar mai la integritat que no mereixia, els seus personatges sí.

Edició de l'editorial Joventud (1930)

12 comentaris :

  1. No vull criticar al jaquetero del Bonsels, què hauríem fet a la seva pell? No sempre era fàcil fugir.
    M'has desmontat el mite de l'abella Maia.. espero que la Heidi no formi part d'un altre sabotatge nazi!
    Interessant la biblioteca dels avis, Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, mentre tu feies el comentari jo estava fent uns canvis a l'apunt. He afegit imatges.

      A la biblioteca de l'avi March hi havia moltes coses interessants fins que la van esporgar. Tot i així, em va arribar alguna raresa com aquesta.

      No sempre era fàcil fugir, però d'altres ho van fer.

      Sobre Heidi, no et dic ni sí ni no :)

      Elimina
    2. La Johanna Spyri va morir el 1901... Si el 1950 a la CH li van retre homenatge en forma de segell postal senyal que estava neta :)

      Elimina
    3. Gudari, volia crear-li un dubte a la kalamar :)

      Investigaré a veure si té draps bruts. Tothom té un passat :D

      Elimina
  2. Jo tampoc no apostaria res per la innocència de la Heidi... Quan es torna a mirar sempre apareixen elements sorprenents que se'ns havien escapat al primer cop d'ull. M'has fet pensar en Folch i Torres i els seus inquietants Pomells de joventut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, t'asseguro que investigaré. Hi ha tants falsos mites en el món de la cultura que va bé esporgar de tant en tant.

      Pel que fa als mites nacionals, ara com ara no tocaré res, no fos cas que despertessin els minyons escoltes i escampessin el terror per la terra pàtria.

      Elimina
  3. Tinc aquesta edició de Juventud que esmentes. De fet, en concret va ser la segona edició en català, doncs la primera, del 1928 amb làmines en color, deu ser la veritablement de coleccionista.

    Sobre el comentari que fas de la obra de Bonsels (no sobre el personatge, que no coneixia) no hi estic plenament d'acord.

    Per mi, les aventures de Maia constitueixen una adaptació infantil de les "novel·les de formació", les Bildungroman, que es van posar de moda a partir de l'Sturm und Drang i més enllà, sobretot durant la segona generació dels romàntics alemanys. En aquest sentit, Bonsels segueix una fructífura tradició cultural alemana.

    El sentit del text presenta la típica forma del personatge que adquireix coneixements a partir de la seva experiència personal i aprofundeix en la condició humana, fins a superar l'adolescència i fer-se adult. La majoria de capítols són força entretinguts i la pedagogia inserida, de vegades moralitzant, tampoc és per posar-se les mans al cap.

    A més a més, el text demostra els bons coneixements entomològics de l'autor i transmet entusiasme per la curiositat científica. Molt sovint és un cant a la natura, que assoleix tons lírics (ja m'agradaria poder llegir l'original en alemany) i religiosos. En aquest sentit, també segueix la tradició romàntica alemana del deisme a la naturalesa. Tal com dius, en Bonsels era un romàntic!

    És cert que tan al principi del text com al final, es destil·la una certa filosofia totalitarista i una indissimulada dissolució de l'individualisme en favor de la col·lectivitat (encapçalada per la figura de la reina), que tràgicament prefigurarà moviments socials posterior, però crec que són detalls secundaris en el si de l'obra (i bastant d'acord amb el que hi havia a principis del segle XX).

    La obra quan va ser publicada al 1912 va adquirir fama internacional i aviat va ser un èxit de vendes. Posteriorment, com expliques, va acabar sent "tacada" per les vicissituds històriques i insospitadament recuperada posteriorment pels dibuixos japonesos, que al contrari que tu, jo no els considero edulcorats.

    Per cert, també tinc l'edició de Heidi de Juventud. Però ja la comentaràs tu!

    I si pot ser algun dia, espero veure al teu blog els barrufets i la seva filosofia i estructura social, prou engrescadora...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Luigi, per comentaris com el teu paga la pena mantenir el bloc.

      És evident que les aventures de Maia enllacen amb la tradició cultural alemanya i que les podem inserir dins de les Bildungroman, les "novel·les de formació", on hi podem encabir com a filla emancipada la literatura d'aventures en general.

      Comentava aquest matí en el fòrum de corredors que, en el fons, estava fent trampa al situar la novel·la en un context determinat. La crítica de la recepció pot donar resultats molt diversos segons el context en què situïs una obra. Podríem dir que el nazisme s'estava apropiant d'un text que no estava pensat per aquell context.

      Però precisament perquè Maia participa de la tradició alemanya, també és fàcil seguir-hi tot el que d'ideològic es prefigura en el text. Si alguna cultura és filla del romanticisme, i més enrere de l'Sturm und Drang, és l'alemanya. D'aquella oposició al racionalisme i a la il·lustració de l'Sturm und Drang neix el romanticisme exacerbat que hi ha rere el nacionalisme alemany. Maia no és nazi, però tots beuen de les mateixes fonts.

      La trampa que jo faig és fer mirar Maia des dels ulls dels lectors de l'Alemanya nazi traient-la de context exactament igual que ho van fer els nazis, amb la col·laboració de l'autor, que va dirigir l'atenció cap el que li interessava.

      És el mateix que s'ha fet amb Tintín. És evident que Tintín al Congo és racista. Però el racisme des de la mirada d'avui no és el racisme del context en què va ser editat. Si només analitzéssim les obres des de la raó del present ens hauríem de desfer de bona part de la creació humana, començant per enderrocar les piràmides d'Egipte.

      Tota obra és filla de la seva època, i nosaltres, que cal pensar que hem evolucionat èticament (?), hem de saber-la col·locar en el seu lloc i, com en els contes i les faules, extreure'n el que d'essencial i didàctic hi ha dins d'ella.

      Jo m'apunto Heidi i els barrufets, però no prometo res. Els meus apunts solen tenir una motivació personal. En el moment que aquests personatges apareguin ni que sigui tangencialment pel meu camí, el posaré a la palestra.

      Elimina
  4. No en tenia ni idea del fons d'aquesta novel·la. Per mi l'abella Maia sempre ha estat uns dibuixos animats inofensius i divertits. Pensava que el dibuixant també era alemany. En fi, ja se sap, que les apariencies enganyen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Aris. Em pensava que era sabut per tothom que els dibuixos eren japonesos. Les primeres sèries de dibuixos animats japoneses, les anime, van ser Meteoro, Heidi, Marco, Mazinguer Z i L'abella Maia.

      Elimina
  5. No tenia ni idea de tota aquesta història, sols coneixia la sèrie de TV.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo havia llegit el llibre de petit, però és clar, sense cap connotació. En el fons hi ha molt de manipulació. Aquí el personatge clau és l'autor i el paper que va jugar durant el nazisme.

      Elimina