dissabte, 17 març de 2012

Saint Patrick's Day

Martha Vickers (ca. 1940)

"És el nostre infern. Un bar irlandès
on cada dia és Sant Patrici"

Christopher Moltisanti
(Michael Imperioli. Los Soprano, 2/22, 2000)


Si alguna cosa té de diferent un bloc (o hauria de tenir) és la possibilitat d'interacció entre autor i lector i, per tant, la capacitat de mutar. Ahir al vespre vaig estar una hora dubtant entre la citació de Los Soprano o il·lustrar l'apunt amb L'home tranquil. Dues visions d'Irlanda.

Seré sincer. No vaig optar per la pel·lícula de John Ford per prejudicis. Em va fer por oferir una visió massa masculina. I tot i que és una excel·lent pel·lícula i una de les meves preferides, no tinc gaire clar si a mi m'agradaria ser Mary Kate (Maureen O'Hara). Però... l'audiència mana (i em permet alliberar-me d'un prejudici absurd).

No sé si Innisfree pot ser entès com el paradís que s'oposa a l'infern de Los Soprano. Sí que té, en tot cas, la voluntat de ser-ho. És el paradís de la infantesa de Ford i ho és de tots els irlandesos americans, que l'han convertit en la terra mítica. Ford, a través dels ulls de Sean Thornton (John Wayne), ens mostra la tòpica visió de la paradisíaca i verda Irlanda, amb una Maureen O'Hara que és la bellesa salvatge i irreductible.

Ford, però, converteix aquest paradís en un jardí terrenal, on cada personatge compleix a la perfecció els papers que permeten l'equilibri existencial entre les dues forces vitals: la tradició i la civilització, representades per un Squire 'Red' Will Danaher (Victor McLaglen) i un Sean Thornton que són un transsumpte de Caín i Abel lluitant incestuosament per Eva, la mare Irlanda idíl·lica, que recull en sol personatge la fe en les arrels i la voluntat de canvi. I com que no hi ha paradís sense serp, Ford s'inventa un dimoni, còmic i borratxo, que impregna tota la pel·lícula fent, alhora, de déu: Michaleen Oge Flynn (Barry Fitzgerald), la mà demiúrgica de Ford manipulant el destí de la humanitat.

Una pel·lícula homèrica!


17 comentaris :

  1. ¡Jo, Los Soprano, vaya unos, y que gran serie!
    Pero a mi que soy muy peliculera, me hubiera gustado ser Maureen O'Hara y celebrar el día de San Patricio con John/Sean en Inisfree en vez de pasearme por esas cocinas tan horteras...

    ResponElimina
  2. Pombolita, estuve una hora de reloj antes de decidirme entre Los Soprano e Innisfree, y al final me decidí por la ironía.

    ResponElimina
  3. Què puc dir, Enric?
    Un bloc on s'esmenten en un mateix post The Sopranos i The quiet man és la cosa més aproximada a la meva idea del setè cel.
    Jo el celebraria amb Michaleen Flynn, un home que sempre té molta set!

    ResponElimina
  4. matilde, et dedico l'ampliació de l'apunt.

    ResponElimina
  5. Pobre John Ford, sempre sota sospita de misogínia o masclisme o coses d'eixes. Jo que, mentre no es demostri el contrari, sóc una dona, puc afirmar que les millors figures femenines del cinema les he vistes a les pelis de John Ford (aquella mare del raïm de la ira, aquell tros d'Anne Bancroft a Siete mujeres...). Tranquils que Irlanda és un matriarcat.

    Sí, sóc molt de John Ford i si em fessis triar les pelis que em semblen més bones et diria My darling Clementine i The Searchers, però The quiet man és, per a aquesta gallega catalana, el tòpic paradís de la meva infantesa. No me'n canso mai de veure-la.
    I visca la interacció! I gràcies.

    ResponElimina
  6. Enric: subscric plenament això de la Matilde, de barrejar Soprano, The Quiet man i el setè cel. Enhorabona!!

    ResponElimina
  7. Jordi, a banda de la bondat de la sèrie i de la pel·lícula, no hi ha res com compartir referències cultures.

    ResponElimina
  8. M'encanta la pel·licula, la Maureen O'Hara i l'equip de'enormes secundaris que ronden per allà. Inclús en "Jon Vaine" que deia el meu avi, està perfecte en el paper.
    Es d'aquelles pel·licules que sempre pots tornar a degustar...

    ResponElimina
  9. Jordi, tens tota la raó. Algun dia hauríem de recordar aquella nòmina immensa d'actors secundaris que no van tenir tanta sort en els neons, però que sense ells és impossible escriure la història del cinema.

    Què et sembla? Podria ser un bon tema, no? Els secundaris de la cultura.

    ResponElimina
  10. Es un bon tema, si senyor.
    Els que escrivim amb blocs, fem de "secundaris" en la cultura actual?
    O potser de "extres".
    :)

    ResponElimina
  11. es molt bona aquesta pel·lícula, potser molt típica irlandesa, però el John Wayne, fora del paper de vaquer, xoca bastant

    ResponElimina
  12. Jordi, hi ha de tot. Secundaris, extres, figurants... i un bon grapat de protagonistes!

    ResponElimina
  13. Aris, hi ha molta ironia, i és una pel·lícula de grans contrastos. Un d'ells el John Wayne.

    ResponElimina
  14. Ara l'hauré de tornar a veure! Gràcies! :)

    ResponElimina
  15. Clidice, no te'n penediràs. Per a mi és com una reconstrucció de les últimes hores del Paradís i l'entrada al Món... "real".

    ResponElimina
  16. Per als que som de la religió fordiana, "The Quiet Man" és l'entrada al paradís. Retornar a Innisfree sempre és retornar a Ítaca.

    ResponElimina

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum